Xavier Sabaté

1-autoritats amigues i amics, sobretot els qui heu vingut de fora,

Avui, com al 2004, al Pati de l’Arxiu Històric de Tarragona, commemorem l’Onze de Setembre. Aleshores amb una conferència d’Olga Xirinacs; avui amb la d’una altra il·lustre tarragonina, Griselda Pastor. Llavors iniciàvem les commemoracions organitzades pel Govern de forma descentralitzada arreu de Catalunya. Avui tornem a la capital que dóna nom al  territori del Camp de Tarragona i en aquesta ocasió ho fem en col·laboració amb l’ajuntament com ho hem fet els darrers anys amb la resta d’ajuntaments representatius de les altres comarques del Camp de Tarragona. I ho fem de nou al claustre de l’Arxiu Històric, un equipament cultural de primer ordre on la història es llegeix als prestatges i als murs.

Griselda Pastor ens ha parlat del projecte comú europeu i ha apel·lat a la responsabilitat col·lectiva perquè aquest tiri endavant, dels governs però també dels ciutadans. Em faig seu el seu discurs, perquè el futur ens el juguem, totes i tots, a Europa, en un món cada vegada més connectat i interdependent. Després hi tornaré, abans vull significar la importància de ser aquí,

A Tarragona, ciutat bimil·lenària, Patrimoni de la Humanitat, amb un passat gloriós i un futur prometedor com vàrem tenir ocasió aquesta mateixa setmana de comentar en la preparació del Pla Tarragona 2022. És i estic segur que encara serà més un punt de referència internacional. Perquè les nostres comarques i la ciutat de Tarragona de forma molt particular han estat l’àrea de més creixement econòmic de Catalunya abans de la crisi. I ho poden tornar a ser si continuem treballant amb esforç, intel·ligència i obertura de mires.

2- La crisi i el catalanisme social 

Ens trobem davant la crisi més greu que mai no havíem conegut els i les qui som avui aquí. I no és tan sols econòmica, ho sabem tots. És una crisi de valors desprès que en les darreres dècades ha primat massa – o gairebé exclusivament – l’interès econòmic, el consumisme i l’egoisme. La solidaritat, la igualtat d’oportunitats que havíem heretat dels nostres avantpassats – i aquí poden posar vostès religions o Revolució Francesa per posar potser els dos exemples de més transcendència històrica, han quedat en segon terme i els necessitem recuperar urgentment. O la llibertat, o la seguretat que també és un valorr. Ambdues formen aprt d’aquest binomi que deia Griselda Pastor i hem de conjugar i han de conviure en equilibri.

I ara el problema és que no podem recuperar-los si no és a través de reformes i canvis profunds a nivell internacional. D’aquí la frase de Griselda Pastor avui: cal fer reformes profundes dels mercats financers a escala mundial. Perquè si no és a través d’Europa, dels més pròxims, dels països que formen amb nosaltres les nostres arrels, no en sortirem. I ja veurem, perquè els canvis han de ser mundials però la nostra força per dur-los a terme ha de vehicular-se a través d’Europa.

Doncs Catalunya, nosaltres des del Camp de Tarragona tenim aquest repte i hem de treballar per superar-lo. Podem fer-ho ? Depèn també de nosaltres. Res no ens serà regalat. El nostre esforç és imprescindible en una doble vessant:

A) En la de l’economia perquè sense una prosperitat econòmica no hi ha futur. I tenim possibilitats. En aquests últims anys, el Camp de Tarragona s’ha transformat i modernitzat, hem estat limitats per la crisi, però tenim projectes i oportunitats.

L’exemple més recent que ha apregut darrerament és que es pensa en el nostre territori – i en dos emplaçaments concrets – per una implantació industrial de primer ordre en la qual Tarragona i el Tarragonès poden jugar un paper important

Indicadors diversos ens confirmen que hi ha llum al final del túnel. Hem preparat el territori per sortir reforçats de la crisi i encara cal continuar fent-ho perquè tenim possibilitats en el terreny de la logística, de nous sectors de la producció com els que es refereixen a l’anomenada economia verda – aigua, residus i energia – que anem integrant cada cop més amb els nostres sectors tradicionals que es van transformant i encara ho hauran de fer més en el futur com la indústria, el turisme i l’agroalimentació  als quals s’ha d’afegir la investigació que ja comença a ser una esplèndida realitat a les nostres comarques. Però l’economia no és neutra i el creixement tampoc no ho és:

B) Per això necessitem actuar en el terreny de les polítiques socials. Per afavorir la cohesió. Cal que el nostre catalanisme sigui social. No en pot haver d’altre. Perquè necessitem ser un sol poble. I no podem permetre’ns el luxe de patir CAP fractura social. Ni per raons econòmiques, ni per la diversitat de pensament o de creences, ni per la procedència ni per les llengües que per això oferim la nostra perquè en una Catalunya multilingüe, la catalana és i ha de ser la que serveixi de vehicle d’integració i perquè la volem preservar com a principal signe d’identitat.

El nostre Rovira i Virgili preconitzava un catalanisme capaç d’inserir el reconeixement de la realitat nacional dins d’un esquema de caire federal i perseguia una Catalunya social perquè fugia de la segregació i la divisió entre els catalans. Avui parlaríem de cohesió social.

I sense falsos patriotismes o, si vostès volen, sense tòpics més o menys tronats. Josep Pau Ballot va incloure al final de la seva gramàtica publicada el  1815 aquella frase que diu “Puix que parla català, Déu li’n do glòria” Nosaltres som més partidaris d’aquella altra menys poètica - però més patriòtica - de Joan Fuster: " puix parla en català, vejam què diu ". Ja sé que tant l’un com l’altre parlaven de la nostra llengua. Però avui les podem aplicar a les diferents concepcions de Catalunya que avui tenim. Perquè posats a fer, encara podríem ser més creatius: “ puix parla en català o diu que és tan català, vejam com contribueix a la Catalunya social que pensa en els catalans i en les catalanes i procura el seu benestar i la seva igualtat d’oportunitats ".

De la mateixa manera cal treballar tant per reduir les diferències entre homes i dones – encara hi ha un llarg camí a recórrer – com les desigualtats entre els territoris, vertebrant les comarques de l’interior perquè estiguin en les mateixes condicions que les de la costa on hi ha hagut més dinamisme econòmic.

3 – La relació de Catalunya amb el món

I de Catalunya enllà han de saber que és inqüestionable la pluralitat de pobles de l’Estat. Això ha estat així sempre. Prat de la Riba deia el 1906 que la nació s’acaba definint per diversos factors però el més definitori és la voluntat dels seus habitants. Salvant les distàncies, Ovidi Montllor deia  “ perquè vull ”. I aquest fet, el de la voluntat dels ciutadans, no el canvia cap Tribunal Constitucional.

Hem assolit les més altes quotes d’autogovern i finançament en els darrers anys. És cert. Però no podem admetre – ja em perdonaran el poc rigor jurídic - que se’ns retalli ni una coma de l’Estatut que van aprovar els representants del poble espanyol i els ciutadans de Catalunya en referèndum. Volem tot l’Estatut. Ho necessita també Espanya perquè no es pot permetre que la nació més dinàmica i més ben posicionada econòmicament i cultural es vagi distanciant cada cop més si continua aquesta situació.

I ho necessitem els catalans perquè en els darrers temps també hem adquirit moltes fragilitats i poques fortaleses i per tirar endavant personalment i col·lectiva hem d’actuar construint el màxim d’unitats i el mínim de divisions i separacions.

En definitiva, volem la Catalunya del segle XXI mirant cap al futur, conservant les arrels tot sabent que ja no hi ha marxa enrere en el món global en el qual serà més necessari que mai saber governar la interdependència i construir noves identitats col·lectives - reals o virtuals - de molts milions de persones per defensar-nos de tantes incerteses com tenim i assegurar amb garanties el futur.

4- Recordant Salvador Espriu,

Per acabar, voldria recordar Salvador Espriu en el 25è aniversari de la seva mort….

Nosaltres tots, castellers

S'aixequen torres
en esborrats vestigis
de mortes danses.

Truquen a portes
d'oblit. Desempresonen
llum, ales, aire.

Nua bellesa,
nom sol enllà del nombre,
esclat de festa.

Volem la força
dins l'ordre perfectíssim
de la mesura.

En equilibri,
molt lentament ens alcen
castells de somnis.

Seny, no podríem
acollir-nos per sempre
al teu refugi?

Dreçats captaires,
sense plors ni temença
venim a prínceps.

Homes, la mida
del món, rompem silencis,
triomfs, abismes.

Agermanem-nos
sota l'esplendorosa
pau d'un llarg dia.

Per servir l'únic
senyor que tots triàvem:
el nostre poble.

Visca Tarragona i Visca Catalunya!