Xavier Sabaté

1– Hem guanyat aquestes eleccions i hem de dir-ho amb orgull malgrat els intents deslegitimadors dels nostres adversaris. Igual que quan les perdem al PSC ho acostumem a dir amb naturalitat perquè la sinceritat és el primer pas perquè siguem creïbles. Però també quan guanyem clarament i rotundament com en aquesta ocasió busquem com podem millorar i reflexionem sobre els missatges que els ciutadans ens han transmès perquè no considerem el número de vots l'únic valor a fixar-nos.

2 – De la mateixa manera, hem de reconèixer que la dreta ha guanyat les eleccions en el conjunt d’Europa. I això pot tenir una causa més profunda que hem sentit poc aquests dies. I és que en temps de crisi i fins que no es demostra que les receptes de la dreta no són les més adequades, molts ciutadans tendeixen a confiar més en les opcions dogmàtiques perquè inspiren més seguretat mentre que l’esquerra, acostumats a revisar constantment les nostres polítiques i a presentar multiplicitat d’opcions no oferim tantes garanties. Fins i tot el llenguatge - algun dia s'hauria d'estudiar com des de l'esquerra uitlitzem més segons quins temps verbals i un lèxic que denota més relativitat, més humilitat, més potència que no pas ser en el sentit filosòfic dels termes -. Hauria de ser un motiu de reflexió.

3 - Hem de defensar l’actuació i la vigència del socialisme a Catalunya i a Espanya. Del que fem des del PSC i des del PSOE. Em temo que en els darrers temps hem consentit i acceptat centrar el debat en els termes, en els temes i en la freqüència que vol el nacionalisme a Catalunya: el finançament, la incomprensió de Madrid... El vell  argument de l’enemic exterior causa de tots els nostres mals quer tant de mal ens ha fet no ja als socialistes sinó al conjunt de Catalunya perquè dissuadeix de l’esforç personal i col.lectiu i genera passivitat individual i col.lectiva.

El nostre electorat no ho entén. Tenim un perfil propi que no difonem prou i que és diferent del nacionalisme. I hauríem de fer més pedagogia del fet que no som únics al món amb els nostres problemes i potser llavors no ens ho semblaran tant. Als països federals també es produeixen conflictes i són habituals; per això hi ha els órgans judicials competents que dirimeixen les desavinences i no ocupen tant de temps i tantes energies en parlar dels seus conflictes.

4 – Des del PSC estem fent una aposta important en el tema del finançament i hem de continuar fent-la però hi ha més vida a banda del finançament i hem  de defensar la resta de la nostra polìtica i la dels companys del partit federal i del govern de l’Estat al capdavant del qual hi ha un dels pocs presidents d’esquerres d’Europa que duu a terme la política més progressista en el terreny dels drets individuals i socials.

Això és i vol dir accentuar el nostre perfil propi de partit socialista i federalista.

5 - Aquest perfil pot implicar alguna discrepància amb els nostres socis del govern de Catalunya. Potser en massa ocasions hem contemplat com dsiscrepaven els altres i nosaltres, per un excés de respecte, hem estat massa prudents i hem callat. Però estem convençuts que la majoria de catalans i catalanes creuen que oferim les millors solucions en economia, en polítiques socials, educatives, culturals, les més assenyades, les més transformadores i viables, Hem d’afirmar-les encara que això impliqui alguna discrepància perquè això és el que esperen els nostres electors i electores.

6 – La desafecció és responsabilitat dels partits polítics i dels seus afiliats i càrrecs públics exclusivament ? Tenim la culpa de tot ? No és cert. La democràcia i la política són responsabilitat i propietat de tots els ciutadans. I en l’entramat del funcionament de la democràcia hi ha molts agents, molts col.lectius i tots els ciutadans i ciutadanes individualment considerats. De manera que tots plegats tenim necessitat d’una àmplia reflexió  buscant espais de debat conjunt sobre responsabilitat democràtica entre els principals agents que intervenen en el fet democràtic : partits polítics, mitjans de comunicació, sistema escolar i universitari, entitats socioeocnòmiques...

7 - En particular, des de l’esquerra hem tendit massa a assegurar que tot allò que necessiten els ciutadans els podrem solucionar des de l’adminsitració. Això ha contribuït encara més a fer creure que la política era cosa d’uns quants - els "polítics" -  que ja s’encarregarien de tot allò que es necessitava.

En aquest àmbit també s’imposa una reflexió per part de totes les organitzacions socials que es reclamen de l’esquerra en dues direccions que poden semblar contradictòries:   

a) major protagonisme de presència pública en la nova organització social i no només d'organismes reguladors sinó també major protagonisme directe en el sistema de producció, distribució i canvi. D'això se'n parla molt darrerament i des de sectors que fins ara no en volien sentir ni parlar. ARa reclamen un nou paper i força actiu de l'administració per prevenir i evitar noves crisis.

 

b) però necessitem també apel.lar al protagonisme dels ciutadans explicant clarament que l’administració no pot ni podrà en el futur per si sola proveir tots els béns i serveis  i que cal un nou paper en aquest cas dels propis ciutadans i de les organitzacions cíviques que es plantegen ajudar les principals necessitats socials. La interpel.lació de J. F. Kennedy torna a tenir vigència perquè ens hem de preguntar què podem fer pel nostre país sense deixar de preguntar-nos – aquí sí que entra el discurs tradicional de l’esquerra – què pot fer i farà el país per nosaltres en tant que mecanisme de solidaritat que podem necessitar en algun moment de la nostra vida. Em refereixo especialment a una nova valoració i potenciació de la tasca del voluntariat que no hem promocionat suficientment i que no només col.labora a completar l'acció públicasinó que enriqueix en si mateixa la pròpia societat i dóna més sentit a la pròpia existència.

8 – No ho fem prou bé en comunicació, principalment la dels càrrecs públics. Deixo a banda aquesta passada campanya en què si per una banda hem aconseguit que no es parli del que volia la dreta i la dreta nacionalista en particular que no era d’Europa sinó d’Espanya i de Catalunya, per l'altra també crec que hi deu haver altres mètodes i missatges més positius com els que esperen els ciutadans.

Però en un món tan canviant com el de la comunicació, en el qual cada any sorgeixen nous elements que canvien les formes i el fons, els conceptes i les definicions del diccionari, hem de fer un esforç suplementari d’adaptació, de formació i sobretot de canvi.

Els ciutadans volen saber què fem cada dia, quins àmbits de la nostra activitat són els prioritaris  i hem de correspondre-hi de forma que

- hem d’assegurar un temps mínim diari destinat a la comunicació

- hem d’utilitzar tots els mitjans al nostre abast perquè també els ciutadans han diversificat les fonts de las seva informació 

- això vol dir també els nous mitjans que proporcionen noves maneres, més en temps real i molt senzilles d’establir comunicació: facebook i similars obligatori per a cada càrrec públic. Els ciutadans volen i tenen dret a saber què fem i hi ha mitjans per fer-ho possible

- també hem d’incrementar encara més la nostra comunicació presencial malgrat que som el partit que en fem més. Som el Partit del porta a porta, Ja ens ho hem guanyat, No costa res d'establir-ho com una forma permanent de comunicació. Què tal la setmana del porta a porta cada any ?