Un punt de vista

Hi ha un municipi que vol el cementiri nuclear.

Rectifico, hi ha dos municipis que volen albergar el cementiri temporal nuclear.

Rectifico de nou. Hi ha quatre municipis que volen albergar el cementiri temporal nuclear.

Caramba! Rectifico de nou. Hi han onze municipis al menys que es postulen com a futur emplaçament del cementiri temporal nuclear.

I aquí és, per la part catalana que em toca, on aplaudeixo al sr Alcalde d’Ascó per tindre els collons de mirar pel seu poble en contra fins i tot del “ Partit “. Aquest senyor sap que un cop s’acabi el temps de vida de la central nuclear que alberga ara per ara el seu municipi, per aquelles contrades sols hi quedarà la fam i la despoblació. La gent marxarà del poble tal com ho han fet en tants i tants pobles de la geografia catalana, i per ser sincers, d’arreu de la península.

I aquí   tenim la paradoxa:  Jo soc el primer que em plantifico en contra de que s’instal·li un cementiri de residus nuclears a la província. I ho faig segurament per ignorància i per la por a lo que es desconeix i a priori sona perillós.

A la vegada, repeteixo, aplaudeixo la actitud de l’alcalde per ser coherent amb una idea. I encara que ara aquest senyor treballi a la central nuclear, el futur cementiri res te a veure amb la empresa que explota la nuclear. O sigui, que no veig connexió amb la petició del cementiri i poder-se embutxacar diners o comisions.

Cal tindre clar que a la província de Tarragona hem tingut quatre reactors nuclears en funcionament simultàniament. Ara no es pot pretendre que a més, ens mengem els residus de totes les centrals d’Espanya. Tot i amb això, ho torno a repetir, admiro el valor del membres del consistori d’Ascó per votar quasi per unanimitat la decisió de presentar la candidatura del municipi.

Senyors Carods, Montilles, Masos, Saures i demés pseudo-polítics: Prenguin nota de com aquestos senyors del terme d’Ascó han posat els interessos del poble abans dels partidistes o electorals. Cap de vostès tindria els “atributs” per prendre una determinació així, a costa de la seva vida política. Ara ho critiquen, però a 170 Km de distància, asseguts a la seva trona, sense deixar ni posar en joc la mamella que tenen premuda. Per què no miren que ha fallat ?? Facin vostès una anàlisi mirant-ho amb els ulls de l’edil d’Ascó.

Si vostès haguessin planificat la industrialització del territori de ben segur que a Ascó no s’hagueren plantejat el tindre al terme un cementiri nuclear tenint ja dos reactors en funcionament. Però com que a vostès bàsicament els preocupa Barcelona i rodalies...No es preocupen de les necessitats dels catalans a fons, sols ho fan superficialment i, sempre, amb temes que tinguin un bon redit electoral.

Els agrada molt fer-se la foto i sortir als telenotícies. Però resulta que hi ha molts “Ascós“ repartits per la geografia catalana. I arreu de la península, també. La proba és que s’han postulat ( de moment ) onze candidatures per albergar el cementiri temporal nuclear.Totes les candidatures tenen un comú denominador podriem dir: Zones bastant deprimides i deixades de la ma de Déu; i dels polítics també.Aquestos municipis veuen en la inverssió prevista una bona empenta per élls i els seus voltants.

Jo no vull pas que muntin el cementiri temporal nuclear a la província però si em poso a la pell dels d’Ascó, entenc que s’arrisquin. Zones deprimides i sense gaire futur no les vol ningú.  Ara be, no comparteixo la idea donat que per segur que diguin que és una instal·lació d’aquest tipus, no es pot saber fins que no hi ha un accident. ( Déu no vulgui ) I aleshores correm-hi tots.

Si senyors polítics, els culpo a vostès de que ens puguin posar un cementiri temporal nuclear a la província. No perquè ara ho prohibeixin, si no per la mala gestió que han fet en polítiques de creació d’ocupació arreu del territori. Menys viatges per l’exterior ( com els que fa aquest senyor pro-república i que emula en Mikimoto amb el seu programa Afers Exteriors) i més estar pendents del que necessita la ciutadania de Catalunya. Vostès han agafat la política com un ofici u ocupació i es creuen importants e imprescindibles; d’una altra classe social diria jo.

Els demanaria que visitessin els pobles de Catalunya i es trobarien de cara amb la realitat. Ara be, si algun cop prenen la determinació de fer aquest viatge, els demanaria que es traguessin la pell de polític i es posessin la de ciutadà. Sense aquesta pell, de vegades resulta impossible entendre actituds com la dels regidors d’Ascó.

I, consti que JO NO VULL QUE ENS POSIN EL CEMENTIRI TEMPORAL NUCLEAR  

Recientemente se ha levantado polvareda por un tema que, sin duda alguna, dividirá a la sociedad en tanto no se arregle la situación de crisis que vivimos actualmente. Me refiero a las declaraciones del alcalde de Vic donde anuncia que no empadronará a los inmigrantes sin papeles amparándose en la reciente Ley Orgánica sobre Derechos y Libertades de los Extranjeros. Se supone que el alcalde, que es la persona que está al frente de la administración local, debe velar para que no haya irregularidades en los procesos municipales. De la misma manera Hacienda vigila las declaraciones de los contribuyentes, los agentes de la Guardia Urbana vigilan el cumplimiento de las normativas de circulación, los inspectores de trabajo vigilan el cumplimiento de la normativas en las obras, etc. etc.

En base a estas declaraciones efectuadas, suena en todos los medios de comunicación la palabra “Xenofobia“. Bien, veamos su significado según las páginas de wikipedia:

La xenofobia (Del gr. ξένος xeno = extranjero y φοβία fobia = temor) es el odio y rechazo al extranjero, con manifestaciones que van desde el rechazo más o menos manifiesto, el desprecio y las amenazas, hasta las agresiones y asesinatos. Una de las formas más comunes de xenofobia es la que se ejerce en función de la raza, esto es, el racismo.

Analizando las declaraciones del alcalde en base a esta definición, no creo que se puedan imputar el odio y rechazo al extranjero en las pretensiones del edil dado que en el artículo 25 de la citada Ley se dispone que los extranjeros extra-comunitarios que entren en España deberán estar en posesión de un pasaporte o documenta de viaje que acredite su identidad, además ed un visado, exceto si se dispone de la tarjeta de identidad de extranjero o una autorización de retorno.

Se supone que alguien deberá vigilar el correcto cumplimiento de las normas dictadas. Quién mejor que el alcalde ... 

A mi modo de ver, sencillamente se pretende poner un poco de orden en la situación y regularidad del personal extra-comunitario. Tendríamos que tener asumido que en casi todos los países y regiones del mundo existen unas normas que se deberían tener claras antes de entrar a ellos. Por ejemplo, para entrar en un país ajeno a la CE debemos hacerlo debidamente identificados, bien sea pasaporte o DNI. También nos pueden exigir visados y demás. En definitiva, lo que nosotros pedimos para la entrada a nuestro país.

Si lo que queremos es trabajar, deberemos atender a las normas que rijan en cada país, pero sin duda alguna deberemos seguir unos pasos ya que de lo contrario yaceremos en la total ilegalidad ante instituciones y cuerpos de seguridad.

Resumiendo lo dicho hasta ahora: Los inmigrantes tienen derechos y obligaciones. Un inmigrante que entre ilegalmente ya está faltando a sus obligaciones, pero cuando se empadrona está reivindicando sus derechos. ¿Esto es lógico?.

Entonces, cuando alguien pretende desfacer este entuerto, se escuchan voces variopintas. Y aquí es donde, dependiendo de la orientación política, se pueden oir declaraciones dispares. El PSOE debe ser coherente con su política de “Papeles para todos“ que promovió en su día (bastante  criticada en Europa) y tacha de  ilegal lo que pretende el ayuntamiento . Por su parte el PP, que ha visto lo que clama una importante parte de la ciudadanía española, pretende sacar votos del tema. El resto de partidos políticos apoyan a unos u otros según las necesidades propias.

Pero se me ocurre que, al margen de politiqueos, toda esta gente en situación irregular debe vivir de algún modo. Y para vivir, bien que deben trabajar. ¿Cómo pueden trabajar si están en situación irregular? Alguien les debe dar trabajo... ¿O se dedican al pillaje? ¿Y quién les da trabajo si no están en condiciones de trabajar legalmente? ¿Y nadie vigila a los que les contratan?. Son unas preguntas de difícil respuesta… O quizás ya nos está bien… O a lo mejor, ahora que el cinturón se ciñe, ya nos empieza a preocupar.

Si en su día se hubiesen hecho las cosas bien, seguramente hoy no tendríamos este debate.  Ahora, hagamos lo que hagamos, será parchear lo que se empezó mal y ha empeorado con el tiempo. No existe para este problema una solución favorable a los intereses de ambas partes. Alguien tendrá que salir perjudicado dado que ahora acecha el hambre; las vacas están flacas, muy flacas; las perspectivas para salir de esta crisis pintan bastante oscuras todavía. En definitiva, ya no se vive en una nube de abundancia como hace media década.

Yo no creo en las derechas ni tampoco en las izquierdas. El centro supongo que es el equilibrio. Aunque derechas, izquierdas o centros,  siempre, siempre, con SENTIDO COMÚN. Y a éste apelo para que ilumine las decisiones del futuro, sean del color que sean. Pensemos que debemos sembrar ahora para que nuestros hijos puedan recoger.

 Ara fa unes setmanes, abans del Nadal, tota la premsa escrita i televisada estava pendent d’una bona senyora que estava fent una vaga de fam. Es veu que no la deixaven entrar al seu país per alguna qüestió a la que no vull pas entrar i que tampoc intento acabar d’entendre. M’hi referiré com “ La senyora “.

Déu ni do quin rebombori va organitzar la senyora, i el que és més important, com li van seguir el xou tots els periodistes i les cadenes televisives. I fins i tot els polítics ballaven a la seva música …

Com ja he dit abans, no pretenc entrar en valoracions sobre les raons que tenia la senyora per fer la mencionada vaga ja que cadascú es mira les situacions que l’estrenyen a la seva pròpia manera. I les intenta solucionar com bonament poc o se li acut.

Avui, i per desgracia, hi ha un assumpte que prem a majoria de la ciutadania i entre tots l’hem anomenat CRISIS. Maleïda paraula que per desgracia la sentim massa sovint i que possiblement obligui a no poder menjar a molta gent, que a diferencia de la senyora de les illes canàries, es veuen obligats a fer una espècie de vaga de fam però de manera involuntària.

I no cal que els medis audiovisuals es gastin els diners enviant tant lluny uns quants reporters amb les seves dietes, viatges, allotjaments, etc, etc, etc,    Una pasta gansa en definitiva !!!

Això està a l’ordre del dia. Sense anar massa lluny, a la Plaça Verdaguer hi ha unes quantes persones catalogades com a indigents i que, a diferencia de la senyora, passen els dies en l’anonimat i sense que ningú els faci cas. També dormen als bancs ( com la senyora, que ho feia als de l’aeroport). En comptes d’aigua, com feia la senyora, beuen Don Simón, i ara que fa fred s’aixopluguen als portals, igual que va fer la senyora als darrers dies quan la podíem veure a una espècie d’habitació empaperada.

Però aquestes persones de la plaça no son gens mediàtiques i ningú els fa punyetero cas. No hi ha reporters, ni fotògrafs, ni se’n fan ressò els diaris. A qui li interessa això??I jo em pregunto: Per què hem de voler arreglar el problema de la senyora i no fer el mateix amb el d’aquestes persones?? No cal que el senyor Moratinos es baralli amb el rei dels marroquins, ja que per solucionar el tema de tota la gent que per desgracia es veu obligada a malviure pels carrers de l’estat no cal fer grans negociacions internacionals.

I es clar, les ONG’S tampoc se n’ocupen massa perquè, imagineu-vos quina publicitat farien si es veigués a la televisió una caravana solidària que sortigués de la Plaça de Sant Jaume de Barcelona, per anar al Carrer Maragall cantonada amb Plaça Verdaguer de Tarragona, per atendre a mitja dotzena d’indigents. Veritablement és més mediàtic anar a qualsevol país africà. ( deu ser que a Àfrica la llum per fer fotos és millor??)

Pot  ser sembla que allí estiguin més necessitats. Però soc del parè que quan jo se sumar, en puc ensenyar al veí. Quan jo tinc la meva casa neta puc ajudar a netejar la del veí. I quan la gent d’aquí no passi gana, li puc donar de menjar al veí.

Voldria que quedés clar que ja hi ha entitats que s’ocupen de la gent d’aqui, però crec que s’ajuda més a la gent d’altres països. Puc dir que, a les persones indigents que habiten per la Plaça de la Mitja Lluna he vist com la Creu Roja els dona menjar calent als vespres. Però el problema no es resol amb una sopa calenta a peu de banc quan segueixen dormint als caixers automàtics.  

Aquest tema és molt espinós i complexe de solucionar. Però veient com es gasten els diners en, per exemple, publicacions municipals, anuncis de la Generalitat a les cadenes de televisió, falques publicitàries de les institucions publiques, etc etc, em sap greu pagar impostos perquè no els administrin com cal. Abans de saber el que ha fet la Generalitat de Catalunya a l’àrea metropolitana de Barcelona (ho matxaquen a televisió) més m’estimaria que aquesta gent que habita pels bancs de la Verdaguer Square, fossin a sota teulada amb professionals que els readaptessin a la vida que en algun moments han perdut.

Entramos esta noche en lo que podríamos interpretar como el ecuador de estas fiestas navideñas donde, básicamente, se consume, se consume, y , se consume. ( Y dado que la crisis nos aprieta ,y mucho a muchos, no se consume tanto como se consumiría  otras condiciones, lo que no significa que se debiera consumir tanto para que las fiestas fueren tan fiestas.)

El ESPÍRITU NAVIDEÑO se supone que es lo que nos envuelve mágicamente durante unos cuantos días, pero que, en realidad parece que dura un poco más de lo debido.

Y no es comentar lo que es evidente, ya que a finales de octubre ya se observan las grúas  sobre las aceras con sus operarios colocando las “ típicas “ luces que brillarás por período de 50 días, desde la primera semana de diciembre hasta la segunda de enero. Este podríamos decir que es el primer síntoma del  mencionado “Espíritu“.

Quizás el segundo síntoma aparece cuando ya vemos los escaparates de las tiendas repletos de guirnaldas, bolas de colores y arbolitos iluminados. Renos y Papá Noel  compiten con camellos y Reyes Magos. Este segundo síntoma coincide con una brutal avalancha de anuncios de colonias (¿tan mal olemos?) para todos los gustos, pero la mayoría de ellos en  inglés. Supongo que lo del idioma se debe a la moda de este año. La evolución de la publicidad la descubrimos en base a los anuncios, donde antaño podíamos ver a la chica que buscaba a Jacks enfundadas sus enormes tetas en un mono de eskai negro brillante y por ejemplo la actual chica de Dior que avanza por unas salas mientras se va desnudando. (En estos anuncio nos cambian la sugerente delantera de antes por un desnudo integral de espalda a cámara de ahora). Si que coinciden ambos en la sensualidad de la mujer. 

No obstante, debo decir por propia experiencia que la colonia Jacks mas que atraer, repele a las hembras por lo que no la recomiendo a nadie para salir de safari una noche. ¿O es que yo no sirvo para ligar?

A parte de las mencionadas colonias, podemos sufrir unos auténticos ataques en los intermedios publicitarios, ya que los anuncios de juguetes funcionan hasta altas horas, fuera ya sin duda del horario lógico de televisión infantil. Igual que los Cavas, si bien es cierto que  por causa de la crisis, este año los señores de Freixenet reciclan spot. 

Y para terminar, no podíamos olvidarnos de los socios implícitos de dentistas y dietistas: EL TURRÓN. Un buen número de anuncios de turrones y derivados que te recuerdan que EL Lobo no siempre es el Canis Lupus que come a Caperucita,  que 1880 no solo es el año en que el señor Leoni  inventó la estufa de gas. Ah! Y, No te olvides de VOLVER A CASA POR NAVIDAD!!  

Bueno, también nos recuerdan los interminables cortes publicitarios que si no sabemos que regalar, los discos de cualquier ex-OT puede ser la solución. Muchos de los discos son versiones actuales de otros éxitos  que antaño sonaron con otras voces, pero esto es lo de menos. Seguramente los descendientes de los descendientes de l@s que escribieron las canciones en su día se verán recompensados con unas pesetillas del ©.

A todo esto, creo que me he desviado de la directriz del tema: El ESPÍRITU NAVIDEÑO, pero es que si me paso a Movistar, en Vodafone me regalan un móvil del copón por hacerte de Orange. No se que hacer… Igual me compro una Consola “ por menos de 399 €” ( como el que va a por tabaco) .

- Anda no seas capullo y llama inmediatamente que la oferta acaba el próximo 31.

Hablábamos de Espíritu Navideño, ¿verdad? – Si, creo que si.

Por cierto, no se si les comenté que  “ Ya es primavera en el Corte Inglés” .  Vayan mirando lo que queda de la Visa después de fiestas que las Rebajas este año prometen ( coño, como cada temporada ) . Se esperan unos descuentos de  derribo ¡! 

Prosperidad para tod@s a partir de las 00:00 horas del 01/01/2010 de todo corazón. 

Quedi clar però que jo no pretenc criticar a ningú, sols necessito explicar la vivència d’un que, temporalment, es veu obligat a desplaçar-se en una cadira de rodes.

Un bon dissabte del mes de setembre, de bon matí, res no indicava que tingués de ser diferent de tants dissabtes com havia viscut fins aleshores, però un accident amb la meva XT600 contra un " guarda rail " em va canviar  la vida.

De moment conservo les dues cames, gràcies a Déu, però temporalment  em veig obligat a desplaçar-me en una cadira de rodes.

 Podia haver agafat una cadira elèctrica, tot i que per tal de fer exercici, vaig decidir que fos una cadira convencional.

- Ja aniràs " remant ", noi, vaig pensar.

I aquí es on comencen les penúries de tota la gent que no pot anar caminant amb les seves cames i necessita de les rampetes que hi ha a moltes voreres. I aquestes penúries sols les sap el que va " remant " en la cadira o, se m’acut també,  les persones  que les van empenyent, i que ara que m'hi fixo resulta que són molt abundants a la ciutat de Tarragona. Hi ha un gran nombre de gent gran que els treuen a passejar en una cadira de rodes.

 Concretament, el primer dia que vaig poder sortir al carrer, vaig pretendre anar a fer un gelat, i allí és on va començar la odissea, ja que sols vaig trobar una gelateria on la meva cadira i jo poguéssim entrar sense ajut de terceres persones. Encara dono tombs ara fent la “recerca de la gelateria perduda” ...    A la majoria dels establiments hi havia graons  insalvables per una persona discapacitada.

Però la anècdota del gelat sols era la primera: Per portar el mòbil a reparar, vaig tindre que fer senyes a la dependenta de la botiga per tal de que em sortigués a atendre al carrer, ja que el graó era de 22 cm!. Comprar un desodorant va implicar que quasi em bolquessin la cadira unes senyores molt amables però del tot inexpertes en el tema de pujar graons amb la cadira de rodes. Una molt bona també la vaig muntar per poder entrar a la oficina del Santander del carrer Apodaca: Sumatori de la forta baixada del carrer amb un graó considerable a la porta amen de la doble porta de seguretat anti-atracaments. ( Em pregunto si les càmeres de seguretat ho devien filmar. Segur que al repassar la gravació es devien partir el pit de riure...)

Però el sol fet de voler donar un tomb et permet observar que les voreres en si ja són una gimcama; hi ha trams a la Rambla Nova on a la part de la vorera hi ha rampeta però al voler pujar a la coca central et trobes un graó de pam d'alçada. Apa noi, fes mitja volta abans no es posi en verd el semàfor dels cotxes ... I un altre dia mira abans de creuar. Si miressis per on vols anar en comptes d’estar pendent de les noies ...

També he trobat alguna rampeta que arrenca des d’una claveguera on la reixeta permet que les rodes caiguin dintre de les obertures. En conseqüència, si la fas servir t’hi quedes.

Si que l’ajuntament hi està posant interès, intentant suprimir aquestes anomenades “Barreres Arquitectòniques“,  ja que a quasi tot arreu en podem trobar. Una altra cosa és com es troben, ja que hi ha pendents de aproximadament 30º, d’altres fan una vall amb la calçada i que acostuma a omplir-se d’aigua quan plou o reguen els carrers, etc, etc però en fi,  no et pots sensibilitzar el suficient com si resulta que tens que desplaçar-te  en una CADIRA DE RODES