ADEU, ESTIU 2014
Bueeeeno. Jo no volia, de veritat, però el darrer dissabte d’agost ha arribat. Tot i que no ha fet calor aquest mes, aquí a Rojals volia dir, el cert es que aire i cel ja no són els de juliol, o els de la primera meitat d’agost. Ja fa temps de setembre, sens dubte. La grisor del cel i els núvols, el tipus d’aire, els colors del bosc així ho delaten.
Sí que ha plogut aquest agost, i hem tingut boires, però avui el caire dels núvols era diferent; ara ja podem dir que l’estiu s’ha acabat. Malgrat que segurament fins a meitat de novembre anirem amb mànega curta a Tarragona, aquí al poble pinta diferent. El fred s’està instaurant.
Vaig venir a començament de mes, al sopar de germanor, i aquest matí hem desguarnit la plaça amb lo “pastor”. El poble quedarà sense la gent que li ha donat vida aquests mesos de vacances. Del centenar de persones es passarà a la desena habitual. Ja no es veurà la canalla pels carrers, ni la Maria, la Mari del Simonet, l’Anamari i alguna sra més jugant a cartes o a parxís a la plaça, ni en Balta passejant el gos al vespre, ni les bicis llençades davant de ca la Núria, ni les pubilles maquillades que es canvien de roba quatre cops al dia i pendents en tot moment del Guasap, ni moltes més coses...
El cert es que m’ho he passat molt be aquest estiu, tot i que quan vaig arribar estava preocupat pel trencament del menisc , a costa de caminar, fer bondat i algo de bici, he anat millorant bastant, malgrat que no puc dir que estigui el tema per tirar coets, no puc queixar-me. M’aguanta caminades prou dures.
Enrere queden els dies que l’aroma dels rostolls impregnava els camins per on passejava, amb els colors de la palla del blat i de l’ordi acabats de tallar. I les volades de tudons que hi remenaven. Els espígols florits. La flor de Sant Joan que aquí arriba a l’agost. La flor de Centaure a les cunetes del Plans i la pols de pistes i camins. Floretes de diversos colors. La forta olor de resina d’alguns pins. Un munt de papallones, de totes mides i colors. Farigoles i algun romaní. Algun episodi de boira. Els esbarzers, amb les mores encara vermelles. Tots hi han posat el seu gra d’arena en aquesta imatge agradable. El cert es que els passejos pel boscos i pistes forestals tenen la seva peculiaritat depenent l’època de l’any en que s’hi vagi. Més a la tardor hi afegiríem l’olor dels bolets i la humitat de la boira... Totalment diferent.
A banda de les passejades i excursions, també he gaudit de nits estelades, amb i sense lluna, on milers d’estels omplen la fotografia (amb permís de la sra Boira, es clar). Algunes més lluentes que les altres i solament destorbades per una gran quantitat d’avions que travessen el firmament constantment; i algun estel fugaç també. També he vist Mart, l’inconfusible planeta taronja i l’únic que conec i se distingir. Estels mítics, com el Polar. I Constel·lacions que desconec però que per una aplicació del mòbil puc endevinar, o intentar-ho...
I si continuo repassant, no puc deixar-me els àpats: els dinars de germanor en els que cadascú es porta el menjar i es comparteix taula a la Plaça, una botifarrada, una mega-patatada on cadascú es feia la salsa brava, una sardinada, el sopar dels caçadors,... Déu ni do.
Encara que, potser el que més m’ha fet gaudir enguany ha estat el retorn d’un ramat d’ovelles aquí al poble. El poder escoltar les esquelles per aquí davant mateix a primera hora del matí, quasi sota la finestra es podria dir, el guaitar per la terrassa i veure els corders pasturant, ara pels rostolls, ara pels prats de farratge... Els dies de boira s’han fet desagradables perquè es sentia els esquellots del ramat i no es podia veure per on pasturaven. Encara que, per a mi, el millor ha estat el veure els petits corderets, al corral encara. És increïble com, entre un munt, cada petitó troba la mamella de sa mare. I si no te mare, allí apareix lo pastor que li dóna el biberó en una botella de cervesa. Resulta una foto simpàtica el veure un petitó xumant la botella d’Estrella. Aquests que beuen de la botella de birra, són dòcils com a gossets, i et segueixen allà on vagis, es deixen tocar, agafar, s’entomen les carícies. En definitiva, són una monada. Crec que m’he passat i tot fent fotos dels corders, grans i petits, mascles i femelles... A més, he tingut la oportunitat de veure el naixement de dos corderets, l’un de part natural, i l’altre assistit pel “pastor”. Em sembla que a part de l’enginyeria deu haver fet un màster de llevadora.
Però tot això s’ha acabat ja... Dilluns s’haurà de treballar una miqueta, i d’aquí una setmana comença la guerra de nou a la Uni. Ufff, quina mandra...
Menys mal que, ahir, quan vaig sortir a caminar, ja vaig veure pebrassos. La setmana passada eren una espècie de Boletus. Això és l’antesala de la temporada de bolets. I la temporada de bolets implica tardor per aquests indrets. I tardor implica boires humides i foquet a terra, i fred, i un munt de records que espero poder reviure, encara que sigui amb companyia dels apunts de la uni.
ADÉU, ESTIU 2014
