Txus Garcia


Rebel·lar-se... revolución .... rebel!

POÈTIQUES — Publicat per katalitz @ 10:33


La rebelión consiste en mirar una rosa hasta pulverizarse los ojos

Alejandra Pizarnik

(Campana vespertina.)

POÈTIQUES — Publicat per katalitz @ 09:36

Vendrán más años malos

y nos harán más ciegos

vendrán más años ciegos

y nos harán más malos

 

Vendrán más años tristes

y nos harán más fríos

y nos harán más secos

y nos harán más torvos

RS FERLOSIO


Meme per la Jaka!

FLAIXOS — Publicat per katalitz @ 13:31
  • Recomana un bloc amb català:

Justícia Poètica (perquè encara queda justícia)

  • Recomana un bloc en un altre idioma:

Performanceologia (tot sobre la performance i els performers)

  • Recomana un post d’especial interès:

Lo queremos todo ahora (Poesía d’Accidents Polipoètics)

  • Recomana una web:

La Web d’Human Trash i la Pubilla Daltònica (Poesia amb mala llet!)

  • Recomana una eina d’Internet:

Bloglines (o com tenir blocs, notícies i podcasts al dia)

  • Recomana un vídeo:
(Fet per en Jordi Roig)

 
  • Recomana un àudio:

Violadores del Verso: Cantando (Kase-O)

  • Passo el meme a:

Josep Maria Yago (http://aixihopenso.blogspot.com/), Tondo Rotondo (http://cucadellum.blogspot.com/)


Oberta la contractació de l'espectacle d'Human Trash + La Pubilla Daltònica!

FLAIXOS — Publicat per katalitz @ 22:19

Polipoesía-clown /cabaret literari: lectura de textos en to humorístic de diferents autors, acompanyada de bases sonores + microperformances maniaco-depressives de la Pubilla Daltònica.


POESÍA, ESTA VIEJA SEÑORA

POÈTIQUES — Publicat per katalitz @ 15:00

Con aretes de comas

ella se arreglaba para la página

mas nunca usaba el guión corto.

El polvo compacto de los adjetivos

cubría algunas arrugas

que se empecinaban en aparecer después

del baño sustantivo.

Ella no se sabía evanescente

silueta tenue

en el espiral de sus apariciones.

Ante sus ojos aparecía

pero nunca en el visillo

de las ventanas vecinas.

Era como si nunca hubiera existido.

Sin embargo estaba allí, se miraba allí

húmeda de rocío

brillando al sol de su sintaxis.

Este corsé

Ceñido

intentando esconder

los excesos de su cintura.

Se dio entonces

al sueño

la levitación heautoscópica

lámina fragmentada:

calidoscopio.

Y se miró sola

Concreta

Esbelta

estrella que se bastaba

elevada del lecho de la palabra.

Anibal Beça

Traducción de E. Antonio Torres Glez

 


Joan Brossa i la poesia

POÈTIQUES — Publicat per katalitz @ 11:01

"La poesia és l'art del llenguatge: talla més."

"Si no pogués escriure, als moments d'eufòria seria guerriller, als de passivitat prestidigitador. Ésser poeta inclou totes dues coses"

"L´idioma de la poesia visual és com l´esperanto. El llenguatge literari ha deixat de ser l'únic vehicle apte per a incloure continguts i formes poètics"

"Hi ha poetes que no tenen res a dir. Posant lletres una darrera l'altra sempre surten frases."

"Sí, jo sóc poeta. El que passa és que té molts registres, la poesia. Però la gent es pensa que només en té un. De poesia literària sempre se'n farà, però jo crec que actualment el poeta pot assajar moltes cartes. El concepte de poesia és il.limitat. Fer versos està molt bé, i et pots passar la vida fent versos, però arriba un moment que... És com si tu cada dia mengessis el mateix i no sabessis menjar una altra cosa. Jo
veig els poetes joves molt limitats i estèrils."

“Para mí la escritura y el trabajo con los objetos son herramientas que me permiten coger la poesía, que como la electricidad está en todas partes y hay que cogerla, como decía Cocteau. El poeta construye pequeños vehículos para transmitirla. Lo que pasa es que la gente cree que hacer poesía es escribir versos y yo, sinceramente, donde menos encuentro la poesía es en los libros de versos. Puedo encontrar más poesía en un chiste, en algo que esté vivo. La cosa tiene un sentido y el poeta coge esta cosa y le da otro sentido. Se pueden hacer metáforas con palabras o con objetos. Los objetos son metáforas. A este grabador, si tienes ironía, le pones un pañuelo y le tapas la boca. Ahí tienes un poema que es un poema aquí o en la sala de un museo. Uno es poeta y hace poesía con todo, agarra un objeto cotidiano y trata de rescatarlo de esa dependencia funcional... Todo objeto es poesía por el simple hecho de haber sido escogido. Lo que le da el tono poético es la gracia, la mano del poeta. Si no, sería muy fácil”.

 “Jo hi veig, en la poesia literària que s’escriu avui, un excés de perruques i una manca de caps. Hi falta aquell impacte que volia Miró quan deia “Abans que una obra faci funcionar el cervell, hade produir un impacte, un cop de puny, paf!”


Tauromàquia cultural o “LA SUERTE DEL NOVILLO”

FLAIXOS — Publicat per katalitz @ 20:57

Tenim una ciutat amb Patrimoni, aires de canvi, vaixells de guerra, Char3 paralitzada i 2016. I plaça de braus, la qual cosa em permetrà desvetllar-los certes analogies amb les polítiques culturals que gaudim des de fa anys a la nostra ciutat i que els in-gestors/es culturals desitgem canviar. En primer lloc, ens trobem que la nostra plaça està únicament i exclusiva pensada reservada a professionals del món del toro, és a dir, a esdeveniments d’alta tauromàquia.

Tarragona no està pensada per fer-hi “novillades” o “becerrades” -algun bombero torero de tant en tant per a distreure la plebs, això si-, sinó que es mesura la possibilitat de tocar l’arena de la plaça segons les “herbes” o primaveres que ha pastat el brau (grau d’experiència). Així doncs, la cultura se’ns organitza per gust i oferiment de la Presidència, que disposa d’un personal de plaça que executa les seves delícies i preferències. Aquest personal de plaça, entre el que trobem els “alguacilillos” (encarregats de transmetre les ordres del President), el “Chulo de chiqueros” i els polivalents “monosabios”, són els qui s’ocupen de que la corrida vagi com Déu, els polítics i el temps ho manen. 

El toreros professionals fan el “paseíllo” amb la seva quadrilla, han de brindar el toro a la “manola” que més quartos tingui, dependre de la professionalitat del personal de plaça per no sortir amb la femoral oberta després de la corrida i confiar en els picadors perquè li preparin l’animal que han de sacrificar en honor de la Presidència. Tot seguit, s’esforcen en fer tots els molinetes, naturals i veròniques que poden (virtuosisme cultural), abans d’entrar a matar. Estoque final, aplaudiments del respectable i somriure sardònic del President, orgullós d’una “faena” que ell només ha contemplat des de la seva estupenda tribuna a l’ombra. I aleshores, amb el toro a mig morir, entra qui el remata (des del “burladero” estant ha contemplat la faena del mestre) i qui l’arrossega, el “cabestro” de torn, diguem-li creador novell.

Amb unes polítiques culturals fetes des de la voluntat de programar únicament un tipus de cultura enllaunada i de consum ens quedem sense alternatives emergents sòlides i s’articula una estratègia que no permet l’ús dels equipaments (els pocs que tenim a la ciutat) per a activitats que no reportin beneficis econòmics o de públic.

Les arts escèniques fa temps que ens pateixen d’aquest mal: espectacles prêt-à-porter, llestos per a consumir, rentables i agradosos als “compraabonaments”, “llepapalcos” i altres elits nostrades de tecletes i maginets. Caldria afegir a aquestes maneres, suades i de gran “contentisme popular”, una sèrie de polítiques culturals veritables i amb certa assumpció de risc, tal i com proposava Ferran Mascarell en una xerrada que va oferir a la nostra ciutat, i basades en quatre punts essencials i aplicables a totes les arts:

  • Foment de la creació: O de la cultura com a centre de la construcció del territori ciutadà. A Tarragona ens cal mantenir una cantera de creadors que puguin ser els propis protagonistes de l’acció cultural. Entenem, doncs, la creació  artística com a espai de les idees, barreja de les arts i aposta de futur. Una ciutat sòlida ha de donar veu i sortida a les creacions dels artistes joves o inèdits, tot fent una aposta de risc per la cultura de base o “dels ciutadans cap els ciutadans”.
  • Exhibició i Producció: O de donar oportunitats de promoció i difusió real als artistes emergents. En aquest cas es tracta de donar a conèixer i fer escampall mediàtic i públic de tot allò que bull a la cantera de creadors. Es tracta de fer una aposta clara, compromesa i estable per donar sortida a les creacions locals facilitant una xarxa supracomarcal àgil i de qualitat. De la mateixa manera, cal fer enllaços de mobilitat cap a les altres províncies, facilitant l’intercanvi de projectes creatius entre les diferents administracions.
  • Participació, cohesió i identitat: O de la dimensió simbòlica de la cultura com a reforç d’identitat territorial. L’activitat dels creadors emergents és un revulsiu social, un catalitzador de la vida ciutadana i una manera de trobar el sentiment de pertinença a una ciutat o territori. Els artistes són un vehicle de valors, llengua, tradicions, cultura i novetats que cal aprofitar i revertir en el creixement comunitari. El reforç i la coordinació d’un treball associatiu potent, així com la creació progressiva d’una xarxa de creadors, agents culturals i equipaments de les comarques de Tarragona, fa que la ciutat esdevingui un referent identitari de qualitat, fet des del territori i per al territori.
  • Globalització de la cultura: O de l’ambició per una cultura veritablement democràtica. Per als creadors emergents, la globalització és una proposta d’intercanvi entre els artistes de Tarragona i el conjunt de les persones que configuren la societat. Els ciutadans, com a productors culturals primers i principals (enlloc de l’administració), són ambaixadors de les arts al carrer i democratitzen l’espai cultural (museus, teatres i altres equipaments), aixecant-ne les restriccions socials i elitistes.

Txus Garcia

IN-gestora cultural

www.katalitza.com

 

Joc per a tècnics de cultura i joventut desesperats!

FLAIXOS — Publicat per katalitz @ 14:07

Un nou invent per a reduir l'stress post-electoral...

Intenta matar-te amb els objectes que trobis a l'oficina. Només tens 5 minuts abans de reunir-te amb el teu cap, que et dirà que et retalla el pressupost!

Juga Gratis a 5 Minutes to Kill Yourself

A un "Home que es creu influent"

POÈTIQUES — Publicat per katalitz @ 07:45

 

T’adoren tots, els necis que no et saben,

te’n cures prou de fer-te l’important,

poll d’ un corral on gairebé no hi caben,

ja fots maror, tant apretar-t’hi tant.

Llampat imbècil: que tu ets un figura?

De quin pessebre, ara em pregunto jo.

Per al meu gust, tu no la tens prou dura.

En quatre mots: et falla el tensor.

Quin home gran! Parlant com un ministre!

Tu, Josafat, tu, el neci sinistre

que es creu cavall i no arriba ni a mul.

Ajudâ’m vols?.. T’ho diré gens obscura,

(figura i lloc fins a la sepultura):

els teus favors, te’ls pots ben fotre al cul.

Dolors Miquel

Per un poeta, un amic, que fa anys...

FLAIXOS — Publicat per katalitz @ 07:21

 

“(...) Alguien que nos sostiene, que nos aprueba y a veces se nos opone; alguien que comparte con nosotros los goces del arte y los de la vida; alguien que no es ni nuestra sombra, ni nuestro reflejo, ni tan sólo nuestro complemento, sinó que es ella misma, alguien que nos deja divinamente libres, y así mismo nos obliga a ser plenamente aquello que somos.” 

Marguerite Yourcenar


lo aciago, lo crispante, lo mojado, lo fatal...

POÈTIQUES — Publicat per katalitz @ 20:28

Human Trash

La paz, la avispa, el taco, las vertientes,

el muerto, los decilitros, el búho,

los lugares, la tiña, los sarcófagos, el vaso, las morenas,

el desconocimiento, la olla, el monaguillo,

las gotas, el olvido,

la potestad, los primos, los arcángeles, la aguja,

los párrocos, el ébano, el desaire,

la parte, el tipo, el estupor, el alma...

Dúctil, azafranado, externo, nítido,

portátil, viejo, trece, ensangrentado,

fotografías, listas, tumefactas,

conexas, largas, encintadas, pérfidas...

Ardiendo, comparando,

viviendo, enfureciéndose,

golpeando, analizando, oyendo, estremeciéndose.

Después, éstos, aquí,

muriéndose, sostiéndose, situándose, llorando...

después, encima,

quizás, mientras, detrás, tanto, tan, nunca,

debajo, acaso, lejos,

siempre, aquello, mañana, cuanto,

¡cúanto!...

Lo horrible, lo suntuario, lo lentísimo,

lo augusto, lo infructuoso,

lo aciago, lo crispante, lo mojado, lo fatal,

lo todo, lo purísimo, lo lóbrego,

lo acerbo, lo satánico, lo táctil, lo profundo...

César Vallejo

INTESTINO

POÈTIQUES — Publicat per katalitz @ 10:02


 

Qué hace ese intestino

Dormido en una cama

Recogido

Como un animal rosado

Sueña que sale del cuarto

Después de la lluvia

Por la ventana dorada

Se estira y curva

En el horizonte

Como un arco iris

Multicolor por supuesto

En los lejanos extremos

Ollas de barro

Repletas de monedas de oro

Oro del que amanece solo

Y con borborigmos

Oro de pobre

Mierda.

José Watanabe (homenaje a J.E. Eielson)

 


NEGRO SIN ZAPATOS

POÈTIQUES — Publicat per katalitz @ 08:47

Hay en tus pies descalzos graves amaneceres.

(Ya no podrán decir que es un siglo pequeño.)

El cielo se derrite rodando por tu espalda:

húmeda de trabajo, brillante de trabajo, pero oscura de sueldo.

Yo no te vi dormido... Yo no te vi dormido...

aquellos pies descalzos no te dejan dormir.

Tú ganas diez centavos, diez centavos por día.

Sin embargo, tú los ganas tan limpios,

tienes manos tan limpias,

que puede que tu casa sólo tenga ropa sucia,

catre sucio, carne sucia, pero lavada la palabra: Hombre.

 Manuel del Cabral


Manifest per signar amb tinta de calamar!!!

ART — Publicat per katalitz @ 01:15

El Anonimatismo

Manifiesto intergeneracional de los poetas y performers anónimos


Somos los que no chuparon de las generosas ubres del mercado

los que cogieron el camino de tierra en vez del de las baldosas amarillas

los niños perdidos entre Nuncajamás y las faldas de Freud

los poetastros de la sílaba tónica y la palabra sin identidad

Somos los que nunca tenemos cartas de recomendación

Ni un amigo editor ni un concejal a quien mamarla

Ni un cuñado programador de salas ni un padre pintor

Ni un conocido del divino poeta o del performer de moda 

Somos anónimos hasta la médula

No nos conoce ni nuestra madre

No nos saludan al pasar

No nos ofrecen manos con anillos

Nadie sabe quienes somos ni de quién

Porque nuestro origen es mediocre y obrerillo

Ni intelectual, ni oficinista ni artista

Somos los que no son ni salen en la foto

Ni en las dedicatorias, ni en los debates ni en las fiestas

Ni en congresos ni en prensa ni en ningún lugar común

Porque no tenemos dioses ni maestros

Ni somos tan siquiera una generación

No somos emergentes ni tendencia

Ni inéditos ni jóvenes ni preparaos

Somos los recogemigas de la mesa del artista

Somos los culpables de la poca calidad

Somos ignorantes, zafios y agresivos

Sólo porque no nos da la gana mamonear 

Reivindicamos el anonimato, la invisibilidad, el terrorismo poético, la mano negra, el graffiti subterráneo, la poesia de charca, basura y lodazal. ¡Viva el anonimatismo y su absurda necesidad! ¡Vivan las pobrezas, los no saber con quién hablar! ¡Vivan los originales rechazados, las puertas sin llamar, los picaportes arrancados y las ganas de vomitar!

Reivindicamos no ser nadie, pasar sin dejar huella y patearle el culo a la posteridad. No tenemos nombre, ni título ni tarjeta, ni filiación poética. Creamos porque nos da la gana, por placer, por necrofilia, por tontuna, por indigestión y por despecho. ¡Viva la poesia anónima y el romancero popular! ¡Vivan los cuenteros, los transformistas, los trovadores, los magos, los chacales y el Dadá!  

¡Viva nuestra puta madre, la poesía que es la única teta de la que queremos chupar!

Eddie (J. Bermúdez)Human Trash i 50 anonimatistas más


 Manifest llegit a les III Jornades de Poesia Experimental Gastronómica

Cal Jep, Castellfollit del Boix (Barcelona)

26 de maig de 2007


Poesia amb mala llet!

FLAIXOS — Publicat per katalitz @ 09:01

 

 

«Anterior   1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11 12 13  Següent»

Powered by LifeType