En Miquel, el meu colom...
Molta gent els tracta com si fossin una plaga, rates o quelcom pitjor. Són un perill pel patrimoni, una molèstia pels veïns i una nosa per la manca d’higiene que els caracteritza. Els posem trampes, filferros, electre, verí. Deixem que els nostres fills blancs, endiumenjats, obesos i mal educats els assetgin.
Per a mi, com la resta d'animals, sempre han estat un motiu d’alegria, de natura entrevista entre la sordidesa urbana. Éssers nobles que cal respectar i tenir en compte. Recordo una foto recurrent del meu àlbum: els primers viatges a Barcelona amb els meus pares, i jo a
Sí que es caguen per tot arreu, però em sembla que les persones també anem cagant-nos en la natura i en els nostres semblants constantment. Sí que són molts, però és que resulta que som nosaltres els que els hem deixat sense hàbitat. Diuen que els orígens d’aquest colom urbà està a l’exposició universal de Barcelona de 1929, on se’n van alliberar a centenars per tal de fer més atractiva la ciutat. Són fills del modernisme, els coloms? o un caprici burgés que ara ningú recorda?
I què me’n dieu de les referències simbòliques? el colom de la pau (el mateix que va informar Noè que el càstig diví s’havia acabat),
Jo en tinc un, de colom. Es diu Miquel perquè en fa tota la cara. Me’l vaig trobar dilluns, a la platja del miracle, atrapat en un canaló d’aigua, exhaust i amb una pota i una ala malferides. Poc a poquet, l’he anat recuperant i segurament aviat el podré deixar lliure. Ara quan em veu, em puja a sobre i menja de la meva mà. En Miquel és un colom roquer, un colom urbanita, i li agrada molt prendre el sol de la tarda mentre s'estarrufa les plomes.
Ahir la meva companya em va dir que per al colomí, jo havia estat el seu àngel de la guarda. Em sembla - vaig espetegar sense pensar-m'hi gaire - que és ell, el meu àngel de la guarda-. Potser per això l’he anomenat Miquel inconscientment?