Uel·lè
26 Abril, 2006 11:56
Publicat per aladern,
general
Fa temps, vaig llegir una novel·la –i no puc
recordar quina era, la dec haver esborrat del disc dur- en què el pare de la
protagonista es dedicava sistemàticament dia rere dia a estripar fotografies.
Totes les fotografies familiars, com en una mena de ritual abans d’acomiadar-se
de tothom, d’alguna manera volent deconstruir el seu passat. No recordo res més
del llibre, només m’ha quedat aquesta imatge simbòlica i tràgica, impressionant
per ella mateixa i per haver quedat impressionada amb tinta indeleble en algun
meu racó.
Vés a saber per
quin motiu –aquestes coses sempre hi ha algú que diu que les sap- de ben petits
ja comencem a atresorar foteses, enfarfecs sense cap mena d’utilitat i que
només serveixen per atraure la pols. I com més grans, l’addicció al
col·leccionisme totèmic, més s’agreuja. Vés a saber per què, mai no ens atrevim
a desfer-nos-en, com si teméssim perdre un amulet que ens protegeix... De què?
de qui? Potser de nosaltres mateixos. No cal que posi exemples, només cal que
mirem pels racons i pels calaixos i ens interroguem sincerament si allò que
tenim a les mans serveix per a alguna cosa, quina és la seva utilitat real.
Sovint m’aprenc a
fer el ritual a la inversa. Faig neteja mirant no fer distincions. Bé, algunes
en dec fer, però sempre procurant que siguin les mínimes. Foc a la memòria!
Esborrem el disc dur, incendiem les vanitats! Cal fer de la vida un espai una
mica més suportable, cal alleugerir pes a les neurones, li cal una pluja
mundificant a la carn macada per tant pes.
Entre les coses que fins ara s’han salvat de la voraginosa destrucció del record estantís, n’hi ha dues de ben curioses. Són dos petits llibrets de cançons que ja presenten un groc descolorit. “Cançons a flor de llavis”, Col·lecció Esplai. Sense editorial, sense autor, només un dipòsit legal i una data: 1964. Els títols dels apartats del cançoner ja ho diuen tot: "Els cants de la joventut", "L’aire lliure, la muntanya, l’acampada", "Cànons", "Cançons d’humor i de tabola", "Les velles melodies de la terra"... Ai! quanta membrança. Si no fos que és un paper imprès –i els llibres són sagrats més que no pas cap altra cosa- ja li hagués arribat el seu torn purificador. L’altre és “Uel·lè, cançons d’ara” de la mateixa col·lecció, més complert, d’un aspecte més modern, però, també editat el mateix any 1964. S’hi pot trobar “Vespre, foc i comiat”, “Natura”, “La Cançó espiritual” i “Cançons d’avui”. Les “Cançons d’avui” inclou la festivalera “Se’n va anar”, “Al vent” i “Ahir” (Diguem no) del Raimon, “El vent” de Brassens, i un llarg etcètera. Torno a tancar la capsa de les sabates, no fos cas que m’agafés un rampell que més tard me n’hagi de penedir.
Totes les noies i els nois
Totes les noies i els nois que conec
per parelles fan sempre el camí.
Totes les noies i els nois que conec
saben bé què és sentir-se feliç.
Tot mirant-se els ulls,
i donant-se la mà,
se’n van lluny, passejant,
sense por del demà.
Però jo, vaig tot sol,
pels carrers i això em dol,
però jo, vaig tot sol,
perquè ningú no em vol.
Els dies i les nits
són iguals tots per mi;
sempre trist i avorrit,
ningú no m’estima, ningú no m’ho diu!
Françoise Hardy, Les chansons d’amour,Uel·lè (cançons d’ara)
Comentaris
Doncs mira per on aquests dies anava pensant en desfer-me d'alguns d'aquests objectes que innunden el calaix dels records. Anava demanant-me quin extranya força no deixa que aquests tótems dels que parles deixin de vessar dels prestatges, armaris i capses polsegoses, de com em costa desprendre-me'n, de que sóc incapaç d'estripar, tirar o cremar. És una fixació intrínseca per servar objectes, com si cada un fos la peça del trencaclosques de la vida, la viscuda, la no viscuda, la imaginada...i ves per on, m'he trobat l'antagonista,...
aladern, fas bé de deixar la casa de sabates al seu lloc ;)
Publicat per Dunna 26 Abr 2006, 21:14
Doncs jo estic molt agraïda als meus avantpassats per les “coses” que em van deixar... de vegades els Avis i els Pares expliquen coses i no hem fem massa cas, desprès quan marxen volem recuperar les històries i es a traves d’aquestes petites foteses que es poden reconstruir algunes parts de la seva vida, es una manera de que no morin del tot.
Ja ho diu un poema de la Montserrat Abelló:
Es quan no hi son, que ens hi reconeixem.
Publicat per jaka 26 Abr 2006, 22:57
No pateixis, Dunna, no ho llençaré tot. Però m'aprenc a cultivar l'afecte i el desafecte. Perquè sense deseiximent no hi ha alliberació, com va dir un fa uns quants segles meditant sota una figuera. I vull ser llire, no ser presoner de res ni de ningú. I quantes cadenes que encara duc posades...
Publicat per Ramon 26 Abr 2006, 23:52
jaka, t'has plantejat mai si series capaç de despredre't d'aquestes "coses"? podries viure sense elles? què et donen? oi que vam arribar i marxarem sense elles? No dic pas que no puguem tenir, però quantes vegades les "coses" ens posseeixen a nosaltres a través de misteriosos mecanismes.
Publicat per Ramon 26 Abr 2006, 23:59
jo també tinc l'Uel.lè...
uel-le, uel-le, marumba, malagüé
i les primeres cançons de l'espinàs i de la remei Margarit... i ...
buf buf buf, que vella sóc!
Publicat per Arare_ 27 Abr 2006, 23:24
segur, segur, segur que et guanyo, Arare!
:)))))
Publicat per Ramon 28 Abr 2006, 07:59
saps, Ramon
quan era joveneta em passava el dia cantant aquesta cançó i la cantava tan i tant fort que m'impedia d'escoltar quan algú em deia t'estimo
ara ja no la canto.. i paro bé l'orella, perquè hi ha coses que no s'han de deixar passar
en fi, sense fer soroll, agafo un trosset de pastís i vaig a passejar una estona
;)
Publicat per montse 30 Abr 2006, 00:04