Levitat

30 Maig, 2006 07:48
Publicat per aladern, de versos i rimes

Hauries d’haver-te amagat. No vas anar prou amb compte i la llum inesperada t’ha encegat. Has volgut sortir del racó més fosc de tu, del forat més profund de l’agonia i ara hauràs d’omplir-te de paciència. ¿Et pensaves que eres un esperit lliure, una criatura fora de l’abast de les lleis de les fibres més interiors i pulcres, exempt de plorar davant d’una mirada trista? No queda lloc a la terra per a les ànimes que neguen l’evidència, que no volen ser arrossegades per les turbulències del cor. A poc a poc, a mesura que el teu no persistent decandia igual que la darrera flama d’un petit llum de parafina, vas començar a sentir que alguna cosa havia arrelat dins la teva clivellada quietud, una desconeguda voluntat ho trastocava tot i venia a fiblar-te el pensament més calmós. Per un instant un goig confús et rebrotava a les mans i se’t perdia com escata de sol dins l’abisme del pou dels seus ulls. No ets un heroi ni ho pretenies ser. De fet, no has presentat cap mena de resistència davant d’aquest daltabaix de focs d’artifici que ha tocat un nocturn amb la flauta de les canonades de l’atzar, per on corre un foc purificador coronat de la sublim prosa en flames.
Ara no vols veure lliscar els anys sense que aquest misteri entrellaci amb un encaix tremolós totes les parts disperses i el dard dissonant esquinci el vel de les teves pors. Per això t’has deixat netejar per una pluja d’estels i has sortit amb el rostre desafiant a saludar el nou dia, la lluminositat que banya de sol i de mar les teves parpelles cremades. Mai no demanaràs almoines al temps. I d’on ve tot això? Per què alçar davant d’aquesta claredat les mans tancades? Només se t’ocorre deixar la copa dels esguards a les mans d’una flor groga i cridar ben alt “Magnífic!”; i ja dempeus, tot apropant-te amb una tendresa insospitada a les escotilles del cor que per tu s’obre, tornes a cridar “Magnífic! Magnífic!”. Aquest segon enlluernador ja no el canviaries per res del món, no, ni per recuperar la memòria dels naufragis per on has navegat durant tants anys. Ara la dus penjada al coll i desplegues les teves ales. Has encès tots els llumeners del cel per aquest viatge i et sents lleuger, insubstancial, un Ícar omnipresent que ha robat un cor espurnejat de llàgrimes i el treu a ballar com balla el sol al voltant de la terra. Mentrestant l’Univers dorm, amb l’enorme cabellera plena d’estrelles que li fa de coixí sota el seu rostre que s’adorm, confiat, als teus braços.

21 Comentaris | 0 RetroenllaçOs

Comentaris

"Hauries d’haver-te amagat. No vas anar prou amb compte i la llum inesperada t’ha encegat. Has volgut sortir del racó més fosc de tu, del forat més profund de l’agonia i ara hauràs d’omplir-te de paciència."

Exacte... és el que penso ara mateix, m'hauria d'haver amagat, tot i que sé que no havia de fer-ho, però ara, la llum em fa més aviat por... Hi estava massa còmode dins l'equilibri que m'havia inventat...

És un text preciós Ramon, com sempre! Ets un escriptor magnífic!

:*)

Publicat per elur 30 Mai 2006, 10:57

Molt bonic, molt ben escrit.

Publicat per júlia 30 Mai 2006, 12:14

Ben bonic, si senyor.

Publicat per JosepArnau 30 Mai 2006, 12:58

Mai no demanaràs almoines al temps. Ehem...m'has fet sentir una mica pidolaire. Jo és el que sempre demano: temps!

Pel que fa a l'Ícar, vigila! Passa't al superglue, creu-me. No té el glamur de la cera, però és més segur ;)

Publicat per Litus 31 Mai 2006, 12:44

Ai, Lit, quines ocurrències que tens! i és clar que sí, els Ícars moderns hem d'anar amb el superglue. D'altra manera ens podríem fotre un hostiot que no vegis!
Salut, poeta!

Publicat per Ramon 31 Mai 2006, 17:42

Gràcies, Josep Arnau. Quins plans tenim, pel dia 18?
;)

Publicat per Ramon 31 Mai 2006, 17:43

Júlia, venint de tu l'elogi és doble. I no ho dic de broma.

Publicat per Ramon 31 Mai 2006, 17:44

Ja ho veus, elur, aquí i allà situacions semblants, sentiments contradictoris... vols dir que no serà que tot es repeteix? o és que l'ànima humana és massa igual a tot arreu.
Gràcies pel que dius. De veritat.

Publicat per Ramon 31 Mai 2006, 17:49

Sí, tot es repeteix em sembla, i és que ara mateix no m'agrada que es repeteixi, que si tot resulta ser igual no anirem pas bé... Però què és la vida sino un conjunt de cicles que es van repetint?
I també, l'ànima està igual de desemparada per tot arreu, buscant un lloc on sentir-se segura...
Ummmm... em sembla que estic massa negativa.

De res Ramon, gràcies a tu. Un petó

Publicat per elur 31 Mai 2006, 18:21

Fas màgia amb les paraules i encomanes l'optimisme que desprèn aquest text. Més que magnífic!!! Una prosa poètica amb totes les lleis.

Publicat per Violant 31 Mai 2006, 19:20

Finalment si que votare NO, si no passa res, podre votar!! Des d'Irlanda, vaig haver d'anar a cal espanyol...

Publicat per JosepArnau 02 Jun 2006, 00:37

Molt bé, molt bé, Josep Arnau. Ja t'anava a posar una creu a la llista! :)))

Publicat per Ramon 02 Jun 2006, 07:06

Venia decidida a fer un comentari després d'alguns dies d'absència...i les poques paraules que tenia s'han aixoplugat vora els teus versos i no les sé trobar...Les gotes salades, sorgides potser també d'un cau fosc, han ballat amb aquesta música preciosa...
Gràcies,Ramon
una abraçada dolça

Publicat per marina 02 Jun 2006, 09:02

magnífic el text! l'he gaudit moltíssim, i com més el llegeixo més m'agrada... i la música, fantàstica. gràcies pel regal, desconeixia el músic i la pel.lícula i tinc moltes ganes de veure-la, espero que aviat.
m'ha encantat això: no queda lloc a la terra per a les ànimes que neguen l’evidència, que no volen ser arrossegades per les turbulències del cor.

Publicat per Hanna_B 02 Jun 2006, 10:11

Violant, no sé què dir-te...
Només que un petó ben gran!

Publicat per Ramon 02 Jun 2006, 10:59

Marina, tampoc no sé què dir-te, perquè les teves paraules m'emocionen. Gràcies.

Publicat per Ramon 02 Jun 2006, 11:00

Hanna_B, oi que és preciosa, la música? Si vas a veure la pel·lícula ja ens faràs una mica d'explicació. Més que res per als que ho tenim difícil anar al cinema.

Publicat per Ramon 02 Jun 2006, 11:03

Em vénen ganes de llegir-lo dos o tres cops cada dia, i així durant anys, molts anys... Ets un mag de les paraules, Ramon. I dels sentiments.
Bona nit.

Publicat per isnel 02 Jun 2006, 23:55

Bon dia, Isnel, bon dia... Ja veus que tornem a anar amb els horaris canviats ;)
Gràcies per les teves paraules, les sento molt a prop, ja ho saps. Petonets a tots dos.

Publicat per Ramon 03 Jun 2006, 07:01

Hola aladern, vaig despistada i "de cul" amb perdó per la grolleria, però és que és així. Per això encara no t'havia dit res d'aquest post. Només se m'acut dir una cosa, davant dels teus escrits (i sempre és igual):
-Chapeau!

petonets amb epoxi

Publicat per Arare_ 03 Jun 2006, 19:42

Arare, imgino que a final de curs el que et falta és temps.
A més, tens allò de "fregar y pulir", recordes? ;-)
Ara que arriben les vacances ho has de tenir tot a punt per cavalcar les ones amb el teu veler.
Sort, navegant!

Publicat per Ramon 05 Jun 2006, 18:01