Regals de Reis
06 Gener, 2006 08:43
Publicat per aladern,
de versos i rimes
El meu regal de Reis
d’enguany sou tots vosaltres, els meus amics blocaires, els que em feu
companyia sempre que obro aquesta finestra màgica. Fa just un any, quan feia
pocs mesos que navegava per la xarxa, vaig començar a conèixer gent, cares
anònimes que es feien realitat a través de les paraules. Primer tímidament, com
si no gosés entrar a casa de l’altre sense haver estat convidat, com si em fes
por, també és veritat, crear nous llaços que un dia al perdre’ls em poguessin
ferir. Llavors, molt al començament, vaig confessar en un altre bloc
que la meva fidelitat es reduïa a mitja dotzena i escaig de troballes, una
diferència abismal amb ara. Recordo molt bé qui em va despertar des del primer
moment confiança i em va fer sentir com si estigués a casa. Recordo com en
llegir alguns posts m’emocionava (ara també em passa) i hagués volgut dir
moltes coses, però no sempre gosava. Recordo la meva gosadia en fer dos tímids
esbossos de poema el matí de Reis d’ara fa un any, després de passar per les
Gotes i la Mitjanit. Els vaig embolicar amb un llaç i els vaig deixar en un
lloc amagat per a elles. Després vaig escampar uns rastres per tal de que els
poguessin trobar. Me’ls van inspirar un post de cadascuna que havien penjat
aquell mateix matí, uns posts que encara, si voleu, podeu llegir ara. L’un era
de l’Aina, que intentava recuperar un somni
(A
la mitjanit) i l’altre de la Isnel, que aquell dia era hereva de la nostàlgia
(Gotes
de tu). L’una i l’altra eren fa temps com dues incipients fonts de mots
trobats que han anat creixent, ajuntant-se amb molts d’altres, fins formar un
riu insondable, cabalós de paraules, que corre cap al futur ple d’emocions i
desigs, confidències i abraçades, alguna petita infidelitat i també absències
mai no oblidades. Recordo que tot això era fa només un any. Qui ho diria ara!
Comentaris
A mi també em passa que, des de què vaig entrar a la comunitat blogger, no em trobo mai sola, i és preciós veure tota la gent que és afí a tu, tot i ser cares anònimes, ho són molt menys que molta gent que coneixes cara a cara... et dóna alegria pensar que hi ha tanta gent al món que val la pena conèixer i que són al voltant!
Publicat per Nica 06 Gen 2006, 10:04
Sí, Nica, tens tota la raó, val molt la pena. També és veritat que al carrer hi ha molta vida i que tot no s’acaba amb aquesta virtualitat (segons com, gens virtual), però també és cert que és un plaer i un bàlsam poder tenir-vos i sentir-vos a prop quan hi ha altres impediments.
Publicat per Ramon 06 Gen 2006, 10:15
qui ho diria.. fa un any tot semblava tan estrany, tan llunyà, tan irreal.. però ara les sensacions ja han trobat el seu lloc i veuen el mateix espai que rondem de ja fa anys com el més plàcid que haurien pogut trobar-se. m'ha fet moltíssima il·lusió retrobar-me amb les bombolles, i el teu somriure, i totes aquestes emocions: gràcies per la companyia ramon, i que per molts anys!
Publicat per aina 06 Gen 2006, 17:48
Qui ho diria, oi Aina? Recordo molt bé bastants posts de fa un any, en canvi n'he oblidat de més recents :( ve a ser com els records, que els de la infància, els més llunyans, sembla que els tinguem més arrelats i més vius.Serà per allò de ser els primers...?
Publicat per Ramon 06 Gen 2006, 20:24
Diuen que a mesura que ens anem fent grans, el temps corre més de pressa. No sé si és cert o no, però la veritat és que a mi m'ho sembla. De totes maneres, si tots els anys que han de venir han de ser viscuts com aquest últim, amb descobertes com la teva presència, Ramon, la teva fidelitat, la teva companyia i la teva estimació, que corrin tant com vulguin. I que en vinguin a grapats! Un petó.
Publicat per isnel 07 Gen 2006, 09:38
Doncs el nostre regal, Aladern, és trobar-te embolicat en un altre projecte blogaire. De segur que resulta tan ric i tan suggerent com els anteriors.
Una abraçada!
Publicat per giorgio grappa 07 Gen 2006, 10:59
Sí, Isnel, això diuen. Però jo tinc una altra teoria. Estic convençut que tenim aquesta percepció perquè les coses que fem no les vivim tan intensament com ho fèiem en la nostra infància. És més, ara volem fer massa coses alhora, i això ens crea tal dispersió i un allau d’estímuls i sensacions que no som capaços de digerir. No ens queda altre remei que planar per sobre, sense viure amb profunditat. Ho he comprovat multitud de cops en persones properes que viuen a la manera actual, a “tope”: viatges constants, feines estressants, lleure ocupadíssim, treatre, cinema, espectables, concerts, recitals, vacances per continuar fent el mateix, ponts llargs, caps de setmana... un no parar! Ai, però, si els preguntes què van fer la setmana passada no ho saben pas. Què han viscut, doncs? Res. Només un anar i venir incessants per no anar enlloc.
Publicat per Ramon 07 Gen 2006, 11:14
Ja ho veus, Giorgio, no sé si és un regal o què, però aquí em tens per donar-te la tabarra. És clar que tu no te n’havies assabentat perquè te'n vas anar a les Florències aquelles. Què tal, el viatge, va anar bé?
Ara que ens llegim, que tinguis un bon any!
:-06
Publicat per Ramon 07 Gen 2006, 11:19
Sembla que el resi ens van visitar el mateix dia i ens van deixar un full en blanc en foma de pantalla on eixien milers i milers de coses però que fins aleshores no li havía trobat massa complaença. va ser quan comencí el meu blog, com tu, el 6 de gener, quan vaig retornar a la l'habitud d'escriure, un dels plaers de la meua vida i que havía abandonat feia temps. Amb l'habitud 'escriure retrobada vaig descobrir el plaer de llegir i desconcertat i sorprés el munt de gent que hi ha qque escriu de meravella, i el més important de tot, començar tímidament a conéixer les persones que hi són al darrere d'un teclat a ca seua. Ha estat, i puc dir-ho fermament una de les experiències més boniques i més satisfactòries en la meua vida. deixa'm doncs fer-me coparticep del teu regal de reis i a més amb dos dones a les quals també estimo: L'Aina i la Mitjanit , que va ser de les primeres a qui vaig tindre el plaer de llegir i L'Isnel i les seus Gotes (la meua muller virtual..recordes el casament al vaixel? hehehe). Per elles, per tu i per tots i totes que heu sabut fer de les paraules carícies. Un any qui ho diria ? :) una abraçada
Publicat per joan 07 Gen 2006, 13:02
Ai Joan, quanta raó gastes. Quanta vida em descobert darrera de cada paraula en tan poc temps! Entre les meves troballes també hi ha una estació de tren (una mica més avall de casa meva) on la màgia de la teva escriptura fa sortir i entrar trens en totes direccions. Quina estació més maca, Joan. Quina estació que tens!
Publicat per Ramon 07 Gen 2006, 13:11
pero perquè no ha eixit el meu comentari???? snifffffff
Publicat per joan 07 Gen 2006, 15:50
peroò per què no ixen els meus comentaris, per queeeeeeè?????? buaaaaaaa
Publicat per joan 08 Gen 2006, 14:09