A partir d'ara em podreu trobar al bloc:

http://refugicanongi.blogspot.com


 
Comparteix:
  • Facebook
  • Twitter
  • Tafanera
  • E-mail
  • Google
“Extremistes del medi ambient”, aquesta és la qualificació que darrerament el Ministeri de Justícia del Regne Unit ha fet servir per a justificar la inclusió dels moviments ecologistes a la llista de terroristes, ben bé al costat dels extremistes d’Al-Qaida o d’altres grups violents radicals. Segons fonts del govern del Regne Unit, aquest país s’enfronta a una contínua amenaça dels extremistes que creuen que poden avançar en els seus objectius per la comissió d’actes de terrorisme.
 
Després de llegir astorat aquesta notícia al “The Guardian” vaig veure com aquesta era la última estaca que ens podien clavar al moviment ambientalista. És inimaginable el grau de miserabilitat al que poden caure algunes persones per tal de posar en entredit les reclamacions d’algun sector de la societat, en aquest cas, dels ecologistes. Fins a un cert punt hom podria acceptar que titllin aquest moviment de radical (en el sentit literal de la paraula) o d’anar sempre a contracorrent i constantment “en contra de...”. Però el que crec que no es pot tolerar de cap de les maneres és que se’ns fiqui al sac dels terroristes.
 
Tots plegats hem d’aprendre a separar una protesta legítima amb terrorisme. Ja que si no és així, podríem fer el mateix amb les moviments contraris a l’abortament, opositors a la llibertat de tendència sexual o qualsevol altre tipus de manifestació pública de caire massiu i, algunes vegades, radical i amb missatges incisius, del tot legítims i comparables amb alguns sectors de l’ecologisme mundial.
 
Sobta com el mateix govern que ha actuat com a terrorista d’Estat a l’Irak amb total immunitat front la suposada i invisible justícia mundial, acusi al moviment que possiblement sigui el més pacifista de terrorista. En fi, quan manquen arguments per a contradir el missatge ecologista, suposo que aquest deu ser l’últim cartutx a esgotar. Intentar tapar la veritat amb el títol de terrorista, només fa que alimentar-lo, així que gràcies.
 
Com en moltes manifestacions públiques massives, la violència sempre s’acaba apoderant dels carrers, i els mitjans de comunicació s’afanyen a qualificar aquella “tribu” de violents radicals i inconformistes rebels. Ara bé, en cap moment es fa una anàlisi de qui provoca aquesta violència. S’han parat a pensar si hi ha grups organitzats violents que aprofiten concentracions de gent per a fer de les seves? Han pensat en algun moment si la violència ve incitada pels propis cossos policials? Tal i com va passar darrerament a Barcelona en les manifestacions universitàries... Això sembla que no convingui i que l’opció més fàcil sigui la d’entrecreuar acusacions de terrorisme i fitxar els activistes ecologistes al costat de Bin Laden.
 
En definitiva, que diguin el que vulguin, que jo estic content. Pel que em toca de prop, no m’importa el que diguin, sinó el que fem. En aquest sentit si que puc afirmar que el moviment ecologista ha fet grans passos per convertir-se en un lobby més a tenir en compte, tant o mes que alguns grups econòmics. Serà doncs que tenim força, poder d’influència i raó, tres elements que mai ningú ens podrà rebatre.

 
Comparteix:
  • Facebook
  • Twitter
  • Tafanera
  • E-mail
  • Google
Ja diuen que tot sovint les aparences enganyen. Sovint hi ha qui vol aparentar allò que no és, però que li agradaria ser a fi de voler semblar millor, tenir una bona imatge i en el fons, fer que “el què diran” sigui menys dolorós.
 
Avui voldria fer un paral·lelisme d’aquestes aparences, o el que en espanyol diuen “quiero peró no puedo”, entre la Catalunya del segle XXI i la Canonja. Ambdós “territoris” es troben en un procés de reformulació, de canvis accelerats i de nous reptes i horitzons per superar.
 
Començarem amb el peix gros: Catalunya. El nostre país es troba immers en un període de ple desenvolupament de les anomenades infraestructures, un sector que malgrat la crisi sembla no tenir fre i, per si no n’hi havia suficient, ens permetem el luxe de fer Pactes Nacionals per a les Infraestructures amb un grau d’ambició desbordat. Fa pocs dies vaig anar a una exposició al Palau Robert de Barcelona, titulada “Xarxes”. Aquesta exposició feia un repàs sobre quines són les xarxes que teixeixen Catalunya: energia, aigua, carreteres, ferrocarril, televisió, comunicació, mercaderies, residus, etc. Amb la finalitat de finalment mostrar al visitant quina és la Catalunya que la Generalitat dibuixa. Aquí és on vaig poder comprovar que estem carregats d’aparences i de voler semblar allò que mai hem estat, que possiblement no ens calgui ser i que no serem, és a dir, un país modern, avançat i de última generació. Catalunya ha de ser capdavantera en tots els aspectes? Estem capacitats per ser-ho? Amb això no vull dir que haguem de renunciar a situar Catalunya al món, però crec que no cal aparentar el que no som i voler-nos reflectir en el mirall de la desmesura.
 
Ens calen trens, carreteres útils, xarxes de distribució de recursos hídrics i energètics... això és cert, però no cal aspirar a un teixit de xarxes que acabi trinxant el territori i fent de Catalunya un país de línies artificials i merament urbanes.
 
Si voleu desenvolupar un criteri sobre aquest tema, us recomano que visiteu l’exposició que us he esmentat; resta oberta fins a mitjans del 2010. Ara bé, no us espanteu només entrar... ja que la primera frase que trobareu ja ens deixa entreveure de quin peu calça la Generalitat: “De la Via Augusta a l’autopista AP-7”.
 
Seguint per les aparences, continuem amb el peix petit: la Canonja. El nostre poble, a punt de recuperar la municipalitat perduda fa més de quaranta anys, sembla ser que vol despertar d’un llarg repòs. No cal tenir gaire vista per veure que tot el poble està en obres: carrers, ajuntament, places, claveguerams, urbanitzacions, parcs, enllumenat... En definitiva, l’aparença i la fisonomia de la Canonja està canviant a marxes forçades. No sé què pretén l’actual Ajuntament de la Canonja amb aquest “sobredesenvolupament” que està impulsant, però no concorda gaire amb alguns dels objectius plantejats en el seu programa electoral. Tampoc cal ser gaire viu per fer càlculs i veure com amb l’elevat nombre d’habitatges que s’estan construint a la Canonja ara mateix, els que hi han en venta i els que volen imposar amb l’Àrea Residencial Estratègica, el nostre poble passarà a ser una ciutat petita d’aquí poc més de deu anys.
 
Suposo que l’actual govern de la Canonja s’emmiralla amb Vila-seca o amb la imperial Tarraco per a pretendre aparentar-s’hi. Senyors/es regidors/es i alcalde, el meu humil consell és que no val la pena aparentar, crec que tots serem igual de feliços si no som municipi de més de 10.000 habitants. I si de debò creieu en aquest model, feu-ho sempre ben fet i amb els procediments i marc legal que la democràcia ens ha creat, no com amb l’Àrea Residencial Estratègica de 1.400 habitatges. Que no se us escapi de les mans l’eufòria de la municipalitat i, encara que sigui per un moment, apliqueu la prudència, ja que quan el desarrollisme hagi començat ja no tindrà fre.


 
Comparteix:
  • Facebook
  • Twitter
  • Tafanera
  • E-mail
  • Google

Fa uns dies em van plantejar una pregunta que aquest mes voldria fer-vos extensiva. La qüestió feia referència al plantejament del model de desenvolupament tecnològic que estem encapçalant els països “occidentals”, i la relació que té aquest model amb la crisi ambiental mundial i les diferències econòmiques i de desenvolupament, que avui dia encara hi ha entre molts països.

Arribats a aquest punt, jo em vaig preguntar si aquest model de desenvolupament tecnològic ens pot portar a una millora ambiental del nostre món, aprofitant la capacitat de desenvolupar i aplicar noves tecnologies més netes i eficients, potenciant les energies renovables i permetent l’ús d’aquestes arreu del món. O bé si realment volem un model tecnològic equitatiu i ambientalment sostenible, el que hem de fer és canviar de dalt a baix el model iniciat a la Revolució Industrial i en creixement exponencial durant el segle XX.

Després de pensar-ho poc més de deu segons, vaig optar per la segona opció, ja que ens cal afrontar el segle XXI amb nous paradigmes i patrons de funcionament.

La història ens diu que això d’assegurar que les noves tecnologies permetran fer arribar el desenvolupament arreu del món, és fals. Un exemple el tenim en l’energia nuclear, durant molts anys (i avui encara) se’ns ven aquesta energia com la més neta i la que ens permetrà arribar electricitat a més llocs. M’agradaria que els hi fessin aquesta afirmació als països africans dels quals s’extreu bona part de l’urani utilitzat per les centrals nuclears dels països occidentals, i que treballen en condicions laborals precàries i amb uns impactes ambientals i sobre la salut de les persones lamentables.

Un altre factor a tenir en compte a l’hora de no apostar pel desenvolupament tecnològic actual arreu del món, és que ningú ha preguntat si als països orientals, africans i/o poc desenvolupats requereixen aquest model. És molt fàcil dir des del nostre punt de vista que el model tecnològic europeu i americà és el millor de tots i que l’hem de fer arribar on faci falta. Però la jerarquia de necessitats i de valors us puc ben assegurar que no és la mateixa als Estats Units que a Ruanda, sinó que li preguntin a Mossèn Cabayol, el qual ens donà una bona lliçó fa uns dies a la Canonja mostrant-nos com viu la gent a Kampanga. Una gent que sense pràcticament res possiblement sigui més feliç que molts de nosaltres, que tenim televisió, cotxe, centres comercials, ordenador i telèfon mòbil.

Està clar que hi ha uns mínims de benestar i drets humans que cal garantir a tots els racons del món, però això no ha de passar pel desenvolupament tecnològic a tort i a dret, ja que els límits del planeta els coneixem i sabem que no és possible. Per tant, cal replantejar-ho tot des d’un inici. Parlem-ne...

Un canvi de model, molt possiblement hauria de significar una reducció del nostre ritme de creixement i per tant, una davallada de la capacitat adquisitiva i econòmica de la gent, el que s’ha anomenat decreixement. Aquest decreixement no vol dir pas tirar enrere, ni reduir el nostre benestar, sinó que suposa prescindir de tot allò que creiem que pugui ser prescindible. Sens dubte que és molt fàcil escriure-ho en una pàgina d’una revista o d’un blog, i molt difícil dur-ho a la pràctica. Però si debò volem fer un esforç mundial per sortir de la crisi econòmica, ambiental i social, cal que aquests nous plantejaments econòmics i de desenvolupament tirin endavant i entre tots anem teixint la nova societat mundial del segle XXI.

En temps de crisi hauria de ser el moment per replantejar-nos això, però estem veient com bona part dels governs europeus segueixen mirant-se el melic. En comptes d’apostar per nous models i patrons tecnològics per sortir de la crisi, el que estem fent (inclòs els governs català i espanyol) és subvencionar els sectors econòmics que ens han dut a la crisi, és a dir, la construcció i l’automòbil. No cal ser un gran economista per dir que això tornarà a “petar” ben aviat. Injectar diners perquè la gent compri cotxes, o perquè els ajuntaments canviïn voreres (com a la Canonja), no porta enlloc, ja que ocuparà de nou a treballadors, però d’aquí a quatre dies tornaran a estar al carrer, sense feina i sense formació.

No m’estenc més, només us demano que feu l’esforç encara que sigui només per reflexionar sobre el vostre model de vida i de consum. A partir d’aquí, vosaltres mateixos traieu conclusions.


 
Comparteix:
  • Facebook
  • Twitter
  • Tafanera
  • E-mail
  • Google

El títol d’aquest article, lluny de voler provocar, pretén tombar la campanya iniciada pel Departament d’Habitatge (i Medi Ambient) de la Generalitat de Catalunya, titulada “La revolució dels petits gestos ha començat”.

Suposo que el lema d’aquesta campanya el deu haver fet algun tècnic de comunicació, possiblement d’algunes de les millors empreses del món, he sentit a dir que ve del Regne Unit. De fet, la imatge gràfica utilitzada per aquesta campanya no està pas malament i la cançoneta que acompanya l’anunci és enganxosa, de fet el Canal 3/24 la posen cada mitja hora, just abans de la predicció del temps (ben escollit).

Del que em voldria queixar, com no pot ser d’altra manera, malgrat jo vulgui parlar de coses ben fetes, és de la dignitat que té aquest Departament de la Generalitat, que després de gairebé dues legislatures amb una activitat a un ritme força lent i deixant bastant que desitjar, sobretot en algunes direccions generals, ara ens venen amb una campanya que congratula els petits gestos.

Doncs bé, els ciutadans ja hem après a fer petits gestos a favor del medi ambient: reduir el consum d’aigua en períodes de sequera, reduir el nombre de bosses del supermercat, reciclar els residus generats a casa, prevenir els incendis forestals... en definitiva, fer allò que se’ns ha ensenyat amb mil i una campanyes ambientals. Per tant, no cal que ens felicitin pel què hem fet, ja ho sabem i no calen premis, és la nostra feina i els nostre deure com a membres del sistema Terra.

Ara bé, voldria poder rebotar aquest missatge dels petits gestos cap al propi Departament d’Habitatge (i Medi Ambient), sobretot pel que fa a la protecció dels espais naturals i a la construcció d’infraestructures.

Amb un petit gest, com és la firma del president de la Generalitat i el vistiplau del conseller Nadal, ja tindríem aprovada la creació del Parc Natural de la Serra de Collserola. He tingut davant meu el projecte, els plànols, la normativa, etc., està tot fet! Ara bé, bloquejat pel mateix govern de la Generalitat. Sinó no s’explica que al primer trimestre d’enguany s’anunciés que la creació del Parc era imminent, i estem a setembre i aquí encara no s’ha mogut ningú. Tan sols feia falta un petit gest...

Amb un altre petit gest, també hauríem pogut aprovar els parcs naturals de les Muntanyes de Prades, així com el del Baix Ter, les Medes i el Montgrí. Però de nou, un petit gest ho ha bloquejat. Fa poc vaig estar a les oficines del Departament d’Habitatge (i Medi Ambient) i mentre esperava per la reunió que tenia, no vaig treure ull del que veia. I la sorpresa va ser meva al veure arraconats en un prestatge la documentació completa de creació del Parc Natural de les Muntanyes de Prades, com en el cas de Collserola, està tot fet i refet, però està allí omplint-se de pols i veient passar funcionaris.

Finalment, aquest govern no deixa de fer petits gestos, però aquests dels memorables, sobretot pel que fa a planejament de noves infraestructures de comunicació per carretera. Abans que res, deixeu-me recordar que tot això està passant amb el consentiment d’un partit que s’anomena ecologista (de debò); cada dia al llevar-me em faig la mateixa pregunta.

Tornant al tema de les infraestructures, sembla estrany com s’estan duent a terme avantprojectes o fins i tot adjudicacions de noves carreteres amb una utilitat més que dubtosa i amb un impacte sobre l’entorn molt notable. Per exemple: Bracons, Berga – Bagà, autovia Tarragona – Montblanc, túnel del Coll de Lilla, desdoblaments innecessaris a l’Empordà, i un llarg etcètera recollit al “fabulós” Pacte Nacional per a les Infraestructures, pacte en el qual figura que hi estan d’acord les entitats socials, com a ecologistes creiem que estem en aquest grup, però nosaltres mai hem mostrat el nostre suport a aquest disbarat de pacte. Si ells tenen els diners per fer totes aquestes carreteres que se les paguin, o bé les empreses interessades en moure camions que es paguin la carretera. O és que no els hi surt a compte? Però no amb els meus diners ni amb els que vindran darrere meu, ja que els crèdits que s’hauran de demanar per fer segons quines carreteres seran descomunals. Sinó sempre els hi quedarà l’opció de fer un “peatge a l’ombra” com a la carretera de la Selva del Camp i Alcover, on més d’un propietari encara no n’ha vist ni cinc i el seu mas ha quedat partit per la meitat.

En fi, petits gestos que podrien fer les coses més senzilles, que el país funcionés millor i que l’harmonia entre la civilització, la humanització i l’ecosistema Terra fos quelcom tan senzill d’assolir com obrir els ulls, observar, entendre i actuar en conseqüència.


 
Comparteix:
  • Facebook
  • Twitter
  • Tafanera
  • E-mail
  • Google

Guaitant a la galeria, l’avi, reposant al balancí, em pregunta qui hi veig passar. No ho sé, no el conec, però em diu que segur que va a missa de set. Me’l miro i ell segueix observant atentament la gent passant per sota el porxo, no se li escapa cap detall. Em pregunto quantes coses em podria explicar sobre l’anar i venir de la gent, dels cotxes que s’hi entreposen i de les vegades que l’aigua hi ha baixat amb força.

<<La meva terra em porta camins enllà de mi mateix, reposo quan la miro, quan en sóc lluny tot m’entristeix>>

La vida penso que és com un llumí, comença amb molt força, es manté constant amb el temps, però s’apaga quan menys t’ho esperes. Jo, jove que tot just ha encès el llumí, em pregunto si el podria ajudar a recordar tots els instants del temps que ha vist passar.

Recordo quan de ben petit pujava ràpidament la Raval agafat de la mà de companys i companyes de l’escola per aprofitar els escassos seixanta minuts que teníem abans d’anar a dinar a casa. Amagant-nos, corrent, discutint, menjant llaminadures, plorant... però mai avorrint-nos sota l’ombra del plataner. Si aquesta opció no ens convencia, sempre ens quedava l’hort de l’avi. Ell estava allí, amb el seu inseparable gos, acabant de regar les tomaqueres, fent els solcs o mirant si ja escurava la bassa. Fent com si no ens veiés, ens deixava córrer entre els ametllers, mentre el ca no ens treia l’ull de sobre, no fos cas que li trepitgéssim un enciam. La cabana de la figuera, l’altre costat de la paret carregat de sorpreses, els experiments amb fulles i fruits, les guerres d’aigua i tants genolls i colzes pelats, que ara enyorem com criatures. Ell, des del darrere ens observava i, en el fons, patia perquè no ens féssim mal. De sobte el crit de la mare ordenava pujar a corre-cuita les escales per anar a dinar, ja oloro els macarrons.

<<Estimo aquesta terra, com un amant fidel i ardent>>

Les tardes no eren pas més avorrides que els migdies, moments en els quals el berenar, els dibuixos animats i els deures omplien els primers minuts, veient com el Sol es ponia darrere de la Mola de Colldejou i la Teixeta. I com si d’un rellotge solar es tractés, el despertador sonava al capvespre i l’avi ja treia el cap per la finestra del terrat, esperant el moment en el què jo obria la porta i sortia corrents cap a ell. La taula ja estava parada i el taulell del parxís o el domino ens esperaven, neguitosos per veure avançar les peces, rodar el dau o comptar els dobles que faltaven. No sé com m’ho feia però sempre guanyava, i això que no feia mai trampes, serà que l’avi no en devia saber...

<<Passen els núvols talment com antics vaixells i miren les dones i els homes, barquetes sense timó ni orsa>>

Recordo el dia en què d’amagat vaig entrar a l’habitació on una immensa màquina de cinema reposava al bell mig, projectant el pas del temps a l’horitzó ja desproveït de pantalla. Pocs dies després vaig saber que el meu avi havia tingut un cinema, no m’ho podia pas creure. Quanta gent de la classe podia dir que el seu avi tenia un cinema? Cap ni un, com a molt tindrien un Cinexin i jo, en canvi, tenia una màquina de debò. Però l’avi sabia que aquella màquina ja no tornaria a rodar, potser serà per això que recordo com fèiem aquelles petites pantalles de cinema amb caixes de sabates, en les quals enganxàvem fotografies i retalls de revistes, com si de la millor pel·lícula es tractés.

Ara resten amagats tots els retalls, totes les peces del dòmino i totes les galetes Maria. Veient com s’esfumen en l’oblit, mentre una força interior les empeny perquè no decaiguin.

<<Marxaré d’aquí quan m’ompli el cor un matí frondós i clar, deixaré aquest lloc, hi ha tanta vida que espera món enllà, pels sentits encara vius l’horitzó serà un reclam on trobar la força per alçar-me>>

Tot això em fa convèncer encara més que rere les façanes de les cases de la Canonja, la vida transcorre veient passar la gent per sota els porxos. Unes façanes que malgrat el pas del temps, conserven els records i la identitat que les fan, totes elles, especials.

Només em resta un crit per la vida, un reclam a l’esperança i un desig d’un demà millor.

<<Ei, ei, ei, hi ha una altra manera de conviure, d’estimar, de somriure, segur!>>


 
Comparteix:
  • Facebook
  • Twitter
  • Tafanera
  • E-mail
  • Google

Dissabte passat va caure a les meves mans el treball discogràfic "Porrera" d'en Lluís Llach. Una obra excel·lent que retrata la vida de Porrera, però també ens ofereix la possibilitat de gaudir de la vida i d'engegar a la "merda" tot allò pestilent.

Per això us transcric unes estrofes de la penúltima cançó del disc: "Pilar". Espero que les vulgueu compartir amb mi, amb en Llach i amb Porrera:

 

"Au, anem cap a casa, Pilar, que es fa tard i demà caldrà alçar-se.

Tens raó, Pilar,
aquí els nostres peus es fan vells
trepitjant esbarzers, cagallons de cabra i pissarra.
Aquí, Pilar, no ens calen bones sabates.
Anem... anem... Pilar es fa tard... i els masos ens cauen.

Però a fora, Pilar, hi ha tanta merda, merda, merda.
La merda dels banquers que caguen misèria pels pobres de merda.
La merda dels polítics amb horitzons de merda.
La merda dels nous intel·lectuals amb cervells de micròfon
que des de poltrones llepaires ens manen idees de merda.

Anem, Pilar... es fa tard... i els masos ens cauen."

 

 

 

Ei, ei, hi ha una altra manera de viure, segur!

Ei, ei, ei, hi ha una altra manera de conviure, d'estimar, de somriure, segur!

Ei, ei, ei, hi ha una altra manera de viure!


 
Comparteix:
  • Facebook
  • Twitter
  • Tafanera
  • E-mail
  • Google

Aquest dissabte, després d'assistir a la manifestació per la independència i les llibertats dels Països Catalans a València, només em queda que reproduir el text del poema de Martí i Pol musicat per en Lluís Llach "Ara mateix". Un poema que també ha donat nom a un dels grups musicals més reivindicatius i amb un missatge independentista més clar.

Front l'expoli espanyol i un estat de "no dret"... ara mateix independència!

 

Ara mateix enfilo aquesta agulla
amb el fil d’un propòsit que no dic
i em poso a apedaçar. Cap dels prodigis
que anunciaven taumaturgs insignes
no s’ha complert, i els anys passen de pressa.
De res a poc, i sempre amb vent de cara,
quin llarg camí d’angoixa i de silencis.
I som on som; més val saber-ho i dir-ho
i assentar els peus en terra i proclamar-nos
hereus d’un temps de dubtes i renúncies
en què els sorolls ofeguen les paraules
i amb molts miralls mig estrafem la vida.
De res no ens val l’enyor o la complanta,
ni el toc de displicent malenconia
que ens posem per jersei o per corbata
quan sortim al carrer. Tenim a penes
el que tenim i prou: l’espai d’història
concreta que ens pertoca, i un minúscul
territori per viure-la. Posem-nos
dempeus altra vegada i que se senti
la veu de tots solemnement i clara.
Cridem qui som i que tothom ho escolti.
I en acabat, que cadascú es vesteixi
com bonament li plagui, i via fora!,
que tot està per fer i tot és possible.

1

Pensem-la clara aquesta quietud
que escampa tants de ressons impensats;
pensem-la clara i suggerent, que ens ompli
l’espai concret d’ara mateix, l’espai
en què no hi ha cap mena de sorpresa
i tot és vell, i trist, i necessari.

Vam girar full temps ha, i alguns s’entesten
a llegir encara la mateixa plana.

2

Potser el secret és que no hi ha secret
i aquest camí l’hem fet tantes vegades
que ja ningú no se’n sorprèn; potser
caldria que trenquéssim la rutina
fent algun gest desmesurat, alguna
sublimitat que capgirés la història.

Potser, també, del poc que tenim ara
no sabem fer-ne l’ús que cal; qui sap!

3

Molt lentament giravolta la sínia
i passen anys, o segles, fins que l’aigua
s’enfila al cim més alt i, gloriosa,
proclama la claror per tots els àmbits.
Molt lentament davallen aleshores
els catúfols per recollir més aigua.

Així s'escriu la història. Saber-ho
no pot sobtar ni decebre ningú.

4

Massa sovint girem els ulls encara
i el gest traeix angoixa i defallences.
L’enyor, voraç, ens xucla la mirada
i ens gela el moll del sentiment. De totes
les solituds, aquesta és la més fosca,
la més feroç, i persistent, i amarga.

Convé saber-ho i convé, d’altra banda,
pensar el futur lluminós i possible.

5

¿Qui sinó tots - i cadascú per torna -
podem crear des d’aquest límits d’ara
l’àmbit de llum on tots els vents s’exaltin,
l’espai de vent on tota veu ressoni?
Públicament i amb tota llei d’indicis.

Serem allò que vulguem ser. Debades
fugim del foc si el foc ens justifica.

6

Ni llocs ni noms ni espai suficient
per replantar l’arbreda, ni cap riu
que remunti el seu curs i ens alci el cos
per damunt de l’oblit. Tots sabem bé
que no hi ha camp obert per cap retorn
ni solc en mar a l’hora del perill.

Posem senyals de pedra pels camins,
senyals concrets, de fonda plenitud.

7

Compartirem misteris i desigs
d’arrel molt noble i secreta, en l’espai
de temps que algú permetrà que visquem.
Compartirem projectes i neguits,
plaers i dols amb dignitat extrema,
l’aigua i la set, l’amor i el desamor.

Tot això junt, i més, ha de donar-nos
l’aplom secret, la claredat volguda.

8

En clau de temps i amb molt de patiment.
Vet ací com podem guanyar el combat
que de fa tant de temps lliurem, intrèpids.
En clau de temps i potser en solitud,
acumulant en cadascú la força
de tots plegats i projectant-la enfora.

Solc rera solc per mar de cada dia,
pas rera pas amb voluntat d’aurora.

9

Ni cap llevant luxuriós, ni cap
ponent solemne. Més ens val saber
que no hi ha grans misteris, ni un ocell
d’ales immenses que ens empari; res
d’allò que tants de cops han proclamat
amb veu mesella foscos endevins.

Posem la mà damunt la mà i els anys
conferiran duresa a cada gest.

10

Vam preservar del vent i de l’oblit
la integritat d’uns àmbits, d’uns projectes
en què ens vèiem tots junts créixer i combatre.
I ara, ¿quin fosc refús, quina peresa
malmet l’impuls de renovada fúria
que ens feia quasi delejar la lluita?

Del fons dels anys, crida, barbullent,
la llum d’un temps expectant i frondós.

11

Convertirem els silencis en or
i els mots en foc. La pell d’aquest retorn
acumula la pluja, i els afanys
esborren privilegis. Lentament
emergim del gran pou, heures amunt,
i no pas a recer de cap malastre.

Convertirem el vell dolor en amor
i el llegarem, solemnes, a la història. 


 
Comparteix:
  • Facebook
  • Twitter
  • Tafanera
  • E-mail
  • Google

El sector dels moviments ecologistes o ambientalistes, com tots els sectors socials, culturals, polítics, econòmics, etc. està caracteritzat per un ampli ventall d’actituds i discursos públics. Sovint el moviment ecologista ha estat titllat de poc creïble i representatiu, que són quatre “hippies menja-flors” o que no aporten res a la economia productiva. Tot m’ho he sentit dir, fins i tot per polítics locals, amics i familiars.

Recordo unes paraules del president Jordi Pujol en el què posava el crit al cel després que, en els seus darrers anys de mandat, hi hagués una proliferació de moviments socials contraris a la implantació de polígons industrials, parcs eòlics, noves carreteres, el tren d’alta velocitat, línies d’alta tensió, entre d’altres projectes que el govern convergent va voler impulsar a finals dels anys 90 i principis del segle XXI. Segons el president Pujol cal anar en compte amb segons quin discurs proteccionista i contrari al desenvolupament al costat de casa, però alhora acceptar aquest model uns quilòmetres més enllà.

L’actual Secretari General del Departament de Política Territorial i Obres Públiques de la Generalitat de Catalunya, l’Oriol Nel·lo, ha estat un dels grans referents en l’estudi dels moviments socials ambientalistes i de defensa del territori local. Recordo quan estudiava a la universitat, els seus textos eren lectura recomanada, fins i tot me’n vaig comprar un llibre titulat “Aquí no!”. Una publicació amb un títol ben encertat i que analitzava el discurs, el context i el contingut de diferents moviments ciutadans contraris a determinades infraestructures. El Sr. Nel·lo, conscient del terreny que trepitjava, valorava les motivacions que portaven aquests grups a la seva constitució i la validesa del seu argumentari. Així doncs, veia com sovint el discurs no és del tot coherent i el moviment acaba defensant fins a la mort el seu territori local, però tancant els ulls al que passa a pocs quilòmetres enllà.

On voldria anar a parar amb tot això? Doncs al fet que cal un replantejament de base del discurs del moviment ecologista i ambientalista català. En el meu cas particular, que formo part d’una entitat ambientalista local com és “La Canonja 3 – Poble, paisatge i sostenibilitat” i que alhora treballo com a tècnic d’una entitat ecologista d’àmbit català, crec que puc palpar aquesta realitat de ben a prop i voldria pensar que el judici que en faig s’ajusta bastant a la realitat.

Des de grups com La Canonja 3 o altres de caire local, intentem que la gent s’impliqui en els assumptes ambientals que els afecten diàriament i intentem acostar l’interès per la natura fins a la porta de casa seva. Com ho fem o ho hauríem de fer això? Doncs amb un discurs proper i coherent, però sobretot sabent el què diem i essent conscients que unes paraules fora de context es poden interpretar de moltes maneres en un poble. I l’experiència de La Canonja 3 així ens ho confirma.

Per altra banda, darrerament apareixen grups ecologistes encapçalats per persones que no tenen cap mena de coneixement en ciències biològiques o ambientals, ni sembla que facin l’esforç per aconseguir-ho. Aquests grups sovint arrosseguen a molta gent que enduts per l’eufòria i la protesta ecologista, articulen un discurs destructiu, mancat de contingut i que un cop arriba a les mans de l’administració, no té cap mena de credibilitat. Heus aquí l’error.

En canvi, tot sovint, entitats ecologistes amb un llarg bagatge i uns coneixements aplicats molt importants, no aconsegueixen arrossegar tanta gent i acaben estancant-se degut a la manca de demagògia i populisme que infla les llistes d’associats d’algunes plataformes.

De la mateixa manera que quan un fuster fa de cuiner, diem que està fent intrusisme professional, crec que en el moviment ecologista hauríem de fer quelcom semblant. Amb això no vull dir que un historiador, un metge o un actor no puguin formar part d’una entitat ecologista, ni molt menys! El que voldria dir és que cal que aquestes entitats es formin, siguin prudents i aconsegueixin les seves fites articulant un discurs constructiu, directe, coherent, estructurat i convençut, sense defallir, però sense caure en el joc de voler tombar un tossut.

També trobem el cas contrari, és a dir, aquelles persones que critiquen la conservació del medi ambient i el discurs ecologista, sense tenir coneixements base com per poder-ho fer. N’és un clar exemple la crítica desmesurada a la mesura de conduir a 80 km/h a Barcelona. Possiblement si els “crítics de segona” sapiguessin que Barcelona és una de les ciutats europees amb un índex més elevat de contaminació atmosfèrica, potser callarien.

Amb tot això no vull dir que les entitats s’hagin de professionalitzar, crec que en els moviments socials locals no hi té cabuda la professionalització ni la remuneració, però si que hi té cabuda la professionalitat i la fermesa en la feina duta a terme des del voluntariat. Un voluntariat que és la peça clau que fa funcionar l’engranatge i que sense la qual l’ecologisme no tindria sentit.

Voldria acabar fent una crida a la participació, a la implicació i a la defensa del nostre patrimoni natural, el nostre paisatge i el model de desenvolupament pel qual apostem i que hem de ser capaços de saber transmetre.
 
Comparteix:
  • Facebook
  • Twitter
  • Tafanera
  • E-mail
  • Google

Per fi, ahir es desbloquejà definitivament l'impuls de la llei que ha de permetre la Canonja sigui independent de Tarragona i torni a ser un municipi de ple dret!

La maquinària ja es posa en marxa i com coincideix tothom, el 2010 ja tindrem la "llibertat" esperada.

Visca la Canonja lliure!

P.D.: Ara alguns s'hauran de menjar les declaracions i afirmacions en contra del procés.


 
Comparteix:
  • Facebook
  • Twitter
  • Tafanera
  • E-mail
  • Google
1 2 3  Següent»