Per definir l'atzar he d'escriure,
primer, un número: l'u.
I oblidar-me de la suma.
Del tot.
Et torno a veure en el viatge,
en les mateixes coordenades
--o gairebé--
i entenc que el parell, ara,
ja no és vàlid:
és còpia reduïda de passió,
sensacions empaquetades i somortes.
Tanques els ulls, vols dormir
al llarg del curt trajecte,
i potser cerques, fora de la suma,
de la lletra i de la pell,
allò que mai es repeteix.
Però et resisteixes,
no vols deixar endur-te per res.
I, equivocat, penses que amb l'u
no viuràs mai la teva història.
Vols que el teu foc no es descontroli.
Si el despulles, queda això:
la consistència dins del vent,
el combat de la incertesa,
el present, el teu cos.
Ets medul·la que modeles
i perfàs la meva vida,
el desfici que sentim,
l'instint que ens mou i que ens atura.
Ets un calfred dintre del sexe,
la dent tendra que pessiga el meu mugró,
el dipòsit de saliva que cus
llavis amb extrems,
l'encaix de febres i humitats.
Travessa'm el fetge. Et retindré.
T'ho demano: fes-me fang.
Modula'm al teu gust
i reformula'm les fronteres
amb les mans, amb l'erecció
que s'amortigua dintre meu.
L'esquelet estricte de l'atzar
es retalla sota el cel
i amb pregàries del present
ara en faig la petició formal,
escrita, fixada, aproximada.
Espella'm, t'ho demano.
Deforma'm.
Per definir la carn, dalt del tren
que ara em trasllada,
només puc recórrer a tu,
no sé per què.
Des de l'estómac,
els mots se'm repeteixen
en un vers i en un altre.
No em serveixen i els he de dir ara i després
i traçar un plànol de rectes damunt teu,
sobre el teu cos,
damunt la corba lasciva i llisa
d'aquell desig pletòric que l'atzar
--quina paraula més estranya--
va incloure al mig del nostre temps.
Apamar la lletra, apamar-te el cos,
la cosa és així, és el que és.
No tinc prou vocabulari.
T'utilitzo per escriure't.
Sé que és una vanitat,
un gest cruel i imperdonable.
Et faig servir dins d'aquest ritme,
així, tal com em serveixo de l'atzar.
Enfilo un vers amb la mirada
que t'oculta, faig una pausa
amb la mà aturada a la cintura,
compto les síl·labes d'uns dits
impúdics que et recorren
l'erecció. I escric la lletra
d'ara i de l'atzar, la construcció
que he fet des d'aquell dia
del tot casual, des de la nit
en què et vas creure un déu
i vas optar pel teu futur.
T'utilitzo per escriure't.
Tu ja no ets el meu poema.
Totes les lletres. Et diria
cada lletra del teu nom
sense entendre'l ni voler-ho,
el cridaria entre deliris,
febre de les entranyes,
dent enfebrida, carn enfebrida,
cabells elèctrics, pell humida.
Avui m'he aixecat
amb la suor entre les ungles,
la sensació que constructe i realitat
són una cosa, un horitzó líquid
i hermètic, un alfabet
que intenta dir l'atzar i fer-ne suma.
Només són set:
el mot impronunciable del present.
Te'n diré totes les lletres; ho juro.
Que la carn es faci vers
i que el vers es faci carn.
Que l'A sigui el llavi moll
de quan arriba a aquell punt àlgid
--febre de l'entrecuix--,
i que l'ungla del dit sigui
síl·laba encavalcada dins del sexe.
Que una M es faci pell:
pell de mà, melic, mugró,
mirada mig tancada de desig,
munió de cabells eriçats en el joc,
el joc de sempre i sempre nou,
la forquilla d'una N apassionada,
que insisteix en els punts febles
del plaer. Que el silenci
faci un crit a la metàfora
i que junts copulin sempre i sense fi,
sobre el llit ben escandit i rítmic
d'un poema etern i anatòmic.
Per sort, la pell no pensa.
Per sort, et tastes les entranyes
amb els llavis.
Això és com quan es fa
un poema idiota i cursi
com el que faig.
De la mateixa carn surt
una llaga que desafia,
impertinent, tots els projectes
de futur.
Les rajoles del carrer
són l'horitzó inventat de la mirada
ara que he de tornar a casa
sense girar-me, ara
que he de mantenir,
sigui com sigui,
l'adreça correcta --envant,
envant, no et giris…--
i he de posar un peu darrere l'altre
sabent que estic desfent, quina merda,
el camí que vull.
No sé què fer amb les mans,
no sé què fer amb aquests llavis,
no sé què fer amb aquesta
passió que transpira sota la roba
mentre camino costa avall,
mentre vaig esborrant
aquest carrer que, a cada passa,
em separa més de tu,
d'un futur de pell eriçada,
de sexe, de carícia,
d'hòstia, sí, estic viva,
d'a fer punyetes la mort
i la mare que la va parir.
Però no sabem viure
sense projectar-nos,
ni tu
ni jo,
i cal que ara, a contracor,
destrueixi aquest camí de sentit únic
(la passió és l'únic que val la pena, no trobes?)
per construir, suposo, les nostres vides,
l'esbós de dues línies
finides ja en la projecció.
El pòsit del cafè
indica el final.
El final del plaer, la consciència de la solitud.
Vull parlar de música, però és ridícul.
És cíclica: comença, acaba, comença…
Com el desig.
Com la por.
Com tot.
Com l'aposta que faig ara, des del balcó
antic i senzill, d'una bellesa inexplicable.
Cal fer-ho tot això?
Suposo que sí. Sang incerta,
vida incerta, camins absurds,
múltiples. Coi de comes.
![[+]](https://blocs.tinet.cat/lt/templates/spollo/imgs/computer.gif){kind=small}
Inici![[+]](https://blocs.tinet.cat/lt/templates/spollo/imgs/bricks.gif){kind=small}
Albums![[+]](https://blocs.tinet.cat/lt/templates/spollo/imgs/vcard.gif){kind=small}
Presentació![[+]](https://blocs.tinet.cat/lt/templates/spollo/imgs/mail.gif){kind=small}
email
