Poemes curts (XXIV)
08 Juliol, 2019 05:54
Publicat per jjroca,
Poemes curts
La jove sabia
que em poso vermell,
sóc tot un mesell
passant per la vida
on tot és hivern.
Una cuca canta
la dolça cançó,
parla d'un senyor
qui l'ha enamorada
i, en ser nit, s'adorm.
Hauré de somiar
en terres llunyanes,
en terres estranyes
on ni cal menjar
ni enllestir mesades.
Com et contaré,
voreta del folc,
que viure no es pot
sense posar fe,
haig febre del tot.
A la vora de la mar,
hi ha una princesa
amb la tovallola estesa
i mil estris per jugar,
mai serà reina.
Una pobra rosa,
plena d'il·lusió,
demana, si es pot,
ser la més formosa,
li diuen que no.
La barca navega
per tranquil·la mar
ni es plany ni es queixa
per fer massa tard,
viatjar duu enveja.
Com estalviar-se
la primera part,
quan vingui a posar-se
tota dintre el cap:
és la nova idea.
Sense ganes de glatir
menjo cebes a desdir
és la gaia ciència
qui em porta aquí,
de segur que encerta.
Pobrissons humans
tan lliurats a tot,
volen ser galants,
obtenir la dot
i no fer-se grans.
En el regne
de la sort
cada vespre
porta or,
no és per vendre.
Comencen ara
les grans meravelles,
aquest doll d'estrelles
vora de la barca,
com vull ser amb elles.
Per a viure
sense dot,
no cal riure
ni subscriure
cada mot.
Com un gegant
sense coratge,
porto equipatge
per no fer tard
al gran viatge.
Manta flors
en el jardí
volen mons
on el gaudir
és devoció.
Ni les portes
tenen ganes
de dormir en el carrer,
totes volen,
totes somien,
en ballar i quedar bé.
Si quan crida el temps
que vingui l'hivern
no em trobeu despert,
és que sóc conscient
que he perdut el tren.
La princesa espera,
seguda, a la font
que vingui l'amor
a la primavera,
som a la tardor.
Diria que la follia
tot i venint del desert,
aplega, com cada dia,
a les terres de ponent,
fer-se vell és gosadia.
Si la lluna plena
demana per mi,
dieu-li que sí,
que escolto la queixa,
però poc puc dir.
Epigrames (XXIV)
08 Juliol, 2019 05:45
Publicat per jjroca,
Epigrames
És quan erro
quan ho amido,
és quan peco
quan ho oblido.
Atapeït
amb el conyac,
pel matí,
sóc tot un nyap.
Tot un cos
per controlar,
massa por
per a guanyar.
I per Tots Sants
els panellets,
els morts vivents
ben barrejats.
Una noia demana
un príncep blau,
potser li escau,
potser li agrada.
Al carrer Major,
les cases són nobles,
sense massa pobres,
sense massa plors.
L'home estadant,
segut al cafè,
diu com li convé
el dret de garlar.
Vull per millor amic:
un arbre amb sa ombra,
un estiu qui em porta
al regne dels grills.
La neu reposa
d'un viatge dolç,
prenyat d'amor
on res mai sobra.
Les olives i el pagès
dormen plegats,
ell somia en no fer res,
elles jauen dintre el sac.
Una nit dormia
en un tou coixí,
quan va aplegar el dia,
la nit va fugir.
Mireu com em menja
aquest déu valent,
com vol la revenja,
com em torna vell.
Una noia sola,
amb pas indecís,
vol tornar a l'escola
per a trobar l'encís.
La mort portava
el sarró buit,
només viatjava
cercant ajut.
Agafo el camí
que porta al perdre,
cercant amics:
porucs i tendres.
Quan el bosc proclama:
bondat i recull,
aplega aldarull
i tot s'esbatana.
Maria voldria
sortir a passejar,
quan el sol la mira
i diu que se'n va.
Posa pedres
a la son,
si les lleves,
farà el vol.
I Déu em comenta,
quan es troba sol,
que l'home no el vol
i, quan pot, l'afronta.
Si l'hivern volia
aplegar al meu llit,
coixí li faria
per si vol dormir.
Una casa sola
no vol benestant
ni festes galants
ni nins a la vora.
Per aprendre
a treballar,
compra llibre
i a estudiar.
Paraules d'amor
el vent les envola,
és un vent tanoca,
mai somia de cor.
Una rosa sola
al preat jardí,
demana si toca
fer l'amor venir.
A primeries d'hivern i set poemes més
04 Juliol, 2019 06:06
Publicat per jjroca,
Poemes
A primeries d’hivern
I somiar, com somiaré
amb cavallers i fantasmes,
el castell m’agrada més
amb finestres i persianes.
He bastit tot un teler
on treballar el cotó,
en pocs dies, n’aprendré
a posar ull al botó.
Aprenent de mentider,
els capvespres, assenyat
i lliurat a l’aventura.
M’agrada el llum de lluna
que es divisa del terrat
a primeries d’hivern.
Prou estorat
Ni sé d’on sóc ni tan sols demano,
m’agrada el lleure, fugir de l’amo
i atonyinar-me amb vent suau.
Doneu-me, ara, pau perquè escau,
he de sortir, trobar on m’escanyo,
tornar al capvespre, omplir el catau.
Després, llevar-me en un desori,
agafar un vas, anar bevent
espaordit com va la gent
per sestejar sense negoci.
M’agrada el deure tou i pausat,
emplenar ampolles per buidar els vasos,
esperar un cop: l’amo dels nassos,
ben adormit, prou estorat.
Primaveres del meu cor
Primaveres del meu cor
no em feu la guitza,
poseu aigua a la pica
per si aplega el bon llop.
Aprenent, sense negoci,
massa portes m’han tancat,
els diumenges, faig salat
i en demano per als pobres.
Primaveres del meu cor
no passeu ànsia
per aplegar al somicar.
Els dilluns, no vull anar
per si escalfa la fal·làcia
mentre va perdent l’amor.
En el cor eixut
En el rajolí
de les hores dolces,
ens posen les proves
per a saber si
aprenem de sobres.
En el cor eixut,
manen les tenebres,
sempre satisfetes
per haver vençut
en batalles plenes.
I tot s’endevina:
amable i conscient,
dèries de la gent
sense massa guia.
Només som manats
Segarem el blat
i vindran esquelles
en aquest nou prat,
estimat, d’ovelles.
Com a mal pastor,
hauré hores baixes,
espero el senyor
amo dels meus dies.
Segarem el blat
i farem garbelles
ben amples i grogues.
Enmig de les fosques,
cercarem penells,
només som manats.
Els joves volen ciutat
Massa les cases tancades,
gairebé buits els carrers,
el sol comptant les teulades,
força somnis per a fer.
Els joves volen ciutat
on cobejar llur futur,
la resta vivint d’esclat,
tots topant el mateix mur.
Sentinelles del no res,
vilatans del desconcert,
anem apilant desitjos.
On resten aquells anissos,
aquell viure resplendent
enmig d’aquest curt recés?
Amb el rostre turmentat
Amb el rostre turmentat,
caminant cap al migdia,
un heroi, veieu com crida,
maleint el seu estat.
Va ser noble, farà anys,
amb terres, castell i bosc,
el futur el veu prou fosc
ple de dubtes i paranys.
Va tenir dolça muller
fins que va partir a la guerra
i tornà a casa ferit.
Allí, perdé el millor amic
enmig de la gran desfeta,
va ser un cop molt matusser.
Ni pany ni clau
Ni pany ni clau
ni aigua a la cassola,
sempre amagant la nosa,
vivint com un esclau.
Un lladre, entremaliat,
de sospirs melangiosos,
com li cruixen els ossos,
com el guanya l’emprat.
Segrestat mariner
vas dormint a la barca
sota un sol prou feixuc.
Has estat ben vençut
per la vella nissaga
de patrons malfeiners.
Pensaments divins (XXIII)
03 Juliol, 2019 05:34
Publicat per jjroca,
Pensaments divins
Mare, amb quatre fills, necessita més miracles.
Jesús tornarà per a fer el camí de Sant Jaume.
Jesús mai porta una creu de recanvi quan va de visita.
Satanàs temptarà Jesús amb dipòsits preferents.
Judes encara es ressent del mal de coll.
Tomàs dubta que Déu hagi escrit els manaments.
Aaron ha demanat a Moisès que pugi a una muntanya amb telefèric.
Déu no vol pecadors rondinaires.
Tres creacions més s'han posposat per diferències en el guió.
Jesús li ha proposat al Pare una mort més dolça.
Déu ha disposat que la neteja del cel es faci quan Ell no hi és.
Els dimonis demanen a Satanàs anar a la terra tres cops per setmana.
Queda reduït l'horari de temptacions fins a l'estiu.
Els casats per l'església aconseguiran deu punts extra.
La Verge està cansada de tants noms i vestits.
Jesús no tornarà a néixer en una establia sense calefacció.
El Baptista evita trobar-se amb totes les Salomé.
Jesús es posa trist quan s'acosta la Pasqua.
Jesús portava una creu grossa tot i sent fadrí.
He posat els pecats en capses de deu, per si moro de sobte.
Sant Pere no em vol deixar les claus del cel els dissabtes al vespre.
No endevino perquè Déu ens allarga la vida.
Cap deixeble creient hauria de viure més de trenta-tres anys.
Déu fa mil·lennis que es busca el melic.
Déu farà servir, en tot el regne, el color blau.
He enganyat a Sant Pere, li he dit que era pastor.
Els rics no han d'anar al cel, tot el transport és públic.
Satanàs no accepta temptacions col·lectives.
Jesús està disposat a fer les amèriques.
Satanàs ha inaugurat la fira de turments.
Déu espera aconseguir homes neutres.
La Verge demana a Déu un Calvari menys dolorós.
Prompte encetaran una promoció de nous profetes.
Satanàs vol més puntualitat a la sala de calderes.
Tomàs dubta que Jesús faci parlar els muts.
Fan falta jutges sense prejudicis de fe.
Déu espera, algun dia, arribar a ser avi.
Moisès està disposat a fer cursets d'orientació.
Judes evita visitar parcs i jardins.
Sant Pere li ha dit, a la dona, que no pot deslliurar els dimarts.
Satanàs ni vol sentir a parlar de les energies netes.
Déu reduirà en el manteniment de la fe.
Hi ha problemes de protocol entre profetes i apòstols.
Satanàs espera perdre un deu per cent de grans pecadors.
Per tal d'estalviar, el bull de les calderes començarà als 95ºC.
Es considera gola a partir del seixantè mos.
Queden suprimits, temporalment, els turments elèctrics.
Satanàs creu que, els dimonis, perden múscul.
Déu vol una fornada d'àngels apolítics.
Déu suprimirà les visites guiades de menys de deu fidels.
Jesús considera que es pot treure el vi de la missa.
La Verge ha demanat menys sessions de maquillatge.
Déu veuria, amb bons ulls, aconseguir més vacances.
Déu assumeix que, moltes vegades, es troba sol.
Satanàs vol allargar el sistema de penediment.
Tomàs dubta que tingui dubtes.
Judes prepara una campanya de promoció per a Jesús.
El sindicat de dimonis demana més vacances de plaer.
Déu ha demanat, als serafins, més programes musicals.
Pensaments educatius (XXIII)
03 Juliol, 2019 05:29
Publicat per jjroca,
Pensaments educatius
Arriba el mestre, es prepara el combat.
Costa tant aprendre que no crec que serveixi.
Augmentant la ratio, arribarem a la sublimació.
Pecador, sense estudis, pot arribar enlloc.
No fem avaluació contínua, ens costa deturar-la.
Poden errar i descansar una bona estona.
Han fet una avaluació externa, estan tots refredats.
Conec un savi, però mai ve.
Farem un control de l'avaluació i sabrem qui és qui.
Som al claustre, del refectori, passem.
No és bo comprar saviesa en pots grans.
Mai falten motius per pregar.
Assumeixo que són experts en fer nosa.
El país de l'avorriment no té gaires portes.
Ahir, quasi em prenen el seient.
Alumnes sense fronteres, no necessiten mestres.
Ja tinc tres mares que saben més que jo.
Tant com aprenen i no se'ls nota.
Si no n'aprova cap, hauria de fer noves lleis.
El món és una sínia governada pels sirgadors.
Hauria d'aprendre sense ànim de lucre.
Un ministre amb menys de tres reformes és impresentable.
A la primària, queden exclosos els números rojos.
A partir d'ara, els mestres seran més quatre.
Volem nois educats, no cal que pensin.
Una escola pot ser un infern, però no és etern.
No puc comptar amb cigrons, se'ls mengen.
He comprat una escala per donar lliçons d'altura.
Quasi m'han convençut que un control durava vint segons.
L'alumne confonia savi amb vi sa.
Porto mitja hora provant d'amagar-me dessota d'un full.
Revisió de controls, sis tenen febre.
Hi ha respostes intel·ligents que no vénen al cas.
Pati no ha de ser, precisament, sofriment.
Han defugit els Reis i no m'han manllevat cap alumne.
He pogut entrar a classe, a saber el perquè.
No haig por dels continguts, més bé dels comentaris.
Han aprovat un seixanta per cent, la resta no ha pres part.
Tenim objectius mínims en oferta.
L'inspector m'ha vist, he d'amagar-me millor.
Hem de deixar la base deu per als déus.
El seu fill no està suspès, li manca ingravitació.
Necessito un rellotge amb hores de vint minuts.
Els tinc empatia, però no tanta.
A les nou i cinc, tancaré només una opció.
Cal educar al ministre.
Per aprendre, que passin gana.
Estudiarem català en castellà.
Escola, sense recursos, necessita ambició.
Qualsevol alumne pot fer de mestre tots els diumenges.
Escola oberta, fa falta un pi sense massa estudis.
Control de recuperació a boca tancada.
Objectiu terminal: Curset de respiració assistida!
Es demana mestre rellotger per a despertar l'interès.
Introducció de mosques a les classes avorrides.
Farem servir un problema amb tres solucions o quatre.
Necessito alpinista per sermonejar a la muntanya.
Mestre, sense pedigrí, tindrà cura dels díscols.
Mare, molt preocupada, no ha encertat el tutor.
Epitafis (XXIII)
30 Juny, 2019 06:47
Publicat per jjroca,
Epitafis
Ho sento, tinc el dia torçat.
He descobert que no sabia respirar.
Us ben asseguro que m'he quedat cec.
Us voldria presentar a la meva veïna.
Ni penso en tornar-me a casar.
Vull saber qui m'ha pres les sabates.
He venut l'ànima, però no he cobrat.
Tampoc cal que ens posem així.
Aquesta vegada, no us votaré.
Estic esperant una carta de recomanació.
Acabo de fer, cent divuit anys.
A hores d'ara, ja dec ser savi.
Sento dir-vos que teniu mal aspecte.
Encara tinc molta son.
No em prengueu les flors.
El negre no us prova.
No em trec el fred de sobre.
Tampoc cal que te'n burlis.
Segurament, estaré per casa.
Procureu no fer soroll.
Per l'aniversari, he demanat una rondalla.
He demanat el trasllat.
S'ofereix mort sense experiència.
Et dono la paraula.
Heu de fer-me tres trucs.
A veure, quan quedem?
Suposo que és una visita de cortesia.
Sento molt no estar per vosaltres.
Aquesta, no la puc respondre.
Ni sé com comença el cel.
De moment, estic a prova.
Qui demana per mi?
Fins a la primavera, guanya el plàstic.
Fa temps que he demanat una bústia.
Us aconsello esborrar els deures.
Normalment, no tenim massa pressa.
Estic estudiant ofertes per viatjar.
L'avi encara em sermoneja.
Deixeu-me l'adreça i ja us trucaré.
Necessito diners per comprar el nínxol de sota.
Estic tip de passar desapercebut.
Procura morir en temps de rebaixes.
El metge m'ha donat l'alta.
Necessito saber quan vindràs.
He aconseguit tenir bona salut.
Si has de tornar, porta'm les dents.
No us cregueu que dormir faci el cap gros.
Guanyo poc, però estalvio.
Puc estar un any sense menjar ni beure.
Ho sento, m'acaben de contar un acudit.
El soterrador té el meu número de mòbil.
El vi no mata, va ser l'ampolla.
Encara tenim una plaça lliure.
Respecteu la cua!
La sessió golfa? Sis ninxos més endavant.
Sento com un buit al cap.
Ja pots cridar! No hi sóc.
Necessito un cervell per posar la por.
Pensaments festius (XXIII)
30 Juny, 2019 06:45
Publicat per jjroca,
Pensaments festius
No dubteu mai davant d'una dona, quedeu-vos o correu.
Sóc un home important, he d'aconseguir gastar més.
No suporto ser pobre, ho deixo caure.
El perill de treballar és si t'agrada.
No és estrany no trobar a Déu, té massa cases on anar.
Un arbre és un frare que no surt del monestir.
Cada dia em guardo una estona per créixer cap a endins.
Només demanaré que em posin uns déus distrets.
Cap home arriba a ser ric, si no té un bon armari.
Estic planificant el temps, ell només riu.
Estic lluny de saber on sóc.
És tan maca que ni ho diu.
La vellesa és el país de les muntanyes.
Dos peus no són massa per estar sempre dret.
He parlat massa, estic amb deute amb Telefònica.
Vulgues que no, em pensava que viure era diferent.
Sóc tan pobre que començo a penedir-me.
Només puc perdre el que he conegut.
Sóc un insecte social, només necessito aprendre a creure.
És bonic estar cansat, no tens ganes d'anar enlloc.
He escollit mal de cap, és més intel·ligent.
No penseu mal de mi, jo tampoc ho faig.
Sóc massa orgullós, evacuo poques vegades.
No tinc rei, ell no ho sap.
Volia comprar-me un ruc, em va fer pena ser el seu company.
Tinc por a morir, crec que ho faré malament.
Plou perquè els apartaments al cel són massa carregosos.
Si no teniu vertigen podreu arribar a ser un núvol.
És un mal amant, no té gust pels perfums.
Vaig intentar posseir la veritat, donava massa disgustos.
He provat de creuen amb Déu, ara creuré sol.
Possiblement la Verge és la dona que té més vestits i corones.
He trobat la pau, ara no sé com agafar-la.
Em costa pensar, potser és massa car.
Vaig provar de beure, però el vi estava dintre de l'ampolla.
Era una casa de ric, es notaven les factures en tots els envans.
Dormir és bo, no ho diguéssiu als rics.
Caminar és la millor manera de deixar el carrer enrere.
Em volen fer anar al cel, es veu que aquí faig nosa.
Us portaria un altre món, però me'l prendríeu.
Ha estat un encert trobar-vos, sempre us he defugit.
És molt bonic viure, no tenim gaire per triar.
He arribat a reconèixer que dormir és un càrrec unipersonal.
Proveu d'entendre'm, és una empresa dissortada.
Poemes curts (XXIII)
30 Juny, 2019 06:39
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Dolces hores de la nit
en un estiu que trafega,
a la plaça, massa crits,
una mossa, prou ofesa,
tot pensant en no glatir.
Al Senyor, demano:
dolces hores per pensar,
les més toves, les regalo,
les més fermes, vull guardar:
en un cove, per si guanyo.
Si els seus ulls demanen:
un amor planer,
poseu-me, el voler,
ben desat, en capses,
per si em té present.
Poseu, al cel,
força sentinelles
per si les estrelles
cerquen el saber
el que deia d'elles.
Per donar-li un bes:
saltaria les muntanyes,
lluitaria amb les mil banyes
i restaria despert,
neguitós, a estrebades.
Al carrer
del desesper
no hi ha bé
per gaudir,
sols glatir.
Massa dies,
si no crides,
no serveixen
per a res,
és com és.
Pobra sort,
en el desert,
com es perd,
no té nord
ni sap on és.
El riu de la vida
com es va perdent,
l'estimar pretén
el trobar la mida
d'un subtil moment.
Per a fer camí
no calen tresors
ni nobles raons
ni amics de debò,
només saber: On?
Les tardes d'estiu
són tan isolades
que el fugir del niu
convida, a vegades,
a un futur nociu.
En mon caparró,
s'entrebanca un somni:
Vull ser un dimoni
sense cap raó!,
porteu-me on el torni.
Si estimar fóra volar.
de segur que estimaria,
però el cos no vol anar,
vol aferrar-se a una vida
on es perd entre pecats.
En un racó del cervell,
he trobat força mentides,
estaven ben amanides
per a fer un reguitzell,
n'hi havia de totes mides.
Dormint en el prat,
a les hores baixes,
he sentit les vaques:
menjant i trescant,
somiant amb muntanyes.
La formiga amiga
no sap on deixar
una fulla enorme
qui fa mal de cap,
innocent, mediocre.
Quan el son demana
un llit per a mi,
com li dic que sí,
sóc fill de nissaga
qui empaita el dormir.
A la font del prat,
les roses vermelles
demanen estrelles,
fer la mitja part,
ni es cansen ni breguen.
A l'amor voldria
trobar en un recés
per sentir el vell frec
de la melangia,
mai em diu on és.
Estimat diumenge:
Conta-li al dilluns
que no es perdre punts
el no poder entendre!
Havem tant de rucs.
Epigrames (XXIII)
30 Juny, 2019 06:29
Publicat per jjroca,
Epigrames
Una noia maca
em dóna raó,
el nuvi és un tro:
veloç, poca-traça.
Quan les fulles
van al llit,
els follets
senten els crits.
Bon pare, caseu-me,
trobeu-me pubilla,
si mana o crida,
puc ensordir o creure.
Amb el pic, la pala,
cercaré un tresor,
si perdo la gana,
planyeu-me del tot.
Quan l'amor aplega
al balcó de dalt,
la lluna s'emplena
de somnis preats.
La barca vella,
quan entra a port,
es mostra bleda,
glatir la pot.
El rei demanava
deixar el seu palau,
sempre hi ha un babau,
fent la gara-gara.
La tardor cantava
vora de la llar,
una cançó esparsa
d'un enamorat.
Massa pedres,
al terrat,
conten penes
del passat.
Si l'amor demana
que surti al carrer,
doneu-me l'espasa,
vull ser cavaller.
Me l'estimo, de passada,
entre pedres del camí,
quan em veu, com escridassa,
com pregona, està per mi.
La Verge parlava
amb un caire dolç,
Jesús escoltava,
guaitava l'enyor.
Per no ser la Ventafocs
al bon Déu demanaria:
una capsa amb pebrots
i tomates d'amanida.
Per perdre diners,
tot el món et crida,
escolteu primer
i desprès feu via.
A la casa del pagès
toquen les dotze i la una,
la mestressa no diu res,
però creu que es va fent muda.
Paraules d'amor
van per les estances,
les dolces són vanes,
les agres són dol.
Quan arriba el fred,
sense mitges parts,
les vaques demanen
estables tancats.
A la plaça
de ponent,
cada vespre
porta un prec.
Ben vestit i pentinat,
he anat a gran empresa,
la pubilla resta ofesa,
diu com sóc d'espavilat.
Com formiga,
pel corriol,
vaig fent via
si fa sol.
A la lluna plena,
com diré que sí,
vaig com la lluerna
amb pas eixerit.
Ni he demanat
ser en un palau
ni vull el regal
de viure de franc.
Massa casa
per a mi,
massa estança
per dormir.
Amb un regalim
de la bóta vella,
engego la festa
si el vi és eixerit.
En Llucifer m'ho ha dit i set poemes més
26 Juny, 2019 06:28
Publicat per jjroca,
Poemes
En Llucifer m’ho ha dit
Com voldria altre rei,
el qui haig no fa patxoca,
s’enfada, diu el que no toca
perseguint arreu per llei.
Un rei fet al pensar
amb els pobres impacients,
als benvolguts i conscients
quan són a punt per plorar.
El demano pel matí,
el desitjo al migdia,
el suplico per la nit.
En Llucifer m’ho ha dit:
Espera’t un altre dia,
potser el porti fins aquí!
He passat terres i valls
He passat, terres i valls,
recercant indrets de pau,
no ho he trobat al palau
ni enmig dels encenalls.
En ma vida no hi ha seny
ni racó per a la follia,
m’agrada la companyia
dels arbres i d’algun be.
Així governo els meus dies
amb la dolça solitud
que mai més em serà estranya.
De tant en tant, una canya
es gronxa d’un vent feixuc
esperant haver mil vides.
Els fantasmes de la nit
Els fantasmes de la nit
com treballen sense pors,
són valents, empipadors
i sorprenen els veïns.
Descansen, en el castell,
en una sala petita,
de tard a tard, van a missa
i empaiten els donzells.
Els fantasmes, ja se sap,
els dissabtes, fan bugada
i netegen els llençols.
Mai avancen com cargols
ni pensen en fer bona cara
en aplegar al mercat.
Els catorze versos
Els catorze versos
fan de bon portar
quan volen anar
entre malentesos.
Comencen, de sobte,
i van avançant,
passes d’un gegant
amb cara de pobre.
Lluny d’avinentesa,
m’esperen tres reis
per a fer comanda.
El viure no cansa,
però no ha el remei
ni porta fermesa.
Amb una porta ferrenya
Amb estrofes i rodolins,
vénen quatre esguerra-pins
enmig d’enciam i tomata.
Les taüts ben preparades,
amb una porta ferrenya,
per a descobrir el paradís,
com voldria el compromís
per gaudir tan digna empresa.
Orenetes, llangardaix
i algun poruc tafaner
aniran a trobar el peix.
Podria ser un daltabaix,
però em manca un nou calaix
per a omplir-lo ben ple.
Parlem d’amor
Parlem d’amor,
sense peresa,
amb la mà estesa,
obert el cor
i viatgem
per terra fèrtil
fugint d’un premi
mentre somiem.
Parlem d’amor:
mesos i dies,
matins i nits,
cerquem els mims,
lluny de fatigues,
trobant clarors.
Dolça primavera
Dolça primavera,
porta de l’estiu,
plorem, amb el riu,
per la gran quimera.
Banyem els records
amargs del cafè
on tot s’esdevé:
agre i perdedor.
Dolça primavera,
parla-li a l’abella
del gran enrenou.
Quan el vent ho mou,
vull sentir com crema:
fatiga i espera.
A la sínia, brama el ruc
A la sínia, hi ha enrenou
i la figuera s’ho mira,
qui li portarà la figa
per a ajuntar-la amb la nou?
La pagesa, he de dir,
com feineja camp i casa,
farà créixer la nissaga
de l’albada a la nit.
A la sínia, brama el ruc
i l’aigua fresca singlota
quan aplega al reguer.
Com passa l’estiu també,
enmig festes, llarg de boca,
però amb pensament poruc.