Pablo

Felicito sinceramente a los ganadores de estas elecciones autonómicas. Mi partido tiene que reflexionar y ofrecer nuevos planteamientos y nuevos lideres que ilusiones y convenzan...

 Tengo, sin embargo dos temores. El primero es que Artur sea efectivamente "más de lo mismo" y sus viejos barones vuelvan a las consellerias. El segundo que no seamos capaces de reformular una alternativa de izquierdas en muchos, muchos años.

Sin embargo, como optimista compulsivo que soy, esperaré a la formación del nuevo gobierno para opinar, y más aún. Esperaré los cien dias iniciales para hacer un pequeño balance Ojalá no nos defraude. El país necesita rigor.

En cuanto a mi segundo temor, esperaré al próximo congreso e intentaré participar con mi grano de arena.

 Lo que si tengo claro es que los electores son maduros y no se equivocan, que teniendo como tenemos el mejor lider en la ciudad, apesar de la tendencia negativa, volveremos a gobernar la ciudad. 

Este fin de semana ha sido muy especial.

He vuelto a Valencia pero, yo diría que por primera vez, he dormido en un Hotel. Había  boda familiar y preferíamos no incordiar a ninguno de los cuatro herman@s que me quedan. Al no estar acompañados continuamente, hemos tenido otra perspectiva Mara y yo. Hemos visto la ciudad de mi infancia con ojos de turista.

El sabado por la noche decidimos acudir a la plaza de la Virgen para ver y vivir el ambiente de una noche mágica, la víspera del día de la Mare de Deu dels Desamparats, patrona de mi tierra.

Con una temperatura mejor que la habitual en Fallas, discurrían riadas de personas entre la plaza de la Reina y la de la Virgen, en las calles adyacentes, en la Alameda y el río. Con ropa ligera, tomando helados "al corte" y bebiendo horchata con fartons en las terrazas, se iban acumulando alrededor de una banda/orquesta que sonaba en toda la plaza, gentes de cien mil raleas como decía el poeta. La pareja, la familia, el grupo, el extranjero despistado, el inmigrante integrado, los jóvenes energéticos, el carterista vigilando al policía y viceversa, mayores sin prisa, amantes de la mano, vendedores de sueños, proveedores de suvenirs...

A las doce terminó la orquesta con un emocionante himno valenciano que me quitó treinta años y un sorprendente himno español pitado y aplaudido. Más lo segundo que lo primero.

Una silenciosa estampida nos llevo a la pasarela sobre el río, donde pudimos ver un tremendísimo castillo de fuegos artificiales como sólo los valencianos saben hacer. Luz, sonido, color, cadencia de explosiones impactantes. 

De vuelta a la plaza recibimos a las primeras de numerosas escuelas de baile y colectivos de danza de Valencia y alrrededores que elaboran "les dançaes¨ bajo la mirada de un increíble tapiz de flores.

Mas tarde la misa descoberta i la de infants preludiarán el traslado de la Virgen ya al día siguiente, pero Mara y yo, rendidos de vuelta al Hotel no lo veremos. 

El final del mandat es presenta com un conjunt equilibrat d’accions que acabaran de perfilar el diseny de la Tarragona del futur.

Des del punt de vista econòmic la sortida de la recessió encara no es transforma en creació d’ocupació neta a nivell de l’estat i les finances municipals acumulen el decalatge del diferencial d’ingresos de les empreses: l’Estat ens transferèix menys, la Generalitat ens transfereix menys i nosaltres ens capfiquem en reduir la pressió fiscal, congelar preus publics, taxes e impostos i incrementar bonificacions i facilitats pel compliment de les obligacions fiscals. I tot això invertint mes que mai.

Alguns han criticat el fort esforç inversor i davant 311 milions d’euros contraposen un deficit de dos milions que el 2009 ens ha deixat de despesa corrent. Parlen de “milions de Zapatero caiguts del cel”. D’una banda cal reconeixer que el govern de Zapatero és el primer en treinta anys que ha abocat milions d’euros per inversió directa als ajuntaments. Milions que s’han pagat de forma inmediata a les empreses. D’altra, per agraïts que puguem estar, cal reconeixer que són 38 de 311, osigui que el gruix de l’inversió, dels nous parcs, escales mecaniques, piscines, llars d’infants, llars de jubilats, soterrament de linees d’alta tensió i asfaltats diversos prové del pla financer preparat per aquest govern.

Per primera vegada s’ha elaborat un pla de mandat que inclou els compromisos electorals  barri a barri que s’ha anat executant i que culmina en aquests ultims mesos. El grau d’execució ha arribat a records historics.

La despesa corrent també s’ha ordenat. També aquí calía modificar les prioritats i complir amb compromisos, basicament en seguretad, ensenyament i atenció social. Es cert que s’ha incrementat la despesa de personal amb la contractació d’agents de la guardia urbana. Aquest era un compromis i una prioritat. També te cost pasar de dos llars d’infants  a set o duplicar els programes d’ocupació.

La darrera crisi va portar cinc anys de deficit municipal que van acabar al 1999 (per cert no va ser 1995 l’ultim any amb romanent negatiu). La diferència és que l’inversió va ser minima. La diferència és que el PSC va colaborar des del primer moment i la sortida es va fer amb el suport de tots.

Avui ens diuen que les reserves de vitages han pujat un 30% i la venda d’habitatges al febrer creix un 70%. L’aeroport de Barcelona incrementa la càrrega un 31% i el Port de Tarragona ha crescut un 22% en gener-febrer. Es evident que, poc a poc, estem sortint del tunel i que el 2010 será millor que el 2009.

Tarragona surt molt mes enfortida. Amb mes i millors equipaments, mes servei i atenció als ciutadans. Tarragona està encara mes preparada pels reptes de futur. Hem endegat la transformació i és imparable.

Avui hem tingut un plenari que hagues possiblement estat de tràmit si no s'hagues debatut dos o tres temes d'importància per la Ciutat.

D'una banda la Escola Oficial d'Idiomes. Crec que el portaveu Convergent no ha estat encertat en el plantejament de les dubtes sobre el conveni, no preparant esmenes i portant-nos a perdre temps que no tenim si ho deixavem damunt la taula. Crec també que la nostra resposta ha estat excessivament vehement i s'hagues pogut explicar  millor el procés d'elaboració del conveni, les millores introduïdes als esborranys i la feina feta per molts per arribar on estem, a falta de la cessió definitiva del dret de superficie que encara costarà.

D'altra banda m'ha tocat explicar una liquidació de pressupost en un entorn tan critic que 2 milions de deficit mes 4 de reconeixement de deutes és sincerament per nota. Encara patirem tres exercicis si repasem el model de situacions anteriors. Amb l'inversió record de 300 milions en un mandat i si mantenim els dies de pagament dins la llei incrementant l'atenció social, l'educació i la seguretad de la manera que ho hem fet ens mereixem una prorroga.

Finalment les mocions han tingut protagonisme amb un empat per primera vegada i dues propostes de consens que crec que han ajudat a recuperar el to.

Demà, la premsa dirà.... 

El otro dia me dijo un amigo que me iba a quitar el "link" o eslabón que unía su bloc o blog con el mío. Era una cariñosa amenaza, además de decirme delicadamente que me estaba quedando fuera de la blogesfera o como se diga.

La verdad es que mi último artículo tiene más de un año y simple y brevemente anunciaba que había "descubierto" facebook y que allí me podrían encontrar los que quisieran saber de mí en la red.

Lo cierto es que una vez en el facebook reencontre amigos de mi adolescencia cordobesa y de mi infancia valenciana y me pareció un instrumento estupendo de relación con gente diversa, desde políticos de todos los credos hasta familiares de varias generaciones. Realmente sorprendente.

También me di cuenta de que no quería tener miles de "amigos" sino aquellos con quienes pudiera hablar también en la vida real de cosas un poco más allá de las convencionales, con pocas excepciones.

Hoy he visto el enlace de mi bloc en el de otro amigo y he decidido que quien quiera que haga el esfuerzo de mantener mi nombre se merece que al otro lado haya una respuesta, una reflexión, un comentario de actualidad. No de hace un año.

Así que vuelvo a escribir. Vuelvo a escribiros. Gracias por leerme

Se que des de l'últim post ha passat potse massa temps. Però s'em fa dificl escriure amb l'agilitat i frecuència dels millors blocaires....

 He redescubert una altra eina que em permet un contatce molt més directe i ineractiu, una xarxa ciutadana amb un gran nombre de possibilitats i que et permet retrobar amics de lluny en el temps i l'espai.

Ho vaig iniciar a finals d'any i ho trobo certament divertit. Us convido a tots a participar-hi, ja sabeu, es tracta del Facebook. 

M'han publicat un article aquesta setmana que m'agradaria compartir amb tots vosaltres....i actualitzar també de pas una mica aquest bloc. Reconec que no és el mes actiu!

 Il·lusió, cohesió, lideratge

Les darreres eleccions municipals van suposar un canvi al govern de la ciutat  que generà moltissimes expectatives. Els electors, els ciutadans, es van decidir per un nou model transparent de fer les coses. Es van decidir de manera tan clara, que a punt vam estar de passar d’una minoria desestabilitzada a una majoria absoluta. Es van decidir per un nou equip, però sobretot es van decidir per un nou Alcalde.

Les característiques mes destacades d’un canvi són d’una banda l’esgotament d’un model i d’altra l’ il·lusió pel que vindrà. La por és patrimoni dels immòbils, el progrés bandera dels treballen per demà. Tarragona pausada i mil·lenària, diu adéu a dues dècades d’encerts i errors. Tarragona jove i amb empenta saluda  el futur amb esperança. Hem arribat lluny de la ma de dos alcaldes democràtics, però to tenim prou. Tarragona vol mes. Tarragona pot mes.

El grup heterogeni encarregat d’aquesta tasca sota la direcció de l’Alcalde es va posar a treballar des del primer dia. Som catorze mentalitats amb un objectiu, millorar la vida dels nostres, que son tots. Sobretot, com sempre diu en Xavi Sabaté, dels que mes ho necessiten. Nosaltres governem per tothom, però primer, sempre primer aquells que es troben en situació desigual. Això ( ho sento però és aixì) és patrimoni de l’esquerra.

No ha estat fàcil, no tot és culpa del govern anterior. La ciutat és rica i complexa i l’Ajuntament és l’entitat amb més treballadors de les comarques. El que calia i cal és aportar el que havíem promès que faríem, idees i projectes per tots els àmbits. La coordinació s’ha fet ferma cohesió i els regidors ens entenem amb una mirada. Tant se val el color: som quinze d’un grup de vint i set i ens movem com un sol home.

Ens queda molt per fer, i ho farem amb la complicitat de les entitats i institucions. El suport diari de l’alcalde ens recorda cada dia on estem i on hem d’estar. Sap portar la batuta d’una orquestra que cal acabar d’afinar, però que sona millor que mai.

Només us demano, lectors d’avui, votants de demà que sentiu amb nosaltres l’orgull de Tarragona i penseu com deia aquell, que podeu fer vosaltres per la ciutat.

El vint i quatre d’octubre, de matinada deixava l’ultima entrada al meu blog. Tothom sap que hores després sobtada i sentidament en Navarro ens deixava.

Em vaig prometre a mi mateix que la següent entrada, que el següent article que escriuria se’l dedicaria. I m ha costat mes d’un mes i mes de dos.

Josep Lluis era molt especial. D’un fi sentit del humor que revelava intel·ligència. Amb una flexibilitat que el va permetre treballar amb gent molt diferent. Amb una capacitat de treball que nomes els mes propers sabien. S’exigia i exigia. No era fàcil, saben molts, treballar per ell. Perquè no era mai treballar pel Navarro, era treballar pel Port o per qualsevol del miler d’entitats acostumades al seu tracte, i al seu suport.

Jo el vaig conèixer fa uns quinze anys, amb el grup de la Societat d’estudis Econòmics liderada pel seu primer president, Jesús Martin. D'ell, d'en Josep Lluis, deien que semblava gallec, responia amb una altra pregunta, no sabies si venia o marxava i si tel trobaves a unes escales dubtaves de si pujava o baixava. Ningú podia dir en quin partit militava, si ho feia en algun. Tan sols una cosa estava clara: era cristià. No ho amagava i en feia proselitisme. Des de la tolerància, des de la comprensió del diferent, des de l’alçada intel·lectual però amb la seva humilitat tant sorprenent.

Va arribar tard a la política, ell que l’havia practicat amb mestria. Donà suport al que seria segon alcalde progressista de la nostra ciutat. I ho va fer amb el seu tarannà, tranquil i conciliador. Pregonant als seus amics de tantes filiacions i parers diferents, els seus motius. Amb senzillesa i convicció. Defensava els seus arguments sense aixecar mai la veu. Jo, que soc cridaner i sovint m’expresso amb vehemència puc donar fe d’alguna diferencia d’opinions que jo debatia acalorat i ell a poc a poc, jo atabalat, ell amb un somriure. 

Pels que quedem sense el seu alè la tristor es torna esperança de retrobar-nos quan Deu vulgui, i , mentre tant lluitar perquè el seu record visqui amb nosaltres encoratjar-nos a ser millors cada dia.

El dissabte va ser un dia especial.  Vam anar al concert de Serrat i Sabina, dos dels favorits de la meva família.

Els meus fills han crescut escoltant a casa i el cotxe tres o quatre cintes que segurament els ha marcat: el primer dels pets, un de Sabina i un parell de Serrat.  Era curios sentir nens petits cantant segons quines coses...

Ara crec que és el concert més intergeneracional que he viscut.

Vam anar a Bonavista i vam vibrar de valent. Ho vam passar be, però es notava que ells (en Sabina i en Serrat) també estaven a gust. Joan Manel ha recuperat la força de la veu que en la presentació de “Mô” al Camp de Mart semblava ja que no tornaria. De vegades “es menjava”  al Sabina però van volguer pressentar un espectacle equilibrat i ho van aconseguir.

Tothom marxà satisfet, que ens van lliurar durant més de mitja hora uns “bises” permeditats i sensitius.

La meva relació epistolar amb el Capità Tarragona va començar amb un petit comentari al seu blog. Es tractava d’avaluar amb una mica mes de rigor l’impacte que una mesura electoral (no electoralista, ja que queda molt per les properes) com l’eliminació de zones blaves tindria sobre la nostra economia.

Des d’aquell dia hem intercanviat comentaris als nostres respectius blogs amb un sentiment creixent de respecte mutu.

El que no m’esperava,  es que arribés a atorgar-me un dels cinc premis de blogs que fan pensar. Li agraeixo perquè crec que tinc un dels espais mes poc elaborats i entretinguts de la bolgesfera tarragonina. ..

Accepto el seu repte, tot i que a mi també m’agradaria nomenar-ne més, com fa ell (cinc per “sant blocaire” i cinc que fan pensar) però no vull fer trampes i em limitaré al que em demana.

Els meus top 5 són:

Xavier Sabaté.- Un dels politics que mes admiro, des de fa anys. Dels primers en fer ús de la tecnologia per arribar a la gent. No us perdeu el seu darrer post des de Berlin, crec que és de lo milloret.

Alejandro Fernández.- Des de la discrepància. Un altre polític en estat pur que sap escriure perquè ha llegit molt. Genera sovint debat de nivell i és qualsevol cosa menys avorrit. I a mi em cau bé!

El saló dels penjats.- Fil directe amb els que ens controlen, a vegades mes que la mateixa oposició. Potser massa endogàmic i amb excés d’anònims als comentaris, però sempre fan pensar.

Alejandro Caballero.- Pura adrenalina. Irradia energia i la encomana. Sap, com l’altre Alejandro que no estic sempre d’acord, però el seu blog t’hipnotitza. Està sempre al costat donant suport i té el cor mes gran que el cos.

Josep Maria Yago.- La pau bel·ligerant.  Estic sovint en desacord, però sense dubte dona una altra dimensió a la reflexió. I també em cau bé....

Es queden uns quants sense premi, perquè només han de ser cinc. Però no vull deixar-me a la Bego, Gerad Castells, Quim Amorós, Oriol Vazquez, Gustavo Cuadrado, Tarragona 2016 i mitja dotzena mes!!!!

Ara que sabem que la façana marítima de Tarragona trobarà sense dubtes una solució de consens, m’agradaria recomanar-vos gaudir des de ja de la façana portuària.

Sabeu que fa més de deu anys que la meva professió em porta cada dia al mar de Tarragona. Amb les seves dificultats el port esportiu a anat trobant el seu espai-esplai, lloc d’esbarjo de joves i grans. Una mirada recurrent dels nostres conciutadans que des de sempre van a tocar ferro i ara s’apropen, dia i nit a la porta de l’horitzó.

L’autoritat portuària ha inaugurat fa unes setmanes el front urbanitzat del Serrallo. A l’oferta gastronòmica de sempre s’ha afegit la possibilitat de caminar pel que segurament és el passeig marítim més llarg de la mediterrània. Un recomano el tram des de l’Església de Sant Pere fins a l’escala reial, després l’interminable dic o, alternativament, el passeig sota el balcó fins al Fortí de Sant Jordi.

I pels amants dels paisatges urbans un últim descobriment : veure com cau el sol sobre el Serrallo al voltant de les nou de la nit des d’una terrassa de Port Tàrraco. Si el cel és clar no ho oblidareu.

Per primera vegada he tingut l’honor durant unes hores de “fer” d’Alcalde de Tarragona. És una sensació poc descriptible, barreja de responsabilitat i sentiment veritable d’estar al servei de tots. Se que es tracta d’una cosa normal i que em veuré moltes vegades on altres regidors s’han vist i es veuran. L’organització de l’Ajuntament funciona engrassada, i a les breus actuacions de representació  que m’han tocat he tingut la col·laboració professional dels funcionaris. Col·laboració que calia, feta amb naturalitat i que és i serà normal per a mi i per a cada un dels nou tinents d’alcalde .

Però aquest cap de setmana ha estat el primer.

Dilluns farà just un mes que vàrem prendre possessió.

Vint-i-set cares il·lusionades prometien o juraven per Tarragona.. Una nova majoria donava suport a un nou Alcalde. Josep Fèlix Ballesteros i Casanova, el pròxim alcalde que s’ha convertit en  l’Alcalde pròxim. Un home al costat de la gent, únicament dedicat al benestar de tots.

Se que m’ha sortit líric, pasto per blocaires d’un i altre signe. Però ho sento de debò, mentre ho escric al balcó de casa meva aquesta tarda de juliol.

L’experiència es poc descriptible. L’entrega de tothom per fer la transició lo més breu possible. La dedicació en cos i anima (“deixant-se la pell” en paraules de la Bego) del govern. Les ganes de participar per millorar de l’oposició. Al menys de molts d’ells. Al menys els que mes conec.

El balanç del primer mes es el de l’inici de la tasca de govern complint els compromisos i amb ganes de complir-los es quatre anys.

Ahir a la tarda la Pobla era tota a l’església. Els que no hi eren físicament ho estaven amb el cor. Un poble al voltant d’una família. Uns familiars i amics per donar suport amb la presencia.

Compartir el dolor és dissipar-lo. Patir junts és patir menys. Es trobar raó on no hi és. Es retrobar-se en els ulls dels que mai no podran entendre el que passa cada dia pel teu cos.

Poc a poc sortirà el sol. Deixeu que vagi entrant. La nit més llarga ja ha acabat. Us teniu tots junts i ens teniu a prop.

Ahir a la tarda, un any després, us vam acompanyar en lo possible.