Posted by manelmar on 08 Febrer, 2012 13:54
Aquests dies la Joana, amiga i companya de moltes idees i dèries, m’ha fet arribar un text del llibre: Teatre de la natura. Paisatges i marines. Botànica i zoologia d'Antoni Rovira i Virgili. 1928. Edicions la Mirada. Impremta Joan Sallent. Sabadell. 182 p.
Hem seguit, amb pas molt lent, un camí sinuós, limitat a les seves dues vores per marges vells no gaire alts... Els marges vells! Són l'arqueologia del camp. Són els testimonis de la vellúria dels conreus. Molts marges d'aquests haurien d'ésser declarats monuments nacionals, per tal que tinguessin una protecció eficaç contra les mans impies dels bàrbars destructors. Qui no estima els marges vells, no estima la terra, ni sent la poesia rural, ni comprèn l'esperit del paisatge. El dia que a la terra nostra no hi hagués, per separar les propietats, i per contenir les feixes, i per delimitar els camins i caminets, aquests murs rústics de pedres velles, s'esvaïria un dels millors encisos que té el camp per als nostres ulls. La terra ampla i seguida, es fa monòtona. La corba dels vessants de la muntanya sembla un gep monstruós. Però si dividiu els trossos de la terra llisa i escaloneu els pendents amb la ratlla dels marges de pedra seca, pla i muntanya es tornen més graciosos, més amics, més humans. I aquelles pedres arrenglerades i apilades amb una certa llibertat rítmica, s'adiuen tant amb la terra i amb les plantes, que tot plegat forma un conjunt harmònic. Les pedres velles, trencades irregularment en llur origen, daurades pel sol, rosegades per la humitat, són un producte de la terra, com les herbes i com els arbres. Les pedres trencades de poc, pel ferre o per l'explosiu, són com bocins de carn esqueixada, nafra viva per tots els costats; llum i vent, sol i serena, pluja i rosada, guareixen, al cap de molts anys, la ferida horrible. El roc que era un fragment, adquireix una personalitat pròpia i distinta, i esdevé una unitat individual en el món de les pedres, com el carreu ben tallat i polit. Per fer cases, tant a ciutat com a vila, tant a vila com a pagès, no hi ha res millor que els daus de pedra formant parets nues, ben nues, sense la ronya crostissera de l'arrebossat amb vil morter. Però per fer murs al camp, no hi ha res com les velles pedres amb pàtina i amb molsa. Una pedra d'aquestes hauria de valer més que una rajola o un maó. No hi ha cap ceramista que amb el fang i el foc pugui fabricar un material per a la construcció de marges comparable a les pedres dels nostres amors. Si no tinguéssim por d'ésser massa subversius, cridaríem en la soledat del camp: “Fora les parets de pedra i calç! Fora les parets de maons! Fora la geometria i el dibuix lineal en els murs dels conreus! Fora els filferros amb punxes! Fora, encara més, aquests coronament de miques de vidre, que la por sòrdida i cruel posa dalt de tot de les parets!” El mur de pedra rústega, primera arquitectura de l'home prehistòric, és encara avui, passats els milenars, el més digne company de la terra. Caldria que els agafessin, als pagesos modernistes i als hisendats filisteus que desfan els marges vells i empastifen amb argamassa les pedres seculars que han vist la naixença, la creixença i la mort de les generacions d'homes i d'arbres. Aquestes pedres mereixen respecte i afecte. Qualsevol test de terrissa antiga té una vitrina als museus. ¿I no val més la pedra envellida que totes les terres cuites? Cap vernís, cap esmalt, cap feina de punxó o de pinzell o de cisell en la ceràmica, no té la noblesa i la glòria del revestiment d'aquestes pedres rònegues dels vells marges, que són fidelíssimes filles de la terra aspra i amorosa que les va crear.
