Hi ha coses que no canvien (conte)

10
Mai
2010
17:05

Seguim donant vida a aquest bloc amb un conte que preten oferir una crítica al fenomen Obama, que va aixecar masses il·lusions i no sembla que hagi estat a l'alçada de les altíssimes expectatives que s'havien formulat des de la seva candidatura com a president dels EEUU.Així doncs, preten humanitzar a aquest personatge, que de moment no ha aconseguit cap prodigi i no ha esdevingut el taumaturg que alguns proclamaven. No deixa de ser un polític més, que va saber realitzar una campanya mediàtica excepcional per a arribar al poder. Tanmateix, una vegada assolit el seu objectiu, les coses no han estat tan ideals com alguns mitificadors manifestaven.


 

 HI HA COSES QUE NO CANVIEN

 

 

 

Déu, ésser perfecte, pura bondat, començà a observar què n’havia estat de la Terra. Camps asfaltats, grans rascacels, multinacionals caníbals, polítics corruptes, populisme i demagògia, dictadures i febles democràcies, “Guantánamo”, immigrants explotats,  joves i cocaïna, guerres pel petroli, espècies en perill d’extinció, centrals nuclears, contaminació, efecte hivernacle, fam, Àfrica, religions poderoses i manipuladores, bisbes jugant amb nens...

Certament, la civilització havia convertit aquest món en un infern i la situació era tan greu que, fins i tot, era insalvable. La Terra moria lentament i ja cap individu no la podia salvar.

 

Davant d’aquest trist final ocasionat per l’ésser humà, Déu decidí no castigar-lo. Després de veure com evolucionà la humanitat després del pecat original, s’adonà que potser el càstig no era el millor remei. Calia canviar l’home, instruir-lo moralment i conduir-lo cap a una ètica més humana, més pura i més lliure. Així doncs, creà un nou emplaçament per a la natura i incià la recerca d’una persona preparada per a conduir-la cap a l’utopia.

 

Rapidament es fixà en un home que semblava omplir d’esperança els cors dels nordamericans i de tants altres ciutadans del món: Barack Hussein Obama.  No cabia dubte, ell havia de ser el guia, el reconductor de l’esdevenidor de la humanitat.

Així doncs, tan aviat com va poder envià un àngel per a informar sobre el projecte a l’escollit. El pla era el següent: Déu havia creat l’espai on viuria la natura, però a partir d’aquell mateix moment, tots els poders passaven en mans d’en Barack, que era l’encarregat de construir les noves lleis i els nous axiomes sobre els quals es construiria la nova civilització i la seva estructura social. L’única condició era realitzar la tasca durant els set dies de la setmana, així com Déu creà el món. Si no complia, la humanitat no dispondria de cap altre oportunitat per a salvar la seva crítica situació. En conseqüència, el futur de l’ésser humà i de la naturalesa estaven en les seves mans.

 

Tanmateix, a en Barack el projecte no l’espantava, ni el carregava de responsabilitat i pressió, ja que ell estava plenament convençut que ho podia fer, i ho podia fer bé.

 

El primer dia de la setmana, dilluns, decidí ocupar-lo per a la reflexió espiritual i l’agraïment a Déu per dispositar la seva confiança en ell. Per tant, deixà l’inici de la construcció del nou destí mundial per al dimarts.

 

Al dia següent, tot just quan anava a iniciar la seva tasca, creié que, primer de tot, havia d’informar la població mundial del nou esdevenidor. Així doncs, organitzà dos parlaments (un a Washington i l’altre a Berlín) per al dimecres. Dijous treballaria únicament en la tasca encarregada.

 

Els actes de dimecres foren fantàstics i la població mundial venerava (encara més) a Barack. Tanmateix, ell quedà molt fatigat de viatges, discursos i rodes de premsa. Per tant, va decidir que el dijous el passaria a casa amb la família i conversant amb els seus amics per xarxes socials alienants. No se sentia malament, sabia que encara disposava de suficient temps per a realitzar la seva tasca.

 

Divendres, quan pretenia treballar d’una vegada per totes, es trobà amb una festa sorpresa dels seus companys de feina al despatx oval. No podia renunciar-hi, era un bonic detall. Això sí, cal dir que no fou pas una festa políticament correcta, ans el contrari, foren 24 hores de música, sexe, alcohol i drogues. Durant la festa, amb ampolla de licor en mà, s’anava dient a si mateix que durant el cap de setmana ho finiquitaria tot.

 

Dissabte es va aixecar amb molt mal de cap. Ja no tenia edat per a fer el boig... es va passar el dia dormint i no va poder fer absolutament res.

 

Diumenge, s’aixecà en plenes condicions per a construir el nou món. Tanmateix, a mesura que passaven les hores veia que no li donaria temps, era impossible acabar-ho en el termini marcat. Per si fos poc, s’apropaven les eleccions presidencials dels Estats Units i no podia perdre ni un segon. Havia de preparar la campanya i asseguar-se el seu lloc de treball quatre anys més. Conseqüentment, decidí deixà de banda la feina encarregada per Déu i centrar-se en allò realment “important”.

 

La salvació humana havia estat rebutjada i Déu ja no donaria cap altre oportunitat a l’ésser humà, que s’esfonsaria lentament amb la Terra.

En Barack havia jugat amb les il·lusions dels ciutadans del món, fins i tot de Déu... però no l’importava, ja estava acostumat a fer això, era polític.

Va carregar les culpes a l’oposició i va guanyar les eleccions.

 

 

Crònica d'una semifinal

30
Abr
2010
14:04

 

 Volia encetar aquest nou bloc amb un conte, però el context d'aquestes últimes hores em porta a parlar (mal que em pesi) de futbol. Què hi farem... és ben segur que si Marx hagués nascut al 1992 hauria modificat una de les seves afirmacions més conegudes i diria, fermament: el futbol és l'opi del poble. A vegades també és el meu.


El Barça va quedar eliminat de les semifinals de la Champions League, i prou. Fins i tot m'atreviría a dir que justament (el joc defensiu de l'inter fou fantàstic, molt a prop de la perfecció).

Tanmateix, alguns no ho volen acceptar.. i intenten justificar els 180 minuts del partit amb decisions arbitrals. És el que jo anomeno partit a la carta del perdedor: "si ens haguessin pitat això, haguessin tret aquella targeta..." els àrbitres són humans, s'equivoquen (no és elegant carregar-se l'arbitre de Milà i tenir amnèsia pel de Stamford Bridge, senyors).
Cal ser racionals, i reconèixer que, a vegades t'ajuden i a vegades et foten. El paper del col·legiat és el més difícil de tots.

És més, no sé si clubs grans com el FCB són els més indicats per a reclamar res, quan el 90% de les ocasions són els beneficiats d'aquests errors humans. És una evidència que és molt més senzill pitar a favor d'un equip que té 2 diaris dedicats quasi exclusivament a les seves notícies, que no pas pitar a favor del pringat de turno que amb prou feines surt a la secció d'esports del diari local de la seva ciutat. Tot i així, d'acord, si així ho creuen, estan en el seu dret de protestar..
Però no estan en el dret de justificar tot un partit amb l'arbitratge. És una actitud roïna, i pròpia del perdedor, i em sap greu que un determinat sector de l'afició d'un equip que ha fet coses memorables la mantingui.

Cal ser honest i saber reconèixer les coses... ser un senyor, com en Guardiola.
La mentalitat que ha portat al Barça a ser el millor equip del món ha estat basada en l'humilitat, en ser el millor perdedor, en la racionalitat, la professionalitat i el saber estar. Aquesta està a les antípodes del que es pot llegir a diaris esportius fanàtics o sentir de boques de culers que han portat massa a la valenta això de sentir-se blaugranes.
 


No s'ha de caure en el joc de rebaixar-se a Ronceros, Mourinhos i malparits diversos. Malauradament des de la premsa ultraculer s'està fent, i molt sovint. I és que l'actitud que mantenen els sensacionalistes que dominen els mitjans de comunicació esportius de la capital del imperio, no és tant diferent de la que tenen ara molts des de la ciutat comtal i voltants.

A vegades ser d'un equip petit té les seves avantatges. T'estalvies haver de veure els comentaris infantils i fanàtics dels jaios de la teva preferent inferior a les pàgines d'un diari que pot arribar a vendre milions d'exemplars diaris.

Per aquesta raó no som pocs els tarragonins, lleidatans, gironins... que només agafaríem l'Sport o el Marca com a recurs útil a falta de paper higiènic al lavabo d'un bar.
«Anterior   1 2