EL PASTIS

10 Novembre, 2006 08:48
Publicat per josepro, General

L' infant es passejava una i altra vegada per davant de l 'aparador de la pastisseria.
El pastís de xocolata i crema estava allí, desafiant , regalimant un tot de sensacions que el vailet s' imaginava amb el nas pegat al vidre.
Tan prop i tan lluny. Solament uns mil·límetres de vidre el separaven de la cobdiciada llaminadura i en canvi no hi podia fer altra cosa que mirar-se-la , parlar-li ,acariciar-la amb les ulls i imaginar els mil gustos que tindria si li pogués clavar un mos .

Sabia que era impossible , perquè a casa mai li donarien els cèntims necessaris per poder-la posseir. Hi havia altres necessitats a casa, altres prioritats i allò era un luxe que no es podien permetre.

El noi o sabia ,però tot i això, un dia i un altre dia passava per davant la fleca i es repetia el ritual.
De vegades es feia el propòsit de no passar per aquell carrer.. Pot ser estava uns dies resistint la temptació ,però al final, el tou i tendre pastis el cridava i un altre cop, el xiquet ,amb l' il·lusió renovada es tornava a plantar davant l 'aparador dels seus pecats pensant que pot ser aquell dia seria el seu dia de la sort i podria aconseguir la moneda que li obriria l' aparador del seu sofriment . Però al final , tot acabava igual. El cap cot i cap a casa.

Un dia el noi va passar per l' aparador i va veure un home que es mirava també la pasta que li treia la son.. Es va arraulir al seu costat i l' home en veure la fixació amb que es mirava el dolç li va preguntar si li agradaria menjar-se'l .El xiquet s' el va mirar amb ulls de sorpresa i li va dir que, clar, que si , que era la seua il·lusió.
L' home el va mirar amb cara seria i li va proposar de comprar-li el pastis a canvi d' una prova. Tindria el pastis , però solament en podria tastar un bocinet cada dia , de manera que al cap de set dies ,tornaria un altre cop al mateix lloc i si comprovava que encara li quedava pastis ,si era capaç de resistir la temptació de menjar-se'l tot el primer dia , ell li donaria cada dia el dols que vulgues , perquè l' home en qüestió , resulta que era el pastisser.
El xiquet entusiasmat , va acceptar el tracte i tots dos va entrar a la pastisseria

No us explicaré el final de l' historia ,perquè la moralitat que s' en pot treure , pot ser tan diversa com oients o lectors pugueu escoltar o llegir això i per tan pot tenir tants altres finals com reaccions davant l' historia.

El que vull dir es que a la vida , no tot sempre es fàcil d' aconseguir i si al final un dia "el pastis" acaba essent nostre, cal saber ben be que fer amb ell ,com dosificar-lo per a que la nostra vida , el nostre egoisme , la nostra ambició , passi la prova de la mesura , del seny , per poder tenir-ne mes d' un .Per poder tenir cada dia un d' aquests pastissos metafòrics que en endolcin un poquet l'existència.

Josep

Novembre 2006

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Comentaris

Afegeix un comentari
















Despres de dijous ve: