jongrand

Temps al temps, el temps va corrent, la vida passant, els ulls el mon estan observant, i el cor? On s'esta quedant?. Si allò que portes dins penses que ningú pot entendre, si lo que sumies no ets capaç de realitzar, alguna cosa no està funcionant.

La por, l'ansietat, el neguit que aixo et produeix, creus que no la pots superar, t'agradaria poder mostrar-te tal com ets, però dubtes.

I si en realitat tot es fruit de la teva imaginació? I si aixo simplement forma part d'un mon de fantasia?.

-Penses que podries tindre aquella vida idíl·lica?.

Xerrades amb amics, tertúlies amb les persones que t'embol-ten, converses intimes amb la teva parella..... Esbrines, intentes saber l'opinió de tots, que pensen com veuen a les persones que viuen una vida diferent. La família pesa molt, caus en la certesa de la possibilitat de perdre ho tot, que sincerar-te fos la causa del terratrèmol que faria caure tota la estructura de la teva vida.

Aixo no ho vols per res del mon, desisteixes, et dius a tu mateix que nomes es una fantasia, et justifiques dient que les persones diferents viuen soles, no tenen responsabilitats familiars o simplement han decidit trencar amb tot, tu no et veus capaç.

Peró el temps segueix corrent, la vida passant i aquesta sensació continua pressionant, eres jove, ara ja no tant i la vellesa cada dia mes prop i res canvia, tot segueix igual, et resignes i continues somiant, però aixo si, cada dia mes al teu interior per la por a perdre, la por a la solitud, la por al rebutj, tot segueix igual.