Joan Clave Morell

    Les rostes que es solen fer a les “festes de l’oli” son de setrill, no les autèntiques que es feien als trulls quan n’hi havia, i a Vila-seca n’hi havia uns quants. Al contrari del que passava amb els cellers, que gairebé tothom portava la verema al “Sindicat”, les olives es repartien entre l’ens cooperatiu i la mitja dotzena de trulls particulars que hi havia escampats pel poble.

    Està clar que això era habitual, perquè molts dels pagesos que collien olives, per comptes de vendre-les, solien anar al trull a fer “peus” per a quedar-se l’oli que rajava pel consum propi i dels familiars que no en tenien.

    Així que al vespre mentre s’estava a l’aguait que les premses anessin aixafant la pasta de l’oliva molta i batuda, posada als cofins, i per fer més curta l’espera es feien i menjaven les rostes, torrant aquelles immenses llesques de pa al caliu de les brases dels fogons de la batedora, i després submergint-les a l’oli que hi havia a les bassetes de decantació.

    Segurament era de les poques vegades que assaboríem aquell oli nou, amb gust d’oliva, afruitat, que en diuen ara, com si fos una qualitat més, i que de fet ho és.

    No cal dir el galdosos que ens posàvem amb l’oli que ens anava regalimant per les barres, entremig dels dits cap els colzes, fins que feia cap als pantalons, que ja venien xops d’oli del tros, i per tant només tenien una sola taca que tenia la mateixa mida que tota la roba dels pantalons.

    Així que  l’oli nou, havia fet cap a les bassetes, per guanyar temps s’anava recollint amb aquella mena de cassons amples i de poca fondària, posant-lo a les safres per a traginar-lo cap a casa a les gerres que hi havia plantades al celler, i que el més habitual era que havia de durar al menys un parell d’anys.

    Tot això de les rostes es va acabar quan va arribar l’oli de màquina, que va ser la manera de nomenar-lo el de les primeres collites molturades amb les Pieralisi, aviat en farà 30 anys.

    Quan l’any 1981, la junta de la Cooperativa va decidir canviar el sistema tradicional d’extracció de l’oli pel modern, hi hagué una forta oposició, en part, perquè calia fer una derrama pel sufragar la inversió, però que alguns fins i tot defensaven que l’oli era poc natural i de mala qualitat. Un cert nombre de socis de moment no hi volgueren prendre part, però poc a poc, tornaren a la cleda, tot i que encara avui n’hi ha alguns que encara porten les olives al comerç particular.

    En tot cas, s’ha de dir que l’oli de màquina de la nostra Cooperativa ha estat premiat fins i tot a nivell internacional, cosa que no havia passat amb l’obtingut amb el sistema tradicional. Una altra cosa serà que el puguem vendre tot i a bon preu.  

    Avui a Vila-seca s’ha celebrat la “festa de l’oli nou”, en altres poblacions de la contrada, o com es diu ara, de la D.O. Siurana, també ho han anat fent o tenen previst fer-ho durant aquests dies.

     No sé massa bé si s’escau gaire enguany això de “celebrar una festa” per l’oli nou sortit de les olives que aquestes setmanes estem collint per a portar-les al trull de la Cooperativa. Si ens ho miréssim con una activitat pagesa, entesa com quelcom que fem per a tenir-ne una retribució o compensació, és evident que no tindríem res a festejar, al menys al veure els preus que actualment es paguen per les olives (al mercat privat) que és un índex del que serà després el preu de l’oli, que cobrarem quan arribi el dia, ja que s’albira un import més baix que l’any anterior, diuen que si fa o no fa com deu anys enrere.

    Nosaltres com que portem les olives a la Cooperativa sense fer preu, i la majoria dels recol·lectors som “classes passives” pels qui el jornal no es comptabilitza doncs ... anem tirant, tot comentant que enguany la collita no és dolenta, que si raja bastant, etc.

     Si portéssim la collita al comerç privat a canvi de 0,30 € el quilo d’oliva i haguéssim pagat 25 cèntims per a collir-les a preu fet, sense materials, ni equip, ni trasllat, vaja, només el jornal pelat, segurament que passaríem els dies de la collita amb un emprenyament endèmic, constant i en creixement progressiu.

    Diuen els que hi entenen i fan comptes, que el cost de producció de l’oliva és de 60 cèntims d’euro, el que vol dir que, ens quedem a la meitat. A veure si és que tindran raó aquells aixalabrats que dies enrere es manifestaven per protestar pels preus agraris, o per la manca d’atenció de les institucions cap a l’activitat agrària. Segur que en tenen, però a l’hora de reivindicar, sempre esperem que ho facin els altres.

     És clar que la festa, té unes altres finalitats, la primera la d’esmorzar, el que és típic en aquest entorn olivaire, la rosta, al nostre cas una rosta de setrill, no l’autentica, que no s’escau al mig del carrer i anant vestits amb roba dels diumenges. La segona, és la de donar a conèixer les qualitats del nostre oli “Escomes” premiat en més de dues ocasions, a tots aquells possibles compradors, perquè ens en comprin com més millor i cada any... més. El primer objectiu el donem per bo, el segon, ja ho veurem.  

   La Maria Bailén s’ha mort. Se n’ha anat als 62 anys. Després de conviure vint i dos anys amb els càncers, aquests l’han vençut. Els hi ha costat molt, però se n’han sortit. La gent del seu entorn, que erem molts, creiem que se’n sortiria, com en tantes altres ocasions en que l’havien assetjat les maleïdes metàstasis.

     La Maria ha estat una dona valenta, no solament per la seva lluita contra la malaltia, sinó per l’empenta amb que ha afrontat, un rere l’altre tots els episodis de la seva vida, amb una infància difícil, a l’abandó del seu estimat Torres, a l’arribada i arrelament al seu nou poble, i tots els demés entrebancs que s’anaven posant pel davant.

    La Maria ha estat una matrona del seu entorn familiar, amb el suport de Miguel, l’inseparable company, marit i amic, amb qui han criat i educat els seus tres fills, i junts han fet una pinya compacte que quan ha arribat l’hora s’ha obert i escampat els pinyons. Però també ha estat el pal de paller a l’entorn de la qual si han aplegat pares i germans, fins i tot, alguns que no ho són de sang.

      La Maria ha estat una gran amiga dels seus amics que en són molts, moltíssims i de totes les edats i procedències, fins i tot ... els mexicans de Port Aventura.

   La Maria ha estat una dona molt popular especialment a Vila-seca on puc assegurar que hi ha molt poca gent que faci més de cinc anys que hi viu, que no la conegui.

     Està clar que per tot això la cerimònia del seu comiat a l’església de Vila-seca ha estat multitudinari, ple d’un respectuós silenci que de tant en tant trencaven les trompetes, violins i cants dels mariachis que impedien sentir el sanglot i el plor dels qui t’acomiadàvem.

     Els que hem tingut el privilegi de ser amics teus, no t’oblidarem mai, que en certa manera també vol dir, que per a nosaltres no has mort, perquè el teu record serà sempre viu.  

    Seguint la tradició, el diumenge passat, una cada cop més petita part de vila-secans varem anar a Mas Calvó on tingué lloc el que és costum, una missa i una actuació folklòrica, enguany tocava als gegants de Vila-seca i uns quants de Reus, així com la nova colla de trabucaires, que per no desdir del conjunt, també només n’hi van anar uns quants.

    Entre el final de la missa i l’actuació gegantera, hi hagué el que també és costum, la veneració de la relíquia de Sant Bernat Calvó, i que enguany va ser objecte de prevenció sanitària, és a dir, que el senyor rector de Vila-seca va avisar a qui tingués por de contagi de la grip del porc, que per comptes de fer un petó al vidre, fes una reverència que ve a ser una salutació a la japonesa.

     Jo no vaig veure a ningú que prengués aquestes mesures profilàctiques, ni aquestes, ni les del petoneig protocolari de la família anfitriona amb els seus convidats, que aviat seran més aquests, que el poble fidel de Reus o de Vila-seca que segueixen la tradició de cada tardor.

     De feligresos de Reus, ni havien bastants, això que a la ciutat veïna també celebren la diada, a la parròquia que porta el nom del Sant. De fet ja que he fet esment al reliquiari hem de recordar que aquest embolcall d’un dit de Sant Bernat, va ser regalada l’any 1817 per un ciutadà de Reus, tot i que resident a Barcelona, a la parròquia de Vila-seca.

     Això fou degut a que la primera relíquia que tingué la nostra parròquia, que la van portar de Vic dos vila-secans de pro, l’any 1774 i que consistia en un os de la cama del Sant, per això, el reliquiari devia ser molt gran. Tant és així, que els rectors de Vila-seca en devien tenir malfiança que els hi prenguèssin i el van dur a Tarragona per garantir-ne la seguretat. I ves por on, durant la guerra del francès, el 1811, se la van emportar, no se sap si els gabatxos o algun espavilat de les rodalies. El cas és que va desaparèixer.

    Des d’aleshores ençà, segurament que en moltes altres ocasions s’han hagut de prendre mesures preventives per evitar el contagi de malalties, fossin del còlera, del paludisme endèmic o de la mortaldat esgarrifosa de l’any 1809.

    Sembla que els fidels tenim poca fe en que el Sant ens ha de protegir de les malalties. Per si de cas ... 

   Llegia fa una estona que el jutge Garzón s’ha passat emmanillant i tractant de manera “vexatòria” fent dormir vestits, a personatges tant importants, sobretot quan encara no han estat inculpats de res, i que de moment no més estant “presumptament” implicats en una trama de corrupció urbanística.

    Jo no sé avui, en quins fets es basa el jutge per fer detenir a Macià Alavedra, suposo que deuen ser d’un pes suficient com per no fer el ridícul i haver de donar-li la llibertat al cap d’uns quants dies i ... fins i tot demanar-li disculpes.

     Passa sovint que a personatges importants, que son presumptament implicats en fets delictius, sobretot perquè tenen la possibilitat de disposar d’advocats patums, capaços de capgirar les acusacions greus en fets irrellevants, i ... quan no es pot capgirar l’acusació no sé com s’ho munten però son capaços d’aconseguir que passi el temps i el delicte hagi prescrit. Cosa que no vol dir que el delicte ho era, però per culpa (o gràcies a) de defectes procedimentals, la infracció no té condemna.

     Tinc totes les meves dubtes de que els advocats patums siguin més espavilats que la resta de professionals del dret. Més aviat penso que tenen una aureola social que els permet intimidar fins i tot a jutges i fiscals. Dit d’una altra manera que tenen un poder de sotamà capaç de poder tenir influència sobre “vides i hisendes” de qui els gosi contradir.

    Ja fa bastants anys vaig tenir ocasió de conèixer l’advocat que ara té l’ex-conseller Alavedra, en unes accions judicials, que no van arribar a ser judici, precisament per això, pel seu poder coactiu. Era als jutjats de Tarragona i jo havia estat cridat com a testimoni de l’acusació. Aquest lletrat, era l’advocat de l’acusat. Va arribar al despatx de la jutgessa, que per cert estava embarassada, acompanyat de quatre o cinc ajudants, formant una mena d’escamot que avançaven pel passadís, picant de talons a terra talment com he vist al cinema que ho feien els milicos de les SS. Així que arribaren davant la porta del despatx de la jutgessa, hi van entrar sense trucar, per descomptat.

     Quan era el meu torn, em van cridar a declarar, i no he vist mai actuar una persona de forma tant barroera i mal educada, i ... el més sorprenent de tot, la jutgessa no solament el deixava fer, sinó que a més a més es va treure un flascó de tint i es va posar a pintar-se les ungles. De veritat, em podeu ben creure. Ja n’havia vist prou, per això vaig demanar a la seva senyoria per a marxar i, inexplicablement em va autoritzar a fer-ho. També és cert, ho certifico. No recordo si vaig donar una excusa per a la petició de fugir però si que tinc ben present que havia sentit allò que diem en aquest poble: set, caguera i basca.

     Ves el que son les coses, també vaig conèixer el senyor Alavedra quan era conseller de Governació de la Generalitat de Catalunya, i el vaig anar a veure al seu despatx després d’haver demanat cita amb unes quantes setmanes a l’avançada, i recordo que em vaig atansar al seu despatx amb un respecte o reverència com la que deu tenir un seminarista que va a veure el bisbe.

     En el tracte fou molt amable però distant, com s’escau en un personatge d’estirp davant d’un home de poble, suposo és clar. En tot cas, tant a ell com molts altres de semblants, sempre me’ls he mirat amb respecte com es mereix qui té un alt càrrec o l’ha tingut.

     I ara que? Doncs, mireu, de moment no faig pas cap escarafall per haver-lo vist emmanillat per la TV, i a més a més, tot sabent que no tots son iguals, estic segur que endavant, no me’ls miraré amb els mateixos ulls, a tots plegats.

   En sóc contrari, menys en tots aquells cassos en que hi ha perill per la mare, per les malformacions fetals, o pel risc de parir criatures deficients. Crec que hi ha suficients mitjans de prevenció de l’embaràs per que no calgui arribar a l’avortament. En tot cas mai no aniria a la manifestació del 17 d’octubre a Madrid, i no pas perquè és lluny, tampoc hi aniria encara que la fessin a Vila-seca.

    Dit això, he de fer constar que em costa molt entendre aquesta moguda promoguda per un nombre d’entitats, la immensa majora de les quals, no conec, ni tampoc sé de ningú, de les persones amb qui habitualment em relaciono que en sàpiga qui son ni què fan, a més de convocar manifestacions.

   Una cosa que sempre m’ha xocat, és poder escatir perquè determinades persones o sectors d’opinió, s’oposen a que altres, puguin fer el que creuen que els hi convé, o que els hi interessa. Això passa amb molts aspectes de la vida (i de la mort) com amb el divorci al seu dia, l’eutanàsia, i fins i tot en quelcom tant elemental com el dret a l’autodeterminació.

   El fet que es reconegui per llei, el dret a unes determinades persones, no vol dir que sigui obligatori per a tothom. La llei de l’avortament que ara es pretén modificar no obliga a ningú que no ho vulgui, a fer-ho. Per això faran molt bé els dirigents d’aquestes associacions  a recomanar als seus associats, afiliats o feligresos, que no facin ús del dret a avortar, però que deixin tranquils a la resta de les persones humanes.

    He fet esment a que la conferència episcopal no és convocant d’aquesta manifestació, però tinc la malfiança de que hi haurà algun bisbe en lloc destacat. Com és que determinats sectors de l’Església Catòlica i en concret l’església oficial son tan bel·ligerants en aquest assumpte i d’altres semblants? Que no es donen compte que s’estan quedant sense “clients”?

    Una cosa és recomanar al col·lectiu de creients que acudeixen (que hi anem) a les esglésies que no facin ús d’aquest dret legal, però als demés, no son (no som) ningú per impedir l’exercici de les seves llibertats.

       Hi ha però una cosa que no tinc tant clara, i és el dret a l’objecció de consciència que puguin al·legar els metges davant una petició d’avortament, se suposa que per raons d’ètica o creença religiosa, i ho comparo amb que, si hi ha un metge que és “testimoni de Jehovà”, que estan en contra de les transfusions de sang, no m’agradaria pas, que si a un familiar o amic li convingués, no li fessin la transfusió tal com ho recomanarien el 99% de la resta de metges. Entre altres motius, perquè he estat donant de sang tota la vida.

    La fotografia, ben dolenta per cert, que encapçala aquest escrit, la vaig fer fa uns dies, a la façana principal i al costat de la porta d’entrada d’una coneguda basílica sevillana, és a dir que en aquest cas l’Església catòlica si implica en la convocatòria, encara que la conferència episcopal pròpiament no en sigui convocant. En aquesta mateixa basílica el passat dilluns, diada a la hispanitat, en acabar la missa major, l’orgue va interpretar l’himne nacional espanyol, està clar.

    Déu n’hi dó!

   Fa uns dies que s’ha liquidat la vida útil d’aquesta mina de l’antic terme de Vila-seca, que regava terres a cavall entre els Emprius i la Bassa d’en Borràs, ara del municipi veí de Salou. De fet el que s’ha clos, ha estat l’explotació del pou que al seu moment es va fer per donar suport als socis de la mina quan aquesta va començar a fer figa.

    Com que la Mina Nova dels Emprius, no fou esmentada al llibre monogràfic de la beca Doctor Gibert publicat el 1995, aprofitarem per donar-ne unes dades i deixar constància de la seva existència.

    Al llibre al·ludit, és relacionen 75 mines del terme, i entre les quals no he trobat cap denominació que es pugui identificar amb la nostra. Ja és casual!

   El 1824 mitjançant una escriptura feta davant del notari de Vila-seca Josep Guardiola i Voltas, redactada en català, un grup de vuit propietaris de finques, entre el camí dels Emprius i el camí de la Bassa, fan conxorxa per construir una mina en terrenys de Gregori Saltó, i que pel preu de 375 lliures barcelonines, encarreguen a un d’ells, en Joan Casas que és minador, la faci tant llarga som sigui necessari, per tal que a la bassa hi arribi una teula d’aigua el mes de juny. No cal dir, ja que això és norma general, que el conjunt d’associats es reparteixen les hores i estableixen torns setmanals de reg.

    En aquesta escriptura no hi consta que el nom de la mina, o de la societat, sigui “La mina Nova dels Emprius”, topònim que apareix molts més anys a venir.

    La mina té un recorregut aproximadament paral·lel al camí dels Emprius, uns 160 metres a ponent del mateix i segueix en direcció nord, fins una llargada d’un quilòmetre i mig. Uns anys després, i sense que n’hi hagi constància la mina fou allargada uns 130 metres tot fent-hi dos colls d’uns 50 metres cada ú, de manera que el pou més allunyat, dit primer pou, quedava situat a la vora del camí de la Mina del Salvat, poc abans de creuar la General de Tarragona a Castelló.

    Així varen córrer teula a teula, milers de regadores d’aigua durant cent anys, ves a saber si amb períodes de sequera o potser de inundacions. D’aquest segle no en tenim cap constància del que, específicament podés passar a la Mina Nova dels Emprius, si és que aleshores ja havia pres aquest nom.

    El nom complert de Mina Nova dels Emprius, apareix per primer cop l’any 1929, en un document pel qual els socis d’aquella mina, donen permís a un altre veí, per fer una conducció d’aigua que la creuava, amb cura de que no els hi malmeti les instal·lacions pròpies, ni el cabal.

    Poc després de proclamar-se la II República, en data 11 de juny de 1931, acorden fer un pou per complementar  l’aigua de la mina, dotant-lo d’una bomba de doble pistó, accionada per motor elèctric. El pou té una fondària de 24 metres i amb el seu cabal, es pogué suportar amb penes i tribulacions la secada dels anys 1940 i següents.

   Molt més recentment, l’any 1986 en concret, es va modificar el sistema de bombeig, complementant-se amb una xarxa de canonades que van permetre els nous sistemes de reg, que les noves tècniques havien imposat.

    La mina però, encara rajava poc o molt, i s’hi anaren fent treballs de conservació i manteniment fins l’any 1983, però al cap de poc temps va deixar de rajar, tot i que tingué una petita revifada que va durar uns quants dies a finals del segle XX, però de fet, va ser un miratge.Això passava justament poc temps després, que amb motiu de les obres de desviament de la carretera general, en resultessin afectats amb el seu soterrament definitiu els tres primers pous de la capçalera de la mina, motiu pel qual els socis foren indemnitzats com si es tractés d’una expropiació.

    Darrerament, entre els anys 2002 i 2004 les terres regades amb les aigües de la Mina Nova dels Emprius, varen ser venudes als promotors immobiliaris, en el punt en que la “bombolla” estava més inflada que mai. Poc a poc varen anar quedant abandonades, convertint-se els conreus en botjars i amb les edificacions enderrocades per evitar-ne la presència dels “okupes”.

    Les terres d’Emprius, Bassa, Burguera i bona part dels Terrers, conreades per moltes generacions de pagesos vila-secans, que en sa majoria eren de regadiu, han desaparegut, i amb elles quasi totes les mines que, com la “Nova dels Emprius” els hi donaven el necessari suport.

    Adéu per sempre!  

    Amb aquest títol, s’ha publicat fa uns dies una novel·la de Joaquim Biendicho que es situa en el temps, en aquest segon any de la guerra. Els que ja som grans no li posem adjectius, ja que és la que ha marcat una part important de les nostres vides, encara que no la visquèssim directament.

   El mateix dia que vaig saber de la seva publicació, la vaig comprar, per dues raons. Una és que s’ubica al terme municipal de Vila-seca, en una figurada descripció de la partida dels Prats, el Prat de Ponç i el Prat d’Albinyana. L’altre, per què encara que no conegui l’autor, conec alguns membres de la seva família, fins i tot amb un dels quals, varem coincidir a l’Escuela Nacional Graduada de niños de Vila-seca.

   Me l’he llegit en un dia, quasi tot seguit, perquè el relat “enganxa” i he de dir que m’ha agradat molt, i que la recomano a tothom, sigui de Vila-seca o d’arreu. No endebades ha estat guardonada amb el premi Pere Calders del 2008.

   A més, he trobat molt adient, que el cognom de la família a l’entorn de la qual gira la trama narrativa, sigui el que s’escau ser el nom real del mas dels avis de l’autor, i que es correspon a un dels cognoms més insòlits entre la població catalana.   

   Cada any en aquestes dates, al voltant de l’11 de setembre, una colla de vila-secans nascuts l’any 1951, amb les seves actuals parelles, solen fer una excursió de dos o tres dies segons s’escau, si hi ha pont o només l’estricte cap de setmana.

    Enguany hem fet un pas endavant, i ens hem anat a passar un parell de nits a Carcassonne, per allò de que, potser ja érem els únics del poble que encara no hi havíem anat.   De fet, tenir un indret relativament a prop, on es poden veure dos paratges que han rebut sengles qualificatius de “Patrimoni Mundial” per part de la Unesco, val la pena de fer un esforç per visitar-los.

    De la visita que varem gaudir plenament, a aquesta ciutat del sud de França, hi ha dues coses que em varen xocar.

    La primera és que hi varem trobar més catalans que si haguerem anat a Escornalbou, posem per cas. Podria molt ben dir que la meitat dels “guiris” que voltaven per la “Cité” i pels carrers de Carcassone, ho érem, potser per què se’ns esqueia el dia festiu i el corresponent pont.

    La segona, la brutícia. Sobretot pel contrast amb la ciutat de Perpinyà que havíem visitat cuita-corrents el dia abans. Allí, es feien bones aquelles paraules d’Espriu a l’”Assaig de càntic en el temple” «... i com m’agradaria d’allunyar-me’n, nord enllà, on diuen que la gent és neta i noble...» En canvi a Carcassonne tant pels carrers i places, com a la ciutadella i potser encara més al “Canal du Midi” hi havia molta cancarria, vaja.

    Malgrat aquesta xacra, la visita val la pena i és del tot aconsellable per aquell que només tingui dos o tres dies per viatjar.

    Abans he fet esment a que ens varem aturar a Perpinyà, doncs bé, davant el monument a Pau Casals que hi ha a la vora de la font lluminosa entre el palau de congressos i el Castellet, varem fer l’acte institucional de cantar Els segadors, que és una commemoració que fem any rere any sempre que ens trobem lluny de Catalunya per la Diada. 

    La meva amiga Sandra avui se n’ha anat a passar les vacances d’estiu a Hondures, com a cooperant, per a donar suport a la gent necessitada d’aquell país, que es veu que son més dels que caldria.

    Quan es va apuntar per aquesta acció de voluntariat, en aquella república centreamericana tot marxava bé, en el sentit de la convivència política, i per tant, encara que anava molt lluny a pencar sense cobrar, no tenia por de res, perquè és jove i valenta.

   Però, mentre la Sandra que és ganxeta d’adopció, celebrava la revetlla de Sant Pere, allà a Hondures uns quants grillats van decidir que en Manuel Zelaya, ja havia estat prou temps president d’aquella república, i decidiren  substituir-lo per en Roberto Micheletti que assumiria la presidència de forma interina pel fet de ser president del Congrés Nacional.

     Es veu que en Zelaya, que havent nascut terratinent i ric, es va convertir, es feu amic de Castro, Chaves i Morales, i al menys, com els dos primers, pretenia allargar el seu mandat, amb el suport d’un referèndum, es veu que, de dubtosa legalitat, al menys en l’opinió del cap de l’exèrcit, que es va negar a que els seus subordinats col·laboressin en el desenvolupament de les eleccions segons els hi corresponia fer. El general fou destituït i tot seguit, els alts càrrecs militars van dimitir, fins que el 28 de juny van decidir fer-se amb el poder.

   Els primers dies hi hagueren força aldarulls entre partidaris i detractors d’uns i altres, fins i tot en Zelaya que s’havia instal·lat just a l’altra costat de la línia fronterera, va provar de travessar-la però fou expulsat de nou. Han passat els dies i les setmanes, i segurament, la processó va per dins, però els ànims estan més calmats. Per això la Sandra que ha marxat amb una mica d’angoixa, crec que pot anar-se’n tranquil·la, ja que anant a fer la feina en que s’ha compromès, ningú amb dos dits de front li podrà retreure res, sigui del bàndol que sigui.

    Ara bé, si per un casual, a la Sandra li passa res, que no pateixi i que m’ho digui de seguida, ja que a Vila-seca hi tenim influència a la presidència de la república hondurenya, no en de bades un dels primers presidents, i el primer que fou elegit per mandat popular, fou Jose-Santos Guardiola, fill del vila-secà Esteve Guardiola.

   En Guardiola, que va començar treballant en una impremta i va acabar sent general, va ser president de la república entre 1856 y 1862, és a dir una primera elecció i una reelecció. A major abundó, encara el fill d’un altre vila-secà, en Ramon Xatruch Forasté, de nom Florencio Xatruch també va ser general i també fou president d’aquella república, aquest però, per la força bruta i de forma provisional nomes durant uns mesos. (*)

   És a dir que, hem tingut vila-secans a la presidència per la via democràtica i per la “manu militari”, allò de tenir una ma cap a Déu i una altra cap al diable, però en tot cas ara sigui amb Zelaya o amb Micheletti, segur que hi tenim influència.

    Han passat molts anys, és veritat, però estic segur que a Honduras tothom se’n recorda d’aquests dos presidents, talmemt com si fos ahir. Per això la Sandra no ha de tenir por de cap manera, ja que té les espatlles cobertes i la seguretat garantida. Amb tot, li desitjo que tingui molta sort i que li vagi molt bé l’estada i el treball a fer.

* Dades de la Montse Garriga, publicades a El Pont de Fusta, nums. 335 i 337.