17
Febrer, 2019
17:31
Aquesta
expressió tan ferma com mal escrita, era molt pròpia de la nostra educació quan
érem infants, la feien els pares o avies, quan per la nostra curiositat,
posàvem les mans on ells creien que no havíem de posar-les, i volia dir,
naturalment que havíem de respectar tot
allò que no era de casa.
El fet d’haver-ho sentit de petits tantes
vegades, es quedava imprès al corresponent racó del nostre cervell, i quan ens
anàvem fent grans manteníem el record d’aquella ordre prohibitiva, i ho seguíem
respectant.
Està clar que obeir al cent per cent és molt
difícil per a tothom, com també determinades coses que no s’havien de fer a la
casa de l’altre, tampoc volia dir que, les podies fer en el que era “nostre” al menys en referència a
unes possibles malifetes.
Encara que la prohibició valia per tot, el
cert és que s’esqueia fer-la per a impedir l’apropiació del que no toca, o
malmetre qualsevol pertinença d’altres cases o de la comunitat. Això en
general, tots ho teníem tan assumit que es respectava escrupolosament, fins i
tot quan el veí del tros et convidava a collir la seva fruita, a l’endemà li
dèiem: Jaume, et vam collir una dotzena de préssecs, o li fèiem saber que li
havien tancat la bossarrera que se l’havia deixat oberta. Aquest costum el
mantenim encara avui els que som vells.
Actualment, es veu que els pares i avis no
els hi diuen a la canalla el que s’ha de respectar, començant per no tocar allò
que ens és aliè, i potser pot passar que, al fer-se més grans els hi marxa de
l’enteniment, que potser el tenen ocupat en recordar el correu electrònic dels
amics, les contrasenyes dels accessos a cada tarja bancaria o comercial, o del
tuiter o del feisbuc, o de tantes altres coses que son claus per entrar pels puestus.
Dic això, perquè com a pagès que sóc ara de
jubilat, puc constatar com al nostre terme, malgrat que hi ha pocs que
treballen la terra, pots veure sovint altra gent que tomba, no ja pels camins,
que seria normal per aquells que surten a caminar per fer salut i conservar les
articulacions dels genolls, sinó que ho fan pel mig dels trossos, tot i que
resulta més incòmode el trànsit.
Si els trobes i els preguntes que hi fan
allí, et diuen que no hi ha tanca, i en tot cas, que només buscaven cargols
(encara que fes més de dos mesos que no plou) o que miren de trobar espàrrecs
(ni que siguem al juliol). El cert és que massa sovint et trobes que algú ha
collit carxofes, o cebes, o bledes, o qualsevol altre verdura del temps.
Ja que he fet esment als espàrrecs, l’any
passat em vaig trobar que, estant enfilat a l’escala tot esporgant oliveres, un
cercador d’espàrrecs que només devia mirar el terra, em va donar trompada a
l’escala i li va anar de molt prim de no fer-me caure. Doncs be, no em va dir
ni bon dia, i va seguir amb la seva recerca.
Però no tot son pispes, a vegades que, si
tens el tros a la vora d’una carretera o camí pavimentat, és molt possible que
et passi el contrari, et trobes regals: ampolles de begudes buides, bosses
d’escombraries, o qualsevol altre mena de deixalles que, ves per on, resulta
que els hi va bé de desempallagar-se’n.
No em volia referir només als rapinyaires,
precisament quan he començat, ho he fet perquè tenia present l’ascensor de hi
ha a l’estació de Vila-seca i el túnel soterrat per passar d’una a altra
andana, que en aquests últims dies han aparegut tot ple de pintades de lletres,
imatges i missatges de tota mena, (no deu ser per culpa de la manca de llum que
s’ha esdevingut simultàniament, ja que no haurien pogut veure el que
grafiaven). A l’ascensor, ni ha tants, que potser ja no n’hi cap ni un més,
malgrat que, això no és nostru!
I com aquestes, tantes i tantes transgressions,
a les normes amb les que vam créixer. Algú els hi diu valors. Si és així, es
que la nostra societat ha perdut els valors?
10
Febrer, 2019
11:17
Als versots
dels Diables de Vila-seca, a la passada festa major d’hivern, vaig sentir com la
supérbia deia que els capgrossos o “nanus” del poble feia molt de temps que no
sortien i, com aquell que diu, l’endemà, va i es presenten al Castell, amb
motiu de la presentació del “Cavall alat”. Quina casualitat! En tot cas, no els
portaven els seus suports habituals, ja que eren nens, d’una escola abillats
per l’ocasió. De fet, les darreres vegades que he vist els capgrossos pel
carrer els portaven membres de la secció infantil de l’Esbart Ramon d’Olzina, i
no pas la gent de la colla gegantera, que eren qui se n’havien ocupat
tradicionalment.
Es clar, que la colla gegantera prou feina
té per poder moure els seus propis efectius, i precisament els gegants que ho
son més, el Galceran i la Donzella, sovint és queden sense sortir, i quan ho
fan és perquè han vingut ajuts de Reus. Alhora també cal veure com el nombre de
grallers actual és menys de la meitat dels que van haver-hi no gaires anys
enrere, això que tenen a l’Ezequiel Molina que és un magnífic mestre.
Les mancances quedaran superades per
l’aparició a l’escena del “Cavall alat”, que pel que s’ha vist, formarà colla a
banda amb vestuari propi, i ves a saber si també gaudirà d’acompanyament
musical exprés. De moment però, sembla que per a fer-lo ballar també han hagut
de recórrer a l’ajut forani, com pel Galceran i la Doncella.
El mateix passa amb l’Esbart Ramon d’Olzina,
que també ha hagut de rebre ajut extern per poder actuar, i malgrat el suport,
encara és impossible equilibrar els dansaires per sexes, i no cal dir que per
edats, tot i la valuosa participació de jubilats.
Potser és que hi ha hagut una fuita de
personal infantil de l’Esbart cap als diablons, nova colla que ha esclatat amb
èxit de participació fogainera i timbalera, potser per allò de que “el càntir
nou fa l’aigua més fresca”.
Esperem que la situació es redreçarà a curt
termini. Al menys això és el que a mi m’agradaria.
17
Gener, 2019
11:30
Fa un moment
que pujant pel carrer Galzeran de Pinós, en un dels tretze passos de zebra que
hi ha, en un dels més propers al CAP, m’he aturat per deixar passar a un senyor
que anava amb una crossa i malgrat això, l’home ha travessat corrinyant. Em
volia aturar a aplaudir... però no ho he fet.
Jo també ho faig així, és clar que, sense
crosses, però procuro espavilar l’andanta, perquè el del cotxe també té dret a
passar, i com menys s’esperi millor. Altrament, també procuro aturar-me sempre
davant d’un pas de zebra quan condueixo jo, i si alguna vegada no ho faig, és
perquè no he vist el vianant que s’esperava. En aquest punt n’hi ha que ho
entenen i d’altres que t’escridassen. Perdó!.
Això sol passar, a mi a tothom, quan hi ha
una furgona aparcada al costat d’un pas senyalitzat, i per tant, és impossible
veure si hi ha algú esperant per passar, per això aquest algú, ho ha de tenir
present, atès que és invisible pel conductor, però alguns ho entenen i d’altres
s’enfaden i escridassen al conductor.
Hi ha diferents comportaments del personal,
en relació als seus trànsits pels passos zebra, suposo que en la mateixa mesura,
que hi ha moltes diferents actituds en general, en el context del que en podem
dir civisme urbà. N’esmento uns quants:
- Els que passen normal, és a dir, com quan
caminen.
- Els que anem una mica més depressa en atenció
al que s’espera.
- N’hi ha però que passen més poc a poc,
expressament, com pensant, que es foti aquest tio.
- Alguns passen prop del pas de vianants però
molt més amunt o més avall i també volen fer ús de la prioritat i una part, s’enfaden
si els hi fas notar, d’altres es posen a córrer sabent que no tenien dret de
pas preferent.
- Altres cops et trobes en que passen un pare o
mare, acompanyats d’un nen que va en bicicleteta o patinet i per tant, el
traspàs es pot allargar, i de fet, quasi sempre s’allarga més del compte, però
és un dret.
- Un cas semblant és, quan un pare o mare
acompanya als nens a l’escola, que li van darrera, mentre ell o ella patulla el
seu mòbil, els nens, s’entretenen o algú cau, mentre de l’altra costat el pare
o mare els escridassa però no els ajuda a creuar. No sé quin sentit té
acompanyar-los a l’escola, si no els vigilen.
- De tant en tant et trobes a una persona
humana aturada a la voravia davant d’un pas zebra com si hagués de passar, però
no passa, perquè està esperant una cosina que ve per l’altra banda i encara és
lluny. Quan ja t’has aturat, aleshores et fan senyals de que no tenien intenció
de passar.
- Sovint et trobes en que, una o varies
persones, grans i petites han de travessat el carrer per aquell pas de zebra,
però encara no han arribat a la voravia i el conductor veu clarament que al pas
que van, quan arribin a la voravia ja haurà passat de sobres, per això passa,
però els vianants s’enfaden i l’escridassen.
- A voltes, passen un grup de tres o quatre
persones que estan xerrant a la vorera, i quan travessen segueixen garlant amb
tota la parsimònia, això si fins i tot, s’aturen per reblar allò que estaven
dient al que va més enrere. No cal dir que, estan fent ús del seu dret.
- Però el cas mes inversemblant és quan
t’atures per deixar passar un ser humà que acompanya un o dos gossos a fer les
seves necessitats, cosa que al nostre poble és de lo més sovintejat. I mentre
creuen el carrer, a un dels gossos li venen ganes de fer, allò que va a fer,
i... a esperar que no tingui restrenyiment perquè aleshores es muntaria una
caravana de cotxes. Ah! i que a cap vehicle li passi pel cap tocar el clàxon,
que aleshores segur que et munten un sagramental.
Segur que hi ha molts més exemples del
comportament humà, en aquesta quotidiana rutina de travessar els carrers
senyalitzats per a passar els vianants. És un dret que tenim, i en general a
Vila-seca els conductors ho respecten molt. No sé si seria demanar massa, que
els vianants, tinguessin en compte que la resta del món també compta.
12
Gener, 2019
12:34
Baló és un
renom vila-secà, pràcticament en desús, però que encara en son localitzables
les famílies que l’empraven o el patien, ves a saber. A la toponímia local si
troba la “cova de Baló” i el “corral de Baló” i al poble es coneixia com a “ca
Baló” una casa gran del carrer Major, precisament on hi va viure els primers
anys de la seva vida, la meva esposa Fina. Aquella era la casa dels germans Alvira
Morell que van seguir el camí cap Australia del seu oncle Esteve Morell Mariné.
Una part de la família Baló de Vila-seca va
emigrar a Australia. Un d’ells, Esteve Morell Scott, fill d’Esteve Morell
Mariné, va ser alcalde de Melbourne a més d’un empresari afortunat. Com que eren
de Vila-seca, aquí hi tenien unes propietats: dues cases petites i de costat,
al carrer del Patró i una finca, a una banda i altre del camí del Racó,
conegudes com el “corral de Baló” baixant cap el Racó a mà dreta i la “caseta
de Bienet” a l’altre costat.
Aquests bens foren llegats a l’Ajuntament i,
suposo que, en agraïment, es va posar el nom d’Esteve Morell Scott a un carrer
de Vila-seca, i potser també els carrers Ciutat de Melbourne, Plaça d’Australia
i plaça (o rotonda) de Baló. Sinó, amb quin motiu?. Déu n’hi do del
reconeixement cap al Sr. Morell Scott per part de l’Ajuntament.
Això és quelcom que ho saben uns quants
vila-secans, i dic uns quants, perquè he pogut comprovar que son molt pocs els
que saben quelcom més enllà, de que hi hagué un alcalde a Melbourne que havia
nascut a Vila-seca.
Hi ha bibliografia local sobre aquest ínclit
personatge, en concret, la publicació de Recerca num. 4 de l’Agrupació Cultural,
relat de Ramon Farriol; a “El Pont de Fusta” num. 231, del maig de 1999 un
article de Montse Garriga i Robert Rodríguez; al llibre “L’emigració
vila-secana” de Montse Garriga, num. 21 de les Monografies de Vila-seca del
2001, i encara a “El Pont de Fusta” num.
367 de l’Octubre de 2010 hi ha una ressenya de la visita a Vila-seca d’una neta
del que fou alcalde de Melbourne.
Els que ho han llegit, s’han pogut fer una
idea de qui eren aquells vila-secans que optaren per emigrar a Austràlia o a
altres indrets del món, ja fos per manca de recursos, per no anar al servei
militar, o qualsevol altre motiu o objectiu. Però el que sap poquíssima gent és
com va ser que es materialitzés aquesta donació.
Hom pot pensar que havent passat més de
quatre generacions, des que el primer Baló feu cap a les antípodes, resulta
difícil pensar que mantinguin un interès en conservar les propietats que tenen a Vila-seca, poble del que segurament,
els avantpassats han anat transmetent a fills i néts, una certa estima per
aquell indret a l’altra part del món on hi van néixer i viure una part dels seus
besavis.
Però, les van conservar, i això comportava
pagar unes despeses com a mínim a la hisenda pública i pel manteniment de les
dues cases, i si era possible, obtenir-ne algun rendiment. Del meu record, al
menys una de les dues cases del carrer del Patró, va estar llogada i ocupada
per una taverna. Les terres, estaven arrendades i pel que sembla des de molt
tems enrere. Ho crec així, perquè una gran part de la finca tenia una caseta,
amb una sènia i bassa vora el camí, era coneguda des de molt enrere com la
“caseta de Bianet”, que era el renom de l’arrendatari.
Com que el manteniment de les finques
urbanes i rústiques comportava un moviment de diners, els Balons d’Australia,
van confiar-ne l’administració a un cosí seu que també havia anat a Austràlia
però que va tornar a Vila-seca, Esteve Alvira Morell i que vivia en aquella
casa del carrer Major, que he esmentat abans com “ca Baló”, tasca
administrativa que va traspassar al seu fill Felip, que era advocat i tot
haver-se instal·lat a Barcelona, sovintejava molt la seva casa de Vila-seca, i
per tant mantenia el contacte amb el poble. En canvi, el contacte amb els
parents australians, en tots aquells anys que no hi havia internet, el mantenia
mitajançant un xicot anglès de nom Charles, que els visitava sovint, ja que era
el seu enllaç a Europa. Felip Alvira, també mantenia un estret contacte amb els
parents vila-secans.
Felip Alvira va morir a finals dels anys
seixanta del segle passat, i abans, com ja s’ho veia venir, va traspassar les
tasques representatives dels Balons australians a l’advocat vila-secà Pasqual
Garriga, el qual va seguir mantenint els contactes d’enllaç amb l’esmentat
Charles i els parents vila-secans. I va ser en una de les trobades conjuntes,
que el parent vila-secà li va demanar a Charles que suggerís als australians,
hereus de Morell Scott, que donessin les seves propietats a l’Ajuntament de
Vila-seca.
L’hereu de les propietats a Vila-seca era
Stephen Wiston Morell, fill de l’ex-alcalde de Melbourne, en va fer cas, i a la
seva mort el 15 de setembre, ja havia fet testament en el que deixava les seves
propietats a Espanya, a la ciutat de Vila-seca. Els seus marmessors, ho van fer
avinent a l’Ajuntament, cosa que va agafar de sorpresa a tot el consistori a
excepció de l’alcalde que era l’únic que coneixia l’existència d’aquella
petició.
Fets els tràmits pertinents, de
certificacions, apoderaments, traduccions, legalitzacions, etc. amb la
inestimable col·laboració del senyor Pasqual Garriga, aquest rebé els poders, dels
senyors Rodney-Telford Morell i Ian McColl Rough, que eren marmessors de
Stephen-Wiston Morell, per escripturar a cal notari la cessió.
Per altra costat la Comissió Permanent del 9
d’abril de 1981 faculta a l’alcalde per a que signi l’escriptura d’acceptació del
llegat testamentari, que es signa davant del notari el dia 10 de juliol de 1981
i a la sessió plenària del 30 de juliol següent l’Ajuntament acorda:
1)
Manifestar
el més pregon agraïment als donants a qui se’ls hi farà arribar de forma
fefaent, i amb la voluntat de deixar-ne constància i perpetuant-ne la memòria.
2)
Construir
sobre el solar de les dues cases un edifici destinat a Biblioteca i Museu
d’Història local, posant-los-hi el nom “Stephen Wiston Morell”.
3)
Estudiar
la possibilitat d’instal·lar un hipòdrom en els terrenys de la part de llevant de
la finca heretada, i si l’hipòdrom es fes realitat, duria el nom “Corral de
Baló”.
A les cases no hi havia cap problema per complir
l’acord, puig que estaven deshabitades des de feia anys, en canvi a les
finques, era distint atès que estaven ocupades per arrendataris, amb els quals
s’hauria de negociar el desnonament.
La finca en total tenia una extensió de 29
jornals i tenia dos arrendataris que pagaven 4.000 i 2.000 pessetes
respectivament. Per cert, el que pagava la quantitat més elevada, en tenia
sub-arrendat a un tercer el casalot, per fer les funcions de corral de bestiar,
pel que cobrava 30.000 pessetes anuals. Déu n’hi do.
L’alliberament es va resoldre el 1986
indemnitzant als arrendataris amb 1.950.000 i 200.000 ptes. respectivament, al
primer molt més per la bicoca que tenia muntada.
Però els destins previstos inicialment no
van fruir. Les cases del carrer del Patró es convertiren en seu de l’Arxiu
Històric Municipal, ,això sí, amb el nom de “Sir Esteve Morell Scott” i seu del
Patronat de Turisme. De fet, vistos els serveis que actualment ofereix la
Biblioteca, l’espai dels dos solars, és clarament insuficient.
Els
terrenys on es pensava que es podria instal·lar un hipòdrom, van formar part,
junt amb altres finques que va comprar l’Ajuntament, d’un complex lúdic-discotecaire-aquatic
privat, en concessió de l’Ajuntament, i els de la part de ponent damunt del
camí del Racó, foren expropiats pel Centre Recreatiu i Turístic, i estan
actualment a l’espera de que algú hi faci quelcom. A més a més, ara son del
terme municipal de Salou.
Crec que si els australians haguessin pogut
intuir com ha acabat el seu llegat, s’ho haurien rumiat més, abans de donar-lo,
per molt que els hi hàgim compensat amb noms de carrers i rotondes.
02
Gener, 2019
08:45
Començar un
any, encara que tot segueixi igual, tenim o potser volem tenir la impressió, de
que quelcom ha de canviar. A vegades, si hi ha alguna actitud pròpia que volem
canviar, aprofitar el començament d’un any pot ser un motiu per a materialitzar
una alteració de normes o costums.
Altrament, si en el calendari personal,
també s’ha assolit una fita, com en el meu cas haver complert els 75 anys, els
fets s’apleguen i tenim l’excusa vàlida per demanar disculpes a l’avançada, per
totes aquelles coses que segurament faré malament o potser amb errades o
repeticions.
Com que sóc un lector empedreït, i des de fa
molts anys, tinc el costum de llegir llibres, em refereixo al paper. He provat
de llegir amb un e-book, que va força bé, sobretot per llegir llibres molt
voluminosos, i naturalment, també llegeixo força a l’ordinador, però no pas
llibres. He crescut llegint llibres de paper, i ara que soc més gran, encara
més. El llibre de paper em permet tirar unes pàgines enrere per buscar els noms
que no recordo, i puc fer-hi senyals o anotacions.
Per això, encara que tinc aquest bloc,
petjat a internet amb l’ajut de Tinetblocs, des de ara fa deu anys, no he
renunciat a tenir-lo en paper, i tot el que hi ha al bloc “Joan Clavé Morell”
ara el tinc
en dos llibres relligats, i justament amb aquest escrit, començaré el tercer.
Per això, com que aquest fet, s’aplega amb el canvi d’any i amb el 75è
aniversari, em ve a la memòria allò que els meus admirats Josep Clavé amb els
“Anys enrere” i l’Anton Adserías amb el “Costumari popular” tots dos col·laboradors d’ “El Pont de Fusta”
que sent com eren tots dos ben grans, durant la seva darrera època solien
repetir escrits ja publicats en edicions anteriors.
El padrí Josep Clavé va escriure a “El Pont
de Fusta” del maig de 1982 fins l’agost de 1994, i escrivia retalls de la
història del nostre poble, amb la seva font a l’Arxiu Històric Municipal. Hi ha
diversos articles repetits, alguns d’ells de forma textual, és a dir que , el
fet, disculpable per l’edat, donava fe de la veracitat del que escrivia.
Anton Adserías escriu el seu primer
“Costumari popular” el febrer de 1981, i l’últim el novembre del 2007,
precisament repetint tres mesos el mateix article sobre els Reis Mags a Pont de
Suert. Fet que no és pas imputable a ell, sinó a qui feia el muntatge de la
revista. Però el cert és que al llarg de tots aquests anys hi trobem diversos
articles repetits. Adserías escriu confiant amb la seva memòria, per això quan
repeteix determinats temes, no ho fa sempre emprant les mateixes paraules,
encara que el relat és idèntic.
Tant els escrits de l’un com de l’altre, els
anava copiant així que anaven sortint, i en molts d’ells, especialment els
d’Adserias hi feia comentaris sobre el contingut, si és que no en tenia
coneixement i també rectificant dades de les que tenia constància que eren
diferents de les esmentades.
Així doncs, començo aquesta etapa assumint
el risc de que em pugui repetir, escrivint episodis sobre els que ja ho he fet
amb anterioritat. Per això demano disculpes pel davant.
29
Desembre, 2018
09:08
Els pagesos
quan es fan vells, no deixen mai de ser pagesos, fins que la salut els hi
permet, i només han estat en una època recent, condicionats per la mobilitat.
No cal dir que el medi de transport del
pagès, fins als anys cinquanta del segle passat, era el que es venia emprant
des de dos o tres segles enrere, és a dir, el carro. Amb el carro els pagesos
vells, anaven a tot arreu sense cap problema, doncs és el que havien tingut
tota la vida de generacions ençà. Podien tenir algun entrebanc, si tenien una
mula esquerpa o un cavall esvalotat, però amb l’ajut d’un bon mànec, els
posaven en solfa. En algunes cases, hi havia una somereta dedicada només a
estirar un carret i, excepcionalment, la posaven amb uns tirants al temps de la
verema, per ajudar a treure el carro del terreny tou, o quan el carro gran carregat,
necessitava ajut en una pujada.
El problema pel transport dels pagesos
vells, vingué quan a la casa compraven un tractor, que conduïa el fill o el
gendre, i quan sortien de casa amb el cultivador o la fresa enganxats, no hi havia forma ni legal ni lògica,
d’encabir-se al tractor. Alguns, si no havien de passar per la carretera,
podent ser vistos pels civils, seient al parafang, amb el risc de caure a la
frenada més suau. En algunes cases, més aviat poques, van cohabitar el carro i
el tractor i de moment el pagès vell, sortia del pas, però era unes solució
provisional i de curta durada.
L’alternativa real van ser les furgonetes,
tant las “cauvas” com en deien a les DKW, o les 2CV, que van fer cap a les
cases dels pagesos, i aleshores, el vell anava més acomodat que mai, cap al
tros. Els vells però no conduïen aleshores, i tornaven a dependre dels fills o
gendres. Més endavant, està clar que van conduir, perquè n’havien aprés i tret
el carnet sent molt mes joves, com a màxim, per sota dels cinquanta anys, i
aleshores sí, fins i tot alguns arribaren a conduir tenint més de 90 anys.
Però aquests canvis van coincidir amb la
minva de l’activitat pagesa. La meva generació, uns quants anys endavant i alguns
enrere, ha sigut la de l’abandonament de la pagesia. A mitjans del segle XX, el
percentatge de la població activa vila-secana pagesa superava el 80%, (sobre
una població de 3.000 habitants) però a partir d’aquest moment, va començar el
declivi. Segons l’”Estudi sobre Vila-seca – Salou” l’any 1965 la pagesia ja
només era el 25,25% de la població activa (sobre un total de 7.300 habitants) i
el 1976 ja havia baixat fins el 6,74% (amb una població de 15.200 habitants
entre Vila-seca i Salou). Actualment el nombre de pagesos com a tals, es poden
comptar amb els dits de la mà i cap ni un per sota dels 40 anys. La majoria de
les terres conreades del terme, ho son per jubilats o ex-pagesos que treballen
en altres sectors i practiquen la pagesia a temps perdut o parcial.
Era costum que els pagesos més grans, més
vells, eren els amos de les terres, de la casa i de tot el que hi havia dins.
Els socis de la Cooperativa i els
titulars de les llibretes de la caixa o del banc, també eren els més grans de
les cases. En general, era així, però cada casa s’ho apanyava a la seva manera,
des de els vells més autoritaris fins als més lliberals. La cosa va canviar
bastant quan es va començar a cobrar “del retiro” o de “la vellesa”, perquè,
encara que pocs, els vells rebien mensualment uns diners per ells, i com que el
pagès, amb poc en té prou, ja va anant desprenent-se de l’ús de les seves
propietats, deixant a fills o gendres, el domini dels bens familiars.
Afegint al que vaig escriure l’altre dia,
sobre les relacions avis-nets, he de rememorar que, quan la canalla anava al
defora, alguns dies durant les vacances, sovint perquè també hi anaven el pare
i la mare, si també hi havia l’avi, els nens s’ho passaven més bé.
L’avi els hi mostrava els nius de gafarrons,
piules o barba-roigs amb els ouets gravats, els caus dels taus, les pells de
serp, les botanes per agafar alades per anar a parar, l’herba-fam per curar els
cops, els mocs de l’avellaner que son flors encara que no ho semblin, com
s’empelta una prunera i en surt un presseguer, les cicatrius d’un llamp a la
soca d’un garrofer, els aubellons on s’amaguen els toixons... i així dotzenes i
dotzenes de vides i vivències que son al camp, i si ningú t’ho explica, no te
n’assabentes pas. Els pares i les mares tenien massa feina i no podien perdre
el temps amb aquestes foteses. Per això son els avis.
26
Desembre, 2018
09:48
L’altre dia
vaig complir 75 anys. Just havia sortit del llit que es presentaren els tres
nets veïns, acompanyats dels seus pares, se’m van plantar al davant i em van
llegir un escrit sota la modalitat de
rodolins, que acostumo a emprar jo moltes vegades, i a trossos i bocins, tal
com l’havien escrit ells, es van anar alternant en la lectura. Em vaig
emocionar.
Feien una relació de vivències compartides,
que deixen un bon record, però en queda empremta?
A la nostra generació, igual que amb moltes
altres coses, s’ha produït un canvi substancial en la relació entre avis i nets.
De fet, jo com a nét, no en puc parlar amb propietat, ja que no els vaig
conèixer. El padrí Joan va morir l’any 1942, als 75 anys i el padrí Anton l’any
1947, als 60 anys. Del padrí Anton, en tinc un record tèrbol de quan estava
malalt, al llit del quarto de baix que, anys a venir, va ser el meu. El dia que
vaig començar a l’escola, jo portava roba de dol per ell, cosa aquesta de
portar dol, que avui és totalment impensable, no solament per una criatura sinó
fins i tot pels grans.
Quan jo era petit, de pàrvuls, anava sol a
l’escola com tots els altres nens i nenes del poble, en canvi ara, s’acompanya
a la canalla a l’escola fins que son a segon o tercer de l’educació infantil, i
aquesta tasca la fan sovint els avis, sobretot quan el pare i la mare
treballen, que és la situació ideal, és a dir que hi ha feina i poc atur, i
sovint si les coses van bé, també es queden a dinar a ca els avis, i per tant,
els tornen a acompanyar a l’escola, els esperen a la sortida i si fan
extra-escolars, els hi porten.
Ara doncs, en molts casos, hi ha més temps
de contacte entre avis i nets, però, hi ha més comunicació? Crec que en la
majoria de famílies, no, que no vol dir que no hi hagin honroses excepcions.
Ara, a les cases i a les butxaques dels adults, hi ha pantalles, i els nens hi
agafen afecció aviat, i a vegades l’afecció passa a dependència, el que vol
dir, que la canalla es passa el temps lliure amb la vista clavada a les
pantalles, i quan hi estan enganxats, com a mínim es tornen sords, és a dir que
ja els pots cridar, que no et senten.
Això però té un avantatge important per
nosaltres els avis, que com tothom ens veiem obligats a tenir mòbil, i la
majoria, entre els que m’hi compto, no acabem d’entendre’n el funcionament, i
davant la inoperància, podem recórrer als nets, que ens el posen en
funcionament, ens hi instal·len aplicacions, ens recorden com van les que ja
tenim, etc. en contraprestació, ells si instal·len jocs, i així que poden ens
l’agafen i... fan de les seves.
Quan els de la meva generació érem néts, les
llargues hores entre que es feia fosc i el sopar era a taula, solia ser
habitual, que l’únic membre de la família que estava vacant era l’avi que ni
havia d’anar a portar les llongues a cal baster, ni estava fent el sopar ni
feia mitja o apedaçava els panyos. Per això ens hi arreceràvem, i ens ajudava a
fer els deures, però sobretot, ens explicava coses, de la vida, de la feina,
del poble, del món... I en aquella edat en que quasi tots els fitxers del “disc
dur” estaven buits, es podíem omplir de coneixements, històries, contes,
cançons... que els recordem tota la vida, fins i tot quan la pputa memòria se’n
va en orris.
Ja he dit que jo no vaig tenir avis, només
la padrina Rosa, i aquesta mancança pel que fa al coneixement d’allò que havia
passat al poble l’he patit tota la vida, havent-la de suplir ja sent gran
preguntant a uns i altres, sempre gent gran, per cobrir les llacunes del
coneixement del propi relat familiar en tot allò que no m’ho van explicar entre
la mare i la tieta Maria Teresa.
Ara per ara és impossible intuir si els nets
tindran més endavant necessitat de saber d’on venen les seves arrels i si a
nosaltres, els seus avis, ens queda temps per explicar-los-hi. El que no es pot
fer, és voler entrar al seu coneixement sense que ells ho demanin. Pel que he
vist i viscut amb ells, crec que hem assolit una bona sintonia. Una altra cosa
serà, que vulguin assumir a fer-se amb l’empremta que els hi puguem deixar.
10
Desembre, 2018
11:52
40 ANYS DEL REFERENDUM CONSTITUCIONAL (cont)
Enviat per jclave sota [ General ][ (0) Comentaris ] | [ (0) Retroenllaços ]
a)
la votació
|
Sector |
SI |
NO |
Blancs i nuls |
|||
|
|
Num. |
% |
Num |
% |
Num |
% |
|
-
Escacs |
1.180 |
97,5 |
19 |
1,6 |
11 |
0,9 |
|
-
Conservatori |
618 |
91,0 |
26 |
3,8 |
35 |
5,2 |
|
-
Escoles |
974 |
93,8 |
33 |
3,2 |
31 |
3,0 |
|
-
Cooperativa |
903 |
91,8 |
42 |
4,3 |
39 |
3,9 |
|
Vila-seca |
3.675 |
93,1 |
120 |
3,0 |
116 |
3,9 |
|
La Plana |
447 |
91,4 |
28 |
5,7 |
14 |
2,9 |
|
La Pineda |
304 |
89,7 |
12 |
3,5 |
23 |
6,8 |
|
-
Escoles noves |
915 |
92,3 |
44 |
4,4 |
32 |
3,3 |
|
-
Escoles velles |
879 |
92,5 |
33 |
3,5 |
38 |
4,0 |
|
Salou |
1.794 |
92,4 |
77 |
4,0 |
70 |
3,6 |
|
TOTAL MUNICIPI |
6.220 |
92,6 |
250 |
3,7 |
245 |
3,7 |
Com que es tractava d’una
contesa electoral, sense gaire debat, ni solucions alternatives, es tractava
repetir, allò que ja s’havia ratificat en el referèndum de la llei de la
Reforma Política, feta un parell d’anys abans, ja que es tractava de la mateixa
alternativa: o canviem encara que sigui amb mancances o seguim amb el “Fuero de
los espanyoles” de la dictadura, que ara alguns d’aquests partidaris de la
Constitució actuals, diuen que no era una dictadura, que la democràcia
orgànica, ja era una democràcia, com el seu nom ho indica.
Per això si comparem els
resultats als tres nivells, no hi va haver diferències significatives:
|
Percentatges |
Espanya |
Catalunya |
Vila-seca |
|
Participació |
67,1 |
67,9 |
66,9 |
|
SI |
88,5 |
90,5 |
92,6 |
|
NO |
7,9 |
4,6 |
3,7 |
|
Blancs
i nuls |
4,4 |
4,9 |
3,7 |
Aquests dies, entre el
resultat de les eleccions andaluses i el quarantè aniversari, se’n parla més
del normal de la Constitució, que alguns volen esmenar i altres retallar. Jo
penso, a la vista de la campanya electoral andalusa, que si realment els catalans
ens portem tan malament, el que haurien de voler és treure’ns d’una vegada, de
la seva Espanya, neta, noble, culta, desvetllada i feliç. Per què no ho fan?
07
Desembre, 2018
08:09
40 ANYS DEL REFERENDUM CONSTITUCIONAL
Enviat per jclave sota [ General ][ (0) Comentaris ] | [ (0) Retroenllaços ]
En un temps en que la vigència de la Constitució espanyola està en
qüestió, amb tota la lògica del món, i sen-tim un dia sí i un altre també, que
no hi pot haver vida fora de la Constitució.
Hi estic totalment d’acord,
però aquesta que es va votar avui fa 40 anys o una altra? Estic convençut que,
una altra. I més encara, quan els més ferms defensors de la Constitució vigent,
son els hereus d’aquell partit, que quan es va aprovar al Congrés dels
diputats, una bona part dels seus diputats hi van votar en contra o es van
abstenir, i el mateix ex-president del govern, Aznar es vanta d’haver-hi votat
en contra, tant que la defensa ara.
Més encara quan veiem avui
mateix com presideixen l’acte commemoratiu, uns individus, amb un comportament
molt lluny de considerar-se exemplar, més aviat tot el contrari.
Bé, però el que jo volia era
relatar com va anar aquella votació al nostre municipi, aleshores Vila-seca i
Salou.
a)
La participació
|
Sector |
Cens |
Votants |
% part. |
|
-
Escacs (pl. Església) |
1.690 |
1.245 |
73,7 |
|
-
Conservatori (escoles velles) |
981 |
679 |
69,2 |
|
-
Escoles (CP Torroja) |
1.314 |
1.038 |
79,0 |
|
-
Cooperativa agrícola |
1.322 |
984 |
74,4 |
|
Vila-seca |
5.307 |
3.946 |
74,4 |
|
La Plana |
670 |
489 |
73,0 |
|
La Pineda |
870 |
339 |
39,0 |
|
-
Escoles noves (carrer Reus) |
1.688 |
991 |
58,7 |
|
-
Escoles velles |
1.496 |
950 |
63,5 |
|
Salou |
3.184 |
1.941 |
61,0 |
|
TOTAL MUNICIPI |
10.131 |
6.715 |
66,9 |
b)
la votació
|
Sector |
SI |
NO |
Blancs i nuls |
|||
|
|
Num. |
% |
Num |
% |
Num |
% |
|
-
Escacs |
1.180 |
97,5 |
19 |
1,6 |
11 |
0,9 |
|
-
Conservatori |
618 |
91,0 |
26 |
3,8 |
35 |
5,2 |
|
-
Escoles |
974 |
93,8 |
33 |
3,2 |
31 |
3,0 |
|
-
Cooperativa |
903 |
91,8 |
42 |
4,3 |
39 |
3,9 |
|
Vila-seca |
3.675 |
93,1 |
120 |
3,0 |
116 |
3,9 |
|
La Plana |
447 |
91,4 |
28 |
5,7 |
14 |
2,9 |
|
La Pineda |
304 |
89,7 |
12 |
3,5 |
23 |
6,8 |
|
-
Escoles noves |
915 |
|||||
