Ara que la Fina passa a la categoria laboral de classe passiva, i veient el tràngol que està passant, recordo el que fa dos anys i mig vaig passar jo, que no va ser lleu, ans al contrari.
 
   La Fina com la immensa majoria dels mestres, es jubila a final del curs en que ha complert els 60 anys, és a dir, aquests dies. De fet, fins ara, n’hi ha molts pocs mestres que arribin a l’edat de la jubilació legal obligatòria. El que passarà d’aquí en endavant, ja ho veurem.
 
    El cas és que la meva dona va començar a treballar de mestra amb només 17 anys i destinada a l’escola nacional de Solivella a la Conca de Barberà, i això vol dir que ja ha treballat ininterrompudament, com a mínim, igual que els que tenen una vida laboral normal, dels que ara es jubilen. La que tindran els que ara fa poc han començat a treballar, és un interrogant.
 
   Però això no és el cas, o al menys només ho és a nivell legal o administratiu, per a poder entrar en la qualitat de pensionista.
 
   El mal pas, realment, és el de deixar una activitat que ha estat una part molt, però molt important, de la seva vida. I ho ha estat igualment, al treballar a les escoles públiques com a les privades, fins i tot el curt període de tenir una guarderia pròpia.
 
   No crec massa en allò de les vocacions, enteses com a predestinació a dedicar la vida a una activitat determinada, però val a dir que la Fina ha estat una vocacional de l’ensenyament al cent per cent, tant quan va començar com fins el dia abans de plegar. Dia a dia, durant tots aquest anys, els nens, han estat la raó primera de la seva vida, buscant sempre tant la pròpia formació continuada (el curs passat encara anava a cursos formatius), com en contactar amb altres companys que poguessin aportar-li noves vies de millora en el sistema educatiu. Aquest darrer curs, ha estat el primer en que s’ha capbussat en aquest nou món de l’internet a la recerca de materials ditàctics pels seus alumnes.
 
   No és cap falsedat dir que els caps de setmana i sobretot, les vacances se li feien massa llargues. Els resultats, de tota una vida professional de l’ensenyament, no sóc jo qui ha d’avaluar. Només puc dir, perquè ho he vist, com dotzenes i  dotzenes d’antics alumnes, fins i tot alguns que ja no recorda, pel temps passat, al trobar-los pel carrer l’abracen agraïts tot recordant els temps passats.
 
   Com que l’opció de passar la trifulga als 60 anys és voluntària, i s’ha de demanar a primers d’any, així que s’apropava la data, l’angoixa anava creixent en progressió geomètrica. Fins i tot quan ja l’havia demanat, sense dir-ho expressament, veia, que tenia encara l’esperança de que li deneguessin.
 
   Es clar que pot semblar absurd, que ho vagi demanar tant a contracor, però la seva desmesurada –diria jo- responsabilitat per la gent gran, es va imposar pel damunt del que era i és el seu afany més preuat.
 
   Si les coses, van com sembla que poden anar, malgrat el canvi de situació laboral, no es desvincularà de l’ensenyament i hi podrà seguir col•laborant. Per això, el trasbals que li suposa ara l’haver arribat al final de la vida laboral activa, quedarà apaivagat i alleugerit per un temps. Que sigui com més millor!
   


 
   Sense sortir-se’n de l’estricte compliment de les regles democràtiques, amb la seva base del sufragi universal, i després d’unes eleccions, més o menys justes i equitatives, les persones, per sí mateixes o a través dels partits, accedeixen al poder en els seus diferents nivells.
   A més de governar, administrar, gestionar, etc. en l’àmbit geogràfic de les seves competències, exercir el poder suposa quasi sempre una prerrogativa: la de premiar als bons i castigar als dolents, amb un avantatge indiscutible, el de tenir el “dret” de decidir qui son els uns i qui son els altres. 
   I qui son els bons? Doncs en principi i en un ventall ampli, els que han votat l’opció guanyadora, i anant estrenyent el cercle, tot incrementant el nivell de bondat, hi anem situant els simpatitzants, aduladors, col•laboradors, militants, companys de tendència, parents i amistançats i finalment, el cercle íntim.
   I els altres, qui son? De moment, tots els demés, però encara es pot optar cap a una degradació posant-hi els que no aplaudeixen, els indiferents, els que critiquen i els que si encaren obertament.
   Els bons, son susceptibles de ser saludats amablement pel poderós, però els millors, també poden rebre informació privilegiada, tractes de favor, contractes i concessions, i ... el que convingui.
   I els demés? Que compleixin la llei i, si és possible, la llei de l’embut.


 
   Per no deixar encara aquesta dèria pels noms dels carrers de la Vila-seca antiga, encetada al fòrum d’aquest mateix nom, al Facebook, m’ha vingut al pensament, en com devia ser el temps d’oci del jovent als temps passats.
   El carrer de Sant Bernat, va tenir molts anys enrere el nom de “Joc de la Pilota” encara que, alguns opinen que el “Joc de la pilota” era al carrer de l’Hospital. No sé si hi ha molts pobles que tinguin aquest mateix nom de carrer, però casualment, fa un parell de mesos que varem ser a Manresa i casualment en aquella ciutat, encara hi ha avui, un carrer amb aquest nom.
   Crec que, a Vila-seca, el nom li venia perquè en aquell carrer si jugava a la pilota, i les referències que trobem al llibre “Toponíma de Vila-seca de Solcina i del seu terme municipal” aquest nom era vigent a la meitat del segle XIX. És molt possible  que el joc, ja es devia practicar abans, tot i que el carrer que du el seu nom, no va ser carrer, fins a finals del segle XVIII, potser si jugava en aquell indret quan només era un descampat a fora la muralla.
   El joc de la pilota era comú a les nostres terres i, possiblement durant molt de temps, l’únic joc de competició que comportava exercici físic. Si podia jugar en un trinquet o bé al carrer o en un espai pla i sense parets, amb una xarxa que partís el camp de joc, o sense, i encara amb una altra variant, colpejant la pilota directament amb la ma o amb una pala. 
   Crec que a Vila-seca no hi havia cap trinquet, i el joc es feia sense fer botre la pilota contra cap paret, com era el cas de Tarragona on sí que hi devia haver trinquets, al menys si tenim en compte que avui encara hi ha els carrers del Trinquet nou i del vell vora la plaça de la Font.   
   Les pilotes eren de cuiro i les solien fer els sabaters i a l’estrenar-les no eren esfèriques del tot fins que les feien botre o trincar uns quants cops a terra. Per això hi ha qui diu que quan una cosa és nova de trinca, és per aquest motiu. 


 

   Naturalment, aquestes botigues, no tenen l’encant del record de les esmentades abans, però el cert és, que hi ha estat, encara que avui la majoria, ja no hi siguin, en tot cas, només en el record.

   Al començament del carrer, a ca la Natàlia, abans a ca la tia Pepeta Morell, hi va haver una sucursal bancària primer i més tard, una oficina d’assegurances. A l’altra costat de la porta de l’escala hi hagué la carnisseria de la Carmeta Hortoneda a qui l’ajudava el seu marit, Joan Rofín que era escorxador, i quan van plegar, en va agafar les regnes la Margarida Ferrando, a qui ajudava el seu marit en Josep Coma que no era escorxador, però era de Gòsol. Ara ja no ha cap botiga en aquesta casa.

   A ca Baló que no n’hi havia hagut mai, ja que era una casa d’uns senyors benestants de Barcelona, i quan fou venuda, si va posar una peixateria que, amb el temps ha compartit els fruits del mar amb els de la terra, cosa ben poc habitual. Encara està oberta.

   Abans d’obrir-se aquesta peixateria, ja n’hi va haver una altra a mig carrer de la que en tenia cura l’Antonieta Ferré, també dita de la Farmàcia, i el seu marit, Anton Sendra li traginava les caixes de peix amb el gel corresponent. 

   A l’altre costat del carrer a ca la Carmensita, muller de Josep Magretan, tampoc no hi havia hagut mai cap botiga, però fou allí on l’Angelino Lara va obrir la primera rellotgeria i al tancar-la si va posar una xarcuteria que va durar poc temps.

   A ca l’Alba, on havia estat anys enrere a ca Casimir, si va instal•lar la Banca Catalana fins que fou engolida pel Banc de Biscaia i van tancar la paradeta. Al costat, a ca la mare, hi va posar una botiga de roba per la mainada i una mica de tot, la Nuri Alcové, també coneguda com Nuri Palom i quan va tancar si va posar una perruqueria, en principi per a dones, que esta oberta.

   Al davant, al tancar-se el forn de ca la Molas si van posar un parell d’establiments primer una joieria i al costat un mena de distribuïdora d’eines de perruqueria i estètica. Ara estan tancades.

   El “super magatzem” de cal Pamies es va partir en diferents locals dels quals, el de la seva filla Gert, n’és la continuadora en certa manera. Als altres dos locals, si han succeït diferents activitats: material elèctric, agència de viatges, restauració de mobles, llaminadures, etc. i ara en queda una activitat relacionada amb la pintura artística.

   Així doncs, al carrer Major, només han subsistit a cal Pàmies (ara minvat) i ca Vidal, de totes les botigues que hi he vist al llarg dels últims 60 anys. Si els hi afegim les altres dues obertes, podem constatar que, tot i ser el carrer Major, de catorze botigues o establiments que hi hagué, ara només en queden quatre. Deu ser cosa del progrés. 



 
   No hi ha cap dubte que el tornavís és un eina força útil, apreta i afluixa els cargols sempre que ens convé, tant si son de ranura com si son estrellats o de creu. Havia sentit dir que tenien altres utilitats, i ahir ho vaig poder comprovar. 

   Va ser quan, estant al tros, vora el migdia se’m va presentar un home alt i prim, d’aspecte magribí, segons em va semblar, que em va demanar quelcom per menjar, i li vaig oferir tomàquets, de collita pròpia, és clar. M’ho va agrair però, va insistir en que li aniria bé que li donés també un euro per comprar una barra de pa. 

   Però també em va demanar el mòbil. Jo em pensava que volia fer una trucada, però per comptes de trucar em va demanar l’anell que portava al dit, posat al dit de portar anells, és clar. Li vaig dir que això sí que no, res de res.

   I va ser aleshores, quan es va treure un tornavís, com si m’hagués de descargolar alguna cosa de la panxa, i jo, com un besaroca, li vaig donar. I com que la cosa li va anar bé, va aprofitar l’avinentesa per demanar-me la cartera, que no portava per sort, però no s’ho va creure i per això em va regirar les butxaques amb la ma que li deixava lliure el tornavís que no  anava fent la seva tasca intimidatòria. 

   L’home es va conformar amb la collita feta i se n’anà corrent com si anés al Mas de Larrard, i jo em vaig quedar sense l’anell que feia més de quaranta anys que portava sense haver-me’l tret mai, llevat d’una vegada que em van fer una ressonància magnètica. 

   No sé si el tornavís tenia la punta imantada o no, però el cert és que em vaig quedar encantat com un enze. 

   Avui, ho he anat a dir als Mossos.


 

   Recordar les botigues del carrer Major, és un exercici reconfortant i també una manera de fer reviure a les persones que en tenien cura.
   Les més antigues que recordo, son les dues de l’Abadia, ca la Marieta Abella, que era una tocineria on, a la rebotiga es feien les llangonisses i botifarres, salaven la cansalada i els pernils, dels que ni havia mes aviat poca oferta, segur que perquè la demanda era encara més minsa. Estaven a càrrec de la botiga la Marieta i sa filla Angeleta. La Marieta era viuda i esprimaxada que la veia molt gran, tot i que no ho devia ser tant, i sobretot, molt simpàtica. Si un nen, acompanyant a sa mare o a l’avia que hi anava a comprar, li cantava allò de “angelets del cel, baixeu a la terra, que sentireu cantar, la Marieta Abella”, la dona s’emocionava i li regalava a la criatura una rodanxa de fuet, com a mínim.
   L’altra botiga de l’Abadia, era la lleteria de la Maria Llurba, que no sé d’on li portaven la llet de vaca. Abans de venir en Cassimiro Guart al poble, de vaques en tenien a ca Rafel al final del Raval de Mar o en “Joan de la llet” a ca Fontgibell. Joan de la Llet va estar associat un temps amb Anton Adserias, que havia tingut vaques en una casa del carrer de Sant Pere. La Maria Llurba venia llet a la menuda, mesurant-la amb uns potets de llauna de totes les cabudes, que tenia arrenglerats damunt d’una taula de marbre. Entre la lletera gran i els potets emprava un altre envàs intermedi que tenia un vessador punxegut que li permetia omplir la mesura corresponent a cada comanda. A mí em meravellava veure com amb tants trasbalsos, i omplint les mesures fins al capdamunt, no li queia ni una gota de llet per terra. La Maria Llurba també venia llet a l’engròs, al Mas de Plana, que li compraven lleteres senceres, i la venia a buscar sempre el mateix intern, que es veu que no devia estar gaire malalt, se la carregava al coll i, a peu cap el sanatori.
   Una mica més endavant, als baixos de la Torre, hi va posar una botiga de verdures la Maria Massó, més coneguda com la Valencianeta, que venia les hortalisses que feia Pepito el seu marit, a la “Tabalalera”.
   Als baixos de ca Sauné hi havia la perruqueria d’en Gaspar, on hi treballava amb el seu fill petit, habitualment, i el seu fill gran ajudava els caps de setmana.
   Al davant hi havia l’Angeleta perruquera, que a més de pentinar a les dones, tenia una botiga d’una oferta molt variada.
Disposava d’un ampli ventall de xampús, sabons i colònies, envasades i a granel, tota mena de betes i fils i, per complertar l’oferta, també llenceria fina, vaja, calces i sostens. Però el que més em sorprenia, era la secció de llibreria, que tenia dos fronts, per una part la secció infantil i jovenil, amb el TBO, el Pulgarcito, el Capitan Trueno, Roberto Alcázar i Pedrin, Hazañas bélicas, Azucena, etc. i l’altra secció era la de venda i especialment lloguer i intercanvi de novel•les, en general de l’editorial Bruguera, de les que hi havia una temàtica diversa, però que especialment es buscaven les de l’oeste, amb un autor que sobresortia, en Marcial Lafuente Estefania per la banda masculina i les novel•les rosa pel sector femení, amb una autora preferida, la Corin Tellado. L’Angeleta en tenia una timba de llibres de tots els estats, des dels nous per estrenar fins els que ja tenien un bon nombre de fulls desenganxats del llom; el client tornava la que havia agafat uns dies abans i per dos rals cada una, n’agafava les que li convenia, per ajudar a passar les llargues nits de l’hivern. Jo que havia estat client dels patufets, com en dèiem aleshores de les publicacions que, més endavant s’han rebatejat com a còmics, i abans tenia aquest mot, en record del Patufet que havien llegit, aleshores en català, els nostres pares. Dels patufets vaig passar a l’enciclopedia pulga, que eren uns llibrets petitonets, que solien ser resums de les obres de la literatura clàssica, d’aventures i també de divulgació, dels que segurament si regirés alguns racons per casa, encara en trobaria. Més endavant l’Angeleta Ferré va traspassar la botiga a Lluís de la roba.
   Quasi davant de casa hi havia el forn de ca Molas, que era de l’Antonieta Saltó Benach, però que tothom coneixia com Antonieta Molas. El forn va ser un indret on, de menut m’hi vaig passar moltes hores i va ser durant un temps com una prolongació de la llar. Aleshores era bastant habitual passar moltes estones a cals veïns, tantseval els grans com els menuts, i si, com era el meu cas, tenien activitats ben diferents a les de casa, encara era més l’atractiu.
   El forn, tenia dues dependències, la botiga i la pastera. La botiga tenia un taulell amb unes grans, unes enormes balances amb dos plats de llautó, un de més gran i l’altre més petit i a sota hi havia un joc de pesos també de llautó o material semblant. Arrambats a les parets hi havia rengleres de sacas de farina, que portaven de la “Harinera de Tardienta” i que pesaven dos quintars, és a dir, cent quilos cada una, que descarregaven des del camió que es parava davant del forn, malgrat ser la carretera general, un home petit i escarransit i un noi de quinze o setze anys, carregant-se’ls a l’esquena des del camió a la botiga.
   L’Antonieta venia el pa des de les vuit del matí fins a les nou del vespre o més tard a l’estiu. Els pans eren en sa majoria d’un quilo, però ni havien de més grans i de mes petits. De barres només en feien per la torna, i excepcionalment en compraven els menestrals. La clientela no anava cada dia a buscar el pa, sinó que en comprava per a tota la setmana i anava a buscar-lo amb unes grans paneres. Hi havia dos tipus de clients, els que abans hi havien portat la farina, i els donaven 130 quilos de pa per cada 100 de farina i només els hi cobraven el coure, i els demés pagaven el pa segons el preu que fixava el fiscalia de taxes. El pa es pesava i si en faltava una mica per arribar al pes, si afegia la torna, és a dir un tros de barra, que l’Antonieta tenia molta habilitat per tallar-ne el tros gairebé exacte, i val a dir que no era gens escassa.
   Els dissabtes feien coca amb recapte, si prèviament es portava el recapte, pebrot i ceba, a l’estiu i espinacs o bledes amb panses i pinyons, a l’hivern. També feien coques adobades amb regust de matafaluga, només els dissabtes.
   L’altre part del negoci m’era més atractiu, tant per les persones, com pel que feien. Hi treballaven l’Emili Pedrola i el senyor Garcia. Aquest, als vespres, que era quan m’hi passava més estones, es dedicava a passar la farina integral pels sedassos separant els trits de dos o tres gruixos, de la farina blanca. El Sr. Garcia parlava en castellà i això, era un fet excepcional fora de l’escola, i per això em picava la curiositat, aquella forma diferent d’enraonar, i l’home, tenia molta paciència explicant-me el que volien dir les coses que feia.
   A la casa del costat hi havia Josep Vidal, Josep sabater, amb una botiga gran de la que en tenia cura la seva germana Tecla, i un taller petitó, on amb prou feines si encabia el Josep, i on si passava hores i hores treballant. A la botiga, hi venien més espardenyes que sabates, ja que el personal, hi portava moltes mes hores i mots més dies als peus, aquest calçat més còmode i sobretot molt més barat.
   El taller, donava al carrer per una finestra que estava oberta tot l’any, i on m’hi havia passat moltes estones fent-la petar amb el Josep, que no tenia cap recança en explicar-li coses a una criatura. Les reparacions de sabates que feia, eren les de canviar tapetes i talons, cosir els desenganxats a mà o amb una màquina de cosir potent que tenia a l’abast, i especialment posar mitges soles. D’una peça gran de cuir en resseguia la sola de la sabata i tot seguit la retallava i repelava, fins a la mida justa de la sola foradada, hi afegia cola d’impacte i passat un temps prudencial les enganxava i vorejava la sola amb una renglera de clauets que asseguraven l’efecte de la pega. Després escrivia el nom del client amb un llapis que duia a l’orella, a la sola nova, copiant el que havia escrit abans a la sola foradada. Quan van venir les soles de goma, la cosa de la reparació es va complicar ja que després de la pega no es podien assegurar amb el clavetejat. Quan van arribar les soles sintètiques Josep ja no hi era.
   Del meu record, va durar poc temps, però tinc ben present la pollastreria de la Maria Barberà, amb una oferta més aviat escadussera, escampada sobre un taulell, on hi tenia encastada una gran tisora amb un mànec de fusta, amb la que trossejava pollastres i gallines. La Maria Barberà era viuda i no va suportar la mort de la seva filla Maria Teresa i també va desaparèixer.
   L’última botiga clàssica del carrer, era a cal Pamies instal•lada a les antigues oficines del Banc de Reus, i tenia una oferta del més variada que hom es pugui imaginar. Tant hi podies trobar una falç o un barret de palla, com zotal, sulfat i calç, pellenyes i escombres, sofrins pels bocois o arengades i bacallà per esmorzar. Durant uns quants anys va ser l’únic proveïdor de benzina i petroli del poble. En un moment d’eufòria, en Quimet va arraconar una mica la botiga, deixant espai per a posar una bolera, que tenia oberta especialment els dissabtes i diumenges, i on el jovent va fer-se expert en aquesta mena d’esport d’entreteniment.
   En aquells anys de la postguerra, al carrer Major hi trobaves quasi de tot.

 


 

 

   Un dels exponents més evidents del canvi que ha gaudit (o potser, patit) el nostre poble, el podem veure en els moviments o canvis residencials que hi ha hagut, de les persones i les seves famílies, des del temps que recordo. 

   Estava pensant en el que va ser el meu carrer, el carrer Major, recordant com era a la meva infantesa, les cases i la gent que hi vivien, o les botigues i les persones que les tenien aleshores. La referència son els primers records que en vaig tenir i que en tinc encara, potser per allò de que, quan ens anem fent grans, recordem més les coses de cinquanta anys enrere que les de la setmana passada.

     Al carrer Major hi havia 20 cases comptant les quatre cantoneres, dues de les quals eren i son encara de caire públic o social, l’Abadia i l’Ateneu, a l’altre costat la Fonda i cal Pàmies, la primera que acull un servei públic d’hosteleria com abans i l’altra la podem considerar com les demés del carrer.

     En aquestes disset cases habitades, només en tres hi viuen les mateixes famílies: a ca la Natàlia Saltó, a ca la Gert Pàmies i a ca el meu germà Esteve. A les altres, ja no hi viu cap descendent de la gent que hi vaig conèixer.    Si ens repassem els habitatges veurem com tres de les cases han desaparegut (Ca Virgili, ca la Roseta Roig i ca Gaspar) per fer-hi un edifici de pisos promogut pel notari i una quarta (ca Cantí) està a l’espera d’aquest mateix procés, potser esperant temps més propicis. Altres dues han canviat de propietari (ca Baló i ca la Ciurana) una de les quals, la segona, ha estat reconstruïda totalment. Encara n’hi ha cinc que les mantenen els mateixos propietaris tot i que estan tancades (ca Cintet, ca Sauner, ca Josep Plana, ca la Carmensita i ca Molas). Dues més, van ser habilitades per habitatges de lloguer (ca la Maria Barberà i ca Josep sabater) i la que queda, que abans estava llogada (ca Cassimiro), va ser recuperada pels seus propietaris i ara hi viuen els descendents.

   Si es té en compte que és el carrer Major, val a dir que el trasbals ha estat majúscul.

 

 


 
   Quan vaig estar a la Universitat Laboral de Córdoba, el diumenges a la tarda solíem anar a la ciutat que era a la vora, però si ens quedàvem, ens feien una sessió de cine «apte», en una sala habilitada en un extrem del menjador. Al sortir com que ja hi havia les taules parades, alguns dels cineastes aprofitaven per arrambar alguna cosa. 
   Un dia que hi havia polvorons de postres, la rapinyada fou general, i per això, abans d’anar a dormir, ens van reunir a tots per fer-nos saber l’enuig de la direcció i les mesures a prendre per a que no es repetís el pillatge, que consistirien en nomenar un escamot per vigilar les mans dels que sortissin del cine. I va dir tres noms.
   Així que va sentir el seu, un dels nominats va esclatar a riure desaforadament, cridant l’atenció a tothom i especialment del director, que  tot seguit volgué saber el motiu del terrabastall, i... ho va veure tot seguit:
El vigilant nomenat, es va aixecar el jersei, descobrint com a sota hi duia amagada tota una safata de polvorons. 
   Aquesta anècdota l’he recordat moltes vegades, relacionant-la especialment en fets que també he viscut de prop. Un d’ells, va ser en el curt període de temps que vaig ser membre del Consell Nacional del Partit, en una sessió a la que, per evitar corrupteles dels càrrecs públics, que es començaven a intuir, es va acordar la constitució d’una comissió d’ética per a prevenir-les. 
   A un dels nominats, alcalde d’una ciutat de la vora de Barcelona, feia poques hores que l’havia sentit lamentar-se de que un professional de la seva categoria, a fora de la política és treia cinquanta milions l’any (en pessetes aleshores, es clar) i que ell no es podia quedar enrere. 
   Aquella sessió va ser la darrera reunió del Consell Nacional a la que vaig assistir. El “nominat” al cap de poc temps fou exclòs de les llistes i no va poder seguir sent alcalde.

 
   L’any 1980 s’esqueia ser el 800 aniversari del naixement de Sant Bernat Calvó i a Vila-seca, es van organitzar tot un seguit d’actes i a més de posar l’imatge del sant, que va fer l’Antonio Mas, a la plaça de Voltes.

   A major abundó dels actes a Vila-seca i al propi Mas Calvó, el Patronat d’Estudis Ausonencs, va organitzar una festa d’homenatge al que havia estat bisbe d’aquella ciutat, que tingué lloc el dia 1 de juny d’aquell mateix any, acte a la que hi va assistir una nodrida representació vila-secana. 

   A la Catedral vigatana fou celebrada una missa, com s’escau i a l’Ajuntament un acte cívic commemoratiu, i tot seguit, els assistents es dirigiren en comitiva cap al carrer que porta el nom d’Avinguda Sant Bernat Calvó, i just al començament es va destapar una placa on es reflectia escrita sobre el marbre l’efemèride que recordàvem.

   El passat cap de setmana una colla de vila-secans, que enguany complim 68 anys, hem anat a Vic, i entre els quals, alguns havien estat aleshores a la festa que comentem, i ens va picar la curiositat per saber si encara hi havia el rètol i la placa de marbre i ... només en quedava el rastre de que hi havia estat, però ja no hi era. 

 
 
 
 
 
 
 

 
   Ampliant el que deia de la qualitat del vi de Vila-seca, segons les dades del Sindicat, el grau mig de les collites anyals, van del 14,8º l’any 1928 al 8,4º de la collita del 1977, i si haguéssim de posar un grau mig de tot el vi sortit del celler del Sindicat en tota la seva història, no erraríem gaire si el xifréssim entre els 10,5º i 11,5º. És evident que, el percentatge d’alcohol no ho és tot per indicar la qualitat del vi, però és l’únic indicador real que tenim a l’abast.

   Les varietats més cultivades, eren el ja esmentat ‘Escanyagos’ també dit ‘Esquitxagos’ que era el que ocupava major superfície de les vinyes vila-secanes. Val a dir que no era gaire productiva i tampoc molt regular. 
   
   Les altres varietats de vi blanc també cultivades, eren la ‘Macabeu’, una mena molt més productiva, però amb sensibilitat per la malaltia del podrit del raïm. Es solia plantar en terres més bones i menys secatives. Algunes varietats, que com la ‘Macabeu’, son també emprades al Penedès per fer xampany, però que a Vila-seca teníem amb molta menys quantia, son la ‘Xarel•lo’ i la ‘Parellada’. I encara era bastant habitual trobar la ‘Pansal’ o ‘Panser’ a vegades en parada i d’altres com el ‘Moscatell’ només per menjar-les en fresc o assecades en forma de panses, en aquesta mena plantades entremig de la varietat principal. 

   Una altra varietat de vi blanc que es va introduir a darrera hora va ser la coneguda com ‘Vinyater’ o ‘Valenciana’, i pel que fa a les de vi negre, que sempre van ocupar molta menys superfície, la més plantada era la ‘Pàmpol girat’ i també una mica de ‘Sumoll’. 

   Totes aquestes varietats s’empeltaven sobre peus americans per evitar la plaga de la fil•loxera, del que ni havien diferents tipus, que s’haurien de triar segons el tipus de terra o de conreu que s’emprava, però que quasi mai en fèiem gaire cas.

   D’aquests americans, en dèiem mallol, que al cap d’un any ja el podíem empeltar. El plantàvem en un quadre de 6 x 14 pams generalment, tot i que a les plantades fetes després de la secada a les terres de regadiu on hi havia hagut avellaners i davant la possibilitat de plantar-ne de nou al mig de la vinya, es plantaven a camada doble. 

   Els últims anys de plantar vinya a Vila-seca és va posar els “híbrids”, que no s’empeltaven sinó que s’arrelaven les estaques directament. Ja varem dir que van ser prohibides ja que l’alcohol que donaven era metílic i per tant tòxic pel consum humà. 


 
«Anterior   1 2 3 ... 21 22 23 24 25 26 27 28 29 30 31 ... 33 34 35  Següent»