En Ramón Martí Martí, el poeta, era fill de la Pilar Cantí i d’Esteve de l’americana. Va néixer l’any 1919. El recordo gran, d’edat ja que aparentava molts més anys dels que tenia, era baixetonet i geperut. Al temps dels Barretaires i fins i tot més endavant, vivia amb sa mare Pilar Martí Morell al pis de dalt de ca Cantí, casa que compartia amb el seu germà Josep, més conegut com Pepitu Cantí i que era baster. La casa és al carrer del Mar o de la Verge de la Pineda més coneguda per la torratxa que té al capdamunt. Hi devíem ser una mica parents, perquè la mare, a la Pilar li deia tia.

   En Ramon Martí quasi sempre anava amb americana i corbata (com el seu pare, i d’aquí li venia el renom). Treballava d’escrivent, a la CNS, Central Nacional Sindicalista, o Sindicats, de Tarragona, on hi anava cada dia amb el tren o amb el cotxe de línia.

   No sortia gaire de casa, i no recordo haver-lo vist pels cafès de les societats, ni a la fonda, encara que sempre anava a missa. A més de la poesia dels Barretaires, n’hi havia sentit recitar-ne alguna altra, que ara no puc trobar en cap racó del malmès cervell. Segurament estava acomplexat per la seva tara física, el mínim que es podia patir. Això no obstant, era irònic en el seu parlar i cínic en les seves crítiques.

   Sent ja bastant gran  ell i sa mare se’n van anar a viure a Saragossa, després de demanar el trasllat als Sindicats aragonesos. Sa mare, hi tenia una especial dèria o devoció a la Mare de Déu del Pilar, i potser per això hi van anar a viure. Llavors en Ramon es va casar amb una senyora molt més alta que ell, i que devia ser maña, és clar. No van tenir fills.

   Mentre van viure a Saragossa i es devien trobar bé, al menys el Dilluns de Pasqua, venien a la Pineda. Des de fa molts anys que ja no n’he sabut res.

   A la novel·la “Les Guerres del pare” se’n fa una descripció que el ridiculitza, tot i que és totalment extemporània, i tot i ser una novel·la el seu personatge, com molts d’altres, els que coneixíem l’entorn, el deixa ben identificats. Segurament que no ho devia llegir i així, es va estalviar el disgust de l’escarni.


 

Quan el cor La Unió encara estava en actiu, el dia de la Pasqua granada i durant dos anys seguits van convidar al cor “Els Barretaires” de la Barceloneta, que, com ells, també estaven adherits a la federació de Cors d’en Clavé.

   Això va ser durant el periple final de la vida d’aquest cor d’homes sols i que havia tingut una llarga trajectòria des de l’any 1865 al 1958, i que sembla ser que havia nascut a partir de la Societat Coral Obrera La Unión, fundada a principis del segle XIX.

   Després d'uns anys d'inactivitat, el cor la Unió tingué una darrera reviscolada, l’any 1946 sota la direcció del senyor Devesa i devia ser, més o menys entre els anys 1953 i 1954, quan convidaren “Els Barretaires” a Vila-seca, que és l’episodi que recordo evidentment amb moltes llacunes, però amb altres clarividències.

   Les dues corals, van cantar a la plaça de l’Església i, entre cantada i cantada el president Jaume Salvadó va fer un abrandat parlament aferrat a la barana del balcó de l’Ajuntament.  També en Ramon Martí va llegir una poesia que havia escrit per l’ocasió, i que començava...

                       Benvinguts siau gentils barretaires

                       sols cançons de pau escampeu pels aires,

                       Vila-seca us espera en la bella jornada

                       tan gentil i encisera con és la Pasqua granada...

   Després dels cants a la plaça, entre els que, el nostre cor va cantar “Els pescadors” com ho havia fet tantes vegades, i després d’una bona estona de convivència coral, els barcelonins completaren la jornada d’esbargiment juntament amb els familiars que els van acompanyar.

   Els Barretaires, avui encara canten, mentre que La Unió es va dissoldre, i l’any 1958 va decidir lliurar tot el seu patrimoni, estendard, trofeus i medalles a l’Ajuntament, que en algunes ocasions els havia subvencionat, sense anar més lluny, l’any anterior, amb 5.000 pessetes.  El cor tingué un fillastre amb la creació de la coral Nova Unió, que va ser mixt, és a dir amb veus masculines i femenines, que perdura actualment i que sigui per molts més anys.

   El cor La Unió, encara va tenir una esporàdica i minsa actuació, en motiu de l’homenatge que es va fer el 13 de novembre de 1983 al tenor Josep Forasté Llauradó que havia mort el 1978 als 51 anys i n’havia sigut cantaire durant la darrera revifada. Aquell fou un acte que podria es titllar de “cívic-polític-cultural” que es va fer a la sala Galas de Salou promogut des del Centre Catòlic i que segurament al homenatjat, no li hauria agradat, però això ja son figues d’un altre paner.

   Del Cor La Unió, l’Estefania Genovès en va fer una lluïda i detallada publicació l’any 1996, que recomanem llegir als qui hi estiguin interessats.

 


 

Per començar, he de dir que m’ha  alegrat molt de l’aparició de la revista Emprius, anunciada des de la fundació del Centre d’Estudis Vila-secans, i que demanava cada vegada que passava per la Sant Jordi, fins que precisament la passada diada del Sant llibreter, la vaig comprar a la parada corresponent.

   He començat a llegir-la i, en tant que revista, que es pot llegir sense l’ordre establert, he començat per l’article de la Pineda Vaquer sobre la “Farigolera” i la seva barraca de pedra seca, més que res per a comprovar si el que vaig escriure en aquest bloc temps enrere sobre aquesta bona dona, lligava amb el text d’una bona historiadora local, i efectivament, hi encaixa tot i que la Pineda explica més coses.

    Seguint la lectura he anat als safareigs, que a Vila-seca sempre n’hem dit rentadors i, tot reconeixent que està molt bé, se m’acut fer-hi algunes puntualitzacions.

-       El testimoni oral més reiterat és el de Frida Pujals, suposo que Fontrodona de segon cognom per comptes del que hi consta.

-       Em xoca l’expresió “fabrica d’avellanes del carrer Sant Antoni”, ja que sempre he cregut que les avellanes les “fabricaven” els avellaners del terme.

-       No tinc res a dir pel que fa als rentadors del carrer de la Font, potser deixar constància de que hi havia una senyora encarregada del maneig i neteja, que del record dels que avui som vius, eren, primer la Josepa Vallverdú, coneguda com la Pepita del rentador, que la va substituir l’Aurora Losada. Tot i que tenien cura de les instal·lacions, no rebien cap sou de l’Ajuntament, la compensació estava en que venien lleixiu, sabó, blau, serradures, etc.

-       Els safareigs privats del carrer de Sant Antoni, els he vist en desús, abandonats i quasi enderrocats al pati de ca Córdova, entre la nau que fou la sala principal del Fènix primer i una trencadora d’avellanes després  i la paret que tancava amb la Riera, vora la qual passava el Rec de les vinasses.

-       L’any 1945 l’Ajuntament acorda construir un segon rentador, en principi destinat a rentar-hi roba dels malalts, atès que aleshores hi havia al poble febres tifoides. S’encomana l’obra a Josep Ferré Benaiges per 2.499 pessetes. L’obra s’acaba l’any següent.

En aquell temps, el carrer de l’Escorxador quedava barrat per una paret d’obra, que deixava un pas estret tant cap amunt fins a la Riera, com per avall, on s’arribava al rentador dels malalts, vora aquest caminet hi passava el Rec de les vinasses.

-       A la mateixa sessió del juny de 1946, també s’acorda  tornar a netejar la mina del Poble que, degut a la secada, quasi que no raja gens. Més endavant l’any 1949 es va assecar del tot. La carestia fou subsanada mitjançant pous propis de l’Ajuntament o llogats a particulars, als que si van haver de posar bombes. Mentrestant es fan obres d’afonament i allargament de la mina al camí del Castell. Aquell mateix any de 1949 es fan 1.700 metres de tuberies per conduir l’aigua dels pous al poble. Just al cap d’un any el 1950 ja hi havia aigua a dojo, de manera que l’Ajuntament en posava a la venda a 7 ptes l’hora a la sortida dels rentadors. Aquell mateix any, l’Ajuntament acorda construir un dipòsit regulador i el 18 de juliol el governador inaugura la xarxa de proveïment d’aigua per tot el poble.

-       Encara van passar 9 anys fins que es va fer la primera xarxa general de clavegueres, deixant inutilitzada la claveguera parcial que anava des del Sindicat fins a la bassa dels Aragalls amb alguns ramals, i tal com s’havia fet amb l’aigua, les cases si anaren empalmant paulatinament, i amb semblant cadència anaven deixant-se d’emprar els rentadors públics.

-       Finalment, relatar com en els moments més crítics de la secada, va haver-se d’anar a raure als safareigs del terme, tot i que també molts pous i mines van patir l’efecte de la secada.

   Tot això que he escrit no impedeix que feliciti molt sincerament a l’autor de l’article en Ginés Puente. Enhorabona.


 

Això de les cagarades dels gossos m’he recordat una mena de juguesca, mes aviat una mofa, en certa mesura cruel, a la que una colla de xiquets es burlaven del més innocent, crèdul o baixa-garrofes del grup. Es tractava de Sant Pere baixa la llàntia.

   La cosa consistia en que algú, erigit en cap de colla, es buscava uns quants comparses per col·laborar, i un noi ingenu, de bona fe, per entabanar-lo. El promotor, de cop i volta, com si se li hagués ocorregut en aquell instant, proposava: per què no juguem a Sant Pere  baixa la llàntia? Els conxorxats de moment simulaven fer-se el sord, però acabaven acceptant, tot arrossegant al més babau a que si afegís.

   El capitost els feia arrenglerar posant les mans juntes a l’esquena, obertes i fent cassoleta cap amunt, quiets, amb els ulls clucs i en silenci notessin el que fos, mentre expressaven el desig de que a les seves mans hi arribés un regal, i mentrestant havien d’anar dient: Sant Pere, baixa la llàntia, Sant Pere,... i tancant la mà prement ben fort. Abans però, a la mà del crèdul, un dels còmplices li havia posat un cagarro de gos.

   Amb la riota general i la sufocació del innocent, s’havia acabat el joc. Sí, una mica salvatge, però com tants d’altres en fèiem. De fet, no puc generalitzar, en el sentit de que aquesta mena de jocs infantils no hagin traumatitzat a ningú, ans al contrari, crec que servien per espavilar una mica als que ho necessitaven, que potser llavors es tornaven més desconfiats i recelosos del que els hi proposava segons qui.

   Aquesta juguesca no es podia repetir fins passat molt de temps perquè normalment corria la veu de la burla fet a qui fos. Però es repetia, i tant que es tornava a fer més endavant. Per això els pares o els germans més grans, solien advertir als noiets una mica tímids o incauts: Ves en compte que encara et faran el Sant Pere baixa la llàntia.


 

   Em sembla que, en altres ocasions ja he manifestat la meva enemistat amb el gossam, però no pels animals en si mateixos sinó per aquells que els tenen com a mascota que es diu ara.

   Si tots els que en tenen, els deixessin a casa, no passa res, cadascú a casa seva que faci el que més li convingui o desitgi.

El problema rau, en que cada dia, un o dos cops, els han de treure al carrer per a que puguin fer les seves necessitats fisiològiques. Val a dir que de cada cop més les gossaires duen una bossa de plàstic per recollir les tifes, que solen tirar a les papereres dels carrers, i alguns, si no en troben a mà, doncs les tiren en qualsevol lloc.

   Les pixarades ja son una altra cosa, per aquest menester no hi han orinals volanders, i està clar, les cantonades i muntants de les portes, son adients per evaquar, sigui de qui sigui la casa, normalment la seva no és.

   Un altra avantatge dels gossos que van pel carrer és que tot i anar lligats, no els impedeix que et vinguin a llepar les sabates o els baixos dels pantalons, si no se li acud al gos fer-te una carícia foten-te les potes al damunt, moment, en que et surt del cos, fotre-li una puntada de peu, cosa que no fas perquè la persona que el porta segur que s’enfada i molt, i ves que no et respongui amb un altre tanto.

   L’altre dia em vaig trobar amb un cas curiós. Dues senyores amb sengles gossos estaven a la vorera de catreta. Ambdós gossos anaven lligats amb un cordill d’aquells que s’estiren i s’arronsen segons voluntat canina o humana, depèn. Una altra senyora que passava per aquella vorera, no va veure ni el cordill ni el gos, i hi va ensopegar a l’entortolligar-se-li a les cames. Sort que hi havia un cotxe aparcat que li va impedir caure a terra, però no li va servir per evitar-se l’esbroncada que li van etzibar les dues dones xerraires i gossaires. Déu n’hi do!

   No diguem si passes per unes d’aquelles parcel·les enjardinades, a les quals, els gossos van per lliure, suposo que això deu ser legal, i alhora permet la cagarada, pixarada i llepada al vianant incaut. 

   Segurament que en nom d’una bona convivència, hauríem de ser tolerants amb el gossos i els gossaires, encara que no t’agradin i et molestin, però potser ells també haurien de tenir en compte que a altra gent ens molesta, i això no ho veig quasi mai. Suposo que se’ls estimen tant que no els hi passa pel cap, que a altre gent, no solament els hi son indiferents, sinó que ens repugnen.

   Als que son com jo, ens venen malts pensaments al respecte. Vejem,  no se m’ocorreria mai maltractar-los ni fer-los-hi cap mal, però quan vaig al super, i veig la quantitat de menjars i estris destinats a la gossada, se’m fa un nus a l’estómac, pensant en el munt  de gent que passa gana, no solament al món en general, també al nostre poble.

   Avui, tot veient l’entorn caní que vaig topant-me cada dia se m’ha ocorregut pensar en el temps que determinades persones dediquen diàriament als seus gossos. Està clar que cadascú fa el vol amb el seu temps, però, no seria millor emprar-lo en quelcom més profitós?


 

La Maria del Sereno era una dona gran, que vivia sola al carrer de Monterols, (aleshores Calvo Sotelo) i ho dic així,  perquè em situo als anys de la meva infància, en que els diumenges i altres dies festius, tant a l’estiu com a l’hivern, col·locava el seu carretó a la plaça de Voltes sota els porxos entre ca Sarrà i ca la Concepció, arrambada a la paret i de cara al mestral.

 

   El carretó era una estructura de fusta, que consistia en una plataforma compartimentada per posar-hi diferents objectes, amb un tendal també de fusta, sostingut amb quatre barres de fusta, a cada cantonada del rectangle. S’aguantava sobre les dues rodes que tenia al davant i les dues potes del darrere, amb dues vares per aixecar-les permetent així el desplaçament mitjançant les rodes.

 

   A mig matí, a l’arribar al punt de la parada, començava a desplegar tot el material que tenia desat i, semblava impossible que en aquell carretó i capiguèssin tantes coses.

 

   La Maria del Sereno tenia una oferta per a la canalla, molt variada, de tal manera que per a naltros, el que no tenia la Maria del Sereno, no existia. Estava dividida en tres grans grups, el vessant alimentari de les llaminadures, el material per a la juguesca i la part destinada a la lectura. 

 

    Tenia caramels de totes les mides, fins i tot els llargs i els martells vermells, confits i bombons de xocolata. També tenia xufles i a vegades tramussos, en sengles envasos per mantenir-los amb aigua, pomes petites caramel·litzades amb un embolcall de caramel vermell. Però el major objecte del desig eren els pollets grocs de merenga.

  

   De jocs també en portava, per a totes les edats, des dels globus o molinets de vent pels més petits, o les pilotes petites enganxades a una goma elàstica, fins a les caretes que només portava pel carnaval. Tenia baldufes i galgarines, boles de farinot i rarament envernissades, bassetges i fones, també una ampla varietat de cromos col·leccionables i els seus corresponents àlbums. Val a dir que, la Maria del Sereno influïa en les modes dels jocs infantils, segons l’oferta que tenia en cada moment.

 

   També disposava de lectures, en concret patufets, que penjava en un cordill amb l’ajut d’agulles d’estendre roba: el TBO, Pulgacito, El guerrero del antifaz, Roberto Alcazar y Pedrin, El capitan Trueno i Hazañas bélicas, i per a les nenes, l’Azucena i algun altre títol romàntic. Naturalment, tot escrit en castellà.

 

    Excepcionalment també venia gasoses, en ampolles d’un quart de litre més o menys, i que posava en fresc en una ferrada d’aigua, que omplia a la font de la mateixa plaça. De fet no importava massa que fos o no fresca, ja que el més habitual era, que un cop destapada, es sacsegés amb força i posant el dit gros al brocal se’n deixava sortir un raig llarg que servia per a mullar a tota la patuleia.

 

   A les tardes de l’hivern quan es feia fosc aviat, s’enllumenava amb un llum de carbur, i s’esperava a la mitja part del cine per a retirar. Si per cas entre setmana teníem necessitats imperioses d’alguna de les coses que venia, anàvem a casa seva a proveir.

 

   La Maria del sereno va ser un referent de la nostra infància.


 

Com ja és costum des de 1974, avui hem canviat l’hora, els hem o s’han avançat els rellotges una hora més que ahir. Alguns els hem avançat nosaltres a ma fent girar les rodetes que els rellotges porten a l’esquena i d’altres, s’ho han fet sols com els dels mòbils, ordinadors i fins i tot les estacions climàtiques que tenim per les cases i tot i que son uns estris senzills, es veu que tenen línia directe amb els satèl·lits que volten pel cel que els assabenten (i ells a nosaltres) l’hora, la temperatura, la humitat, si plourà o farà sol i algunes coses més.

   Aquest fet, no sé perquè es veu que té molts detractors, tant és així que es veu que el Parlament Europeu ha aprovat fa ben poc, per 384 eurodiputats a favor i 153 en contra, que s’acabi aquest merder d’haver de canviar les hores dos cops l’any, que tampoc n’hi ha per tant.

   Tornant a la meva mania de comparar el que fem ara, amb el que fèiem antes, (que és com ho dèiem per comptes de dir abans), hem de considerar aquest aspecte de la mesura i control del temps, de de dues perspectives, la pròpia de la vida del pagès, per un costat, i la necessitat social d’anar a l’hora per la regulació de la vida social, com començar les classes a l’escola o anar a agafar el tren.

   El pagès, solia matinar, per això s’aixecava del llit abans d’esmorzar, i ho feia, més aviat o no tant, en funció del tros al que havia d’anar, no era el mateix si havia d’anar al Pla de Maset o al Mas d’en Gras, per això si havia d’anar lluny s’aixecava abans per aprofitar més el dia, i la seva dona o mare, també ho feia a la mateixa hora per allò d’amanir-li el cistell.

   Al llarg de dia, si no estava molt núvol, en tot moment sabia l’hora que era amb molta aproximació a la realitat, només mirant-se el sol i les ombres. Això no obstant, si el pagès treballava pels Emprius, Terrer, Burguera, etc. estava a l’aguait que quan passava el “cassoler”, un tren de la via de baix, que transitava a quarts d’una, i per si s’havia descuidat, sabia que havia d’anar cap a la roba a preparar-se el dinar. Si en canvi, treballava a la Formiga, Faredat, Aragalls, al Canal o al Pontet, ja sentia les campanes (o la sirena) que l’avisaven de la recomanació del horari de repòs del migdia. L’hora de plegar també anava en funció de la proximitat o llunyania del tros on es trobava, no era el mateix tornar de la Formigueta o de Barenys, que els Escorrals o de la Garriga de la Vila.

   Fins i tot pels torns de reg de les mines o “motors” comunitaris, sempre es prenia com a referència la posta del sol, a partir de la qual es feia el canvi de torn. Els pagesos tenien cura de canviar-se el torn de reg cada setmana, i si un cop regaven al matí, a la setmana següent o feien a la tarda. Era normal que tothom respectes aquests horaris i resultava molt excepcional que hi haguessin renyines per passar-se de la ratlla. Per això habitualment les fraccions dels drets de reg solien ser de diades o mitges diades, tot i que en el cas de mines que tenien molt bon cabal com la de Cabré per exemple, hi podien haver fraccions més petits.

   Quan hi havia comparticions més curtes, aleshores calia recórrer al rellotge, i a les cases de pagès en teníem pocs. Era corrent que en tinguessin de paret al menjador, habitualment de corda, amb o sense pèndul i, excepcionalment, de contrapesos. També hi havien els despertadors, sempre amb la campaneta a la part de dalt, que naturalment es posaven a la tauleta de nit, que un cop havia fet la funció de despertar, es solia posar a la cuina, al menjador o a la saleta per ser-ne referència durant el dia.

   Finalment, teníem els rellotges personals, els homes, de butxaca o de munyeca, de canell o de puny, si ho volem dir ben dit, les dones només de munyeca. El rellotge personal, era per tota la vida. El meu pare només en tingué un, que era de munyeca i rectangular amb una placa nacrada que feia aigües acolorides. El meu avi matern, que el patern no el vaig poder conèixer, en tenia un de butxaca, amb una cadena per lligar-lo a un trau de l’armilla,  i que havia heretat de son pare. Aquest rellotge que devia ser bo, pels anys que va durar, el preníem al tros quan havíem de fer coses a deshora o ens havien de prendre algun remei. La mare en tenia un de munyeca petitó i rectangular, i quan ja era molt gran se li va espatllar i n’hagué de comprar un altre. Em sembla que només se’l posava quan anava a Reus o Tarragona per controlar l’hora del tren de tornada. Jo mateix vaig tenir el meu primer rellotge als quinze o setze anys, era normal que els nois, teníem el primer rellotge quan ens posàvem pantalons llargs.

   Tornant al canvi d’horari, val a dir que els de la meva edat, any amunt, any avall, de petits vam viure el trasbals que va suposar el trencament del seguiment de l’horari solar ancestral, amb l’avançament d’una hora, això passava encara després de molts anys que s’havia establert. Efectivament el març de 1940 el govern va decretar que s’avançaria una hora la que des de sempre hi havia hagut. Es a dir que nosaltres vam créixer sempre amb la incògnita de si ens donaven l’hora oficial o l’hora vella. Arribat aquest punt m’he assabentat de la detenció del president Puigdemont a Alemanya, per tant, ja seguirem un altra dia, ara toca protestar.


 

(segueix del 20/10/2017)

 

c) Frases, dites i exclamacions

 

a grapats i mostres  (JR)  amb abundància

 

aguantar l’espelma  (JC)  vigilar una parella quan comença a festejar

 

amb els pixats al ventre  (JP)  de sobte, sense esperar-s’ho

 

amb qui te les haus?  (JC)  amb qui t’entens? amb qui parles?

 

anar a pedalet  (EC)  anar amb bicicleta com si fos un patinet

 

color de catxumbo (JC)  indeterminat

 

color de merda d’oca (JP)   indeterminat

 

el llibre de les set xibeques (JP)  inversemblant

 

encara no és nat i ja li diuen Bernat (FS)  precipitar-se

 

fer boca-cul (EC)  llençar-ho tot

 

fer cara de pomes agres   (JR)   fer mala cara

 

fer la via  (EC)  feta una gestió o comanda

 

fer rapa  (CJ)  llençar llaminadures o xavalla perquè les arreplegui la canalla

 

fer els gegants   (JP)  fer el ridícul

 

fer ú  (JC)  ser-hi present, col·laborar

 

fet i fet  (JC)  en conclusió

 

fusta o redolta  (EC)  triar una cosa o una altra

 

mai que sigui  (JG)  al menys

 

morros de cony  (EC)  insult

 

no arrenca cella (JP)   no se’n surt

 

no té cap ni sentaner  (JC) no té coneixement

 

no té ni solta ni volta  (JC)  no té sentit

 

no té un pa a la post  (JP)  no té res

 

ostes i peix menut al cap de tres dies put   (FS)   aviat fan nosa

 

portar merda a l’espardenya  (EC)  tenir mala sort

 

quedar-se a les capses  (JC)  no acabar-ho d’entendre tot

 

que tomba, que gira, que dassa   (JC)  justificar una xerrameca excessivament llarga

 

seminari fals   (JC)  persona poc fiable

 

tenir el cuc a la soca   (JR)  tenir un mal dolent

 

vaja envant!  (JC)  exclamació al rebre una mala notícia

 

vols-te jugar que...  (JP)  et pots creure que...

 

ei!...ep!...au!...vaja!  (JR)  salutacions de carrer

 


 

 Aprofitant l’avinentesa, podríem repassar una mica com havien anat les provesons, (que és com diem a Vila-seca de les processons), i altres manifestacions religioses pels carrers i places de la vila. Podem resseguir, des d’on arriba el meu record fins al temps en que va ser rector de la nostra parròquia mossèn Pairot, que va ser qui les va suprimir, anunciant-ho d’aquella manera que solia fer: “Pels carrers a passejar els gegant i nans que és el propi, les manifestacions religioses, dintre l’església”.

  Mn. Josep Mª Pairot va ser a Vila-seca entre 1992 i 1999, i devia anar ben encaminat amb la decisió presa, que cap altre rector que el va substituir, les va restablir.

   Està clar que fent les processons pel carrer, hi devia haver un permís o consentiment de l’Ajuntament, i durant la postguerra no hi devia haver cap impediment, com tinc constància que n’hi va haver durant la República, en que l’Ajuntament exigia a la parròquia, que demanés permís per fer-les, i a més, calia que indiquessin els carrers per on havien de passar, i a vegades els obligaven a modificar l’itinerari demanat. De fet, en aquells temps tenia lògica que ho demanessin si es té en compte que pel mig del poble hi passava la carretera general.     

   Vegem doncs les que recordo:

 

La processó de Corpus, que és feia naturalment la diada de Corpus Cristi, que era una de les festes principals de l’església catòlica, i que en alguns indrets tenia una rellevància especial, ja fos perquè es treia al carrer una luxosíssima custodia amb molts quilos d’or, com a Toledo o perquè encatifaven amb figures fetes amb flors, els carrers per on passava la processó com a Sitges.

   A Vila-seca era molt més senzilla i consistia en acompanyar la custodia amb el santíssim sagrament, que portava el senyor rector abillat amb els ornaments més rellevants, i que anava protegit pel pali, que era un tendal suportat per sis vares daurades que portaven sengles feligresos.

   En relació al tàlem, llegim al llibre “Antics territoris del municipi de Vila-seca i Salou” de Ramon Farriol, Carles Jansà i Josep Morell, que fins l’any 1936 a l’església de Vila-seca hi havia un tàlem de deu vares que eren portades pels batlles de Vila-seca del Comú, Vilafortuny, Barenys, Mas de l’Abat, Mas del Bisbe, Les Comes d’Ulldemolins, les Franqueses, Vilagrassa, Mascalbó i el Territori.

   El tàlem anava situat al mig de dues files de feligresos, amb els nens primer i els homes tot seguit al davant i les nenes i les dones al darrere del tàlem seguint amb dues fileres. Els homes i les dones portaven ciris encesos a la mà dreta o esquerra segons que anessin a la fila de l’esquerra o de la dreta. Davant del tàlem si posaven les nenes que aquell any havien fet la primera comunió amb el vestit que duien aquell dia, que portaven penjades al coll unes cistelles curulles de pètals de flors, que anaven tirant al terra. Entremig de les fileres dels homes si posaven dos estendards, el del Centre i el de la confraria del Sagrat Cor, i al mig de les fileres de les dones els tres estendards de les confraries femenines, de la Puríssima, de la Mare de Déu del Carme i del Roser.

   Al recorregut si trobaven més o menys una dotzena de capelles quasi sempre encastades a la portalada de les cases o en algun cas, com al carrer Major, que la posaven a l’inici del corredor de ca Virgili. Davant d’aquestes capelles s’aturava la processó a l’alçada del santíssim sagrament, i la custodia es recolzava damunt d’una mena d’altar simulat, es feia una oració i seguien endavant, fins arribar a l’església.

 

La processó de la festa major d’estiu, feta en honor i lloança a Sant Esteve. Era molt semblant a la del Corpus amb la sensible diferència que no hi havien capelles pel recorregut, i per comptes del tàlem, hi havia un tabernacle que portaven quatre homes amb la imatge de Sant Esteve.

   En certa manera, la processó començava al Centre Catòlic, com ja ho explicava a primers de desembre del 2012 en aquest mateix blog. Els socis amb una atxa a la ma sortien de la societat en dues files en direcció a la plaça de l’Església, al final de les fileres tres socis portaven l’estendard i els cordons i al darrere hi anava la cobla-orquestra-banda que tenien llogada per les diferents actuacions, tocant quelcom escaient. Així, anaven cap a l’Església passant pel davant de l’Ajuntament, on si afegia la Corporació en ple, amb les vares a la mà, i entraven al temple per a sortir-ne tot seguit fent la processó. Els últims anys de fer-se la processó, jo diria sense estar-ne segur del tot, que quan Mn. Ricard era el rector, els socis del Centre Catòlic no hi anaven corporativament, sinó com tots els demés.

   Davant del Sant Patró hi anaven els estendards com a la del Corpus, i darrere hi anava el senyor rector i el vicari si n’hi havia, i la totalitat dels escolans. Tot seguit, la corporació municipal, a la que si afegia el jutge i el caporal de la guàrdia civil i al seu darrere la banda de música. L’Ajuntament també va deixar d’anar-hi solemnement quan es va diversificar la seva composició, i es limitava a seure al primer banc a l’ofici solemne del matí.

   El recorregut era igual que el del Corpus, es sortia per la plaça, girant a la dreta per la baixada de Molas, plaça de Flix, carrer de Sant Antoni, fins a l’alçada del carreró que dona accés a la plaça dels Estudis, carrer de la Verge de la Pineda, carreró de pas fins el carrer de Sant Josep, fins a la Plaça de Voltes, carrer Major i plaça de l’Església.

   No cal dir que dones, homes i nens anaven vestits amb el més nou que tenien, ja fos per la processó o per anar al ball o a la sarsuela que es feia tot seguit.

 

Les Creus, dit també Via Crucis. Tot i que durant la Quaresma es fa dins de l’església cada divendres, pel carrer es feia dos cops, el diumenge de Rams a la tarda i el divendres Sant al matí.

   Venia a ser un rememoració de la pujada de Jesús al calvari, amb 14 estacions, que estaven assenyalades amb unes creus posades a les façanes de les cases, i que cadascú guardava d’un any per l’altre, suposo que voluntàriament.

   Com sempre es feien dues fileres, els homes davant i les dones darrere i al mig el Sant Cristo gros1, o el petit portat per un home proveït d’un arnés que li repartia el pes sobre les espatlles. A seu costat dos homes més amb els seus ciris encesos i al darrere dos homes més, proveïts també de l’arnés per a poder-se rellevar en el cas de portar el Sant Cristo gros, i en aquest cas, portaven també una mena de forques, per ajudar a fer l’intercanvi d’un portador a l’altre. Just al darrere hi anava el Sr. Rector amb una capa negra, acompanyat d’un escolà que el diumenge de Rams portava una campana i el divendres Sant una matraca per avisar que tothom s’aturés, perquè havien arribat a cadascuna de les 14 creus que assenyalaven les 14 estacions del Via Crucis. Aleshores el senyor Rector llegia un text relatiu a cada estació, i si l’assistència era nombrosa, hi havia un o dos lectors més que llegien el mateix text de manera que tothom el pogués sentir. Tot seguir es cantava allò de “Per vostra passió sagrada, adorable redentor, perdoneu altre vegada, aquest poble pecador” i un altre cant relatiu a cada estació.

   L’itinerari que es seguia era des de l’Església, per la baixada de Molas, girant a la dreta pel carres de Sant Antoni, carrer de les Creus (que per això tenia aquest nom), carrer de l’Hospital, carrer de Castillejos fins a la plaça de les Creus, en la que, a la casa del mig de la renglera encarada a migjorn hi havien tres creus juntes a la façana, sent allí on s’acabava el Via crucis.

   Es tornava cap a l’Església per Requet de Fèlix, carrer del Carril i carrer Major, fins a la plaça de l’Església, i per no perdre el temps es cantava el rosari.

    

El rosari de l’aurora. Tinc constància i record de que es feia, però jo no hi vaig anar mai, perquè era molt petit quan el pare i la mare hi anaven, en unes matinades, que començaven abans de l’alba o l’aurora. N’he vist referències al Costumari Català de Joan Amades, de que es feia en moltes parròquies catalanes al mes de maig i octubre.

 

El combregar general. Tinc record d’haver-hi anar sent molt petit, ja que després es va deixar de fer. Si no ho recordo malament és feia el matí del diumenge després de la Pasqua florida, potser per donar compliment a aquell precepte de l’Església, que deia que s’havia de combregar per Pasqua. Es tractava doncs de portar el combregar a les persones malaltes que no podien sortir de casa. Crec que només es feia un cop l’any.

   Els fidels anaven com és normal, arrenglerats en dues fileres, primer el homes i després les dones, i al mig el tàlem cobrint el Sr. Rector, que devia dur a les mans un copó, o una capsa amb les Hosties consagrades, no ho sé perquè no es veia.

   Així doncs, es portava la comunió als malalts que no podien desplaçar-se a l’Església normalment per llarga malaltia i sovint definitiva.

   Al marge d’aquest combregar general, es feien els particulars, quan algun malalt terminal demanava la comunió, i en aquest cas, hi anaven el senyor rector acompanyat d’un escolà que el protegia amb una mena de paraigua amb el mànec de fusta i el teixit protector de color blanc i daurat. Aquesta pràctica ja fa molts anys que es va deixar de fer amb aquest format.

 

   Bé, doncs aquestes son les professons que recordo i que s’havien fet, de forma reiterada en el temps, i que una rere l’altra s’han anat deixant de fer, i ara, d’aquest tipus de manifestacions només en queden les arribades de la Mare de Déu de la Pineda en les vingudes quinquennals a Vila-seca.


 

Avui que és el dia de la dona treballadora i que enguany s’ha magnificat molt més que de costum, a mi com a tal, em venen al cap les dones pageses de Vila-seca, tot i que en aquest moment la majoria no es poden considerar en actiu, ja que estan jubilades, és a dir que, com deien elles quan es van anar a apuntar a l’Enrique, el que volien era cobrar del retiro.

   En un temps en que la immensa majoria de la població activa era pagesa, doncs quasi totes les dones, mares i filles dels pagesos, compartien la dedicació, al menys a temps parcial, i habitualment en concepte de pagesa autònoma.

   Naturalment, també hi havien cases en que les dones no treballaven de pageses. Eren aquelles que tenien més propietats i que llogaven dones i també homes per treballar les seves terres, que solien ser de les famílies que o bé no tenien terres pròpies o en tenien poques.

   Les tasques que majoritàriament els hi tocaven fer a les pageses era en temps de les collites. Plegar avellanes i garrofes,  veremar i anar a l’oliva eren feines gairebé obligades any rere any. Però quan a la casa també eren hortolans, la cosa es complicava i les feines a la primavera i l’estiu eren seguides, des de la sembra de les patates, escampar el planter, esporgar tomaqueres, collir bajoques, regar, ... era un tot seguit, per no dir quan sembràvem cereals que, després de segar calia ajuntar la gavelles per fer garbes, o quan es va posar de moda, podar la vinya amb tisores de dues mans i a les dones els hi tocava arreplegar-les i fer muntets per fer-ne feixos després.

   Les dones compartien sense discriminació, moltes de les feines del tros i si no llauraven és perquè el marit, pare o germà només tenia una mula o un cavall. Molt més ençà, hem vist com les pageses portaven el tractor.

   En general la pageses podien anar al tros, quan tenien canalla en edat escolar, perquè a casa hi quedava la mare o la sogra, que en tenia cura, en cas contrari la cosa resultava més complicat. També es podia donar el cas de que la dona preferia anar al tros amb el marit (la parella que dirien ara) que quedar-se a casa amb la sogra.

   Altres aspectes que es contemplen en aquest 8 de març especial i global, com la discriminació en les tasques casolanes, s’ha de reconèixer que, quan la pageses treballaven al camp, també havien de tenir a càrrec les feines de la casa, netejar, rentar la roba, fer el sopar, etc. en aquest sentit els homes, res de res.

   En canvi pel que fa a las retribucions, aleshores, que no hi havia discriminació, o en tot cas, en sentit contrari, ja que les dones eren les qui cobraven les collites i administraven els diners que entraven a les cases, i en aquest cas, la discriminació  no era de gènere, sinó de generació perquè els diners els guardaven les velles.


 
1 2 3 ... 25 26 27  Següent»