Malgrat aquella proposta de l’any 1944, l’ajuntament no va tornar a parlar del mercat dels pagesos en uns quants anys. Uns deu o dotze anys després, es va posar en marxa el mercat dels pagesos a la placeta dels gitanos, que és com se’n deia abans de la part tocant a les darreres cases del poble de l’actual plaça del Països Catalans.

   Mentrestant, com que amb la revinguda de pous i mines després de la secada, que havia deixat més terra campa per haver-se hagut d’arrencar moltes parades d’avellaners i fruiters, la producció d’hortalisses es va incrementar notablement.

   Alguns dels productors, van seguir amb la tònica d’assistir als mercats de Reus i Tarragona, però la majoria, es van adaptar a vendre les seves mercaderies als majoristes locals, a cal Perera, a ca el senyor Roig, que va començar en un magatzem del carrer de l’Hospital primer, i després es va traslladar a l’Hort del Pep, on hi vivia, i aquells baixos els va aprofitar en Pau Pons per fer el mateix negoci, i també un tal Isern comprava les verdures al carrer de la Font (aleshores del Generalísimo) al costat de la Font Vella. Cada vesprada es formaven cues a l’atans d’aquests magatzems, sent bastant habitual que cada pagès anés a cada un dels magatzems existents, sense preguntar el preu fixat per cada hortalissa o fruita. D’altres si que abans de posar-se a una cua anaven a esbrinar els preus als diferents majoristes per a triar el que pagava més. A vegades, el preu era, que no hi havia preu.

   Aquesta situació es va decantar cap a la obertura del mercat de la placeta dels gitanos, que devia ser, als voltants de l’any 1960.

   La única constància que hi ha del mercat dels pagesos a les actes de les sessions de l’ajuntament és del 5 de juny de 1962 en la que hi diu que, degut a la gran afluència de pagesos al mercat, s’hauria d’ampliar comprant una llenca de terra a la família Martí Padró (els de l’Hort del Colomí). Així arribava al llindar de la general o N-340. La superfície necessària pel mercat, era, no solament per a les parades sinó també per l’aparcament dels vehicles dels compradors.

   El mercat va durar en aquell indret fins que va haver de marxar per mor del pont sobre la general, que estaven projectant per tal de començar-ne la construcció l’any 1974. Aquell pont que s’acabava en una corba molt tancada, que va provocar l’abocament d’uns quants camions cisterna, carregats de productes tòxics provinents o destinats a les fàbriques químiques del polígon.

   El nou emplaçament, va ser al capdamunt del carrer Comte Sicart, i a la banda de les vies, a l’inici de la carretera dita de l’Hort del Pep, ara carrer Galzeran de Pinos. Allí hi havia un descampat, just on s’havia enderrocat un magatzem de bocois de Ramon Martí, que comerciava amb els baixos dels vins.

   El mercat en aquell emplaçament, només  devia durar quatre o cinc anys. Potser era culpa del solar, que podia tenir una marfuga o una maledicció, ja que l’any 1980 l’Ajuntament va oferir aquell solar a Campsa per a que hi posés una benzinera per a gasoil agrícola pels pagesos, i no ho va acceptar.

   De fet, la producció d’hortalisses havia baixat considerablement en la mateixa mesura que minvava el nombre de pagesos.


 

Poc temps després de constituir-se l’Ajuntament republicà, i concretament a la comissió del 28 d’abril de 1931, el regidor Esteve Ferrando, proposa que es faci un mercat per a la venda dels fruits de la terra, acordant-se fer-ne un estudi, veient el que fan els altres pobles de la rodalia.

   S’ho van prendre en serio, i a la Comissió següent del 5 de maig, ja es constitueix una comissió per estudiar la qüestió del mercat, formada per les forces vives: per la Societat dels Obrers, Anton Bertran Pujals i Josep Martí Gesalí; pel Sindicat, Esteve Alcové Alberich i Lluís Saltó Pujals; pel Fènix, Pau Martí Granell i Josep Roca Salvadó; per l’Ateneu, Magí Guardiola Barenys i Josep Sauné Benach i pel Centre Catòlic, Anton Clavé Solé i Josep Clavé Llauradó. Se’ls recomana que vagin a Riudoms i Cambrils a veure com ho tenen.

   Una representació dels comissionats hi devia anar de seguida, puig que a la Comissió del 12 de maig s’acorda fer una crida a tota la població, el proper dissabte a les escoles i que per plebiscit, es decideixi si hi ha d’haver mercat o no.

   No he pogut saber si es va fer o no l’assemblea, el cert és que l’Ajuntament, va acordar a la comissió del 19 de maig, donar suport moral i material al mercat que s’inaugurarà el proper dia 27 a les 7 de la tarda al passeig del carrer de Monterols, on es reforçarà l’enllumenat públic. Els venedors hauran de pagar 5 cèntims per cada caixa, sac o cove exposat i altres 5 cèntims per cada pesada.

   Al Diari de Tarragona del 6 de juny de 1931 hi havia la crònica següent: 

  El passat dia 27 va ser inaugurat el nou mercat de fruites de Vila-seca fet per obra i gràcia del nou Ajuntament. El mercat pot permetre evitar la concurrència de la pagesia al mercats de Reus que comporta marxar de matinada i perdre mig jornal alhora que ser víctimes dels intermediaris desaprensius. El Mercat està situat al passeig que hi ha al costat de la plaça dels Màrtirs de la República o sigui dels capitans Galan i Garcia Hernández. El dia de la inauguració hi va acudir quasi tot el poble per testimoniar l’alegria i està clar, la totalitat dels pagesos que podran vendre les seves preuades collites de patates, fesols, carxofes, etc. que van cotitzar-se a bons preus pels compradors que també hi ha acudir amb els seus propis camions. Pels aliens al sector agrari, han de tenir en compte que el mercat d’aquesta vila pot subministrar tomaques i fesols (o potser bajoques) per atendre el consum de la meitat de Catalunya. Durant el mes de juny al mercat de Reus els pagesos vila-secans hi portaven uns 25.000 quilos de tomaques i fesols (o potser bajoques) que a preus mitjans suposaven unes 10.000 ptes. a més de les trameses per ferrocarril a tots els punts d’Espanya. 

   Hi havia una altra nota al diari Tarragona Federal del 19 de juny que deia això:

Ahir el governador civil va visitar el mercat municipal de fruites i verdures de Vila-seca, del que en va fer grans lloances.

    Hi devia haver una comissió extra-oficial del mercat, atès que segons consta a l’acta de la comissió municipal del 31 de maig de 1932, demana a l’Ajuntament que, a més dels 10 cèntims per embalum que es pesa al mercat, si afegeixin 5 cèntims als bultos més grans, per a pagar les despeses de pavimentació fetes.

    Al cap d’un mes, l’Ajuntament acorda comprar una bàscula pel mercat. Després d’aquesta anotació ja no trobo cap més referència al mercat del Passeig.

   En canvi trobo que, al Diari de Tarragona del 27 d’agost de 1933, es fa esment al nombre de carros que van al mercat de Tarragona, i s’hi troben força carros vila-secans, que moltes setmanes son el poble d’on hi van més carros de les rodalies. El mes de setembre de 1933 hi van anar entre 74 i 78 carros a la setmana, això que és temps de verema. El mes següent, entre 54 i 119 carros setmanals dels pagesos vila-secans. En un resum de l’any 1934, la presencia de carros vila-secans a Tarragona va ser d’un mínim de 15 el febrer a un màxim de 93 carros setmanals el setembre.

   Això vol dir que ja no hi ha mercat al passeig, i que si hi ha aquests carros cap a Tarragona, n’hi deuen haver com a mínim, per no dir més, altres cap a Reus. Del mercat al poble, ja no hi ha cap constància a les sessions de l’Ajuntament republicà.

   Hi consta al llibre d’actas, de la Comissió Gestora Municipal, que és com se'n deia de l’Ajuntament en els anys de la postguerra, en data 28 de maig de 1944, es va proposar,  ates que en aquells temps estaven intervinguts fruits i verdures, tornar a obrir el mercat diari dels pagesos, que tants bons resultats va donar l’any 1932. La cosa no va passar d'aquí i es va trigar uns quants anys fins que es va muntar un nou mercat a la placeta dels gitanos.


 

Tenia intenció de relatar el meu record del mercat dels  pagesos de Vila-seca, tal com el veig veure néixer i amb els anys desaparèixer. Però abans, se m’acut que hi han uns antecedents de la venda de productes agraris al carrer, en una mena de mercadet que es va fer a Salou, per part de pagesos de Vila-seca.

   La cosa devia començar deu fer quasi cent anys, a les beceroles del turisme a Salou, tot i que ja hi havia moviment de gent de fóra. Els pagesos que produïen fruita i hortalisses, més enllà de les que necessitaven pel seu propi consum familiar, les havien de vendre, naturalment. Quan en feien quantitats rellevants, tenien l’opció d’anar als mercats de majoristes a Reus o de Tarragona, però si no en tenien massa podien provar de vendre-les a Salou en parades al carrer.

   Ho van demanar a l’Ajuntament, i aquest els hi va organitzar. Com que els peticionaris no eren gaires, van acordar de deixarien plantar deu parades a deu pagesos, de manera que, abans de començar la temporada, farien una subhasta, i el que fes l’oferta més elevada, podria triar el lloc on plantar la seva parada, el següent, triaria la segona i així successivament. L’oferta mínima havia de ser de 10 pessetes.

   He pogut fer-me amb les dades corresponents a l’any 1930 i següents, fins a la plena guerra civil, i d’aquest període l’oferta més alta, fou feta l’any 1930 i va ser de 50 pessetes. Cap altre any hi hagué ningú que hi arribés, i les ofertes més elevades anaven a redós d’entre 25 i 30 ptes.

   L’any 1931, els paradistes van demanar poder-se plantar al carrer de Barcelona, però l’Ajuntament no els hi va autoritzar, i els va deixar instal·lar-se al costat de la Duana. Tampoc va acceptar la proposta de fer un preu únic de 10 ptes. i sortejar la situació de les parades.

   Els pagesos que hi van concórrer més en aquest període que he esmentat foren: Anselm Pujals Saltó, Joan Figuerola Marti, Tomas Cabré Forns, Pau Ferran Plana, Josep Domingo Sans, Joan Isern Cavallé, Esteve Ollé Gironès, Pau Reverté Gran, Esteve Saltó Magriñà, etc.

   Van passar els anys, molts, i amb l’adveniment dels nous Ajuntaments democràtics, l’any 1979 hi hagué un intent de reviure aquell mercat de pagesos, amb una proposta de posar unes parades al carrer de Carles Buïgas, però l’intent no va arribar a quallar.


 

Ja hem quedat en que els homes anaven al cafè. Està clar, que no pas tots, però un o altre dia, la immensa majoria. A cada casa hi havia unes normes i uns costums, però podem generalitzar, dient que els joves començaven a anar al cafè quan ja anaven al defora.

   Encara que dic “anar al cafè”, no vull dir que necessàriament  anéssim al bar a prendre cafè o qualsevol dels seus variants, ni tan sols que hi anéssim a prendre  una consumició del que fos, al taulell. “Anar al cafè” volia dir anar a passat una estona, o una tarda al local escaient, en el sentit de que “cafè” també vol dir establiment.

   Cadascú tenia la seva forma particular d’anar al cafè: hi havia qui hi anava cada dia, altres només els dissabtes a la nit i els diumenges a la tarda, alguns només hi anaven els diumenges al matí, etc. Quan estaven plens del tot, i era difícil trobar-hi una cadira, era els diumenges a la tarda de l’hivern, llavors hi anava quasi tothom, des de després de dinar fins a l’hora del cine. Els dies feiners, per raons obvies, qui anava al cafè ho feia després de sopar, excepcionalment alguns hi anaven abans, cosa que solia passar a l’hivern quan la tarda s’anava fent curta. No cal dir que els dies de pluja, els homes solien anar-hi també a la tarda.

   Quan jo vaig començar a anar al cafè, si en demanava un, m’engegaven una tassa amb un plateret, un terròs de sucre i una cullereta, però si el demanava una persona gran, a més del que em donaven a mi, també li posaven a la taula, un got i una ampolla d’aigua. Una ampolla que era d’un tipus especial i que només es veia als bars, devia tenir una cabuda d’un mig litre, amb una forma bombada per la part de baix, un coll ample que acabava amb un tap de baquelita negre roscat, i per sota de la rosca hi havia un doble forat, per on s’abocava l’aigua al got. Era tan especial, que no n’he vist mai més enlloc.

   En relació a aquest acompanyament del cafè, no puc per menys que recordar, el que feia un home gran que coneixia, amb tots aquests amaniments. Quan li portaven el cafè, hi tirava el sucre, remenava i en posava una culleradeta al got, i l’omplia d’aigua, i  començava a beure’n a glopets. Quan acabava, repetia l’operació, cullereta de cafè, got ple d’aigua i anar bevent... i així li durava tota la tarda, des de quarts de quatre fins a les vuit del vespre. El més curiós del cas era, que quan demanava al cambrer, volia que el cafè fos ben calent i l’aigua molt fresca.

   Això de passar-se tota una tarda al cafè, quan es tractava de les societats, no hi havia res a dir, els socis son els amos, però quan això passava en un establiment privat, la cosa era ben diferent, ja que sovint es queixaven de que, un parell de clients consumint una tassa de cafè, que valia dos rals, es podien passar tota la tarda del diumenge ocupant una taula, cosa que no els hi anava be pel negoci, i menys encara si algú d’ells era un “cul de mal seure” i els hi trencava una cadira.

   Naturalment a més a més del cafè normal, es podia prendre cafè amb llet o un tallat tot i que no era gaire habitual, potser per la manca de llet bullida envasada, que no es podia deixar d’un dia per l’altre sense nevera. En canvi, si que es demanaven i consumien cigalons o carajillos, com també s’acompanyava el cafè amb una copa de conyac o d’anís.

   D’altres begudes del temps anterior a la Coca-cola, només hi havia cervesa, gasosa, Plim i taronjada en una ampolla de la marca Orange crunch, que portaven els de cal Gili de Reus o Blandinieres de Tarragona. A les festes majors, que hi havia més consum, es podien beure taronjades, llimonades i roselles a dojo, servides en gerres i excepcionalment, també xampany.

   L’activitat més important dels cafès, eren les tertúlies, i el personal s’anava agrupant en taules segons les seves afeccions: els esports, la caça, la política, la tafaneria, etc. també era normal que s’apleguessin per l’edat.

   Un servei molt important dels cafès, especialment els de les societats, era que tenien els diaris, tan és així que hi havia homes que hi anaven expressament per llegir els diaris. Els que solia haver-hi eren: El Diario Español, La Vanguardia i El Mundo Deportivo, a vegades també hi trobaves El Correo Catalán, i els dilluns, La Hoja del Lunes.

   Alguns cafès tenien ràdio, però no tenia massa adeptes, a no ser que hi hagués un partit de futbol molt destacat, en canvi quan vingué la televisió, per allà a l’any 1960, si que va despertar l’interès general al menys fins que ja tothom en tingué a casa.

   A més a més, com que alguns si passaven moltes hores, es buscaven alternatives per passar el temps, per això hi havien els jocs de taula, de domino i, amb major tirada, les cartes, amb les que es jugaven diners per donar-li més al·licient. Si només si apostava calderilla, es jugava al domino o a la botifarra o manilla, i a vegades ni tant sols xavalla, que s’ho feien amb garrofins i faves. Però si ja es feien apostes més potents, amb bitllets, es jugava al golf, al set i mig o als muntets.

   De vegades i de forma especial i a temporades, es feien timbes on es jugaven molts diners, i per això es feien d’amagat en alguna dependència allunyada de tothom i especialment de la guàrdia civil que ho vigilava.

    A més dels jocs de taula, també hi havien al Casino i a l’Ateneu un billar i un futbolin, l’un pels més grans i l’altra pels més petits.

   En aquells temps, els cafès de les societats eren la segona casa dels homes del poble.

 


 

   Temps enrere, anar al cafè formava part de la rutina habitual de la vida del poble, era com anar al tros, anar a comprar, anar a caçar, anar al cine , anar a missa els que hi anaven o anar al metge quan no et trobaves bé. Això era així però, al cafè, només pels homes.

   Del meu record més remot, s’anava al cafè, a les societats, al Casino, a l’Ateneu, al Centre o al Sindicat. També, a la Fonda.  Si ens remuntem més enrere, he sentit dir que també s’anava als Obrers que va ocupar el local que havia sigut el cafè de Puerto Rico, o al cafè de La Paloma, que més endavant, va allotjar l’Ateneu, o al cafè de ca Benach, que uns anys més tard va tenir un intent de reobertura per part de Simeó Rull, tot i que sense gaire concurrència, i acabà transformant-se en una botiga repartidora del gas butà entre altres coses. Si ens apropem més ençà, naturalment a Las Vegas, que també una societat.

   Els locals esmentats, tenien obert cada dia, excepte el Centre Catòlic que només obria els dissabtes al vespre i els diumenges, potser perquè el conserge no hi vivia com passava als altres locals de les societats. Tot i ser el cafè menys concorregut, era l’únic que tenia local d’hivern a primer pis, i d’estiu als baixos amb l’avantatge de que tenia l’hort a l’aire lliure.

   La majoria d’homes de Vila-seca eren socis d’una de les tres i després, quatre societats, i cadascú anava a la seva i gairebé mai a una altra. Insisteixo en que els socis sempre eren els homes, las dones només van començar a ser-ho a tocar del segle XXI.

   Al Sindicat, hi anava poca gent, tant si eren com no socis d’alguna altra entitat, ja que quasi tothom n’era soci del Sindicat. He sentit dir que els primers anys de la seva vida el cafè havia estat molt concorregut, potser el que ho era més del poble, però amb els anys va anar decaient. Alguns s’excusaven a que els hi costava pujar aquell ram d’escales tant llarg, ja que el cafè era al pis de dalt, que compartia amb l’habitatge del conserge, d’altres perquè l’oferta era escassa, o que hi feia fred a l’hivern i calor a l’estiu, el cas és que la clientela va anar fugint. Del meu record, quan ja era conserge en Demetri Sendra, encara hi anava algú tot i que l’oferta es limitava a cafè, anís i conyac. Durant uns quants anys en van quedar a la sala de reunions, com a record, un parell o tres taules de marbre, que eren les pròpies dels cafès d’abans.

   Al cafè de la Fonda, hi anaven els que no eren socis de cap altra entitat, tot i que per a ca la Sunta, tret dels que hi anaven al cafè, hi passava tothom homes, dones i canalla, però per “fer el vermut” acompanyat d’unes gustoses tapes que feia el Salvador o anar a comprar gelats.

   A la Fonda, a l’Ateneu i al Casino, tenien un bon equipament, unes cafeteres com cal, nevera de gel, prestatges amb licors, etc. darrere d’un taulell, mentre que al Centre (a l’hivern) i al Sindicat, treien la comanda d’una quarto adjunt a la sala del cafè. En tot cas, recordo perfectament com els dies que hi havia algun esdeveniment com la festa major, totes les societats disposaven d’uns cociols amb gel per posar les begudes en fresc. Quan encara anava així el refresc de les begudes, ja hi havien els congeladors elèctrics per a conservar els gelats, que quasi sempre eren barres de diferents gustos, els “tomàquets” i els polos.

   Pels volts de la revetlla de Sant Joan quan començava l’estiu, al Casino posaven una part de les taules al jardí de vora el carrer, al Centre s’instal·laven a la planta baixa i també a l’hort que tenien, a l’Ateneu i a la Fonda les posaven al carrer just davant dels seus respectius locals i a Las Vegas ho tenien millor, ocupaven tota la part de dalt del “passeig” com encara ho fan al dia d’avui.

 


 

   Temps enrere, el gener del 2015, ja vaig fer un relat de com es feien els enterraments en els temps llunyans del meu record, quan els capellans feien tots els resos en llatí, i en procés de la cerimònia, ni els homes ni el difunt entraven a l’església, només les dones i no es feia cap funeral dels dits com “de cos present”. En tot cas es feia una missa de funeral l’endemà o al cap d’uns dies.

   Aquest costum es va canviar una primera vegada, quan es va establir la norma de que l’enterrament es faria sense que el capellà anés a la casa mortuòria i la comitiva de família i seguici anaven cap a l’església. El homes es quedaven a fóra amb el fèretre al vehicle mortuori, i els familiars s’arrengleraven a la façana del temple, i la majoria dels homes passaven a donar el condol a la família i...cap a casa.

   La part femenina de la família ja havia entrat a l’església en arribar la comitiva a la plaça i prenien seient als primers bancs de la dreta. Un cop acabat el condol a la plaça, entraven a l’església el difunt i el homes, el capellà els acompanyava des de la porta fins el davant de l’altar on deixaven el difunt, i el cap del dol masculí prenia seient als primers bancs de l’esquerra.

   Tot seguit es feia la missa o cerimònia substitutòria  i en acabat els assistent donaven el condol, primer els homes i després les dones, pujaven pels passadissos laterals i baixaven pel central i... es donava per acabada la cerimònia.

    Quan vingué de rector Mn. Pairot, l’any 1992, volgué eliminar el passeig del condol dins l’església i proposava que sortissin a la plaça els familiars i la concurrència els hi donés el condol a la plaça. Això provocà un malestar i gran rebombori de protesta ja que a la gent no les hi agradava. Alguns fins i tot van anar a queixar-se al bisbat.

   La proposta fou anul·lada i el procés funerari va seguir com abans, fins que l’any 2004, que fou estrenat el tanatori municipal. La introducció d’aquest element a la vida local comportà l’acabament del condol al domicili del difunt i les vetlles nocturnes. Qualsevol apropament al condol convencional es traslladava al tanatori. Quant a l’enterrament, a l’hora fixada, tothom fa cap a la plaça de l’església, els familiars cadascú pel seu cantó i el cotxe fúnebre, també.

   Una estona abans de l’hora els homes passen a  donar el “cop de cap” als familiars masculins, com abans i les dones i alguns homes entren al temple, com abans i la resta de la família masculina també, com abans.

   S’ha establert el costum per una bona part dels funerals, d’afegir música instrumental o vocal a la cerimònia que facilita l’empresa funerària. El condol en acabada la cerimònia recentment ha canviat. Els assistents ja barrejats homes i dones, pugen pel passadís de l’esquerra i passen pel davant del cap del dol, tant dels homes com de les dones, baixant pel passadís de la dreta fins a la porta on els empleats de la funerària els hi donen l’esquela, si és que n’hi ha, que és quasi sempre.

   Recentment s’ha establert el costum de obviar aquest condol a l’església, en un percentatge considerable. El sacerdot diu, en nom de la família, que la gent s’abstingui de donar el condol. Això, abans es feia de forma molt excepcional quan es tractava d’una mort molt sentida, com solia ser la d’una persona jove o en una mort per accident.

   Caldria que qui ho decideix, tingués en compte que una bona part dels assistents als funerals, hi van, més que per a resar pel difunt i la seva família, per a donar-los-hi el condol, i és molt habitual que es sentin frustrats. Penso que per consideració als assistents, que normalment son amics, coneguts i/o companys de feina, s’ha d’acceptar rebre el condol també a l’església.  


 

L’ús dels renoms és una tradició ben nostrada. Els renoms son propis dels pobles, i no s’escauen a les ciutats, per això quan els pobles es transformen en ciutats com el nostre cas, l’ús dels renoms es perd.

   Del meu record, quasi totes les cases del poble tenien un renom, i a vegades, més, i la gent els emprava amb tota la naturalitat del món. Dels renomenats, la majoria no els hi sabia greu que els cridessin pel renom, i fins i tot ells mateixos l’empraven: sóc de ca la Guitarrona, per exemple. En canvi, a d’altres els hi sabia greu, o senzillament els ofenia que el seu renom fos emprat.

   A vegades, l’ús del renom, era imprescindible per identificar una persona. Recordo que a la llista del Sindicat, quan s’esmentava a Josep Pujals Xatruch, s’havia d’especificar si era “Bileu” o “Fèlix”. Els renoms doncs, contribuïen a identificar millor a la ciutadania, era com el tercer o quart cognom. Sempre he pensat que aquells països que només empren un únic cognom, deuen haver de anar a raure als renoms per a identificar una persona. No sé com s’ho deuen fer. En altres cassos, podia passar que un mateix renom, fos identificatiu de diferents famílies i llavors, calia raure en la ubicació de la casa: ca Liré del carrer de l’Hospital, ca Liré del carrer del Carril, o ca Liré del carrer de les Creus, posem per cas.

   Els renoms, talment com els noms propis, també eren denominadors que identificaven cases, llocs o indrets del terme, ca la Pepa Maca, ca Ferreret..., la mina de Cantí, la pujada de Palacio...  el mas de l’Arengadeta, el mas de Palano... el pinar de Perruquet... etc.

   L’origen dels renoms és força variat. Sovinteja bastant el renom provinent del nom propi d’un ancestre, Gaspar sense anar més lluny, que és el de cal pare, o Ritu, que és el de ca la mare, Canaru, Baldiri, Mateuet, etc. També n’hi ha força que provenen de cognoms, com Forgas, Cucala, Bonfill, Gavaldana, Sarrala, etc. Altres, estan relacionats amb l’ofici o feina, Pagès, Botaret, Cadirera, Cantarer, Cuiraser, Marineritu, etc. N’hi ha relacionats amb llocs, com Flixet, del Cafè, de l’Hort, del Forn, etc. També amb situacions o aspectes personals algun ancestre com Coix, Grassot, de la Prima, Sense-celles, etc.  Sembla que n’hi ha alguns deriven d’una certa malifeta d’algun besavi Pataquetes   i finalment, un bon nombre de renoms dels que no puc esbrinar l’origen.

   Al llibre de Ramón Amigó, “Toponímia de Vila-seca de Solcina i del seu terme municipal” monografia num. 6 de 1978, si recullen un bon nombre de renoms del poble. En publicar-se, alguns vilatants, pocs, els va molestar la publicació, d’altres com Josep Seritjol, lamentava que dels dos renoms de casa seva, Pecatis i Palleta, no en sortia cap.

   No tots els renoms vila-secans surten al llibre, n’hi ha més. Jo mateix en tinc una llista inèdita. Però amb els renoms, no és el mateix que amb les paraules pròpies del nostre poble, que com més en sapiguem millor. Dels renoms, saber que van ser una realitat, i que es va perdent, ja n’hi ha prou.


 

Els que em coneixen saben molt bé que, des de fa molts anys, quan es parla de la referencia d’alguna persona, per a vincular-la a un indret o localitat, dic, que el important en aquest sentit no és allà on a nascut, sinó allà on viu i si pensa morir. Si no volem ser tan estrictes, potser és igual si hi ha nascut, o si hi ha mort. Amb seguretat, que és molt més important i transcendent que, en aquell indret, poble, ciutat o nació, hi hagi deixat una empremta, que hagi influït als seus ciutadans, en qualsevol vessant de la seva vida, per a millorar-la.

   Si anem a la Viquipedia o a la web de la Biblioteca, i busquem els vila-secans il·lustres i trobem, entre altres, el nom de Maria Elena Masseras Ribera, nascuda a Vila-seca l’any 1853. El nom d’aquesta senyora a Vila-seca ha sigut institucionalitzat. Primer posant el seu nom al Centre d’Assistència Primària, i ara més recentment, al Centre d’Estudis Vila-secans.

   Segurament que es va posar el seu nom al CAP, per raó de que va ser la primera metgessa d’Espanya. Al Centre d’Estudis Vila-secans, potser si afegia el fet de ser dona, doncs pel que es dedueix de la seva revista Emprius, el feminisme és un factor d’interès prioritari del Centre.

   De fet, qui tenia potestat per posar nom al CAP, no hi devia tenir massa afecció a la Dra. Masseras, ja que al nou CAP ja no se li va posar el nom. Ni el seu, ni cap altre, al menys de moment.

   Em disculparan els promotors i adeptes a aquestes institucionalitzacions, però no crec que el fet d’haver nascut a Vila-seca sigui una raó suficient, en major mesura si es té en compte que va ser un fet casual, en funció d’una ocupació temporal del seu pare. Segurament que hi visqué uns pocs anys de la seva més tendra infància, si tenim en compte que els seus dos germans ja van néixer en altres dos pobles.  

   Naturalment que considero que Helena Masseras va ser una personalitat indiscutible, però no pas una figura vila-secana, pel sol fet d’haver-hi nascut i passar-hi una petita part de la seva vida, precisament els primers mesos. A Vila-seca hi han hagut molts altres metges i metgesses, evidentment no tant destacats, però que hi han deixat una part important de la seva vida personal i professional al servei de la comunitat.

   En relació a l’article sobre l’Helena Masseras publicat a la revista Emprius, no puc per menys que fer esment, a que al final, es fan referències bibliogràfiques diverses i de fora del nostre poble, i en canvi no se’n fa cap, al magnífic article sobre la senyora Masseras  publicat l’any 2000 per una metgesa vila-secana, la Lurdes Rofes, publicat en una revista vila-secana, El Pont de Fusta, num. 242.

 

   Per acabar vull fer esment a un altre nom, el de Claudia Padró, que  dona nom al local municipal, avui ocupat pel Casal de la Dona i abans pel voluntariat local, al carrer Requet de Fèlix. Si a l’Helena Masseras, la coneixen un 5% dels vila-secans, de la Claudia Padró no crec que sàpiguen qui és, ni el perquè del nom al local,  la meitat dels regidors de l’Ajuntament.



 

En general, els noms dels carrers, quan son de lloc, es perquè hi tenen una relació més o menys directe, i quan es tracta de persones, ve a ser en homenatge, agraïment o reconeixe-ment pel que va fer pel poble, la persona, el nom del qual si dedica la via.   

   A Vila-seca tenim un castell, un dels edificis més importants del poble, i sens dubte el més vistós i espectacular, que forma part de l’estructura de l’Ajuntament i que té un entorn força escaient.  

  Relacionat amb el castell hi ha una uns quants carrers i places amb noms que hi tenen relació directe. Vegem-los:

   Carrer del Castell. El nom ve, del canvi de nomenclatura de l’antic “camí del Castell” quan l’entorn era rústic, i al passar a ser zona urbana, el camí es converteix en carrer.

   Avinguda Ramon d’Olzina. En honor al primer feudal, de la vila de Vila-seca dels Olzina. Jo no acabo de veure gens clar, el perquè s’ha de retre homenatge a un personatge, que era senyor de vides i hisendes dels seus vassalls, a qui tractaven com a esclaus, i com que treballaven les seves terres, se li quedaven una part de les collites. L’any 2008 ja vaig escriure que em semblava una aberració commemorar  el vuitè centenari de l’atorgament de la Carta de donació de Vila-seca amb els homes i dones que allí habiten i els que endavant hi viuran... tenint en compte que nosaltres som els “descendents” d’aquells pagesos que havien de retre servitud al seu senyor d’Olzina.

   Carrer Alfons I. Que fou el rei donant del senyoriu. Suposo que aquest deu ser el motiu de l’homenatge, ja que no hi cap altre carrer dedicat a un rei medieval.

   Carrer Beatriu de Queralt. Senyora del Castell i de Vila-seca que l’any 1398, va comprar en subhasta pública, els drets dels Olzina i que durant uns anys en fou ama i senyora feudal.

Gràcies, de què?

   Carrer de Pere de Cardona. Arquebisbe que era baró de Vila-seca del Comú i que va comprar els drets que  aleshores tenia Caterina Papiol viuda de Gaspar de Saportella, sobre Vila-seca de Solcina. Va fer la compra amb l’ajut dels 100 ducats d’or que es veieren obligats a posar els veïns de Vila-seca del Comú. Un altre feudal a qui cal agrair, què?

   Plaça de Joan Kies Hellmont. Va comprar el Castell a la Mitra tarragonina a finals del segle XVII, el va enderrocar tot menys la torre, i va construir un nou edifici imitant un mas holandès. Aquest, ja no era feudal, és a dir que no tenia drets sobre les persones. A més, era austriacista destacat, i introduí a Vila-seca el negoci de les olles o destil·leries per fer aiguardent. Crec que és totalment acceptable el nom.

   Carrer del Comte Sicart. La senyora Josefa de Torrents Higuera, mare de Isidre Sicart Torrents, primer comte de Sicart títol atorgat pel papa Pius XI l’any 1875, va comprar el castell a Antoni Kies Muñoz que n’era propietari, després d’un litigi entre els successors de Joan Kies. El nom del carrer va ser posat molt més abans que tots els anteriors, primer des de la cruïlla amb el carrer de l’Hospital i després de la Guerra des de la plaça de Voltes fins a les cadenes del tren. El senyor comte, durant la guerra civil darrera, era un comandament de l’exèrcit franquista, i s’havia sentit dir que, quan el 15 de gener de 1939, els nacionals entraren a Vila-seca, anaven sota el comandament del comte Sicart. Ho vaig preguntar a una persona gran que estava al corrent del que havia passat aquells anys, i m’assegurà que no fou així, però que va influir sobre el màxim comandament, per a que, contràriament al que feien les tropes marroquis de Franco, a l’entrar als pobles conquerits, que ho saquejaven tot i si podien es feien amb alguna noia, aquí a Vila-seca, no toquessin res ni a ningú. Gràcies, però era franquista.


 

Dèiem que, malgrat l’empenta que ara fa quasi cent anys tingué a la pagesia vila-secana amb la construcció del Celler, aleshores, ningú es podia imaginar que només tindria una tant curta durada.

 

   En aquest sentit, i per copsar la situació dels últims anys, potser ve a tomb, veure la valoració que en feia jo mateix l’any 1977 a la Memòria de la Cooperativa, de la que aleshores, n’era secretari. Vaig escriure:

 

    “... no pensem que la manca de mà d’obra és la única causa de la disminució del cultiu de la vinya, perquè si el preu del vi hagués estat en consonància amb l’evolució general dels preus, possiblement la baixada no hauria estat tan palesa. És a dir que la manca de rendibilitat ha estat el motiu principal.

   Ens donarà una idea del desfasament entre els preus de venda del vi i el conjunt de les despeses imputades al celler, el següent quadre:

 

 

Preus de venda

Despeses del celler

Any

Ptes/grau

Index

Ptes. totals

Index

1941

19,139

100,0

50.536,29

100,0

1951

25,342

132,4

159.048,39

314,7

1961

37,090

193,8

518.011,01

1.025,0

1971

72,163

377,0

1.275.491,90

2.523,9

1975

73,741

385,3

1.999.298,00

3.956,2

1976

91,793

479,6

1.709.106,70

3.381,9

 

és a dir, que en el període 1941-1976, mentre el preu del vi s’ha multiplicat només per 4,8, les despeses del celler ho han fet per 33,8. Així doncs a l’increment de les despeses de cultiu, hi hem d’afegir aquestes imputables al procés d’elaboració”.

 

   Hi ha un altre vessant que, si més no, resulta significativa, perquè es refereix al consum local del vi de la Cooperativa.

 

   “...Vegem en el quatre següent, l’evolució del consum local del nostre vi, que suposa el camí més directe a la venda fraccionada, com ha anat baixant en xifres absolutes.

   Aquesta minva de consum és molt més greu si tenim en compte la contrapartida que suposa el creiximoni de la població, com queda especificat al mateix quadre; de forma que, si durant el llarg període 1940 – 1965 i amb seguretat els anys anteriors, el consum per càpita suposava anualment entre 80 i 90 litres ara, el 1976 no arriba a 10 litres de vi del Sindicat per habità i any.

 

 

Producció

Consum

 

 

 

Període

Hl.

Hl

%

Població

Lts/habitant

1941-45

15.643,67

2.894,89

18,5

3.251

89,1

1946-50

15.014,44

2.440,27

16,3

 

 

1951-55

25.368,22

2.730,42

10,8

3.080

88,6

1956-60

30.226,27

2.694,10

8,9

 

 

1961-65

28.111,13

3.157,16

11,2

3.976

79,4

1966-70

19.246,96

2.871,96

14,4

 

 

1971-75

14.647,82

2.352,60

16,1

9.161

25,7

1976

7.229,42

1.214,75

16,8

12.306

9,9

 

   És a dir que, si la població actual, consumís els 79,4 litres del període no tant llunyà 1961-65, la producció total no arribaria per a satisfer el consum local.”

 

   El consum local, és la suma del dels socis i el que es venia al detall. Els socis, després de la verema demanaven el vi que consideraven necessari pel seu consum, li feien una cartilla i cada vegada que anaven a retirar-ne se li anaven descomptant. Els socis anaven amb carretells o garrafes, i primer se’ls hi omplia directament de la tina corresponent i més ençà s’instal·là un distribuïdor que alhora mesurava la petició.

   Per a potenciar el consum local hauria resultat imprescindible millorar la qualitat, i això aleshores era impensable. En canvi ha passat els anys i el cultiu de la vinya ha reviscolat, de forma localitzada, i avui, en l’àmbit del que era el terme llavors, hi han tres cellers, que cultiven les seves pròpies vinyes i produeixen uns vins excel·lents.

   Hauria estat possible la pervivència, però...

 


 
1 2 3 ... 27 28 29  Següent»