Els pagesos quan es fan vells, no deixen mai de ser pagesos, fins que la salut els hi permet, i només han estat en una època recent, condicionats per la mobilitat.

   No cal dir que el medi de transport del pagès, fins als anys cinquanta del segle passat, era el que es venia emprant des de dos o tres segles enrere, és a dir, el carro. Amb el carro els pagesos vells, anaven a tot arreu sense cap problema, doncs és el que havien tingut tota la vida de generacions ençà. Podien tenir algun entrebanc, si tenien una mula esquerpa o un cavall esvalotat, però amb l’ajut d’un bon mànec, els posaven en solfa. En algunes cases, hi havia una somereta dedicada només a estirar un carret i, excepcionalment, la posaven amb uns tirants al temps de la verema, per ajudar a treure el carro del terreny tou, o quan el carro gran carregat, necessitava ajut en una pujada.

   El problema pel transport dels pagesos vells, vingué quan a la casa compraven un tractor, que conduïa el fill o el gendre, i quan sortien de casa amb el cultivador o la fresa enganxats,  no hi havia forma ni legal ni lògica, d’encabir-se al tractor. Alguns, si no havien de passar per la carretera, podent ser vistos pels civils, seient al parafang, amb el risc de caure a la frenada més suau. En algunes cases, més aviat poques, van cohabitar el carro i el tractor i de moment el pagès vell, sortia del pas, però era unes solució provisional i de curta durada.

   L’alternativa real van ser les furgonetes, tant las “cauvas” com en deien a les DKW, o les 2CV, que van fer cap a les cases dels pagesos, i aleshores, el vell anava més acomodat que mai, cap al tros. Els vells però no conduïen aleshores, i tornaven a dependre dels fills o gendres. Més endavant, està clar que van conduir, perquè n’havien aprés i tret el carnet sent molt mes joves, com a màxim, per sota dels cinquanta anys, i aleshores sí, fins i tot alguns arribaren a conduir tenint més de 90 anys.

   Però aquests canvis van coincidir amb la minva de l’activitat pagesa. La meva generació, uns quants anys endavant i alguns enrere, ha sigut la de l’abandonament de la pagesia. A mitjans del segle XX, el percentatge de la població activa vila-secana pagesa superava el 80%, (sobre una població de 3.000 habitants) però a partir d’aquest moment, va començar el declivi. Segons l’”Estudi sobre Vila-seca – Salou” l’any 1965 la pagesia ja només era el 25,25% de la població activa (sobre un total de 7.300 habitants) i el 1976 ja havia baixat fins el 6,74% (amb una població de 15.200 habitants entre Vila-seca i Salou). Actualment el nombre de pagesos com a tals, es poden comptar amb els dits de la mà i cap ni un per sota dels 40 anys. La majoria de les terres conreades del terme, ho son per jubilats o ex-pagesos que treballen en altres sectors i practiquen la pagesia a temps perdut o parcial.

   Era costum que els pagesos més grans, més vells, eren els amos de les terres, de la casa i de tot el que hi havia dins. Els socis de la Cooperativa  i els titulars de les llibretes de la caixa o del banc, també eren els més grans de les cases. En general, era així, però cada casa s’ho apanyava a la seva manera, des de els vells més autoritaris fins als més lliberals. La cosa va canviar bastant quan es va començar a cobrar “del retiro” o de “la vellesa”, perquè, encara que pocs, els vells rebien mensualment uns diners per ells, i com que el pagès, amb poc en té prou, ja va anant desprenent-se de l’ús de les seves propietats, deixant a fills o gendres, el domini dels bens familiars.

   Afegint al que vaig escriure l’altre dia, sobre les relacions avis-nets, he de rememorar que, quan la canalla anava al defora, alguns dies durant les vacances, sovint perquè també hi anaven el pare i la mare, si també hi havia l’avi, els nens s’ho passaven més bé.

   L’avi els hi mostrava els nius de gafarrons, piules o barba-roigs amb els ouets gravats, els caus dels taus, les pells de serp, les botanes per agafar alades per anar a parar, l’herba-fam per curar els cops, els mocs de l’avellaner que son flors encara que no ho semblin, com s’empelta una prunera i en surt un presseguer, les cicatrius d’un llamp a la soca d’un garrofer, els aubellons on s’amaguen els toixons... i així dotzenes i dotzenes de vides i vivències que son al camp, i si ningú t’ho explica, no te n’assabentes pas. Els pares i les mares tenien massa feina i no podien perdre el temps amb aquestes foteses. Per això son els avis.