Del meu record, a casa, el meu pare no va anar mai al mercat de Reus o de Tarragona, però quan vam començar a tenir verdures per a vendre, després dels anys de la secada, primer als comerciants locals i més tard al mercat dels pagesos, vam haver de començar per a proveïr-nos dels envasos apropiats per la presentació de la producció pròpia.

   Només teníem sacs, amb els quals podíem portar-hi les pataques i les bajoques, que les guardàvem i transportàvem en sacs mullats per mantenir-les fresques i en bon estat. Les pataques eren de les varietats Arran Barner (blanca) i Furona (de pell vermella) de llavor que venia d’Àlaba. Les bajoques eren “fines” nanes i “de moda” generalment d’enramar, i tan les unes com les altres, quan passaven de mida, tenien a les vores uns fils que Déu n’hi do. Quan les triàvem, abans de dur-les al majorista, en separàvem les més grosses que ens les quedàvem per consumir a casa, i per tant, a casa, sempre les menjàvem amb fils. En aquells anys, va aparèixer una varietat nova, dita de Buenos Aires, que de seguida van ser rebatejades com a “peronas”, per allò del nom del president argentí d’aleshores. Les peronas no tenen fils per velles que siguin i avui encara se’n cultiven.

   Collir les bajoques era una feina pesada, especialment quan s’havien de collir les nanes, que t’obligaven a anar sempre acotxat i tenies la impressió de que passàvem molt de temps per omplir la senalla.

   Amb els tomaques o pebrots, era diferent, ja que la senalla o el paner s’omplia més de pressa. De tomaqueres n’hi havien de tres classes, les de “totxo”, las de Benach i les “tardanes”. Els pebrots, tots eren de “morro de vedella”. Els tomaques “totxos” eren els que plantavem en quantitat, per a vendre, els de Benach i els “tardans” es plantaven en petites quantitats i dedicades al consum propi. Els de Benach son molt bons i encara se’n planten avui dia, però tenien l’inconvenient que es clivellaven i tenien un mal aspecte per a la venda.

   Això de l’aspecte era important i per això quan s’omplien les caixes per a la venda, es triaven els millors tomaques per a posar-los al damunt, i de cap per avall. És el que en dèiem “fer cares”. A més, els tomaques havien de ser bastant verds, ja que es comptava que arribaven al consumidor, al cap de dos o tres dies.

   Les caixes que aleshores empràvem pels tomaquets les hi dèiem bitllots i eren ovalades i troncocòniques, amb l’oval gran, dalt i el petit a sota i tancat, fetes amb llistons de fusta i lligades perimetralment amb un vímet doble, partit per la meitat de forma longitudinal. Aquestes caixes, tenien una tapa també de llistons de fusta que es lligava amb filferros. Entre els tomàquets i la tapa si posava una protecció de fenàs, fulles de canya, o qualsevol altre protector vegetal. Hi cabien uns 20 quilos de tomàquets.

   Cap el final d’aquest període van aparèixer les caixes rectangulars, que es podien apilar sense perjudicar el contingut, eren un avenç del que posteriorment van ser les caixes de plàstic.

   En aquestes caixes també si encabien els carbassons i les albergínies, tot i que se’n portaven a vendre quantitats més minses. Ni uns ni altres tenien noms varietals.

   Els pebrots, que també se’n manejaven quantitats considerables, es solien portar en paners o coves, quan s’havia de compartir la càrrega amb altres fruits o hortalisses, però si només es traginaven pebrots, se solien portar a dojo, o a granel com en dèiem nosaltres. A dojo, també si portaven els melons que alguns pagesos en sembraven parades per a la venda a l’engròs que, en general solien ser de la varietat “tendral”.

   Un dels aspectes inherents a la jovenalla, fills de pagesos, que ens tocava anar al defora durant les vacances, cosa que no ens engrescava massa, era que, anant al mercat plegàvem més aviat i això compensava.