Els altres éssers vius perjudicats pel la secada foren els pagesos i les seves famílies. A més a més de la minva d’ingressos de les collites, hi van haver d’afegir, tenir mes feina i més despeses.

   El cultiu més afectat va ser l’avellaner de regadiu, una bona part de les plantacions es van haver d’arrencar, a les finques en que es regava amb aigua provinent de mines que es van estroncar i també a les que es poava de pous, el cabal dels quals minvava i en bona part s’assecava del tot.

   Reviscolar les mines era difícil, perquè no es tractava d’ensulsiades, que eren les causes més normals de la minva de cabals, era senzillament, que els corrents soterranis que les alimentaven, s’havien assecat, per tant no valia la pena d’esmerçar-hi esforços inútils. En canvi, amb els pous, potser encara hi havia quelcom a fer. Els pous eren sempre oberts, ja que encara no havíem arribat a fer les perforacions artesianes entubades, per això, quan el pou no havia perdut totalment l’aigua, es feren intents  d’afondir-los una mica més, o provar de fer colls a la recerca d’alguna corrent desconeguda.

   Això, naturalment suposava una despesa, perquè com a mínim s’havia de llogar un minador, i no sempre se’n sortia bé. Més aviat s’ha de dir que, quasi mai es trobava més aigua. I per si això fos poc, s’havien d’arrencar els avellaners esmorteïts amb uns brots curts i moixos, sense perspectives de collita, ni l’any següent ni l’altre, si no s’acabaven de morir del tot.

   Aleshores, arrencar els avellaners, no era una tasca fàcil, al contrari del que va passar al cap de pocs anys, que es mecanitzava total procès, començant pels moto-serres i acabant per els arreus dels tractors que amb uns punxons subsoladors i un bon hidràulic, s’arrenquen les rabasses amb un tancar i obrir d’ulls.

   Està clar que arrencant els avellaners, no hi havia collita d’avellanes que, en moltes cases era l’ingrés més important.

I naturalment si no hi havia aigua per a regar els arbres, tampoc n’hi havia per a les hortalisses que haurien estat la salvació, ja que en qüestió de mesos, hi hauria hagut producció per a vendre i, no cal dir, per a menjar, arribant-se a la paradoxa de que els pagesos haurien de comprar les pataques per fer el bullit del sopar.

   En aquest sentit, val a dir que, la solidaritat familiar, amistosa o senzillament companyonia, va salvar aquesta situació d’emergència, atès que com he dit, alguns dels pous i un parell de mines, no es van estroncar del tot, i així, qui tenia, una mica d’aigua deixava que al seu tros, el parent o amic, si pogués fer un mínim de verdures per superar la carestia de la producció pròpia.

   Alguns pagesos es van veure obligats de cercar una altra feina amb caire de provisionalitat, i només algú va deixar la pagesia definitivament.

   La situació de carestia hídrica va propiciar que es fes el primer transvasament, ja que el 1951 l’Ajuntament va demanar aigua del Pantà de Riudecanyes, pel subministrament de la població, especialment a Salou, i així fou com l’any següent, es feren canonades des de Reus per la vora de la via del carrilet fins a Salou. Davant de Mas Calvó se’n feu un ramal cap a Vila-seca que, crec que no va servir mai per a Vila-seca, en canvi anys més tard, aquest ramal va continuar pels camins de Salou, i dels Emprius, fins a la Burguera i els Estanys, per alimentar la xarxa urbana de l’eixample de Salou.

   La pagesia però, era de pedra picada i ho aguantava tot.