De la mateixa manera que la pagesia del poble recorda l’any del fred, que va ser el 1956, també rememora els anys de la secada, que van ser una mica abans. Naturalment, ho recordem aquells que ja tenim edat, per haver-ne estat conscients del que van patir les nostres famílies.

   Els anys de la secada per un poble que vivia quasi   exclusivament de l’agricultura, van ser per a moltes cases un autèntic daltabaix.

   En aquella dècada dels 40, la pluja a Vila-seca va ser molt irregular i alguns anys molt escadussera, això va ser una part important de que molts pous i quasi totes les mines es quedessin eixutes. Aquesta manca de pluja també havia estat palesa en les comarques de l’entorn, i per això els corrents d’aigua soterranis, que venien de terra endins cap a la costa es van anar assecant deixant el nostre subsòl orfe d’aigua.  

   La pluviometria anual d’aquella desena va ser la següent, expressada en litres per metre quadrat:

 

1940

1941

1942

1943

1944

1945

1946

1947

1948

1949

1950

prom

300

613

566

778

378

487

632

427

348

463

389

489

 

veient-se com la segona meitat va ser especialment escassa.

   I el cert és que m’ha fet pensar en la sequera, com se’n diu ara, saber que l’any passat van ploure només 223 litres per metre quadrat, una quantitat tan baixa, que jo no sabia que s’hagués produït mai abans a Vila-seca. No va ser un fet aïllat, atès que els tres últims anys, també va ploure per sota la mitjana i cada anys menys.

   Tot seguit la pluviometria dels onze últims anys:

 

2007

2008

2009

2010

2011

2012

2013

2014

2015

2016

2017

prom

338

736

404

555

690

675

618

530

447

367

223

507

 

que ens indica que podrien estar en una situació semblant a setanta anys enrere, però ara és ben diferent.

   Per una part las superfície cultivada és molt més petita i encara més minsa és la proporció de pagesos en relació al total de la població, dit d’una altra forma: si avui la pagesia del nostre terme se n’anés en orris, la majoria de la població ni se n’assabentaria, que per això som una ciutat.

   En altri ordre d’idèes, les mancances tampoc serien tant punyents. Per començar, ja no hi ha mines, més ben dit, només queda la de Cabré, i amb menys de la meitat de socis usuaris i, de pous, tot i que n’hi han més, tampoc s’aprofiten al màxim com abans, i a més, alguns d’aquests pous son artesians, és a dir que van molt més avall a la cerca i captura de capes freàtiques més prop del centre de la terra. I encara més, una bona part del terme ja té accés a l’aigua del Molinet, que podria molt bé ampliar el seu àmbit de reg, i no cal dir que l’aigua provinent de la depuradora pròpia, només està emprada pel reg de l’àmbit del que al seu dia fou el Centre Recreatiu i Turístic.

    Això no vol dir que aquesta tendència a la baixa de la pluviometria local, no em faci patir, que me’n fa.