Vaig fer el servei militar amb companys de curs, alguns dels quals tenien fama de ser molt catalanistes i fins i tot separatistes, com en deien aleshores, d’aquells que als militars no els hi agradaven ni molt ni poc, sinó gens. Potser per això, un dia que al capità, li va passar pel cap aquesta dèria, va pensar que els podria posar en evidència, i s’adreçà a Xavier Maluquer preguntant-li: Vamos a ver, para tí, que es patriotismo? En Xavi, es va aixecar tot dient-li:

   “Es aquell sentiment que no solament el tens inserit en una part important del teu ésser, sinó que també es manifesta amb senyals físiques, com quan et trobes lluny de la teva Pàtria, i sents tocar o cantar l’himne nacional o algun cant identitari, notes que quelcom et fa tremolar per dins, sents pessigolles a l’estómac, com se t’enrampa el dors i de sobte els ulls s’omplen de llàgrimes i se’t posa la pell de gallina”

   El militar va quedar més que sorprès i, amb entusiasme li va dir que això era exactament una vertadera manifestació de patriotisme i el va aplaudir. En Xavi es va asseure i em digué a cau d’orella: Jo no he fet pas esment a cap Pàtria en concret, senzillament pensava en la meva, que no és pas la mateixa que la del capità.

   Cada vegada que sento el Cant de la Senyera, em passa el mateix que en Xavi Maluquer li explicava al capità, hi ha alguna cosa que em corre per dins amunt i avall, i em fa l’efecte d’una molla que em fa posar dret. Això deu passar també a molta altra gent, només cal veure com en sentir els primers compassos del Cant, la majoria de la gent que el sent es posa dreta, tant si és al Palau de la Música amb l’Orfeó, o a l’auditori de Vila-seca amb la Nova Unió.

  És clar que potser no s’aixeca tothom, que hi ha algú que es queda assegut sentit el Cant com si fos qualsevol altra peça. Això em fa pensar en que, al Parlament de Catalunya els Ciutadans no semblen pas massa motivats quan els demés canten “Els Segadors” i, se’ls hi retreu aquesta passivitat. Segurament que es tracta d’una estratègia de partit i potser fins i tot, la majoria dels diputats d’aquest grup els hi és igual sentir l’himne nacional que les caramelles de Pasqua florida.

   En aquests temps que tots “filem molt prim” i que no costa gens titllar a algú de nazi o com a mínim de xenòfob, com s’ha fet i dit al nou president de la Generalitat i tot el que representa, potser que valdria la pena de comptar fins a cent abans d’obrir la boca, tant si val en un sentit com en el contrari. És molt fàcil acusar i molt més encara insultar i no cal dir que mentir ja forma part del llenguatge habitual d’alguns polítics.

   Tornant al Parlament, no crec pas que els que canten tinguin més valor que els que no ho fan. Potser aquests si fossin majoria l’eliminarien, i potser també la senyera i potser l’Estatut. Però ara per ara és el que hi ha i, de sentiments se’n tenen uns o uns altres.

   N’hi ha que creiem que hi ha presos polítics i exiliats i d’altres opinen el contrari, però caldria creure que la llei no hauria de ser contraria al sentit comú, que si una persona té dret a ser candidat, hauria de tenir dret a prendre possessió i exercir el càrrec i aquesta incongruència que es dona, és el que fa que ho cregui així. Seria com creure que els milers de catalans que l’any 1939 marxaven cap a França, eren fugitius de la justícia, una justícia que emanava de les ordres d’un militar que saltant-se totes les lleis es va apoderar del poder.

   Acabo tornant als sentiments propis, i poso un exemple d’avui mateix. He sentit pels noticiaris, que una dona de Vila-seca havia mort una altra dona, fa uns dies. Molts anys enrere, si hagués sentit aquesta noticia, en sentir el nom de Vila-seca m’hauria fet un bot el cor, ara, em resulta el mateix que hagin nomenat Vila-seca que la Pobla de Montornés o Sant Esteve de les Roures. Vila-seca s’ha fet tant gran que ja no ens cap al cor, com abans, que la sentíem com una cosa pròpia, i això em fa recordar que un alcalde de Salou li va dir a un amic meu: Si en Clavé fos alcalde, encara aniríem en carro i mula, doncs potser sí...