Això de les cagarades dels gossos m’he recordat una mena de juguesca, mes aviat una mofa, en certa mesura cruel, a la que una colla de xiquets es burlaven del més innocent, crèdul o baixa-garrofes del grup. Es tractava de Sant Pere baixa la llàntia.

   La cosa consistia en que algú, erigit en cap de colla, es buscava uns quants comparses per col·laborar, i un noi ingenu, de bona fe, per entabanar-lo. El promotor, de cop i volta, com si se li hagués ocorregut en aquell instant, proposava: per què no juguem a Sant Pere  baixa la llàntia? Els conxorxats de moment simulaven fer-se el sord, però acabaven acceptant, tot arrossegant al més babau a que si afegís.

   El capitost els feia arrenglerar posant les mans juntes a l’esquena, obertes i fent cassoleta cap amunt, quiets, amb els ulls clucs i en silenci notessin el que fos, mentre expressaven el desig de que a les seves mans hi arribés un regal, i mentrestant havien d’anar dient: Sant Pere, baixa la llàntia, Sant Pere,... i tancant la mà prement ben fort. Abans però, a la mà del crèdul, un dels còmplices li havia posat un cagarro de gos.

   Amb la riota general i la sufocació del innocent, s’havia acabat el joc. Sí, una mica salvatge, però com tants d’altres en fèiem. De fet, no puc generalitzar, en el sentit de que aquesta mena de jocs infantils no hagin traumatitzat a ningú, ans al contrari, crec que servien per espavilar una mica als que ho necessitaven, que potser llavors es tornaven més desconfiats i recelosos del que els hi proposava segons qui.

   Aquesta juguesca no es podia repetir fins passat molt de temps perquè normalment corria la veu de la burla fet a qui fos. Però es repetia, i tant que es tornava a fer més endavant. Per això els pares o els germans més grans, solien advertir als noiets una mica tímids o incauts: Ves en compte que encara et faran el Sant Pere baixa la llàntia.