Com cada any, avui tocava anar a Mas Calbó, i com tenim per costum des de sempre, la Fina i jo hi hem anat. Ho hem fet amb la furgoneta per poder complir els horaris d’atenció a les persones dependents a càrrec. Hem fet com altres vegades, deixant-la una mica abans de l’autovia, i hem emprés la travessia a peu.

   Pujaven i baixaven una riuada de cotxes, així que ens hem encarat a una de les passeres que deix la tanca central de formigó, i hem esperat un moment que els cotxes que pujaven quedaven lluny per passar fins a la protecció central, però com que els cotxes corrien bastant, hem fet just, i el primer en passar ens ha fet una botzinada.

   El clàxon l’han sentit un guàrdia urbà de Vila-seca i una parella de mossos que hi havia una mica més avall, davant l’entrada principal del recinte, de manera que el policia local s’ha atansat i ha fet parar el trànsit que baixava per deixar-nos passar. Un cop tots sans i estalvis, a la vora, en ha renyat, i molt:

-        Que no saben que per aquí no es pot passar?

-        És por on hem vingut tota la vida.

-        Perquè no venen amb l’autobús?

-        Es que ens convé caminar. (No li dic que no em sembla bé que s’emprin diners públics per anar a missa)

-        Doncs si vostès es volen matar, facin-ho en un altre lloc, que aquí causaran moltes molèsties i a més generaran despeses a càrrec de l’erari públic.

En aquest moment em volia fondre, i malgrat havia replicat, em sentia avergonyit. El guàrdia tenia tota la raó. No pots anar pel món a la dula, corrent el risc que generar dispendis a l’administració pública i molèsties als conductors.

I menys encara per anar a la única missa on es pot gaudir dels efluvis del rostit de l’arròs. I menys encara per anar a veure com ballaven els néts a l’esbart. Potser més val que ens quedem a casa si no volem anar-hi amb l’autobús. Havia decidit que això d’anar a Mas Calbó, s’havia d’acabar, com es van acabant altres coses així que ens anem fent grans.

   Però em quedava l’angoixa de pensar en què faríem al marxar, en el recorregut entre el mas i la furgoneta, si travessava l’autovia, i el risc de ser atropellat i generar despesa pública. El cap em bullia quan vaig veure l’Ester, la filla, que per cert havia deixat el marit amb el cotxe, sense poder entrar al recinte masoveril, perquè no hi havia accés a la parada d’oliveres que es veu que havia de servir d’aparcament.

   Així que l’Antonio m’ha portat a donar la volta cap a les quatre carreteres, hem pujat cat a Reus, m’ha deixat vora la furgoneta, hem emprés el viatge cap a la rotonda de la Plana i baixar cap a Mas Calbó, aparcant a la parada d’oliveres. A l’acabar-se l’actuació de l’esbart infantil, hem anat a buscar-la per a sortir cap a casa, sense arriscar-me a ser atropellar i generar molèsties als conductors i despesa pública.

   Tot això a banda, a l’acabar-se la missa, Mn. Jordi ha explicat que enguany havia presidit la cerimònia religiosa el rector de la parròquia de Sant Bernat de Reus (la civil, a més dels amos i els alcaldes, un conseller de la Generalitat), i amb aquesta avinentesa, ens ha fet saber que, quan es va crear la parròquia de Sant Bernat a Reus, van demanar que Mas Calbó passés a ser de l’àmbit d’aquesta parròquia. Quan se’n van assabentar els de Vila-seca presentaren recurs al bisbat, que va decidir que, si fins ara havia estat així, que Mas Calbó segueixi sent del terme municipal de Reus i de la parròquia de Sant Esteve de Vila-seca.

   Sent així, potser em repensi això de no tornar més a la peregrinació anual, ja que Sant Bernat potser sempre ajudarà més a un compatrici que a un ganxet si li demanen ajut. Això si, anirem en compte de no ser atropellats, encara que només sigui per no generar dispendis a les administracions públiques.