Ara que s’ha mort l’Antonieta Poblet, i precisament per aquest motiu, em ve a la memòria, com era una part de cerimonial funerari d’anys enrere, i en la que l’avui difunta, hi va tenir un paper rellevant. Em refereixo a, quan encara no hi havia tanatori i la vetlla dels difunts es feia a les cases, en un moment determinat, es resava el rosari, i l’encarregada de fer-ho era sempre l’Antonieta Poblet, fos qui fos el difunt.

   El rosari havia estat una part important del cerimonial catòlic, i per tant també s’havia inclòs al ritual mortuori. Com si fos ara que quan a la ràdio de Reus o de Tarragona, anunciaven un obituari, venien a dir quelcom així: “Ha fallecido el senyor ...que serà enterrado en la iglesia parroquial de ... a las ... hores. El Santo Rosario se rezarà una hora antes en el propio domicilio” Ni a Tarragona ni a Reus se’n cuidava l’Antonieta Poblet, però a Vila-seca, sí.

   Però pel que era coneguda, especialment per tots els nens i nenes del poble, aquells que vam créixer al període dit de la postguerra, era per ser catequista. Que dic, catequista! Era la cap de totes les catequistes. Comparant la catequesi amb una escola, si el Rector seria el director, l’Antonieta Poblet seria la cap d’estudis.

   En aquells anys del nacional-catolicisme imperant, tots els nens i nenes quan tenien set o vuit anys fèiem la primera comunió i quan dic tots, vull dir que, al menys el noranta nou per cent si apuntava. De fet s’ha de dir que encara que no fos obligatori, realment, de fet, ho era. Així que, dos anys abans de l’any triat per fer la primera comunió, el dia de l’Ascensió que era la data prefixada, tota la mainada del poble anava a la catequesi, que nosaltres en dèiem “anar a la doctrina” que constava de tres cursos: dos anys abans, l’any de la primera comunió i els següents. Després de la comunió la majoria optaven per donar per acabat l’adoctrinament, i només hi seguíem anant els que érem de família més de la crosta.

   Crec que la meva promoció vam estrenar els bancs, ja que fins aleshores, l’aforament majoritari de l’Església era amb cadires ja fossin enganxades en fileres per un parell de llates, o be soltes.

Hi havien diferents seccions, d’un parell de bancs cadascuna i a càrrec d’una catequista, que exceptuant l’Esteve Adserias, totes eren noies, una mica més grans que el alumnes, i naturalment, les seccions eren de nens o de nenes, però mai mixtes. Les catequistes, el primer any ens explicaven coses dels Evangelis o de la dita Història Sagrada, i abans de plegar ens preguntàvem per si ho havíem entès. El curs abans de la Primera comunió, les ensenyances ja estaven mes “reglades” i ens havíem de comprar un llibre dividit en lliçons que havien d’estudiar abans, al l’Església ens aclarien els dubtes, i ens preguntaven sobre el text estudiat.

   L’horari solia ser de dos quarts de quatre a dos quarts de cinc, cada diumenge, atès que a les cinc començava la “funció”. Era l’hora de la digestió i potser per això estàvem una mica enxonxits i no es feia massa gresca. A la doctrina, se seguien les mateixes pautes que a les escoles nacionals, és a dir, que cada secció establia un ordre del primer a l’últim, en funció de les respostes encertades a les preguntes que ens feien. I això indicava l’ordre en que el dia assenyalat, pujaríem a rebre la primera comunió. Se’n feia de més i de menys, ja que aquells que teníem els pares missaires se’ns mirava amb més bons ulls. Potser per això jo vaig ser primer i Cascavell segon, tot i que ell que tenia un any més i era més viu que un esparver, sempre m’ha dit que li vaig fotre el lloc per l’endoll. Segurament té tota la raó.

   Bé doncs, de tota aquesta moguda, en tenia cura l’Antonieta Poblet mentre el mossén Miró s’ho mirava ben assegut des del capdamunt de les escales. Per això, la majoria de la canalla que vam créixer a la postguerra la recordarem sempre.