Tornem al relat. Quan s’havien de fer unes determinades feines, sobretot de càrrega, el carro s’havia de modificar més o menys. Amb la configuració descrita, si podia anar a l’avellana, a la garrofa, a l’oliva i sempre que la càrrega es fes amb sacs.

En el cas d’haver d’engrandir la càrrega, com solia passar amb les garrofes, i per eixamplar la base, es posava un cèrcol al davant per protegir les anques de l’animal mentre els sacs del davant sortien de les baranes. També es posava el cèrcol amb la mateixa finalitat quan es carregaven les garbes de blat o ordi, que per cert, d’aquest transport, no sé perquè se’n deia “tirar garbes”, i en aquest trasbals es retiraven les estores dels costats.

   En aquesta feina de tirar garbes, recordod quelcom que em va passar, i que en la seva mesura, em va afectar molt i que mai se m’ha oblidat. Era a la campanya del batre de l’any 1956, de l’any del fred, i jo tenia mala consciencia de que deixaria d’ajudar al pare, perquè a l’octubre havia de començar a la Laboral de Tarragona, així que li vaig dir que, hi aniria jo amb el carro, que ja era gran, i inexplicablement, m’hi va deixar anar, potser perquè ell en aquella edat, ja ho havia fet i, sobretot, perquè no hi anava sol, sinó que també venia amb el seu carro del tiet Cisco Cardona. Sortint de casa a les tres de la matinada, vam fer cap al Racó, en una finca just al costat del Corral de Baló. Aquesta feina es feia sempre de matinada quan les garbes estaven humides i relliscaven molt menys que al bo del sol. Vam carregar els dos carros, amb la carretada ben lligada i atapeïda gràcies als corriolers, i camí amunt. Jo ja em pensava que era un home, però poc després em vaig “cagar les calces” i fou quan arribaven davant del piló del Rescat, en aquells rocallisos  del camí, no vaig saber conduir com cal, i se’m va abocar el carro amb tota la càrrega i la mula engabiada entre les vares i els guarniments. No cal dir el que em vaig espantar, però per sort, no va passar res a cap dels éssers vius, ja fossin persones o animals.

   Els accidents amb els carros no eren pas freqüents, tot i que de tant en tant es sentia dir que algú havia abocat el carro, com em va passar a mi. Altrament recordo l’impacte que va tenir a tot el poble, l’accident a la carretera de Salou a Reus, en el que el matrimoni Gesualdo, van morir a l’acte, així com quan en Pere Granell, més conegut com Pere del Sindicat, transitant per la pujada de Mas Calvó un llamp li va matar el cavall.

   El carro d’en Pere anava carregat de portadores, i com tothom que veremava, es preparava el carro per l’ocasió, traient les estores i posant els empostissats, quedant una plataforma de fusta plana i adient per carregar-hi les portadores, com també es feia quan es carregaven els barrals, ja fos per traginar aigua per ensulfatar les vinyes o la comuna per adobar.

   Hi hagué un temps en que a Vila-seca hi havia moltes vinyes sobretot els anys següents a la secada, i tota la verema es duia amb els carros i, com que la temporada era curta, una gran part dels vora tres-cents carros que hi havia al poble, coincidien pels camins primer, pels carrers després i fent cua per descarregar al celler del Sindicat al final i era aleshores quan es podia copsar el potencial carreter del poble, que era important.

   Per carregar les portadores es posava una cadena a la part del davant del carro per evitar que poguessin avançar-se i al darrere es tancaven amb un llibant amb varies tirades que amb l’ajut del garrot tot cargolant la soga, quedava ben assegurada la immobilitat de les portadores. També calia ser una mica manyós en fer-la, de manera que era precís equilibrar la càrrega per tal de que ni anés massa envant per no perjudicar l’esquena de l’animal ni massa enrere per no impedir-li caminar còmodament. S’havia d’assegurar be la càrrega perquè si pel camí hi havien pujades i se n’anava enrere, l’animal patia més del compte i calia que el carreter pugés al davant de la càrrega posant els peus a les vares, per a compensar i equilibrar la carretada. La càrrega més habitual era de sis portadores, que venien a ser una mica més de cinc-cents quilos de verema, segons la feina que havia fet el pitjador atapeint més o menys els raïms, ja que les portadores eren totes de la mateixa mida. Alguns carros que podien tenir un animal més eixerit, ni carregaven nou, i excepcionalment altres en portaven fins a dotze, però es tractava de carros més grans dels habituals.

   Quan els carros havien de portar càrrega a doll, de fet al poble en dèiem a granel, a més dels empostissats, es feia un tancament amb taulers de fusta pels quatre costats, els laterals enganxats a les baranes, i els del davant i darrere encastats en unes guies fetes als laterals. Les càrregues a doll eren poc habituals i es limitaven als fems, però uns anys més endavant es va establir el trasllat de la verema amb l’envelat o entoldat, però aleshores la majoria del transport ja es feia amb els tractors.

Precisament la introducció dels tractors i furgonetes pels trasllats dels pagesos, motivaren una modificació dels carros, poc abans de desaparèixer definitivament, i va ser el posar rodes de pneumàtic als carros, per eliminar les carrillades que entorpien la trajectòria dels vehicles mecànics.