Plantar una vinya o qualsevol altre llenyosa, era un fet excepcional a la vida d’un pagès, en aquells temps en que el camp encara no estava mecanitzat, en tot cas, quan l’únic tractor que hi havia al poble era el del Sindicat, aquell de les rodes de ferro.

   La vinya era el cultiu de secà que ocupava major superfície, val a dir que entre els anys 1945 i 1975, a Vila-seca (l’antic terme de Vila-seca i Salou) hi havien 1.400 jornals (580 hectàrees) de vinya. Segons el Dr. Gibert, un segle abans, ja hi havia aquesta mateixa superfície de vinya. Després, per culpa de la secada dels anys 40, a l’haver-se perdut moltes plantacions d’avellaner, es van plantar vinyes amb la modalitat de la “camada doble” per quan tornessin a rajar les mines i revindre els pous, es poguessin plantar avellaners o cultivar hortalisses al bancal.

   Em vull referir però, a la plantada de la vinya tradicional, que com deia, era una tasca que es feia molt de tant en tant. La vida d’una vinya venia a ser com la d’una generació d’una família pagesa i per tant en un mateix tros, una vinya venia a assolir quasi la mateixa edat que el pagès que la plantava, cosa que amb seguretat no era el més adient ni el més rendible, però la realitat era la que era.

   La majoria de les parades de vinya tenien una cabuda d’uns dos jornals si fa o no fa, ja que hem de tenir present, que les tres quartes parts dels pagesos del poble, tenien entre mitja i cinc hectàrees i a cada casa hi havien 5 o 6 bocins de terra.

   Normalment es decidia plantar una vinya en un tros, quan feia uns quants anys que s’havia arrancat la plantació anterior, havent-s’hi sembrat cereals o llegums durant uns quants anys esperant que la majoria dels arrels del cultiu anterior haguessin desaparegut, i així no perjudicar la nova plantació. Tot seguit, calia llaurar ben bé la parada, cosa difícil fins que es van començar a emprar els tractors.

   Un cop la parada neta i replanada, es llinyava, operació que consistia en posar sobre el terrenys tantes canyetes ben arrenglerades com ceps s’havien de plantar, cosa que es feia mitjançant la llinya, cordill de cànem, assenyalat amb algun tint cada sis pams que era la mida més habitual entre plantes d’una mateixa fila. La llinya estava cargolada sobre dues estaques metàl·liques o de fusta amb punxa per poder-les clavar al terra, que es desplegava tota la llargària de la parada amb un home a cada extrem.

   Si la parada feia pendent, les files calia fer-les perpendiculars a aquesta, i si era plana, les files es feien de llevant a ponent, de manera que els ceps poguessin rebre una major insolació. Per començar a marcar es traçaven dues ratlles paral·leles amb la llinya ben tibant, que haurien de correspondre amb el primer i l’últim cep de cada fila, i tot seguit, es clavava la llinya ben estirada i tibant on havíem de posar la primera fila, posant canyes tallades, d’un parell de pams, en correspondència a cada punt pintat, que com hem dit, ho estava cada sis pams.

   Cadascú dels dos homes, abans de començar, s’havia preparat una canya de catorze pams, que venia a ser la distancia entre files habitual al les nostres contrades, de manera que, un cop clavades les canyes de senyal a la primera fila, es feia córrer les estaques de la llinya seguint aquelles ratlles paral·leles que s’havien fet, en la mateixa mesura de les canyes de catorze pams, de manera que la fila següent era exactament paral·lela a l’anterior, i així s’anava assenyalant tota la parada, que habitualment s’acabava en captirons és a dir rengleres més curtes. Si s’havia fet la feina ben feta, quan els miraven les canyes clavades en diagonal, es veien perfectament  arrenglerades.

   L’acció immediata era la de clotar, feina que es feina immediatament abans de plantar, i per tant a l’hivern, quan les plantes de mallol estaven dormides. Per fer els clots, calia proveir-se d’un fes i una estaca normalment d’olivera d’una llargària igual que de fondo s’havia de fer el clot. Es clavava l’estaca del tot, al lloc on hi havia la canya de senyal, i tot seguit es començava a fer el clot entre un i dos pams pel davant de l’estaca, anant retirant la terra, de manera que un cop fet el clot, quedava el senyal on hi havia hagut l’estaca, cosa que permetia  posar-hi el mallol arrelat exactament on hi havia l’empremta de l’estaca i així quedava just on hi havia la canya. La feina de clotar sovint s’encomanava a preu fet, i al poble hi va haver un tal Paco de la motoritzada que, amb els seus fills, solien fer-se amb la majoria de les clotades.

   El mallol era fet amb estaques de peu americà, resistent a la fil·loxera, que es solien fer arrelar un any abans al regadiu, per garantir un major creixement. Les estaques se solien fer d’alguna plantada de l’any anterior a punt de ser empeltada o si no se’n necessitaven gaires, dels bords que sempre sortien de les vinyes en producció. Anys després es va instaurar el costum de comprar els arrelats als viveristes, així com escollir amb més cura la varietat més escaient al tipus de sòl a plantar.

   Posat l’arrelat al clot calia atapeir ben bé la terra per evitar que quedessin bosses d’aire al costat dels arrels, cosa que s’aconsegueix regant, però en el cas de les vinyes, no s’esqueia, ja que sempre eren de secà.

   Passat un any, en que es el mallol es cuidava al màxim per afavorir el seu desenvolupament, arribava el moment d’empeltar, feina que tothom sabia fer, però que era habitual confiar-la a uns pocs experts que hi havia al poble, a qui s’encomanava la tasca, als quals se’ls portaven les redoltes de la varietat triada, per a que ell mateix, s’anés preparant les agulles, fetes amb l’ajut d’un ganivet de fulla corbada, i que es posava al cistell d’empeltar, fet de zenc, per posar-hi, en diversos compartiments amb una mica d’aigua, per mantenir les agulles humides i un destinat als ganivets, tisores i badador, tot i que sovint ja duien unes tisores que tenien incorporat un tallant, que també servia com a badador.

   L’empelt era sempre d’agulla, posada sobre un tall fet a mig pam del nivell del terra. Al cap d’un any, si alguns empelts havien fallat, es repetia l’operació i com que el diàmetre del bord era més gruixut, si solien posar dues agulles, i aleshores sí que és necessitava el badador. Fet l’empelt es lligava amb ràfia i els

talls frescos es recobrien de fang, (després es van emprar diferents tipus de màstics), i tot seguit, es cobria tot fent un con per evitar-ne la deshidratació i alhora que alguna bestiola com els conills el roseguessin.

   Per Sant Josep, el brot al cep. Així que, a mitjans de març començava la brotada i la vida de la nova vinya que havien plantat, esperant que tingués una llarga vida i una bona producció, desig no sempre satisfet.