Amb el començament de l’any 1939 i concretament el 15 de gener, van entrar els nacionals a Vila-seca, i per tant, es va girar la truita. Val a dir, que a Vila-seca, hi van haver molt poques famílies que es varen exiliar per por de possibles represàlies, i pel que he pogut saber, alguns dels que ho van fer, no els hi hauria passat res si s’haguessin quedat.

   Com tampoc van tenir gaires problemes els que necessitaven avals per tornar dels camps de concentració a França, quan arribats a Catalunya romanien a Figueres esperant els avals. Amb potser una única excepció, tothom que va necessitar aquest suport el tingué. Un dels que ho van tenir més fàcil va ser el meu pare, al tornar d’Argelès, ja que el va avalar el que més endavant seria el seu sogre, i que aleshores era el jutge de pau.

   Mestrestant no es va poder emprar l’església, les misses les feien al Centre Catòlic. I quan per fi, es va poder obrir, com que no hi havia cadires, van ser requisades les de les societats, del Fènix i de l’Ateneu, que havien estat clausurades i van haver de reobrir sota la tutela del règim a l’empara de l’entelèquia “Educación y Descanso”. Reobertura que, en el cas de l’Ateneu, va ser difícil tot i que va motivar una petició al govern civil que deu ser un exemple de les peticions més servil i rastreres de totes les instàncies que es fan i s’han fet.

   Encara que no hi ha constància de que l’Ajuntament hagués de fer-se càrrec de la reparació de l’església, sí que va haver de pagar les campanes i la sirena que en feia les funcions fins el 19 de desembre del 1948 que es posaren de nou al campanar.

   En aquells temps en que l’Església Catòlica, va recuperar tots els privilegis perduts, tots els que naixien s’havien de batejar, perquè quan la criatura s’anés fent gran i necessités quelcom relacionat amb l’administració se li exigiria la “fe de baptisme” o en cas contrari no es concedia el que es demanava. Tothom s’havia de casar pel ritus catòlic, i fins i tot, el secretari del jutjat anava a la cerimònia religiosa per donar fe del casament i així, al cap d’uns dies es podia tenir el llibre de família, i només així es podia tenir dret als subsidis per naixement. Això va durar com a mínim fins l’any 1970 que és el que ens vàrem casar nosaltres. El mateix passava amb els enterraments, i va haver un temps en que crec recordar haver vist que a l’entrada del fossar, un rètol feia avinent que era un cementiri catòlic, per això, si s’havia d’enterrar a un suïcidat, no hi havia cerimònia i havia d’entrar per una porta lateral. Sense arribar a aquest extrem el senyor rector posava entrebancs, ja que no podia negar-se, a la cerimònia a aquells a qui no havia administrat els darrers auxilis espirituals.

   A més a més, l’Església establia, per als seus fidels una sèrie de normes, que s’apropaven al ridícul, ja aleshores, i no cal dir, a la vista dels costums actuals. Les dones havien d’entrar a l’Església amb el cap cobert amb una mantellina, amb mànigues fins els canells, de manera que a l’estiu, que les noies tenien vestits amb mànega curta, es feien fer uns maneguins per posar-se’ls els diumenges per anar a missa. I per cert, quan arribaven al temple s’havien d’asseure al costat dret de la nau, o en tot cas, als darrers bancs de la part esquerra, la banda dels homes, que, com que anaven menys a les cerimònies religioses, deixaven una part de l’espai, que podien ocupar les dones, això si, sense barrejar-se amb els homes.

   No cal dir que la jerarquia catòlica incidia i molt, sobre el govern, forçant-lo a dictar normes obligatòries per a tota la societat, com per exemple prohibir els carnavals, però a més, volia incidir en coses tant peregrines com estigmatitzar els balls, anar a la platja, o que ningú anés a treballar els dies de precepte, i si venia a tomb, el rector ja es cuidava, de condemnar des de la trona als que ho feien. I per descomptat, tots els components de l’Ajuntament, eren missaires de reconegut solatge i socis del Centre en sa immensa majoria. Això va durar fins el 1958.