He llegit en un diari d’avui, que l’Agència Catalana del Consum veu minvar les reclamacions que se li fan. Això vol dir que hi ha menys queixes dels consumidors, però no vol dir pas que, hagin disminuït els motius pels quals s’hauria de reclamar.

   Ve a ser com quan la guàrdia civil o els mossos d’esquadra diuen que cada any hi ha menys denúncies, tot i que és evident que cada any hi ha més robatoris, més agressions i més motius per denunciar a les autoritats, però com que la denúncia no sol servir de res, la gent opta per no perdre el temps.

   Doncs jo, puc molt ben dir el mateix de l’Agència Catalana del Consum, a la que hi he reclamat en un parell d’ocasions, amb la seguretat de que estava carregat de raó, front els abusos primer d’una companyia de telefonia, i més recentment, els de l’empresa que gestiona el servei municipal d’aigües.

   Aquesta darrera reclamació era tant evident, que no puc entendre, com no em van donar la raó. Ho explicaré en poques paraules:

   Es tracta d’un contracte fet fa quasi quaranta anys. En tot aquest temps, ni un sol trimestre, el consum ha arribat al mínim establert. En un moment determinat, em fan la factura sense haver llegit el comptador, és a dir comptant la darrera lectura i constant com un de 0 metres cúbics i facturant els 45 que son els mínims trimestrals. Al període següent inexplicablement torna a passar el mateix, i es repeteix la mateixa operació, consum 0, i es facturen i naturalment es paguen, els 45 metres cúbics corresponents als mínims.

   Al trimestre següent, es fa la lectura, que resulta ser de 102 metres cúbics, que naturalment, corresponia a tres trimestres, i a la factura em cobren una morterada per un excés de consum de 57 metres cúbics amb la penalització corresponent, això que en els dos trimestres anteriors ja me n’havien cobrat 90, és a dir que no s’esqueia el cobrament d’un producte ja facturat.

   Em queixo a les oficines de Sorea, i, ni cas. Per això vaig a l’Agencia Catalana del Consum, que després de marejar la perdiu fent-me aportar justificants de tota mena, acaben resolent que la companyia subministradora, els hi diu que tenen tota la raó i han actuat conforme a la seva pròpia normativa. I s’ha acabat el bròquil, a pagar i a callar, que és el que ens toca fer als ciutadans.

   Si per comptes de tractar-se d’aigua que és un bé escàs i de tots, s’hagués tractat d’un producte que fabriqués aquesta empresa, m’haurien agafat ganes de obrir les aixetes i arribar cada trimestre al límit dels mínims establerts, i tant que sí.