No em refereixo als fans d’aquell licor espirituós de color groc i dolç, que convidaven a beure’l a l’estiu, barrejat amb un got ple de gel picat, no. Ho faig pensant amb els que vam néixer l’any 1943, i que precisament enguany, complim la setantena.

   Igual que altres lleves, la nostra, l’any que en fèiem cinquanta, vam començar a trobar-nos any rere any per fer una excursió, els primers anys d’un dia, però aviat ens vam afegir al cap de setmana, i en aquests vint anys ens hem passejat per una bona part dels indrets, que es poden fer sense que el viatge s’allargui massa pel que fa a les hores d’autocar.

   Malgrat aquest entrebanc, ens hem atrevit a allunyar-nos fins a Pamplona, Donostia, Burgo de Osma i l’any passat fins a Sigüenza, que son unes quantes hores d’autocar, i tot i que, les hores enclaustrades al vehicle serveixen per fomentar la convivència, l’encaixonament, no és bo per l’ossamenta, en molts casos, una mica malmesa.

   Des que vam començar, entre els viatgers, ja teníem a en Joan, que ben jove va patir una feridura, un “ictus” que en diuen ara, i sempre va acompanyat d’una crossa. No sé si la cosa és simptomàtica, però enguany ja portàvem quatre bastons.

   Així que han anat passant els anys el nombre d’excursionistes ha anat variant, i malauradament a la baixa. Vàrem assolir el màxim l’any 1994 anant a Morella i Penyíscola, anant i tornant en un sol dia, però també va ser quantiosa l’assistència a la de Navarra, l’única que hem fet de tres dies.

   Recentment, els tres anys darrers, la baixa ha sigut més greu, de manera que l’any passat ja vàrem ser socorreguts per gent de la quinta anterior, i com que la cosa s’ha agreujat, enguany ja ens hem hagut de fer acompanyar per cinc parelles d’altres lleves. Val a dir que, molts anys enrere, quan anàvem a estudi, a la classe del senyor Garriga o del senyor Bastida, també ens hi aplegàvem canalla de diverses, quintes, fins i tot masses. Eren els anys del “cara al sol”, la “formación del espíritu nacional” i “l’evangeli del diumenge” que ara el ministre Wert s’entesta en tornar-hi.

   Fent un repàs de les baixes sofertes en aquests darrers anys, puc ben bé assegurar que en la immensa majoria, vaja, exceptuant un cas, tots els demés, no venen per culpa de la manca de salut, en tot l’ample ventall de circumstàncies que l’envolten. Alhora aquest fet, també és un esperó per apuntar-ser, per allò de que, aprofitem enguany que ens trobem bé, que l’any vinent ... ja ho veurem.

   Això doncs, d’una o altra manera hem de seguir, i els de les altres quintes, també ho haurien de fer, que si tens una hora bona, s’ha d’aprofitar. Ànims!