De fet, però, el més important dels passeigs son els vianants, els passejants, que hi van passant un i altre cop, sense pressa i en companyia, ja que no es normal passejar tot sol, cosa que només ho solen fer les persones grans i encara de forma molt escadussera.

   Quan a Vila-seca es passejava pels carrers, en el temps que recordo, val a dir que el col·lectiu humà més abundant, era el de les noies. Les nenes, ja començaven a passejar els darrers anys d’anar a l’escola, i quan en sortien, solien fer un tomb amb la colla. Més tard, quan ja era fosc, sovint es trobaven amb les amigues per escampar la boira aprofitant alguna comanda que els hi havien fet les mares.

   Així que s’anaven fent més grans, aquest hàbit vespertí es mantenia, ja que per moltes, era l’única hora de trobar-se amb les amigues els dies feiners, i era quan els ganàpies que havíem tornat del tros, ens havien arreglat una mica i fèiem tot el possible per veure-les, especialment si en teníem alguna de filada que ens interessava especialment. Normalment, els nois no passejàvem entre-setmana, solíem plantar-nos en alguna cantonada, o qualsevol portalada per on podíem trobar-les i dir-los-hi alguna cosa. Naturalment, els dies de cada-dia, la gent gran que treballava i la no tant gran que tenia alguna feina a fer, no podia perdre el temps pels carrers fent el banderot.

   Els diumenges i festius, era ben diferent. Moltes xicotes anaven a missa, que venia a ser quelcom mig obligat, d’altres, si afegien al sortir i aleshores, anàven a passejar, carrer amunt, carrer avall. Els fadrins, no eren tant de passejar, només quan tenien interès manifest en apropar-se a alguna noia, i quan era així, la resta de la colla en senyal de suport i solidaritat, passejava tan com convenia, perquè l’amic pogués dir alguna cosa a noia que li agradava.

   També passejaven persones més grans i per descomptat les parelles de nuvis en els seus inicis o ja consolidats. Aquests, quan ja anaven sols, sense que ningú hagués d’aguantar l’espelma, moltes vegades tendien a travessar la via, a la recerca d’un aïllament, o com a mínim per la carretera de l’Hort del Pep. Alguns abans de dinar anaven a fer el vermut a la seva societat o a la Fonda.

   Havent dinat, els diumenges que jugaven a casa, els nens, joves i homes anaven al camp de futbol de l’Ateneu, a l’hora de començar el partit i si estaven fins al final. En canvi les noies hi anaven tot passejant més tard, segurament perquè no els interessava massa el joc, i en canvi, els hi venia bé el passeig d’anada i tornada cap el cine. I encara, al sortir del cine, abans de retirar, es feia una passejada, tant ells com elles, per donar una darrera ullada.

   A l’estiu, passejar per la platja també era un costum ben arrelat, tot i que, ben diferent. Per començar, arribar-hi no era tan fàcil com al carrer. Per una banda, els xicots agafaven les bicicletes primer i anys més avant, les motos i cap a Salou o la Pineda falta gent. Per les noies era més difícil i havien de comptar amb la família, la pròpia o la d’alguna amiga i això era més complicat, però en tot cas, també hi arribaven.

   Elles, com sempre, solien passejar més, per la voreta de l’aigua amunt i avall. Els xicots en canvi estaven aparcats on podien veure-les passar i en tot cas només passejaven per anar a ferumejar a la vora d’on s’intuïa o es sabia que prenia el sol o es banyava la mossa objecte de l’interès, d’algú dels de la colla. L’amistat de grup feia que es triés anar tots , a Salou, a la Pineda, a la Platja Llarga o a qualsevol indret en funció de l’interès d’un dels de la colla. Avui per tu, demà per mi.

   Les hores esmerçades en passejar, eren abans, una part molt important de les nostres vides.