Ha començat una nova campanya electoral. D’entrada, benvinguda sia, si l’entenem com una expressió de la democràcia que volem. Ara bé, si ens hem de prendre en serio el que per tots quatre punts cardinals informatius, ens porten bombardejant des de fa mesos en relació a la crisi, ens hauríem de fer dues preguntes per a començar:

   Si els deutes ens ofeguen, i és habitual que els partits s’endeutin per sufragar les despeses de la campanya, hem de tornar a començar amb els innombrables cartells penjats pels fanals, per les enganxades publicitàries arreu, i l’atorrollament d’imatges i sons durant aquests quinze dies, amb tot el que costa?. Doncs si, es veu que per aquest costat no hi ha crisi i els bancs els hi deuen deixar diners com si res hagués passat.

   Si com és previsible, el resultat ja està cantat, segons les enquestes que no s’equivoquen gaire, i que en tot cas, servirà per canviar els papers entre oposició i govern, davant una situació que requeriria l’esforç de tots plegats, que fins ara s’han vist totalment incapaços de prendre iniciatives tendents a apaivagar com a mínim, per no dir, canviar la tendència del principal problema que patim en aquest estat, que és l’endèmic atur, gairebé en una taxa al doble que la mitjana del nostre entorn. Als dos que dominen a l’àmbit estatal, hi podem afegir els que ens governen a casa nostra, que a més de retallar i carregar els neulers als que manaven abans, poca cosa han fet, i poques perspectives s’intueixen.

    Així que, en aquest marc, podem anar veient i sentint com els missatges electorals que ens envien, només son de caire negatiu, de menystenir als altres, i no pas de les propostes programàtiques que fan tots plegats, que ni son clares ni creïbles, sinó sovint amb les desqualificacions personals, d’uns als altres candidats, que a base d’estar repetits d’altres i altres eleccions anteriors, hom creu que o bé no tenen a ningú més o es que estan aferrats a l’escó, no se’n volen desenganxar.

   Ahir van fer un debat entre els dos principals candidats a presidir el govern. Fa uns anys que per mi era inimaginable no seguir-lo amb un cert apassionament. Anit, en vaig passar olímpicament, i aniré a votar el dia 20, naturalment, però sense cap mena d’entusiasme ni motivació per la credibilitat que em puguin merèixer cap de les candidatures amb opcions d’assolir representativitat.

   Potser vindran temps millors.