En aquells temps en que quasi tothom al poble érem pagesos, quan encara anàvem cada dia al tros amb el carro i la mula o el cavall, el més normal era dinar al tros, àpat que sovint es completava també al terme, amb l’esmorzar i, fins i tot el berenar.

   Com que al llarg de l’any la major part dels dies els homes anaven sols, el cuiner era el propi pagès, i quan s’aplegaven dos o tres, pares i germans, l’encarregat de fer el menjar solia ser el més gran. En temps de les collites o en el de determinades feines, com esporgar la vinya o sembrar o plantar hortalisses, solien col·laborar les dones, i llavors el dinar el feien elles.

   Val a dir que tot el procés a l’entorn de les menges al tros, eren ben diferents si a la finca hi havia caseta o no. En el primer cas, no calia trasbalsar plats, olles, coberts i canti, que ja eren al lloc, però el més important, és que hi havia taula, cadires i fins i tot fogons, i no cal dir, que si hi havia pou i bassa, allò era perfecte. En canvi, si no n’hi havia, la cosa era més complicada, tot i que al garrofer de la“roba” ja hi havia els llocs repartits per ficar-hi les tres pedres fogoneres, així com els espais on dinar i si s’esqueia, fer la migdiada.

   També era diferent si s’anava al secà o al regadiu, sobretot si com solia ser normal, a les partides secatives era més difícil trobar aigua per reomplir el canti al migdia i per això calia substituir-lo pel balde, perquè a més de l’aigua necessària per beure i fer el dinar, calia anar proveït per la mínima higiene personal. En tot cas, el canti, que majoritàriament era d’argila negra i fet a Verdú, es portava igualment perquè mal que mal, l’aigua era una mica més fresqueta.

   Tot aquest procés començava per la tasca d’amanir el cistell o el senatxo, aquest, tenia l’avantatge de que a l’anarpenjat a la barana del carro, no corria el perill d’abocar-se-li el contingut. Les paelles, olles i cassoles solien portar-se en unes fundes fetes amb roba de sac, tot i que no era estrany veure la paella plantada a la vara del carro,passant el mànec per una d’aquelles ranures d’enganxar els “arquillos” de la vela o entoldat. Tampoc era rar, veure com algunes d’aquestes paelles estaven apedaçades com un pantaló qualsevol, amb reblons posats pel ferrer, per comptesde fil.

   Al cistell, hi havien els elements fixos i els variables. Entre els primers eren imprescindibles el canut de la sal, entrenús d’una canya una mica gruixuda i que es tapava amb un tros de paper cargolat; curiosament, tot i ser del material que era, fàcil de trobar, sovint durava bastants anys, agafant un to marronós. L’ampolla de l’oli, de vidre naturalment, amb un tap de suro embegut d’oli de successives anyades, que moltes vegades tenia el seu origen en un medicament. El vi, si anava amb una ampolla, sovint de gasosa per assegurar-ne el contingut, també ocupava el seu lloc al cistell, però si el vi, del Sindicat naturalment, anava en una botella o en un bot, es duia penjat a la barana, que per això tenien cordill inclòs. Finalment si posaven els plats de terrissa fosca o del fonollet, els coberts de fusta o d’alumini, el ganivet de bon tall i el tovalló o capsana que a més dela seva funció, solia servir per tapar tot el contingut a l’esguard de la pols dels camins. No cal dir que, el major embalum del cistell era el pa, la base de la nostra alimentació.

   Els canviables, segons dies o temporades, eren l’arròs o la pasta ben conduïts en una bossa de roba amb una baga pertancar-la, mentre que les pataques, tomàquets i cebes, així com la fruita fresca, anaven a doll pel mig del cistell. En una carmanyola, amb gafes per privar-ne l’obertura accidental, tot que sempre n’hem dit fiambrera, si solia col·locar el tall, de llangonissa, botifarra i fins i tot algun tros de costella, pollastre o be. Si el tall era arengada o bacallà, només calia embolicar-ho amb un tros de paper, però si tocava fer truites o ous ferrats, els ous anaven protegits en unes oueres d’alumini de dues meitats enroscades, que amb el temps s’anaven abonyegant. Està clar que quan s’anava al regadiu, no calia posar ni fruita ni verdura, que s’agafava directament, com és de llei. Fora de temporada, el postre solia ser de fruits secs o assecats o codonyat.

   El cistell l’amanien les dones de la casa el mateix matí, però si el pagès havia de marxar molt a punta de dia, aleshores el deixaven preparat abans d’anar-se’n a dormir.

   I, quan era el temps de fer el dinar? Doncs quan tocava la campana, o la sirena, en el temps que no hi havia campanes al campanar. Però si el tros era proper a la via de baix, un preavís imprescindible era el pas del “cassoler”, l’exprés que anava cap a Sevilla.

   Bon profit!