L’altre dia que van interrogar a la Gemma Montull per tot allò que va passar al Palau de la Música, de tot el va traspuar a la premsa, el més destacat, va ser allò de que a ella “no la pagaven per pensar”. 
   Això em va fer recordar el que sovint em dia la padrina Rosa, generalment abans d’una clatellada: “Pensar fa de ruc”, i és que una de les expressions pròpies del nostre poble era “em pensava que ...” per comptes del que potser seria més correcte: “creia que...”
   Per això moltes excuses de la canalla, i també dels més grans, naturalment, era dir per exemple, “em pensava que era més aviat”, quan ens entreteníem jugant pels carrers més del compte, o “em pensava que avui no hi havia classe” quan fèiem campana, i altres vegades, “em pensava que ja hi havia anat el meu germà” quan ens oblidàvem de fer un encàrrec.
   Aquesta feina de pensar era doncs per evitar la bufetada, però quasi mai sortia bé, i aquesta petava poc després de la inevitable sentència: “pensar fa de ruc”.