El 15 de gener del 1939 van entrar els “nacionals” a Vila-seca, diuen que sota el comandament del senyor Sicart, l’amo del castell aleshores. A ca els Obrers estava tancat.

   Uns mesos més tard, el setembre del 1939, el nou règim promulgà la Llei de Confiscació dels Bens Marxistes, que va possibilitar que el 30 de juny de 1941, la Comissió Interministerial Qualificadora dels Bens Sindicals Marxistes, podés emetre una resolució per la qual ca els Obrers passava a ser propietat de la Delegació Nacional de Sindicats de la F.E.T. i de las J.O.N.S.

   Està clar que en aquella època, hi havia al poble molts d’aquells ciutadans pagesos en sa majoria, arrendataris i parcers en una bona part, que veieren com aquella casa que tantes suors els hi havia costat, i havia estat seu d’una societat que pretenia defensar els seus drets de treballadors de la terra, estava no solament tancada, sinó en mans d’aquells que pel dret de conquesta els havien reduït al silenci i a la inoperància.

   Com m’havia explicat un d’aquells activistes de ca els Obrers, dels que havien lluitat per crear-la primer i fer-la gran després, ara només li quedava el consol d’anar-hi a seure al pedrís cantoner, que encara hi és avui.    Molts més anys després, i mitjançant escriptura pública l’ens propietari de fet de la casa, la va cedir per a que podés ser ocupada, a la Germandat Sindical de Pagesos i Ramaders, per un període màxim de 30 anys, amb l’obligació de fer-hi les obres de manteniment i reparació que li fessin falta.

   La Germandat no la va ocupar mai, ja que aquesta entitat només necessitava un despatx, que ja el tenia cedit per la Cooperativa Agrícola. Tampoc hi va fer cap obra de reparació de les moltes que necessitava.

    Però el casalot estava malmès i si van fer reparacions encarregades per l’Ajuntament, de manera que només entre els anys 1968 i 1970, l’Ajuntament va pagar 512.180 pessetes a diferents menestrals de la vila pels treballs que hi van fer.

    Abans de fer la part important d’aquests pagaments, l’Ajuntament va demanar a la Germandat Sindical de Pagesos i Ramaders, que renunciés al dret d’ús que en tenia, cosa que va fer, i fou aleshores quan l’Ajuntament va demanar a l’Organització Sindical que li cedís, ja que necessitava espai per a usos escolars.    No es va acceptar la cessió de l’ús, però es veu que estaven predisposats a vendre’ls l’immoble. Ho devien negociar i en sessió plenària del 9 d’agost de 1971 l’Ajuntament acordà la compra de l’edifici, i al cap d’un mes, l’Organització Sindical declara exhaurida la cessió a la Germandat, i es materialitzava la venda a l’Ajuntament, per l’import de 170.000 ptes.

   D’aleshores ençà ha estat doncs propietat de l’Ajuntament malgrat un fet anecdòtic ocorregut amb l’arribada de la democràcia, i els nous corrents polítics i sindicals. En aquest entorn, l’edifici fou ocupat durant uns dies per membres de UGT que en reivindicaven la seva propietat, dret que no fou reconegut, atesos els antecedents que ja hem esmentat, i la cosa no va pasar més enllà d’una trifulga passatgera.