Fer cagar el tió és una tradició nadalenca que no hauríem de deixar perdre, i menys ara, que cada cop més, ens ven envaint els costums forans, com el d’aquell bon home vestit de vermell amb barbes llargues i blanques.

   El nostre tió, per comptes de baixar per la fumera de les llars, fa el contrari, s’escalfa el morro a la vora del foc la nit de Nadal, la canalla de la casa el fa cagar, mentre el fum s’enlaira per la xemeneia. Abans però es va haver de caçar pel terme, i un cop instal·lat a casa, cal donar-li menjar i beure uns quants dies abans.

   De fet ja es fan esforços per conservar la tradició, el fan cagar a les escoles encara que sigui uns quants dies abans, i també l’Ajuntament organitza una vetlla caganera, cosa que està molt bé, però no hauríem de deixar perdre la festa pròpiament familiar, que s’escau fer-la la mateixa nit de Nadal.  

  Hem de reconèixer que no és fàcil. Per començar, totes aquelles famílies que no tenen arrels pageses, ni arbres, ni terra, tindran dificultats per poder sortir a la cacera d’un tió. Els llocs on abans se’n podien caçar com a les garrigues, pasquales, comes, tossa, pla de maset, ara s’han privatitzat i son del Port Aventura i per tant, les captures son molt més revesses, i mira que després dels freds del 56 n’hi havia de valent.

    Un entrebanc afegit ho és el tipus d’habitatge que té la majoria de la gent jove, on el tió no deix de ser una nosa, si no és té molt clar que l’hem de tenir i cal fer-lo cagar. A la canalla li costa creure el fenomen del tronc que caga duros de xocolata i pixa mistela, però a la nit de Nadal hi pot passar de tot. A nosaltres ens deien que es tractava d’un miracle del bons Jesús, ara als petitons els hi diem que el tió és màgic, però d’una o altra manera els menuts de cada casa esperen Nadal.

   Arribada la nit, es porta el tió a la cuina o al menjador amb el cap a la seva vora, i el cul, que sol tenir un bon forat, a la part de fora i tapat amb una manta. La xicalla proveïts de bastons, va al passadís o a l’habitació del costat a “resar” tot posant les puntes dels bastons en remull.    

   De resos, no és que ni hagi molts, però ara el més sovintejat és aquell del “vicari que fa torrons”, però jo, l’oració que recordo i que ara resen els nets és el parenostre del tió: 

Pare nostre del tió bon Nadal que Déu nos do. Ara venen festes, festes precioses,dones curiosesrenteu los platsrenteu los tinellsque ara ve Nadal.Torrons d’avellanatorrons de pinyó per fer cagar el tió.

Caga tió a la nit de Nadal!

 

 

i quan, ja anàvem una mica cansats, ho abreujavem amb aquesta jaculatòria: 

             

Rabassó de vinya vellatu que ets tort i mal igual,caga tió a la nit de Nadal!

                                                                                                     

 

 

   Tot seguit, a la busca del tió i taco amb ell, fins rebre l’autorització d’aixecar l’embolcall i trobar les galindaines i llepolies. I així una i altre vegada fins esgotar el proveïment. A vegades, quan hi ha llar de foc a la casa, el tió es crema tot seguit per escalfar-la, d’altres el tió es conserva d’un any per l’altre, uns quants hiverns, de manera a pot arribar a satisfer dues generacions. D’una o altra forma, el que importa que tenir un tió per fer-lo cagar (la gent fina en diu rajar) el tió.

    Per conservar la tradició seria d’interès que a viles i ciutats hi haguessin entitats “d’amics del tió” que proveïssin de tions a les famílies que tenen dificultats per aconseguir la matèria primera. Va, fem-ho!