Joan Clave Morell

   Tal dia com avui s’escau l’aniversari de les eleccions municipals que, sense que aparentment hi tingués res a veure, van provocar la proclamació de la Segona República.

   En aquelles eleccions a Vila-seca, que estava repartida en dos districtes, s’havien d’elegir 11 regidors, que era el nombre que li pertocava pel voloum d’habitants que era al voltant de 3.100. Tenien dret a vot els homes, majors de 25 anys.

    Tot i que al poble hi havia una certa moguda política, aplegada a l’entorn de les societats i algun cafè, amb diverses opcions, aleshores encara no s’havien configurat alguns dels partits que més endavant assoliren major protagonisme. Per això es va confegir una candidatura única, inequívocament republicana, com a coalició de diferents tendències aplegades a l’entorn de les societats de l’Ateneu Pi i Margal i la Societat d’Obrers Agrícoles, Arts i Oficis.

   A les cròniques periodístiques es va parlar d’una elevada participació, i compto que el nombre de votants devia ser a redós dels 570, i atès que cada elector podia votar fins als dos terços dels candidats de cada districte, els vots, es varen repartir així:

 Districte 1r.

 Districte 2n.

    En molts dels municipis de l’estat, aquesta va ser la única  elecció municipal del període republicà, però als municipis on només hi hagué una candidatura, com el cas de Vila-seca, les eleccions municipals van haver de repetir-se l’any 1933.

   A rel d’aquestes eleccions, el dia 14, el president Macià proclamà la República Catalana i també, a l’estat espanyol van fer el mateix. El rei se’n va anar.

   El dia 15 es va constituir el nou Ajuntament amb caire de provisionalitat i unes setmanes més enllà, de forma definitiva.

   En aquests dies que per mor dels aldarulls amb els estudiants per les retallades, o amb els infiltrats a les manifestacions sindicals de la vaga general del passat dia 19, es parla molt de l’actuació policial i els mitjans emprats pels mossos per impedir o reprimir els violents. Un dels mitjans que es qüestiona és l’ús de les anomenades bales de goma, que ha donat peu al moviment “stop bales de goma”.

    Així que m’he recordat d’una vegada, ja fa molts anys, que me’n va petar una a l’esquena, corrent davant de la policia nacional a Tarragona en una manifestació pacífica, insisteixo, totalment pacífica.

   Va ser el març de 1974, en una mobilització de protesta pacífica per l’execució de Salvador Puig Antich, i que a Tarragona fou completada, com a “torna”, amb la d’un tal Chez Heinz, polac de Polònia, que en un atracament havia mort un guàrdia civil.

   No és que hi hagués una gran multitud, ans al contrari, érem ben pocs concentrats a la Rambla, quan de sobte aparegué un escamot de la policia nacional, amb tot el caire de que anaven a repartir llenya o “madera” en el seu argot.

   Així que per evitar rebre, vam començar a fugir, pels carrers laterals, i quan corria amunt pel carrer de Sant Francesc, me’n va petar una a l’esquena. Com que no era qüestió d’anar a dir-ho a ningú, (eren altres temps) entre els mateixos ex-manifestants, ja hi havia algú entès, que en veure’m el nyanyo a l’esquena, va dictaminar que no havia estat un cop directe, sinó que la pilota venia rebotada després de tocar a terra o a una paret.  

   Efectivament, la cosa diguem que es va poder curar amb unes fregues d’esperit de romaní i un pegat d’herba fam, com hauríem fet uns quants anys més enrere.

   Abans d’esmorzar era una forma d’anomenar la fracció de temps, d’una jornada habitual del treball dels pagesos i menestrals de Vila-seca que s’ha quedat obsoleta als nostres dies, sent substituïda per “a primera hora”.

   Però la primera hora d’ara, és molt diferent a la del pagès d’abans, que quasi sempre treballava de sol a sol, i per a fer-ho, sovint sortia de casa a negra nit. Sent així, el mes habitual era esmorzar després d’haver treballat una bona estona, que a l’estiu, era la millor hora per a sirgar, ja que el sol encara no escalfava amb força.

   Així que quan ja s’havia pencat una bona estona, més o menys a quarts de nou, el pagès s’aturava, anava cap a la “roba” i es preparava l’esmorzar, despenjant el cistell que la dona o la mare li havia “amanit”.

   El que es trobava al cistell, quasi sempre anava d’acord no solament amb l’època de l’any, sinó també amb el tros on s’hi era. Al regadiu, i quan era temps, ja hi havien hortalisses per amanir, escalivar o fregir, en canvi al secà, s’havia de portat tot de casa.

   La menja consistia en un ou ferrat, o un trosset de botifarra, llangonissa o cansalada i ... para de comptar. En tot cas, s’hi acompanyava un tomàquet o patata fregida, o com a mínim, un bon raig d’oli i ... a sucar-hi pa. Del meu record, l’esmorzar que més m’agradava quan anava al tros amb el pare, era una fregida de sang de be i tomàquet, ens endrapàvem mig pa. A vegades, a cistell si trobava una carmanyola, que sempre en dèiem fiambrera, on hi havia a punt de menjar quelcom ja preparat i a punt i que només calia escalfat, o no.

   En tot cas, el tema entrapà, no era usual, i en tot cas, el més semblant era la llesca o llesques de pa sucades amb tomàquet o tomacó, o amb sal i oli ... amb un retalló de botifarra blanca o qualsevol altre trosset de tall.

   Està clar dons, que si hi havia un esmorzar, hi havia un “abans d’esmorzar” i aquesta expressió sovintejava molt, per dir quan es faria una determinada feina o qualsevol altra activitat. N’hi havia algunes, com ensofrar o ensulfatar la vinya que era imprescindible fer-les abans d’esmorzar i abans que arribés la marinada, d’altres venien obligades per torns de repartiment d’aigua comunitària de pous o mines, i també era habitual partir la jornada per les aturades alimentàries.  

   En aquests dies passats, que ha fet més fred del compte i fins i tot més que en els darrers anys, m’ha vingut a la memòria el dia més gelat de l’any del fred, el 1956, que va ser el dia de la candelera. Aquell dia em tocava anar al tros, després d’esmorzar, concretament als “escorrals” on el pare hi tenia una vinya híbrida, d’aquella que feia el vi dolent, i com que les redoltes eren més fortes que les de l’escanyagós, pansal, macabeu, etc. solia emprar les tisores de dues mans, i jo anava a plegar els sarments i amuntegar-los per a per-ne feixines després. Així que em veié arribar, em va fer marxar cap a casa i ell vingué tot seguit.

   El dia dels Sants Innocents, havia estat una jornada molt especial quan érem petits, i el ritual d’anar a penjar llufes als abrics de les dones grans, era obligat. Les llufes ens les preparàvem a casa passant un fil pel cap del ninot de paper de diari, i lligant-lo a una agulla de cap, acuradament doblegada en forma de ganxo per a permetre ser penjades fàcilment. (Avui amb el meu net les hem fet amb velcro que és més fàcil d’enganxar). Les presumptes víctimes, que naturalment ja ens veien venir, reaccionaven de forma ben diferent, unes, se la deixaven penjar tranquil·lament, veient com la mainada en gaudia i així que arribava a la primera botiga, deia a la botiguera que li despengés; altres, esperaven tenir la criatura justament al darrere per ventar-li una bufetada.

   Algunes persones grans del poble, també feien innocentades, sempre dirigides a aquells que ja passaven per ser crèduls o innocents, així els feien tornar del tros, dient-los que el passar per davant de casa seva havien sentit una forta olor de vi ranci i que segurament s’havia esberlat el carretell, o que li havien fugit els collis de la gàbia, o en el pitjor des cassos, que s’havia mort algú. Hi havia un home gran, que era barber i que viva a la plaça de Voltes, conegut com Tonino, que feia innocentades tot l’any.

    Fa uns quants anys que els mitjans de comunicació també feien córrer algunes garrofes amb una certa gràcia, però darrerament, es limiten a enganyar-nos amb boles com, que en Mourinho fitxa pel Barça o que a Urdangarin el proposen pel Nobel d’economia.

    A la feina, quan encara treballava, també en fèiem de innocentades. Tenia un company que tal dia com avui, així que trobava l’entrepà d’algú, li treia la truita i li posava culleretes de cafè, i un altre, que canviava el vi de l’esmorzar per vinagre i tenia torrades ametlles amargants per a convidar a tothom.

    A mi, un any se’m va ocórrer dir-li a una companya, que havia trucat el seu marit, que s’havia quedat tancat a la comuna, se n’hi va anar, i tombant pels carrers de Reus cap a casa seva li van donar una trompada al cotxe pel darrere, total per una innocentada. Vaig estar uns quants anys sense fer-ne cap, però com que el temps tot ho cura, vaig reincidir.

   I darrerament, cada any feia la mateixa innocentada, a joves diferents està clar, de manera que demanava a algun dels estudiants o becaris que feien aprenentatge a Mas Bové, que anessin al despatx del Dr. Amadeu a que em deixés la màquina de desmamar conills un parell de dies, i ... ells hi anaven. 

   Aquests expressió, segurament poc correcte, era la que s’emprava anys enrere, quan una part o tota una família, es passaven uns temporada vivint en una caseta del terme. Això solia ser als estius, no solament perquè els habitacles generalment eren inadequats per l’hivern, sinó que normalment ens quedàvem al tros, per aprofitar més el temps, o mes ben dit, per treballar més hores, altrament dit, sirgar de sol a sol, i mai tan ben dit.

   Les casetes eren les edificacions escampades pel terme, més aviat a les zones dels regadius, tot i que als secans, també n’hi havien, però sent com és imprescindible l’aigua per viure,  aquesta, naturalment es troba als regadius, i moltes vegades a la vora de la caseta hi havia un pou i això volia dir que ben a prop hi havia una bassa, o en el cas de que el proveïment de l’aigua era d’una mina, al costat de la caseta hi havia com a mínim un safareig, per tenir aigua embassada per a totes les necessitats, a més de les de boca, la qual es resolia amb els càntirs, baldes i ferrades traginades des del raig de la mina, que no era gaire lluny.

   De casetes n’hi havien de tota mena, per no parlar dels masos que al menys a Vila-seca es consideraven com tals, les edificacions molt més grans i amb unes característiques constructives de major qualitat. Dic això referit a Vila-seca perquè en altres pobles, com a Riudoms per exemple, en diuen masos a totes les casetes per petites que siguin.

   La majoria de les casetes no estaven fetes expressament per a ser habitades, sinó més aviat per a deixar-hi eines de treball, sacs d’adob, caixes, etc., tot i així a moltes hi havia un foc a terra, per escalfar-se a l’hivern o per assecar-se la roba en els dies de pluja, per això moltes de les casetes només tenien una planta baixa i el terra solia tenir un paviment molt rústec, i a vegades, sense paviment.

   A les casetes, hi feien cap tots els mobles i andròmines vells de les cases, sovint després de passar un temps a les golfes. A les casetes hi passaven un altre temporada i al final, quan ja només feien nosa, es cremaven. Als anys difícils de la postguerra que vaig conèixer, i segurament, abans encara més, no es llençava mai res, tot es guardava per si de cas.

   Com que aleshores teníem l’hàbit d’emprar els fogons fins i tot per fer l’esmorzar, a les casetes sempre n’hi havia uns a la part de fora, normalment sota un rafal, i com que a l’estiu tota cuca viu, es cuinava i menjava a fora, i a dins, només s’hi habitava els dies de pluja o de ventades molt fortes, que per cert a l’estiu no n’eren pròpies.

    A l’interior si habilitava un racó o en algunes casetes hi havia un altell, que es convertia en dormitori, habitualment comú de tots els estiuejants, o en el millor dels casos, amb separacions fetes amb borrasses que suplien els envans. El jaç era de palla o de fulles de panotxa de moresc embolcallades formant un matalàs que es situava a terra, a sobre d’un somier desballestat que grinyolava amb els mínims moviments, o excepcionalment, muntat sobre el llit dels besavis que s’havia tret de casa.

   L’enllumenat, per dir-ho d’alguna manera, estava basat en els llums d’oli, més concretament el llum de ganxo, perquè el llum de carburo, ja era un luxe. Els de petroli, semblants als llums d’oli, és a dir, amb un ble passat per un forat al tap d’una ampolla amb petroli feien massa pudor, i els coneguts com “petromax” com feien servir els pescadors de sardina a les barques, eren un luxe i a vegades quan hi havia algun esdeveniment amb molta gent a sopar es procurava fer-se’n amb un, per enllumenat tota la concurrència.

   Les estades a les casetes, podien ser de llarga durada, és a dir un parell de mesos com a mínim, o bé, de períodes mes curts, encara que repetits al llarg de l’estiu, només per a cobrir les puntes de major necessitat de feina, ja fos per les collites de fruites i verdures o al temps de plegar avellanes. Tant en un com altre cas, s’havien de fer viatges amb el carro al poble per a portar-hi la collita, al comerciant o a la casa segons s’esqueia i retornar a la caseta amb els aliments que s’havien de comprar, que solien ser, grans quantitats de pa i unes miquetes de tall.

   A les famílies pageses aquest estiueig a les casetes satisfeia de forma diferent segons els seus membres: a la gent gran se’ls feia feixuc, als que portaven el pes de la feina, ho acceptaven per poder-ne fer més, a la canalla els hi agradava però se’ls feia llarg i els joves s’escapaven molts vespres i especialment els caps de setmana per veure els amigatxos i guaitar a la noia que tenien filada.

   En tot cas, aquesta era una part de la vida del pagès. 

   Avui que es commemora aquest marc legal espanyol, recordem que al nostre poble, ho fa palès amb la dedicació d’una plaça, que casualment, no és domicili postal de cap edifici, és a dir, que pràcticament mai arriben cartes amb aquesta adreça. 

   Aquesta nominació, en un altre indret però, data del 1979. Potser avui, no s’hauria posat, especialment, si per un costat és tant difícil modificar-la i per segons que, es canvia part de l’articulat com aquell qui diu, sense treure’s la gorra. Però en aquells anys, tenir una Constitució per comptes del Fuero de los Españoles, va ser tot un esdeveniment. Potser per aquest motiu, durant el període franquista, aquella placeta de la fàbrica del gas no tingué nom, després de ser-li retirat el que tenia abans, que era el de Plaça de la Llibertat. En tot cas, la nominació del 1979 esdevingué amb molta discreció, ja que ni tant sols hi ha hagué cap rètol indicatiu

    Així que, quan es va canviar, possant-la una mica més amunt, concretament a l'espai que hi ha a la cruilla del carrer Comte Sicart amb el de Galzeran de Pinós, segons consta al rètol corresponent i al plànol oficial de l'Ajuntament, edició del 2002, pràcticament ningú se'n va donar compte. Devia ser aleshores quan es va posar el nom de Plaça de l'Església Vella a la que havia tingut el nom de la Constitució.

   De fet al 1979, ja es devia posar en aquesta mena de placeta més discreta, no pas com s'havia fet abans de la segona República, que se li va dedicar la plaça més principal del poble, i que precisament durant el període republicà va prendre el nom de Plaça de la República.

   Ignoro quan es va posar aquest nom a la plaça de l'Església, però el cert és que sembla ser, que abans no en tenia de nom, i el carrer de Monterols començava a la torre de l’Abadia, el carrer del Mar a la cantonada de ca Magí, igualment com el carrer de la Font, i la  primera casa del carrer Nou era a l’Ajuntament.

   Els noms dels carrers i places canvien, i el de les cases, també.

   Una de les coses que hem perdut en un parell de generacions, és el parentiu. Aquesta mancança la patim la gent de poble, potser per això, entre altres coses ara ja “som” una ciutat o al menys, així ens ho volen fer entendre. A les ciutats aquesta pèrdua, en la majoria dels casos, ja ho comporta la seva mateixa essència, ja que per a moltes famílies, les arrels parentals son als seus pobles d’origen.

   Quan Vila-seca era un poble, entre els seus habitants, hi teníem un bon nombre de parents, molts parents. La mare potser encara ho eixamplava més del compte, però el cert és que de ties i oncles, en tenia uns quants a cada carrer. No cal dir que, de coincidència amb els cognoms, no n’hi havia ni de lluny, però el parentiu hi era, fins i tot, al marge de la consanguinitat.

   Tot i aquesta amplitud, els parents, ho solien ser de noms i de fets, tant els de sang, com els afegits, és a dir, que la relació de família venia complementada per una proximitat en moltes de les vivències quotidianes, donant o demanant ajuts, o a vegades només amb la necessària companyia en moments difícils, o compatint els escadussers instants de joia.

   “Pujo i baixo a ca l’oncle Siscu”, “nen passa per ca la tia Teresa que fa dies que no et veuen”, “ves a portar aquestes pomes a ca la Roseta”, “Sunsión, m’ha dit l’Angeleta que ja pots anar a buscar la llana”, “hauries d’anar a ca ta cosina Antonieta i pregunta-li si demà son pare anirà a la carreró”... i així dotzenes de vegades al llarg de la setmana. No dic pas cap disbarat si afirmo que a casa, hi entraven i sortien vuit o deu parents o veïns cada dia, i com a casa, arreu.

   Des que som una “ciutat” estem molt més aïllats, quasi ningú va per les cases, i el que és pitjor, no ens importa el més mínim el que passa al nostre voltant. En el millor dels cassos, ens deixem un missatge al contestador, envien un SMS o ens mirem si hi ha res al twitter.

   Se m’ha rememorat aquesta evolució, ara que ha mort l’Anton Adserias, qui seixanta anys enrere era, el tiet Anton, el fill gran de la tia Remei Palau, que si ara hagués d’esbrinar o explicar quin grau de parentiu hi teníem, no me’n sortiria pas. Però el cert és que, sent parents “del sastre que li va fer la roba” com aquell qui diu, quan als quatre o cinc anys, mon germà Anton va agafar la “polio”, la paràlisi infantil que en deien, i havent-se quedat immobilitzat de les cames, quan el metge li recomanava exercici, sol i platja, abans de que tinguéssim temps de cercar la possible solució, ja havia aparegut la tia Remei que l’havia trobat: baixareu a viure a la caseta dels Estanyets, i així, anar a la platja serà un tancar i obrir d’ulls.

   Hi vam anar la padrina, Anton i jo, però en aquella caseta no érem els únics convidats, que també hi estaven hostatjats el senyor Garreta casat amb la Maria Barenys i les seves dues filles, a més del “tiet” Anton i sa mare, en una caseta de 12 metres quadrats en dues plantes, que servia només de dormitori, ja que la resta del dia el passàvem sota el garrofer o el rafal, que... a l’estiu tota cuca viu.

   I així ho vam fer un parell d’anys, el mig estiu abans de la festa major als Estanyets, i l’altre mig, a la caseta dels Garrabens i a la platja del Sangulí... i Anton, va caminar. Hi tant que si!  

   Dies enrere escrivia de les visites a les golfes els dies de pluja. Això em va fer recordar que quan era petit, no m’hi deixaven pujar a la golfa, segurament pel perill que suposava l’existència d’una renglera de finestrals, sense cap mena de tancament, per allò que calia que l’estança quedés ben ventilada. Per això els dies de pluja, si intuïa que el pare hi podia ser fent-hi alguna feina, procurava aprofitar l’avinentesa per pujar-hi.

   Hi havia moltes coses que m’agradava trobar, però molt especialment la “caixa dels llibres”. Era una mena de bagul de fusta, recoberta d’una mena de cuir escanyolit, amb uns reforçats metàl·lics i una mena de forrellat, que permetia el seu tancament amb una clau, que no vaig veure mai, és a dir, que l’accés era lliure. Al costat hi havia una caixa de fusta de tabac que els hi havia regalat l’estanquera anys enrere, i que estava ple de retalls de roba cargolats i lligats amb una beta feta de la mateixa tela. Aquests retalls es guardaven per poder aparracar les peces de roba dels homes de la casa que es posaven per anar a tros o també les samarretes i els panyos que no es veien. De fet al poble en dèiem “apedaçar” d’aquesta feina.

   A la caixa dels llibres, de fet, de llibres n’hi havia pocs, molt pocs i tots en castellà i de petit format: Cartas de Abelardo y Heloisa, del 1821, Un llibre de faules, del 1872, La Guerra de Cataluña (dels Segadors) de 1879, un Manual de Agricultura del 1882, Las ciencias naturales del 1897, Tratado de Agricultura del 1905, Mi vida en el campo del 1912. S’hi podríem afegir uns quants petits exemplars de caire religiós i uns butlletins de temàtica agrària de l’Estació Central Agronòmica de Cuba que devia enviar l’oncle de l’Havana.

   En català, hi havien uns quants exemplars d’El Patufet, i allí va ser on vaig llegir per primer cop en la meva llengua i que rellegia de tant en tant, fins que vaig decidir baixar-los al meu quarto, i així es van anar fent malbé.

   A les cases no se’n veien de llibres fora dels que fèiem servir a l’escola i ni tant sols teníem lloc per a posar-los i per això o be es guardaven a les calaixeres, o directament, a les golfes. De fet, a les cases hi havia ben poques coses a la vista, tret d’un armari sovint cantoner situat als menjadors, en els que a la part alta, les portes eren de vidre per deixar veure una part dels plats, safates i soperes, una mica més engalanades. En algunes cases, als menjadors hi havia un bufet, que era una mena de calaixera amb armaris per comptes de calaixos, on es guardava la vaixella, coberteria i cristalleria que només s’emprava els dies de festa grossa, o si hi havia convidats.

   Des que a finals dels anys seixanta del segle passat es van introduir els mobles tipus bufet-llibreria, la gent va comprar-se llibres més o menys decoratius per a llegir o no, però en tot cas per a posar-los a la prestatgeria. El que en algunes cases hi havia, novel·les que venia l’Angeleta perruquera,que no eren pas com per a exhibir-los, en canvi els que regalaven a les Caixes d’estalvi per Sant Jordi, ja era una altra cosa.

   Els llibres vells però, van seguir a les golfes, perquè no es podia exhibir quelcom poltròs, desllorigat i fins i tot una mica rosegat pels ratolins.

   D’un temps ençà, des que patim aquest fenomen de la crisi econòmica o financera, no ho sé ben be, ja que no hi entenc res de res, els “mercats”, es veu que son els que condicionen les nostres vides, al menys si ens escoltem, veiem i llegim el que ens diuen els nostres informadors de capçalera.

   Cal estar a l’aguait de com respondran els mercats, després de cada acció que fan els màxims dirigents dels estats, tant si actuen a títol individual com si ho fan col·lectivament, ja siguin de la zona euro, del G-20, o del banc galàctic.

   Qui deuen ser els mercats?, tenen cara els seus dirigents? i nom?, on viuen?

   Fa poques setmanes que l’Arcadi Oliveres ens deia al pati de la biblioteca, mig a fosques, que el planter d’on surten els secretaris d’economia del govern dels Estats Units, des del president Reagan fins Obama inclòs, era una d’aquestes empreses fantasmagòriques que més incideixen en els “mercats”. Allí havien aprés a manejar els mercats, com un fuster aprèn a fer anar del ribot i desprès, ho posaven a la pràctica als seus altíssims càrrecs des d’on dominaven una bona part de l’economia occidental.

   I aquí ve allò que em costa més d’entendre: si aquests taurons espavilats surten del cau per anar a fer de polítics, com és que quan les coses van malament a les economies d’un estat, com per exemple a Itàlia, per posar-hi remei han de substituir els polítics per tecnòcrates al seu govern.

   Així que ara, a punt de votar els diputats de les Corts espanyoles i alhora als membres del Senat inútil, que faran possible un govern, nou o vell, ves a saber, es trobaran amb el dilema de nomenar polítics o tecnòcrates taurons. És igual, com que es veu que estem penjats, mani qui mani, acabarem pagant més impostos i patint retallades a les prestacions socials que hem tingut fins ara, i es veu que no ens mereixíem.

  Per molt que mentrestant ens diguin el contrari.

   Ha començat una nova campanya electoral. D’entrada, benvinguda sia, si l’entenem com una expressió de la democràcia que volem. Ara bé, si ens hem de prendre en serio el que per tots quatre punts cardinals informatius, ens porten bombardejant des de fa mesos en relació a la crisi, ens hauríem de fer dues preguntes per a començar:

   Si els deutes ens ofeguen, i és habitual que els partits s’endeutin per sufragar les despeses de la campanya, hem de tornar a començar amb els innombrables cartells penjats pels fanals, per les enganxades publicitàries arreu, i l’atorrollament d’imatges i sons durant aquests quinze dies, amb tot el que costa?. Doncs si, es veu que per aquest costat no hi ha crisi i els bancs els hi deuen deixar diners com si res hagués passat.

   Si com és previsible, el resultat ja està cantat, segons les enquestes que no s’equivoquen gaire, i que en tot cas, servirà per canviar els papers entre oposició i govern, davant una situació que requeriria l’esforç de tots plegats, que fins ara s’han vist totalment incapaços de prendre iniciatives tendents a apaivagar com a mínim, per no dir, canviar la tendència del principal problema que patim en aquest estat, que és l’endèmic atur, gairebé en una taxa al doble que la mitjana del nostre entorn. Als dos que dominen a l’àmbit estatal, hi podem afegir els que ens governen a casa nostra, que a més de retallar i carregar els neulers als que manaven abans, poca cosa han fet, i poques perspectives s’intueixen.

    Així que, en aquest marc, podem anar veient i sentint com els missatges electorals que ens envien, només son de caire negatiu, de menystenir als altres, i no pas de les propostes programàtiques que fan tots plegats, que ni son clares ni creïbles, sinó sovint amb les desqualificacions personals, d’uns als altres candidats, que a base d’estar repetits d’altres i altres eleccions anteriors, hom creu que o bé no tenen a ningú més o es que estan aferrats a l’escó, no se’n volen desenganxar.

   Ahir van fer un debat entre els dos principals candidats a presidir el govern. Fa uns anys que per mi era inimaginable no seguir-lo amb un cert apassionament. Anit, en vaig passar olímpicament, i aniré a votar el dia 20, naturalment, però sense cap mena d’entusiasme ni motivació per la credibilitat que em puguin merèixer cap de les candidatures amb opcions d’assolir representativitat.

   Potser vindran temps millors.