Els altres éssers vius perjudicats pel la secada foren els pagesos i les seves famílies. A més a més de la minva d’ingressos de les collites, hi van haver d’afegir, tenir mes feina i més despeses.

   El cultiu més afectat va ser l’avellaner de regadiu, una bona part de les plantacions es van haver d’arrencar, a les finques en que es regava amb aigua provinent de mines que es van estroncar i també a les que es poava de pous, el cabal dels quals minvava i en bona part s’assecava del tot.

   Reviscolar les mines era difícil, perquè no es tractava d’ensulsiades, que eren les causes més normals de la minva de cabals, era senzillament, que els corrents soterranis que les alimentaven, s’havien assecat, per tant no valia la pena d’esmerçar-hi esforços inútils. En canvi, amb els pous, potser encara hi havia quelcom a fer. Els pous eren sempre oberts, ja que encara no havíem arribat a fer les perforacions artesianes entubades, per això, quan el pou no havia perdut totalment l’aigua, es feren intents  d’afondir-los una mica més, o provar de fer colls a la recerca d’alguna corrent desconeguda.

   Això, naturalment suposava una despesa, perquè com a mínim s’havia de llogar un minador, i no sempre se’n sortia bé. Més aviat s’ha de dir que, quasi mai es trobava més aigua. I per si això fos poc, s’havien d’arrencar els avellaners esmorteïts amb uns brots curts i moixos, sense perspectives de collita, ni l’any següent ni l’altre, si no s’acabaven de morir del tot.

   Aleshores, arrencar els avellaners, no era una tasca fàcil, al contrari del que va passar al cap de pocs anys, que es mecanitzava total procès, començant pels moto-serres i acabant per els arreus dels tractors que amb uns punxons subsoladors i un bon hidràulic, s’arrenquen les rabasses amb un tancar i obrir d’ulls.

   Està clar que arrencant els avellaners, no hi havia collita d’avellanes que, en moltes cases era l’ingrés més important.

I naturalment si no hi havia aigua per a regar els arbres, tampoc n’hi havia per a les hortalisses que haurien estat la salvació, ja que en qüestió de mesos, hi hauria hagut producció per a vendre i, no cal dir, per a menjar, arribant-se a la paradoxa de que els pagesos haurien de comprar les pataques per fer el bullit del sopar.

   En aquest sentit, val a dir que, la solidaritat familiar, amistosa o senzillament companyonia, va salvar aquesta situació d’emergència, atès que com he dit, alguns dels pous i un parell de mines, no es van estroncar del tot, i així, qui tenia, una mica d’aigua deixava que al seu tros, el parent o amic, si pogués fer un mínim de verdures per superar la carestia de la producció pròpia.

   Alguns pagesos es van veure obligats de cercar una altra feina amb caire de provisionalitat, i només algú va deixar la pagesia definitivament.

   La situació de carestia hídrica va propiciar que es fes el primer transvasament, ja que el 1951 l’Ajuntament va demanar aigua del Pantà de Riudecanyes, pel subministrament de la població, especialment a Salou, i així fou com l’any següent, es feren canonades des de Reus per la vora de la via del carrilet fins a Salou. Davant de Mas Calvó se’n feu un ramal cap a Vila-seca que, crec que no va servir mai per a Vila-seca, en canvi anys més tard, aquest ramal va continuar pels camins de Salou, i dels Emprius, fins a la Burguera i els Estanys, per alimentar la xarxa urbana de l’eixample de Salou.

   La pagesia però, era de pedra picada i ho aguantava tot.


 

La immensa majoria de les cases pageses del poble cultivaven tot el mateix ventall de vegetals, que caracteritzava la producció agrària local, i aquests naturalment, foren els primers perjudicats per la manca de pluges. Fem-ne una repassada, però abans vegem el que deia l’amillarament de 1945:

 

 

Ha secà

Ha reg

Suma

Cereals i terra campa

542

1

543

Hortalisses

 

156

156

Fruiters i avellaners

155

537

692

Ametllers

34

 

34

Vinya

581

 

581

Oliveres

402

 

402

Garrofers

651

 

651

Totals

2.365

694

3.059

 

 - Cereals: blat, ordi, civada per l’animal de casa i alguns sembraven una mica de sègol, que es feia més alt i s’emprava per fer vencills, tots aquests en secà. En regadiu es sembrava moresc, la major part per a consum de l’aviram casolà i se’n venien els excedents. L’ordi també anava parcialment destinat a l’aviram i la resta es venia. En aquell temps no hi havia ordi cerveser, sinó que tot es sembrava tot al novembre i es segava al juny (al juny la falç al puny). El blat encara en el temps de la secada, s’havia de portar tot al “Servicio Nacional del Trigo” que tenia magatzems a Reus i a Tarragona, i deixaven bescanviar una part per farina, quantitat condicionada al nombre de membres de la família i la resta la pagaven emprant uns bons “negociables” del Banc Central.

Els cereals solien sembrar-se entre dues plantades de vinya, des que se n’arrencava una vinya vella fins a plantar-ne una altra. S’havien de passar uns anys per a que la terra reposés, i era aleshores que es sembrava.

 

- Vinya: llavors, era el principal cultiu, i tota en secà. La varietat més abundant era l’Escanya-gos, també es conreava el Macabeu, i en quantitats molt insignificants, el Pansal, Vinyater, Parellada i Xarel·lo, totes les varietats de raïm blanc. N’hi havia una petita quantitat de raïm negre, quasi tot de la varietat Pàmpol girat. La vinya a Vila-seca es plantava en quadre de 7 x 14 pams. El vi obtingut era de poca qualitat, amb un percentatge d’alcohol d’entre 9 i 12%. Quasi tota la producció feia cap al celler del Sindicat, tot i que encara quedaven algunes poques famílies que se’l posaven a casa, i una petita quantitat feia cap a les caves de la família Tous.

 

- Olivera: Era un arbrat típic de les antares que vorejaven les parades de vinya o de sembrat, sempre conreat en secà, que s’esporgava de manera que tingués collita cada dos anys. Rarament es plantava en parades. La varietat quasi única era l’Arbequina, amb uns quants arbres, molt pocs, de la varietat Menya. A la collita de les olives, primer el plegaven les que havien caigut a terra, en sa majoria per culpa de la “mosca de l’olivera”, que en temps de la secada, encara no es tractava. Les que quedaven a l’arbre s’ensacaven apart, i naturalment a l’hora de fer oli, era més bo el provinent de les olives de l’arbre. L’oli de les olives de terra ja rajava ranci, i calia refinar-lo. A Vila-seca a més del trull del Sindicat, n’hi havien tres o quatre més de particulars, cal Passamaner, ca Sauné, cal Tous, ca Torredemé, etc.

 

- Garrofer: És el típic cultiu del secà mediterrani, que aguanta totes les adversitats menys el fred. Es sol plantar als secans més dolents i pedregosos com les Garrigues a Vila-seca. Té una llarguíssima vida i en terrenys bons assoleix un gran volum de copa. Encara que hi han algunes antares amb garrofers, son moltes menys que les oliveres i se solen plantar de forma irregular. Una característica pròpia, que no és del arbre pròpiament sinó de l’habilitat del pagès, és que quan algun garrofer es fa massa gran i esbatanat, si feia una trona a redós de la soca, amb pedra seca, reomplint el cercle petri amb terra.

La varietat més abundant era i encara és, la Rojal, tot i que també hi havia la Negreta, i alguna altra amb pocs exemplars. De tant en tant calia que hi hagués algun garrofer bord, per a poder pol·linitzar els productius.

 

- Ametllers: En realitat eren pocs, i podríem dir que, la producció era només pel consum propi, ja fos per menjar directament, o per fer panellets, per exemple. Rarament hi havia alguna petita parada plantada, i en tot cas en algun tossal. El normal era que ocupessin una part d’una antara de les que hi havia per tot el terme. Potser les varietats més abundants aleshores eren les d’ametlles del closca molla, tot i que també hi havien Marconas, Llarguetes, i d’altres bordenques fins i tot alguna d’amargant.

 

- Fruiters: tothom tenia fruiters, tant en secà com en regadiu, pel consum propi, i excepcionalment algú en tenia per a portar al mercat de Reus o de Tarragona.

 

- Hortalisses: Passava igual que amb els fruiters, que en tenia tothom, amb la diferència de que se’n feien més per anar al mercat, o simplement per a vendre-les a la porta de la casa per aquells pocs menestrals que hi havia al poble. Naturalment tots els cultius eren en regadiu. D’algunes especies, com tomaqueres, bajoques, petaques, pebrots... se’n feien per anar a mercats més llunyans i es venien a magatzems del poble que les enviaven a Barcelona, Bilbao, etc.

 

   Aquests ésser vius van ser les primeres víctimes de la secada.

 


 

De la mateixa manera que la pagesia del poble recorda l’any del fred, que va ser el 1956, també rememora els anys de la secada, que van ser una mica abans. Naturalment, ho recordem aquells que ja tenim edat, per haver-ne estat conscients del que van patir les nostres famílies.

   Els anys de la secada per un poble que vivia quasi   exclusivament de l’agricultura, van ser per a moltes cases un autèntic daltabaix.

   En aquella dècada dels 40, la pluja a Vila-seca va ser molt irregular i alguns anys molt escadussera, això va ser una part important de que molts pous i quasi totes les mines es quedessin eixutes. Aquesta manca de pluja també havia estat palesa en les comarques de l’entorn, i per això els corrents d’aigua soterranis, que venien de terra endins cap a la costa es van anar assecant deixant el nostre subsòl orfe d’aigua.  

   La pluviometria anual d’aquella desena va ser la següent, expressada en litres per metre quadrat:

 

1940

1941

1942

1943

1944

1945

1946

1947

1948

1949

1950

prom

300

613

566

778

378

487

632

427

348

463

389

489

 

veient-se com la segona meitat va ser especialment escassa.

   I el cert és que m’ha fet pensar en la sequera, com se’n diu ara, saber que l’any passat van ploure només 223 litres per metre quadrat, una quantitat tan baixa, que jo no sabia que s’hagués produït mai abans a Vila-seca. No va ser un fet aïllat, atès que els tres últims anys, també va ploure per sota la mitjana i cada anys menys.

   Tot seguit la pluviometria dels onze últims anys:

 

2007

2008

2009

2010

2011

2012

2013

2014

2015

2016

2017

prom

338

736

404

555

690

675

618

530

447

367

223

507

 

que ens indica que podrien estar en una situació semblant a setanta anys enrere, però ara és ben diferent.

   Per una part las superfície cultivada és molt més petita i encara més minsa és la proporció de pagesos en relació al total de la població, dit d’una altra forma: si avui la pagesia del nostre terme se n’anés en orris, la majoria de la població ni se n’assabentaria, que per això som una ciutat.

   En altri ordre d’idèes, les mancances tampoc serien tant punyents. Per començar, ja no hi ha mines, més ben dit, només queda la de Cabré, i amb menys de la meitat de socis usuaris i, de pous, tot i que n’hi han més, tampoc s’aprofiten al màxim com abans, i a més, alguns d’aquests pous son artesians, és a dir que van molt més avall a la cerca i captura de capes freàtiques més prop del centre de la terra. I encara més, una bona part del terme ja té accés a l’aigua del Molinet, que podria molt bé ampliar el seu àmbit de reg, i no cal dir que l’aigua provinent de la depuradora pròpia, només està emprada pel reg de l’àmbit del que al seu dia fou el Centre Recreatiu i Turístic.

    Això no vol dir que aquesta tendència a la baixa de la pluviometria local, no em faci patir, que me’n fa. 


 

Estic escoltant (i veient) per la tele el concert del “Año Jubilar Lebaniego”, en una sala petitona en la que uns músics interpreten peces, que ara no fa el cas, però que van elegantment vestits amb un vestit tipus esmoquin negre, camisa blanca i corbata de llaç ells, i amb vestits elegants, llargs i negres, elles. Quan enfoquen el públic, es podia veure a la primera fila, un home espatarrat amb pantalons curts i xancletes.

  Potser no n’hi ha per tant, però penso que per respecte al vestuari dels músics, el públic, com a mínim podia anar una mica més d’acord. Seguint aquesta tendència, potser quan facin el proper concert jubilar de Liebana, el públic ja hi anirà amb traje de bany.

   De fet he de reconèixer que segurament en aquest aspecte, sóc una mica (o bastant) tristis-miquis, fins al punt de que, quan treballava, si em venia una visita amb pantalons curts, el convidava a anar-se’n a posar-se’n uns de llargs i que tornés. Això va durar fins que vaig veure que algun company de feina també optava per anar amb pantalons curts.

   No cal dir que el vestuari és quelcom important en la nostra vida social i avui encara podem veure com la gent més gran hi té un cert “respecte”, malgrat algunes contradiccions, com per exemple que hom es vesteix de vint-i-un botó per anar a la “comunió” d’un fill o nét i en canvi per anar a la cerimònia d’enterrament del pare va amb una camisa i wambes.

   Potser a la propera presa de possessió d’un nou govern els ministres aniran a prometre el càrrec amb bermudes, a no ser que prenguin mesura de com vagi vestit el rei (o el president de la República, ves a saber). Amb això, els polítics si fixen. Em sembla haver explicat ja fa temps, que amb motiu d’una visita del president Mas (que sempre sol anar molt ben vestit), tota la tropa mascle local i comarcal que l’esperava, anaven entrajats i encorbatats. Però al baixar del cotxe oficial, va resultar que el president no duia corbata, i aleshores, en menys d’un quart, tot dissimulant, la immensa majoria dels locals i comarcals s’anaven posant llurs corbates a la butxaca de l’americana.

   I ja que he parlat de vestuari, dues coses per acabar, que em tenen intrigat des de fa anys, i no he pogut escatir:

1ª. On compren els vestuari les dones magrebis que viuen aquí?

2ª. Son seus tots els vestits que porten la majoria de dones polítiques, que cada cop que surten a la tele, en porten un de diferent, ni que sigui al mateix dia? On els guarden? Els tornen a la botiga o els donen a Càritas? Quantes hores passen a la setmana emprovant-se’ls?


 

L’altre dia, que era un d’aquells que, com que havien anunciat que plouria tot el dia, no em vaig moure de casa, cosa que a mi, dit ho sigui de passada, no se’m fa gens farragós. Entre poder llegir i entrar a internet, les hores passen volant.

   Com que feia ploviscons durant una bona part del dia, tenia posat a l’ordinador el radar del meteocat i l’anava mirant de tant en tant, i així vaig poder veure com al llarg del dia, sovint estava plovent a tots els voltants de Vila-seca, Salou, La Canonja i part de Cambrils, tant per dalt com per baix, però que al nostre entorn, a sota els arbres eixut, i al pluviòmetre, res.

   Aquesta constatació, podríem pensar que lliga amb el que diu molta gent d’aquí: que els de Port Aventura empren mitjans artificials per tal d’allunyar la pluja, perquè així no cal que tornin els diners de l’entrada per culpa de la pluja segons tenen establert a la seva normativa, com un esqué més de promoció.

   Ja fa temps que molta gent creu que fan això, alguns fins i tot expliquen els mètodes emprats, uns asseguren que tenen una avioneta al camp de Reus, que surt a fer la feina quan hi ha perill de pluja, altres opinen que fan servir una mena de coets que fan desfer els núvols, d’altres que empren mitjans més sofisticats, talment com material bèl·lic.

   En tot cas, jo no m’ho crec, o més ben dit, em costa de creure-ho. Sé que existeixen mitjans per promoure el creixement de núvols que poden provocar pluges, com també que existeixen mitjans per a que utilitzant canons o coets situen al sí de la nuvolada amenaçant, uns elements químics que fan que es dissolguin les boles de gel que provocarien una calamarsada o com a mínim les estoven per tal de minimitzar els danys.

   Això no obstant, val a dir que he pogut comprovar que d’un o altre origen, la zona a l’entorn de Port Aventura el dijous passat va restar lliure de pluja mentre al seu voltant va ploure a bots i barrals.


 

   Vaig fer el servei militar amb companys de curs, alguns dels quals tenien fama de ser molt catalanistes i fins i tot separatistes, com en deien aleshores, d’aquells que als militars no els hi agradaven ni molt ni poc, sinó gens. Potser per això, un dia que al capità, li va passar pel cap aquesta dèria, va pensar que els podria posar en evidència, i s’adreçà a Xavier Maluquer preguntant-li: Vamos a ver, para tí, que es patriotismo? En Xavi, es va aixecar tot dient-li:

   “Es aquell sentiment que no solament el tens inserit en una part important del teu ésser, sinó que també es manifesta amb senyals físiques, com quan et trobes lluny de la teva Pàtria, i sents tocar o cantar l’himne nacional o algun cant identitari, notes que quelcom et fa tremolar per dins, sents pessigolles a l’estómac, com se t’enrampa el dors i de sobte els ulls s’omplen de llàgrimes i se’t posa la pell de gallina”

   El militar va quedar més que sorprès i, amb entusiasme li va dir que això era exactament una vertadera manifestació de patriotisme i el va aplaudir. En Xavi es va asseure i em digué a cau d’orella: Jo no he fet pas esment a cap Pàtria en concret, senzillament pensava en la meva, que no és pas la mateixa que la del capità.

   Cada vegada que sento el Cant de la Senyera, em passa el mateix que en Xavi Maluquer li explicava al capità, hi ha alguna cosa que em corre per dins amunt i avall, i em fa l’efecte d’una molla que em fa posar dret. Això deu passar també a molta altra gent, només cal veure com en sentir els primers compassos del Cant, la majoria de la gent que el sent es posa dreta, tant si és al Palau de la Música amb l’Orfeó, o a l’auditori de Vila-seca amb la Nova Unió.

  És clar que potser no s’aixeca tothom, que hi ha algú que es queda assegut sentit el Cant com si fos qualsevol altra peça. Això em fa pensar en que, al Parlament de Catalunya els Ciutadans no semblen pas massa motivats quan els demés canten “Els Segadors” i, se’ls hi retreu aquesta passivitat. Segurament que es tracta d’una estratègia de partit i potser fins i tot, la majoria dels diputats d’aquest grup els hi és igual sentir l’himne nacional que les caramelles de Pasqua florida.

   En aquests temps que tots “filem molt prim” i que no costa gens titllar a algú de nazi o com a mínim de xenòfob, com s’ha fet i dit al nou president de la Generalitat i tot el que representa, potser que valdria la pena de comptar fins a cent abans d’obrir la boca, tant si val en un sentit com en el contrari. És molt fàcil acusar i molt més encara insultar i no cal dir que mentir ja forma part del llenguatge habitual d’alguns polítics.

   Tornant al Parlament, no crec pas que els que canten tinguin més valor que els que no ho fan. Potser aquests si fossin majoria l’eliminarien, i potser també la senyera i potser l’Estatut. Però ara per ara és el que hi ha i, de sentiments se’n tenen uns o uns altres.

   N’hi ha que creiem que hi ha presos polítics i exiliats i d’altres opinen el contrari, però caldria creure que la llei no hauria de ser contraria al sentit comú, que si una persona té dret a ser candidat, hauria de tenir dret a prendre possessió i exercir el càrrec i aquesta incongruència que es dona, és el que fa que ho cregui així. Seria com creure que els milers de catalans que l’any 1939 marxaven cap a França, eren fugitius de la justícia, una justícia que emanava de les ordres d’un militar que saltant-se totes les lleis es va apoderar del poder.

   Acabo tornant als sentiments propis, i poso un exemple d’avui mateix. He sentit pels noticiaris, que una dona de Vila-seca havia mort una altra dona, fa uns dies. Molts anys enrere, si hagués sentit aquesta noticia, en sentir el nom de Vila-seca m’hauria fet un bot el cor, ara, em resulta el mateix que hagin nomenat Vila-seca que la Pobla de Montornés o Sant Esteve de les Roures. Vila-seca s’ha fet tant gran que ja no ens cap al cor, com abans, que la sentíem com una cosa pròpia, i això em fa recordar que un alcalde de Salou li va dir a un amic meu: Si en Clavé fos alcalde, encara aniríem en carro i mula, doncs potser sí...


 

En Ramón Martí Martí, el poeta, era fill de la Pilar Cantí i d’Esteve de l’americana. Va néixer l’any 1919. El recordo gran, d’edat ja que aparentava molts més anys dels que tenia, era baixetonet i geperut. Al temps dels Barretaires i fins i tot més endavant, vivia amb sa mare Pilar Martí Morell al pis de dalt de ca Cantí, casa que compartia amb el seu germà Josep, més conegut com Pepitu Cantí i que era baster. La casa és al carrer del Mar o de la Verge de la Pineda més coneguda per la torratxa que té al capdamunt. Hi devíem ser una mica parents, perquè la mare, a la Pilar li deia tia.

   En Ramon Martí quasi sempre anava amb americana i corbata (com el seu pare, i d’aquí li venia el renom). Treballava d’escrivent, a la CNS, Central Nacional Sindicalista, o Sindicats, de Tarragona, on hi anava cada dia amb el tren o amb el cotxe de línia.

   No sortia gaire de casa, i no recordo haver-lo vist pels cafès de les societats, ni a la fonda, encara que sempre anava a missa. A més de la poesia dels Barretaires, n’hi havia sentit recitar-ne alguna altra, que ara no puc trobar en cap racó del malmès cervell. Segurament estava acomplexat per la seva tara física, el mínim que es podia patir. Això no obstant, era irònic en el seu parlar i cínic en les seves crítiques.

   Sent ja bastant gran  ell i sa mare se’n van anar a viure a Saragossa, després de demanar el trasllat als Sindicats aragonesos. Sa mare, hi tenia una especial dèria o devoció a la Mare de Déu del Pilar, i potser per això hi van anar a viure. Llavors en Ramon es va casar amb una senyora molt més alta que ell, i que devia ser maña, és clar. No van tenir fills.

   Mentre van viure a Saragossa i es devien trobar bé, al menys el Dilluns de Pasqua, venien a la Pineda. Des de fa molts anys que ja no n’he sabut res.

   A la novel·la “Les Guerres del pare” se’n fa una descripció que el ridiculitza, tot i que és totalment extemporània, i tot i ser una novel·la el seu personatge, com molts d’altres, els que coneixíem l’entorn, el deixa ben identificats. Segurament que no ho devia llegir i així, es va estalviar el disgust de l’escarni.


 

Quan el cor La Unió encara estava en actiu, el dia de la Pasqua granada i durant dos anys seguits van convidar al cor “Els Barretaires” de la Barceloneta, que, com ells, també estaven adherits a la federació de Cors d’en Clavé.

   Això va ser durant el periple final de la vida d’aquest cor d’homes sols i que havia tingut una llarga trajectòria des de l’any 1865 al 1958, i que sembla ser que havia nascut a partir de la Societat Coral Obrera La Unión, fundada a principis del segle XIX.

   Després d'uns anys d'inactivitat, el cor la Unió tingué una darrera reviscolada, l’any 1946 sota la direcció del senyor Devesa i devia ser, més o menys entre els anys 1953 i 1954, quan convidaren “Els Barretaires” a Vila-seca, que és l’episodi que recordo evidentment amb moltes llacunes, però amb altres clarividències.

   Les dues corals, van cantar a la plaça de l’Església i, entre cantada i cantada el president Jaume Salvadó va fer un abrandat parlament aferrat a la barana del balcó de l’Ajuntament.  També en Ramon Martí va llegir una poesia que havia escrit per l’ocasió, i que començava...

                       Benvinguts siau gentils barretaires

                       sols cançons de pau escampeu pels aires,

                       Vila-seca us espera en la bella jornada

                       tan gentil i encisera con és la Pasqua granada...

   Després dels cants a la plaça, entre els que, el nostre cor va cantar “Els pescadors” com ho havia fet tantes vegades, i després d’una bona estona de convivència coral, els barcelonins completaren la jornada d’esbargiment juntament amb els familiars que els van acompanyar.

   Els Barretaires, avui encara canten, mentre que La Unió es va dissoldre, i l’any 1958 va decidir lliurar tot el seu patrimoni, estendard, trofeus i medalles a l’Ajuntament, que en algunes ocasions els havia subvencionat, sense anar més lluny, l’any anterior, amb 5.000 pessetes.  El cor tingué un fillastre amb la creació de la coral Nova Unió, que va ser mixt, és a dir amb veus masculines i femenines, que perdura actualment i que sigui per molts més anys.

   El cor La Unió, encara va tenir una esporàdica i minsa actuació, en motiu de l’homenatge que es va fer el 13 de novembre de 1983 al tenor Josep Forasté Llauradó que havia mort el 1978 als 51 anys i n’havia sigut cantaire durant la darrera revifada. Aquell fou un acte que podria es titllar de “cívic-polític-cultural” que es va fer a la sala Galas de Salou promogut des del Centre Catòlic i que segurament al homenatjat, no li hauria agradat, però això ja son figues d’un altre paner.

   Del Cor La Unió, l’Estefania Genovès en va fer una lluïda i detallada publicació l’any 1996, que recomanem llegir als qui hi estiguin interessats.

 


 

Per començar, he de dir que m’ha  alegrat molt de l’aparició de la revista Emprius, anunciada des de la fundació del Centre d’Estudis Vila-secans, i que demanava cada vegada que passava per la Sant Jordi, fins que precisament la passada diada del Sant llibreter, la vaig comprar a la parada corresponent.

   He començat a llegir-la i, en tant que revista, que es pot llegir sense l’ordre establert, he començat per l’article de la Pineda Vaquer sobre la “Farigolera” i la seva barraca de pedra seca, més que res per a comprovar si el que vaig escriure en aquest bloc temps enrere sobre aquesta bona dona, lligava amb el text d’una bona historiadora local, i efectivament, hi encaixa tot i que la Pineda explica més coses.

    Seguint la lectura he anat als safareigs, que a Vila-seca sempre n’hem dit rentadors i, tot reconeixent que està molt bé, se m’acut fer-hi algunes puntualitzacions.

-       El testimoni oral més reiterat és el de Frida Pujals, suposo que Fontrodona de segon cognom per comptes del que hi consta.

-       Em xoca l’expresió “fabrica d’avellanes del carrer Sant Antoni”, ja que sempre he cregut que les avellanes les “fabricaven” els avellaners del terme.

-       No tinc res a dir pel que fa als rentadors del carrer de la Font, potser deixar constància de que hi havia una senyora encarregada del maneig i neteja, que del record dels que avui som vius, eren, primer la Josepa Vallverdú, coneguda com la Pepita del rentador, que la va substituir l’Aurora Losada. Tot i que tenien cura de les instal·lacions, no rebien cap sou de l’Ajuntament, la compensació estava en que venien lleixiu, sabó, blau, serradures, etc.

-       Els safareigs privats del carrer de Sant Antoni, els he vist en desús, abandonats i quasi enderrocats al pati de ca Córdova, entre la nau que fou la sala principal del Fènix primer i una trencadora d’avellanes després  i la paret que tancava amb la Riera, vora la qual passava el Rec de les vinasses.

-       L’any 1945 l’Ajuntament acorda construir un segon rentador, en principi destinat a rentar-hi roba dels malalts, atès que aleshores hi havia al poble febres tifoides. S’encomana l’obra a Josep Ferré Benaiges per 2.499 pessetes. L’obra s’acaba l’any següent.

En aquell temps, el carrer de l’Escorxador quedava barrat per una paret d’obra, que deixava un pas estret tant cap amunt fins a la Riera, com per avall, on s’arribava al rentador dels malalts, vora aquest caminet hi passava el Rec de les vinasses.

-       A la mateixa sessió del juny de 1946, també s’acorda  tornar a netejar la mina del Poble que, degut a la secada, quasi que no raja gens. Més endavant l’any 1949 es va assecar del tot. La carestia fou subsanada mitjançant pous propis de l’Ajuntament o llogats a particulars, als que si van haver de posar bombes. Mentrestant es fan obres d’afonament i allargament de la mina al camí del Castell. Aquell mateix any de 1949 es fan 1.700 metres de tuberies per conduir l’aigua dels pous al poble. Just al cap d’un any el 1950 ja hi havia aigua a dojo, de manera que l’Ajuntament en posava a la venda a 7 ptes l’hora a la sortida dels rentadors. Aquell mateix any, l’Ajuntament acorda construir un dipòsit regulador i el 18 de juliol el governador inaugura la xarxa de proveïment d’aigua per tot el poble.

-       Encara van passar 9 anys fins que es va fer la primera xarxa general de clavegueres, deixant inutilitzada la claveguera parcial que anava des del Sindicat fins a la bassa dels Aragalls amb alguns ramals, i tal com s’havia fet amb l’aigua, les cases si anaren empalmant paulatinament, i amb semblant cadència anaven deixant-se d’emprar els rentadors públics.

-       Finalment, relatar com en els moments més crítics de la secada, va haver-se d’anar a raure als safareigs del terme, tot i que també molts pous i mines van patir l’efecte de la secada.

   Tot això que he escrit no impedeix que feliciti molt sincerament a l’autor de l’article en Ginés Puente. Enhorabona.


 

Això de les cagarades dels gossos m’he recordat una mena de juguesca, mes aviat una mofa, en certa mesura cruel, a la que una colla de xiquets es burlaven del més innocent, crèdul o baixa-garrofes del grup. Es tractava de Sant Pere baixa la llàntia.

   La cosa consistia en que algú, erigit en cap de colla, es buscava uns quants comparses per col·laborar, i un noi ingenu, de bona fe, per entabanar-lo. El promotor, de cop i volta, com si se li hagués ocorregut en aquell instant, proposava: per què no juguem a Sant Pere  baixa la llàntia? Els conxorxats de moment simulaven fer-se el sord, però acabaven acceptant, tot arrossegant al més babau a que si afegís.

   El capitost els feia arrenglerar posant les mans juntes a l’esquena, obertes i fent cassoleta cap amunt, quiets, amb els ulls clucs i en silenci notessin el que fos, mentre expressaven el desig de que a les seves mans hi arribés un regal, i mentrestant havien d’anar dient: Sant Pere, baixa la llàntia, Sant Pere,... i tancant la mà prement ben fort. Abans però, a la mà del crèdul, un dels còmplices li havia posat un cagarro de gos.

   Amb la riota general i la sufocació del innocent, s’havia acabat el joc. Sí, una mica salvatge, però com tants d’altres en fèiem. De fet, no puc generalitzar, en el sentit de que aquesta mena de jocs infantils no hagin traumatitzat a ningú, ans al contrari, crec que servien per espavilar una mica als que ho necessitaven, que potser llavors es tornaven més desconfiats i recelosos del que els hi proposava segons qui.

   Aquesta juguesca no es podia repetir fins passat molt de temps perquè normalment corria la veu de la burla fet a qui fos. Però es repetia, i tant que es tornava a fer més endavant. Per això els pares o els germans més grans, solien advertir als noiets una mica tímids o incauts: Ves en compte que encara et faran el Sant Pere baixa la llàntia.


 
1 2 3 ... 26 27 28  Següent»