Segons he llegit a “La Vila”, l’Ajuntament forçarà la retirada de símbols franquistes de 22 façanes del poble, (la ciutat segons ells), sembla ser que a partir d’una moció presentada per Vila-seca Decidim primer i una pregunta de  Vila-seca en Comú després, s’han decidit a actuar. Aquests símbols són ni mes ni menys que unes plaques del ministeri de l’Habitatge del període franquista que inclouen un jou i cinc fletxes signe inequívoc de la Falange Española.

   Normalment trepitjo sovint la totalitat dels carrers amb construccions d’aquell període i he de dir que no n’he vist cap de les 22 plaques esmentades, però si ho diu la Guardia Urbana, m’ho he de creure, i tant que sí!

   Fa uns dies que a Lleida va sorgir o ressorgir la mateixa polèmica i, alguns activistes pel seu compte van començar a despenjar les maleïdes plaques de les façanes.

   Resulta xocant que ara, després de més de quaranta anys de l’acabament del franquisme, ens preocupin o ens repugnin aquestes plaques, precisament quan la majoria de la població, no ha viscut ni patit el franquisme, quan a la majoria del jovent d’avui, sentir parlar de la guerra civil, és com si els hi parlessin del segle XVI, com deia ahir mateix en Rafel Nadal, presentant el seu llibre “La senyora Stendhal”.

   Quan una cosa molesta, fa angúnia o rebuig, es procura fer desaparèixer de la vista com més aviat millor. Així va passar al nostre poble (aleshores sí que era un poble) quan, aviat farà 86 anys, als pocs dies de la constitució del primer ajuntament de la segona República, es va acordar requerir a tots aquells propietaris de cases, a la façana de les quals, hi havia capelles o qualsevol altre símbol religiós, com les rajoletes amb un Déu vos guard, les retiressin immediatament.

   Per cert que l’acord va ser recorregut a les autoritats provincials pel propietari de ca Córdoba, però van donar la raó a l’Ajuntament. Aquest senyor, que precisament no passava gaire temps a la seva casa de la plaça Pi i Margall, devia ser molt de la crosta, ja que l’any 1928, fa fer fora de la seva propietat a la societat El Fènix, que tenia de llogater, perquè un grup de joves, van fer escarni d’una cerimònia religiosa, concretament d’un viàtic  .

   Be, en tot cas, opino que les coses que de veritat molesten, s’han de treure com més aviat millor. 

 


 

Sent com és avui, el dia de la dona treballadora, i de la dona en general, treballi o no, i tenint present, com he fet esment en els anteriors escrits, als papers relatius a Vila-seca durant la 2ª República, m’ha vingut a la memòria el nom de la vila-secana Rosa Casas Ferré, que va ser la primera dona regidora de l’Ajuntament. Això va ser l’any 1936, i no hi tornar a haver-hi una dona regidora fins el 1979 que ho va ser la Fina Satorras. Hi havia una diferència entre les dues, que aquesta segona podia votar, en canvi la Rosa i les demés dones del país no podien votar.

   De fet però, la Rosa Casas no va accedir a l’Ajuntament per la via d’unes eleccions tot i que, en aquells temps se’n feien d’eleccions municipals, i de fet, durant la 2ª República ja se n’havíen fet dues convocatòries.

   El 1936, després de les eleccions generals del febrer, que va guanyar el Front Popular, es va decretar que la Corporació sorgida de les eleccions municipals del gener de 1934, i que havia sigut arrambada durant el bienni negre, tornés a fer-se càrrec de l’Ajuntament.

   Però va durar poc, talment com si aquesta Corporació tingués una maledicció, va ser arrambada altre cop, al marge de les urnes. Ho fou per decret de la Conselleria de Seguretat Interior de la Generalitat de Catalunya, de 9 d’octubre de 1936, en virtut del qual, es constituiria el Consell Municipal, amb la mateixa proporcionalitat de Partits i Sindicats, que al Consell Executiu de la Generalitat, és a dir que a Vila-seca, hi corresponien 3 regidors a ERC, 3 a la CNT, 2 al PSUC, i un a cadascun dels ens POUM, Unió de Rabassaires i Acció Catalana Republicana.

   La Rosa Casas, va ser regidora per la quota corresponent a la CNT, prenent possessió el 19 d’octubre, i assumint la responsabilitat de l’Economia i Finances municipals.

   Però, ves quina casualitat, tanmateix com la Fina Satorras, que era mestra, la Rosa Casas tampoc va acabar el mandat, va plegar abans d’hora, en concret el 20 de gener de 1937. Ella també era mestra, i des del Departament de la Generalitat corresponent, si li va demanar que accedís a ser directora d’una escola de Reus i es va veure obligada a deixar l’Ajuntament, perquè en aquells temps, anar a treballar a Reus era molt més complicat que no pas ara.

   Un cop acabada la guerra, amb el franquisme, a la Rosa Casas se li va prohibir l’exercici del magisteri, no fos cas que contaminés les generacions de “flechas i pelayos” i com que era una dona espavilada, de les que en el dia d’avui mereixen un reconeixement, es va preparar acuradament i va fer-se llevadora, i els de la nostra generació la vam conèixer com Donya Rosita, és a dir que tot i sent llevadora se li va conservar, el tractament de quan era mestra.

   Ara ja queden molts pocs Vila-secans que ho sàpiguen. Perquè Donya Rosita, quan va deixar d’ajudar a portar vila-secans al món, se n’anà a viure a Salou, al costat de la Torre Vella on hi tenia casa i terra. Els pagesos del veïnat, si que ho sabíem perquè a la vora de la casa, en Pepito de Mas Calbó, hi feia planter, i alguns hi anàvem a proveir.

   Aquesta és una modestíssima aportació a conservar-ne el seu record.


 

   En el meu escrit anterior, deixava dit que els Comitès Antifeixistes sovint s’atribuïren competències distintes a les que originaren la seva creació, que no era altre de la de donar suport a les milícies. Podríem pensar que es tractava d’un altre estament el conegut com “Comitè local de Control” constituït per les mateixes bases polític-sindicals, però tampoc és el cas, ja que a Vila-seca l’Ajuntament seguia fent la seva tasca, amb més o menys connivència amb el Comitè Antifeixista, que al menys a nivell legal, fou dissolt per la Generalitat que l’havia creat, el 27 de setembre de 1936.

   Així que al nostre terme municipal es van crear dos Comitès de Milícies Antifeixistes, un a Vila-seca i un altre a Salou. Aquest Comitè salouenc constituït el 22 de juliol de 1936 (just l’endemà de que la Generalitat els va crear) i el mateix dia que van cremar l’església, al cap d’un mes, el van dissoldre per a constituir-ne una nova edició propiciant una mobilització voluntària de veïns que es puguin inscriure per anar al front.

   Per comptes d’això, el 24 d’agost proclamen la independència de Salou, en el ben entès, que el comitè farà d’Ajuntament en qualitat de “junta veïnal” sota la presidència d’Andreu Pamies d’ERC, amb quatre vocals un de cadascun dels ens POUM, UGT, CNT i PSUC.  i tot seguit es demana a la Direcció General d’Administració Local que reconegui el submunicipi de Salou. Se’n dona compte a l’Ajuntament de Vila-seca, que reunit aquell mateix dia va acordar:

 

S’ha rebut un escrit del Comitè Antifeixista de Salou, comunicant que s’havien constituït en municipi independent, assumint les funcions d’Ajuntament, del qual ja se n’ha donat comptes al President de la Generalitat, al Conseller de Governació i al Comissari delegat de la Generalitat a Tarragona.

   A proposta dels consellers Torrell i Genovès, s’acorda:

 

            1r. Elevar la més enèrgica protesta a les instàncies superiors per aquest acte fet al marge de la llei.

            2n. Que la segregació no és acceptable atenent que Salou es troba entre les partides de Barenys i dels Emprius, els terrenys de les quals són propietat de pagesos de Vila-seca.

            3r. Atesa la presumpta il·legalitat d’aquesta acció que suposa la usurpació de les atribucions de caràcter municipal de forma il·legal aprofitant les actuals circumstàncies, pel que l’Ajuntament es reserva el dret d’emprendre accions legals quan la situació es normalitzi.

            4t. Es nomena una comissió formada per l’Alcalde, els alcaldes 2n i 3r, i el Secretari  per gestionar tot el que estigui relacionat amb aquest afer davant les autoritats, facultant a l’alcalde per a que signi i faci les despeses que convinguin.

 

   Segons em va explicar ja fa molts anys, en Josep Maria Canaldas, que aleshores era membre del Comitè de Vila-seca, quan els del Comitè de Salou els hi van fer avinent les seves pretensions, els del Comitè de Vila-seca, els hi van dir, que ja es podien independitzar quan volguessin que ... ja tornarien.

   Efectivament segons consta, el 27 de novembre d’aquell mateix any, van començar la sessió, i ja no la van acabar. El 10 d’abril següent, l’Alcalde i el secretari de l’Ajuntament de Vila-seca en presència de dos testimonis de Salou, van fer inventari dels mobles, instal·lacions, bens i documents de l’Ajuntament de Salou, que tenia el seu emplaçament a l’edifici conegut com Capitania. 


 

   L’altre dia, per raons que no venen al cas, vaig remenar els fitxers que tinc amb notes del que m’han explicat, i he pogut llegir del que va passar durant la segona República al poble, i he trobat un acord de l’Ajuntament que feia referència a un dels episodis que m’havien explicat a casa relatiu a la detenció i empresonament de l’avi Anton Morell quasi al final de la guerra.

   L’any 1936, tot just va començat la guerra, des de la Generalitat, es va propiciar la creació dels “Comitès antifeixistes” que van ser legalment actius entre juliol i setembre d’aquell any. Es van crear per una finalitat, però a la pràctica, en cada poble, segons els qui manaven, actuaven per lliure, fent el que els hi semblava millor. Quelcom semblant va passar amb les anomenades “Patrulles de control” creades amb la finalitat de perseguir els col·laboradors i simpatitzants de la sublevació feixista, que oficialment van ser dissoltes el juny de 1937.

   Sovint es confonien uns i altres, i en molts pobles, com a Vila-seca, tot era una cosa. Per una part hi havia el “comitè” pròpiament, més o menys ben organitzat amb persones responsables que donaven la cara, i per altre hi havien altres persones que aparentment sota les ordres del comitè, actuaven més o menys com escamots, per lliure.

   Al nostre poble, pel que he pogut escatir, el comitè tingué més feina en controlar el que feien o volien fer els comitès dels municipis veïns, que no pas, el reclutament, control i promoció del moviment antifeixista intern com havia de ser la seva missió.

   En una d’aquestes escomeses, l’any 1938 van ser detinguts i empresonats a Tarragona 9 homes de Vila-seca amb l’acusació de que eren “missaires”, sense que haguessin fet cap acció il·legal del que els poguessin acusar. El delegat d’Ordre Públic de Tarragona havia demanat a l’Ajuntament informació sobre la vida i miracles dels detinguts, per tal de poder-los acusar i si s’esqueia condemnar-los, però l’Ajuntament no ho va fer, tan és així que aquest mandatari de la capital va decretar la detenció de l’Alcalde i la imposició d’una multa.

   A l’acta de la sessió del 8 de juny de 1938 de l’Ajuntament de Vila-seca, sota la presidència de l’Alcalde Anton Llunas García, i amb l’assistència de tots el regidors menys un, hi consta textualment:

 

Esquerra, vol que es debati sobre els fets transcendentals ocorreguts a la vila:

El Delegat d’Ordre Públic ha decretat la detenció de l’Alcalde i la imposició d’una multa  de 500 ptes si no dona deguda resposta sobre els fets del 16 d’abril en els que sembla ser que no va ser contundent enfront uns emboscats desafectes al règim. Anglès manifesta que no s’oposa a la llibertat dels detinguts, alguns dels quals exerciren càrrecs municipals en temps de la Dictadura i altres formaven part de la junta del Centre Catòlic.

 

   S’acorda:

1)    Que els detinguts no poden considerar-se desafectes al Règim i no es poden considerar de “dretes” pel sol fet de que fins el 19 de juliol del 1936 eren catòlics.

2)    Per tal es demana al Comissari delegat de la Generalitat, al Fiscal de l’Audiència i a la Delegació d’Ordre Públic de Tarragona que es deixi sense efecte l’ordre de detenció, ja que ser catòlic no suposa ser desafecte al Règim si no es demostra que estan afiliats a un partit polític.

3)    Es traslladarà aquest acord a les autoritats competents.

 

Els nou detinguts van ser posats llibertat i en prova d’agraïment, acabada la guerra van regalar a la Parròquia el “Sant Cristo gros”. Tinc les meves reserves a creure que també fossin agraïts amb els membres de la Corporació Municipal, al menys en el seu conjunt. 


 

   Avui a Vila-seca no hi ha ningú a qui pugui atribuir-se-li aquesta mena de càrrec i encara, del meu record, ben pocs. Segons les normes gramaticals, un majordom és aquella persona que fa, com si diguéssim, d’encarregat de totes les persones que estan al servei d’una família, que naturalment és molt adinerada. Al nostre poble en dèiem majordom a aquella persona de confiança d’una família hisendada que no vivien al poble, i que tenia cura tant de la casa, on generalment també hi vivia, com de les finques, sense que necessàriament fos ell qui les treballés. D’en Siscu Gavaldà, tothom deia que era el majordom de ca Virgili.

   Ca Virgili era una casa del carrer Major, que ara ja ha desaparegut, de les que en podíem dir senyorials i que a més tenien bastantes finques. Una situació semblant podem dir que tenia el Castell, ca Folch, cal Passamaner, l’Hort del Colomí o l’Hort del Pep, (les dues primeres es conserven i les altres tres han desaparegut) en que els propietaris solien habitar les cases unes poques setmanes a l’any, generalment a l’estiu, les terres dels quals solien tenir-les a parceria. A ca Córdova els amos no venien mai. Aquestes cases tenien un encarregat o persona de confiança que vivia al mateix edifici, al que també hauríem pogut dir-los majordom, però no els hi dèiem.

   Altres cases, com a ca Sampons/Miret, ca Gustavo, ca Barenys, ca Baldrich, ca Baló, tenien directament parcers o mitgers sense que cap d’ells visqués a la mateixa casa, i amb els que s’entenien i passaven comptes directament. Finalment, un altre grup que tenien masies allunyades del poble on hi havien masovers com al Mas de Miret, al Mas de l’Albanés,  Mas de Guardiola, l’Hort de Torrell, els quals vivien sempre als respectius masos.

 

   En canvi la majordona, no hi tenia res a veure. Segons el diccionari és la dona que porta el pòndol de la casa d’un capellà. Del record de la meva generació n’hem conegut unes quantes i hem vist com els nous temps, han portat nous costums i les majordones pràcticament han desaparegut. Vam conèixer a la senyora Maria que ho era del seu germà Mn. Miró, després va venir Mn. Batlle que tenia una majordona que vingué com ell del Pla de Cabra i a la que va acomiadar perquè es veu que no podia pagar-li el sou. Mn. Cabré també vingué amb una majordona de Vinyols però que tampoc hi va ser massa temps, tancant així l’existència de majordones al nostre poble.

   Tot això m’ha vingut a la clepsa, amb motiu de la mort de la tieta Antonieta Cardona que va ser majordona de son cosí, el tiet Mn. Anton Morell, a qui va seguir en tot el seu recorregut per les parròquies del Serrallo, Perafort, Barberà de la Conca, Sarral i finalment a Torredembarra.

   Tasques i persones que ja només queden en el record.

 


 

Em refereixo a la persona que treballava per compte d’un amo, al nostre cas pagès, i no pas a l’andròmina que servia per aixecar un costat del carro, per tal de poder treure’n una roda per greixar el fuell i evitar el reticent grinyol, que feia als carros la mateixa funció que fa el gat o cric als cotxes.

   El mosso en una casa de pagès, era un treballador que vivia a ca l’amo, al contrari dels treballadors per compte aliena normals, que eren del poble o de la vora i vivien cadascun a casa seva. El mosso venia d’un altre poble més proper o més llunya, però que feia impossible desplaçar-s’hi per anar cada dia de casa a la feina.

   Generalment, el mosso solia començar el contracte molt jovenet, i en general se’l considerava com un membre més de la família amb tots els ets i uts. Es clar que hi havien excepcions i en aquest cas se’l mantenia a distància, com passava amb els “veremadors” que, per venir tota una família sencera se’ls donava sostre per a dormir, i tot el demés anava al marge de la vida familiar, encara que any rere any vingués la mateixa família a la mateixa casa, com solia passar amb els del Mas de Barberans que venien al poble a plegar avellanes i a veremar.

   A Vila-seca, el treball assalariat a la pagesia, quasi sempre era esporàdic o de temporada, com el cas dels “veremadors” que venien a l’avellana i a veremar. Per altres feines normalment de collita, es llogava personal, quasi sempre femení, per anar a la garrofa, oliva... i també els hortolans que també llogaven dones als moments punta dels conreus de verdures i hortalisses. En algunes cases, poques, hi havien treballadors amb caràcter fix.

   De mossos no n’hi havien gaires a Vila-seca, però dels pocs que vaig conèixer, a més de fer vida familiar, s’amistançaven amb els joves de la mateixa edat, i feien el mateix. Alguns fins i tot, s’hi van casar. Arribat a aquest punt, havien de canviar de casa i de feina o forma de fer-la. En altres cassos, en tornar de la mili ho deixaven córrer, tornant als seus orígens, o anant a les ciutats a la recerca de millors oportunitats.

   Només recordo un cas en que un mosso, va acabar la seva vida laboral i real a la casa dels amos, i m’hi ha fet pensar el llegir una crònica de la vida rural en que la mort d’un mosso envellit en una masia va ser atentament tractat en la seva llarga malaltia talment com un avi propi a qui s’estimaven de veritat, fent evident allò de que el tracte i contacte entre les persones uneix molt més que ells llaços de consanguinitat. 


 

Abans, parlant dels regals dels Reixos de la meva infància, he fet esment al material escolar que formava part del contingut del paquet. Per això m’ha vingut a la clepsa el canvi que hi ha hagut en relació al material escolar que jo havia emprat a l’escola “nacional graduada de niños”, i la que estan emprant avui els meus nets.

   Potser abans he de dir, que el material escolar bàsic que emprava jo, era pràcticament el mateix que havien utilitzat els meus pares, fins i tot el meu avi, i només diferia amb l’emprat pel meu besavi, del que en tinc mostra, en que el paper que empraven, era una mena de paper de barba com apergaminat, per fer-ho entendre, i relligat de forma bastant matussera.

   Em refereixo doncs, al material que jo havia emprat, entre el que era optatiu, atès que, els llibres i quaderns de cal·ligrafia o de comptes ens l’assenyalava el mestre. Podíem triar les llibretes d’escriure en brut o en net. Les primeres eren poc gruixudes i així i tot, acabaven amb unes orelles que Déu n’hi do, cosa que ens obligava a planxar-les a casa, posant-les sobre la taula del menjador amb una fusta plana al damunt i amb l’ajut de quelcom pesant. Aquest problema s’evitava a les llibretes en net, que tenien les tapes fortes. Vet-ho aquí que, aquesta mena de quaderns encara es troben i per tant, s’empren avui, fins i tot amb el mateix disseny.

   El plumier, i tot el que hi anava dins, era el més propi dels regals reials. N’hi havia d’un o de dos pisos, aquests tenien la tapadora corredissa, i els d’un sol calaix la podien tenir amb frontisses amb un gafet de tanca o també amb la tapa fina que lliscava entre dues ranures. Encara hi havia un altre tipus de plumier més gran, que servia d’estoig per una renglera de tinters petits i quadrats de tots els colors de tinta xina pelikan, i a la part davantera, el compartiment per les eines pròpies de l’escriptura i llurs complements.

   El llapis era l’eina bàsica de l’escriptura un cop deixàvem el parvulari, on compartíem la pissarra (amb guix o pissarrí) amb el llapis. Aquests, generalment eren de color de fusta clara i cilíndrics, el envernissats de colors i de secció hexagonal es van generalitzar després. El llapis de major ús era de mina negra, però també n’hi havien de tots els colors, que se solien vendre en capsetes on hi havia una dotzena de llapis de distints colors, en capses de mida llarga o curta i excepcionalment amb dues dotzenes, uns i altres, sempre de la marca Alpino. Hi havien maquinetes de fer punxa encara que estava més generalitzat l’ús de les fulles d’afaitar dels pares, segurament per estalviar. El llapis tenia un complement indispensable, la goma esborradora per corregir les nombroses errades que fèiem a l’escriure, moltes d’aquelles gomes duien escrit Milan. També hi havien gomes d’esborrar l’escrit amb tinta que, sovint esborraven tant que estripaven el paper.  

   A la llibreta en net, escrivíem en tinta, els texts de color blau, però els títols en tintes de tots els colors. Els tinters que les contenien eren envasos tipus botella petita i xata que es compraven per aquest fi, tant l’envàs com el contingut, o bé la tinta la preparàvem nosaltres tirant al tinter ple d’aigua, una pastilleta del color adient superconcentrat, el tap solia anar roscat o amb un simple tap de suro. A les taules hi havia una mena de rebaix a la fusta per encaixar-hi el tinter. Això no era necessari quan s’empraven els tinters arrenglerats al plumier exprés, que no calia treure’ls de la capsa. Els últims anys de ser jo a l’escola varen aparèixer uns tinters esfèrics de plexiglàs transparent que, al caure no es vessava la tinta ja que tenia el broc cap dins, així si queia al terra no solament no es trencava sinó que a més no es perdia la tinta i per tant, no tacava. El plexiglàs va ser el primer plàstic que vam conèixer.

   L’escriptura en tinta es feia mercè a les plomes, que al seu dia van substituir el plomes animals, i les que nosaltres empràvem, consistien d’un mànec, que en dèiem mango al que al extrem més gruixut hi havia una ranura circular on si acoblava el tremp, i també hi havien mangos que disposaven d’una palanca exterior que movia un ganxet que pressionava el tremp i així no queia mai. Teníem diferents tipus de temps, sempre corbats per retenir la tinta i amb un tall que anava des de la meitat, fins a la punta, que podia tenir o no una mena de boleta que facilitava el contacte amb el paper. Un dels tipus més senzill eren els que no acabaven en punta sinó amb un tall transversal que li deixava una amplada d’uns dos o tres mil·límetres, i servia per escriure amb lletra gòtica.

L’escriptura amb ploma de tremp requeria un aprenentatge que passava per foradar uns quants papers i fer diversos aixaragalls de tinta pel damunt de les lletres. L’escriptura en tinta, exigia de forma imprescindible, l’ús del paper secant perquè la tinta no s’escampés.

   Això no passava amb les plomes estilogràfiques que algú en començava a tenir però, no es generalitzava l’ús ja que era normal que les sovintejades caigudes a terra de les plomes, solien malmetre les puntes dels tremps i, mentre amb les tradicionals, amb un ral compràvem un altre tremp, a les estilogràfiques s’havia de portar a un expert per canviar el tremp i sortia molt més car. Cap els últims anys de ser a l’escola, van aparèixer els portamines com a substituts del llapis i els bolígrafs, avui imprescindibles, em comptes de les plomes, i que jo vaig tenir el primer quan ja no era a l’escola. Per cert que encara el conservo.

   Doncs aquests van ser una part dels regals dels Reixos de quan només passaven a la nit. 


 

Del meu record, i durant els anys que escrivia cartes als Reis Mags d’Orient, aquests, solien arribar de nit quan tothom dormia, i per això no els veiem físicament. Segons va escriure l’Anton Adserías a El Pont de Fusta, el 1945 va ser el primer cop que van arribar a mitja tarda des del fi de la guerra, aquella maleïda contesa que ho condicionava tot. Jo, que tenia poc més d’un any, no ho puc recordar com és natural. La meva remembrança més remota del repartiment per les cases rau quan, recollia un paquet des del balconet de ca l’oncle Siscu Cardona, davant de les cases bombardejades, i per culpa de la proximitat em va semblar que aquell monarca barbut que m’allargava el regal, era l’Anton Ballvé.

   Mestrestant, els altres anys, els Reis passaven a la nit i ens deixaven els regals demanats, si abans havíem posat al balcó una sabata, per cada criatura que havia escrit la carta petitòria, i una senalla de garrofes pels camells, amb que suposàvem que viatjaven els Reixos. Els pares ens deien que les sabates servien per a que, segons la mida, sabien l’edat de nens i nenes, i així poder encertar el regal més escaient per a cada infant, encara que els detalls ja els hi havíem dit a la carta.

   Després d’una nit, mig vetllant, mig dormint, per veure si sentíem l’arribada reial, que no aconseguíem sentir mai, al matí els pares ens despertàvem per anar en comitiva a veure que hi havia al balcó.

   I què hi trobàvem al balcó? Doncs, ben poca cosa. Pel que fa a les joguines, com a màxim una, que podia ser un camió, un carro o una nina, un bressol, segons fos nen o nena, més endavant, als tres o quatre anys, una bicicleta de tres rodes o un patinet, en aquest cas, tant per nenes com nens, o al cicle següent, jocs de fustes d’arquitectura, de parxís i oca, escacs i excepcionalment, un palé, d’allò que ara en diuen monopoly. De jocs més sofisticats, res de res, o potser en alguna casa més benestant, com el cas de bicicletes de dues rodes infantils, que ni havia dues o tres en tot el poble.

   Per no deixar el paquet massa buit, s’aprofitava per a posar-hi alguna peça de roba que es necessitava, i també material escolar que sempre convenia tenir-ne a l’abast. Aquesta rutina amb la tipologia dels regals, no canviava tant si els Reixos passaven a la nit o els primers anys de repartir pel carrer.

   D’aquells primers anys que arribava la cavalcada dels Reixos, no tinc gens clar qui l’organitzava, Adserias va dir que el 1945 ho va organitzar el vicari, però després no sé si ho feia l’Ajuntament o el Frente de Juventudes. El que recordo és que arribaven els tres Reis muntats a cavall, un cavall que havia llaurat tot el dia o com a mínim havia anat enganxat al carro aquella mateixa tarda, i un vestuari llogat a Reus, sense cap altre acompanyament que el camió del Tardiu, que era el recader, i potser l’únic camió que hi havia al poble, guarnit amb un penell de tela-metàl·lica on si enganxaven branquetes de mata i unes quantes flors fetes amb paper fi de colors. A la caixa hi havien tots els paquets, i per veure les adreces es penjava d’una arcada, un petromax, que és un llum de petroli de les barques, que anaven a buscar a un pescador de Salou.

   No cal dir que tota la feina la feia el jovent de forma voluntària. Aquesta vessant, és l’única que s’ha mantingut fins avui. Tot el demés, ni semències.

 


 

 

Si encara existís, avui era un dia idoni per tenir oberta la botiga de ca la Felicitat, encara que fos diumenge, i és que, amb l’excusa de la “fira de Nadal”, a més a més de les parades dels venedors ambulants, també han obert les botigues dels dos carrers que s’han ocupat, que son ben poques per cert, al carrer Major, només la sabareria de la Lurdes, l’herboristeria de la Nuri i la floristeria del Jukka i al carrer del Carril, com cada diumenge, la pastisseria Sant Bernat.

   Ca la Felicitat, també coneguda per ca les Tonas, era una botiga de comestibles a la plaça de Voltas, a la cantonada del carrer del Carril (ara Comte Sicart) amb el del Bou (ara de Sant Josep) estava regentada per la Paquita Porta que era una fadrina gran, amb cara d’home i amb els cabells esclarissats i grisencs i es veu que part dels cabells que perdia del cap, se li quedaven enganxats a la cara, això sí, com a bona botiguera, era molt simpàtica. Amb ella hi vivia sa germana Toneta que era viuda i tenia una filla casada a França i mare de dues nenes. Aquella família gavatxa tenien unes bicicletes molt maques, i quan venien a Vila-seca, les treien a passejar i la canalla del poble quedàvem bocabadats de tan boniques que eren.

   La Paquita i la Toneta eren filles de Joaquim Porta Llorach que havia vingut de Valls, i havia muntat una fusteria al carrer de les Creus, on hi va treballar fins poc després d’acabada la guerra.

   Tot i ser petita, la botiga tenia dues portes envidriades, una de més gran encarada a la plaça que tenia adossat un petit aparador, amb mitja dotzena de mostres de l’oferta comercial, i una altre de més petita al carrer del Bou, que servia també d’entrada a la casa. Tenia una prestatgeria adossada a la paret mitjanera amb ca la senyora Angeleta i en paral·lel, el taulell, tots dos mobles de fusta, que segurament devia haver fet el senyor Joaquim (a la gent de fora del poble era habitual dir-los “senyor”, com el senyor Jaume o el senyor Josep). La botiga, a més de petita, era estreta, i entre el taulell i la paret entre les dues portes hi quedava un passadís estret, on si posaven els clients i alguna mercaderia escaient. El més sovintejat era que no hi trobaves mai ningú, o com a màxim, una sola persona, que a vegades allargava l’estada fent-la petar amb la Toneta, que solia posar-se al primer replà de l’escala que conduïa a l’habitatge, que era entre l’acabament del taulell i el final de la casa.

   Recentment, veient les botigues reviscolades de Salàs, em va recordar ca la Felicitat, amb una gran diferència, mentre que a les botigues del Pallars hi havia un atapeïment de “genero”, a ca la Paquita, més aviat passava el contrari, sovint estava mancada d’oferta que, tot i ser variada, venia a ser escassa en volum comparada amb les altre botigues del poble, en general i potser només és podia parangonar amb la botiga de ca Ferreret.

   Quan jo era una criatura, la mare, sovint m’hi enviava a comprar, ja que era la botiga més propera a casa, malgrat que per anar-hi, havia de creuar la carretera general que aleshores passava pel carrer Major. Cada vegada que hi anava em xocava una cosa recurrent. Si demanava sis paquets de litines, només n’hi quedaven quatre; si volia mitja lliura de fideus, prenent-los tots només pesaven 150 grams; si la comanda era d’un quilo de cigrons, abocant-los tots a les balances, amb prou feines pesaven dues lliures; si pretenia comprar tres onces de formatge, resulta que s’havia acabat la bola; si desitjava una llauna de sardines, se li havien acabat... i així quasi sempre.   

   Aquesta era la nostra botiga de ca la Felicitat, que si avui encara hi fos, segurament hauria obert.

 

 

 


 

Així que et vas fent vell, el cos es va malmetent més o menys de pressa i en unes parts més que en unes altres. Fa un temps, que un metge em va demanar que em fes una ressonància magnètica del cervell, me la van fer i a l’informe de l’expert, hi deia que s’observaven uns “signos indirectos de atrofia cerebal global”  cosa que em va alarmar, però el metge en va treure importància, tot dient-me que, a partir dels 25 anys el cervell ja es comença a degenerar, és a dir que, no cal patir.

   Però a mi, el que més m’entristeix del meu envelliment, és la progressiva pèrdua de memòria, allò de trobar-me pel carrer una persona coneguda de tota la vida i no recordar el seu nom, per posar un exemple, dels moltíssims que en tinc a tocar.

   Ho lamento i ho pateixo, perquè abans en tenia molta de memòria, sobretot de les coses dites o escrites. No diria el mateix de la memòria visual, que en tenia mancança, i les fesomies de la gent, era incapaç de retenir.

   Em ve present que, fent el batxiller, en una classe d’Història, la professora ens va explicar allò de les coalicions dels estats europeus en contra de Napoleó, que en van ser deu, i al llibre quedaven explicitades en tres o quatre pàgines atapeïdes de dates, noms de generals i noms de llocs, etc. tant era així, que la professora ens va dir que, ens ho llegíssim procurant entendre-ho, i que no calia entrar en els detalls de noms i dates, que eren impossible recordar. En un estirabot de ximpleria, li vaig replicar que jo m’ho aprendria com si res, i ella, mira quin fanfarró ens ha sortit, doncs ara a aquest pinxo li poso un repte: si a la propera classe, t’ho has aprés, et poso un 10 a fi de curs, i si no un 0, ho acceptes? Ho vaig acceptar i em va posar un 10.

   En una altra ocasió, vaig suspendre l’examen de matemàtiques de selectivitat el mes de juny i, a l’estiu, vaig anar a classe i no entenia res. El professor de les vacances, sabia que al setembre ens posarien dos o tres d’entre un ventall de seixanta problemes. Me’ls vaig aprendre de memòria tots, sense entendre’ls, i vaig aprovar.

   Com que a la infància havíem tingut una mena d’ensenyament basat en la memòria, més que en l’enteniment dels conceptes, es veu que a mi em va fruir. M’havia aprés llarguíssimes poesies i altre mena de relacions, el llibre de llegir a cal senyor Garriga, l’Europa, me’l sabia de memòria, com els pastorets, tot i que mai havia anat més enllà de fer el paper de Joanoi.

   Ara se n’ha anat tot en orris i se’m fa molt difícil de recordar tot allò que no gaires anys enrere, ho tenia fresquet al caparró. I passen coses curioses, com per exemple fa uns mesos, que sent enguany l’any Cervantes, pels quatre-cents anys de la seva mort, al Club de Lectura hi em dedicat una atenció especial. Sent així, jo creia recordar que, de nen, havia aprés una poesia dedicada a aquest gran escriptor, però era impossible fer-me-la venir a la memòria, però un dia, la llumeta es va encendre i aleshores vaig saber, no solament de quina poesia es tractava, sinó que la vaig recordar sencera, paraula per paraula.

   Per tal de posar-hi remei o al menys, minorar la decrepitud, ja fa temps que provo de fer accions o exercicis per exercitar la memòria, vaig començar per estudiar anglès, només amb aquesta finalitat, no pas per interès en conèixer aquest idioma que odio, però és el que tenia a l’abast a l’aula de l’antic hospital, però això de sortir de casa, cada cop fa més mandra i acabo fent exercicis de memorització que, acabo tirant pels més fàcils o distrets com son els mots encreuats i els sudokus.

 

La doble p del títol, l’he posat imitant Jaume Cabré a “Jo confesso”, que per cert és el llibre que llegim ara els del Club de Lectura de Vila-seca, el l’autor ens vindrà a comentar d’aquí a poques setmanes. 


 
1 2 3 ... 23 24 25  Següent»