“Hi havia un home vell, que em mirava amb l’odi reflectit a la seva cara, tant d’odi que fins i tot em feia por...” Això declarava ahir al Tribunal Suprem un guàrdia civil testificant sobre un dels múltiples registres, que es van fer el setembre del 2017, a la busca de documents i urnes.

   Què volien que fes? Possiblement havia vist uns dies enrere per la televisió, com els civils sortien dels seus emplaçaments habituals cap a Catalunya, esperonats amb la cridòria del “a por ellos” de la seva gent del carrer i que ells mateixos, repetien el mateix crit asseguts als autocars que els portaven cap el “piolin” del port de Barcelona, o als hotels de Reus o Salou.

   Aquest home vell català, devia posar més o menys la mateixa cara d’odi, com la del “cavaller espanyol”, que vaig veure el diumenge passat a Madrid, encarant-se brutalment cap a una nena de deu anys que duia un llaç groc al vestit, que li havia quedat de la manifestació del dia anterior, esbaconant-la i cridant-li que “Catalunya és España” i es tragues el llaç groc.

   Però no si val a donar per generals, accions puntuals i esporàdiques, quan les accions majoritàries son pacifiques, i com a màxim sornegueres. Ho he vist en les moltíssimes manifestacions, plantades, i tota mena d’accions en suport del dret a decidir o dels presos polítics que he anat.

   Sense anar més lluny, a la manifestació de Madrid, en plena acció reivindicativa, al costat de la font de Neptú, que per cert tenia l’aigua de la bassa totalment esgrogueïda, els de Riudoms havien estès a terra una enorme estelada que ocupava la totalitat de la part central del paseo del Prado. Per no xafar-la els manifestants ens anàvem arrambant cap els dos costats, tot caminant cap amunt on hi havia la tribuna dels oradors. Doncs bé, quan ens hi trobàvem davant un altre “cavaller espanyol” acompanyat de la seva parella, com que aquell era el territori seu, van passar pel mig tot trepitjant la bandera.

   Que va fer la gent? Doncs ... els vam aplaudir, i en tot cas, algú va fer un comentari com a “olé la gracia i el salero de Egpaña” i... res més. Van acabar de passar amb el cap cot, una mica avergonyits, però sense aixaragalls ni esbroncades.

   Ja veurem com es decanta el judici, amb unes intervencions tan surrealistes com les de Rajoy, Soraya i Zoido, que no es recordaven de res, tot i que havien jurat dir la veritat, i tantes d’altres com la dels civils, clarament amanyades i que en part van sent posades en evidencia pels advocats defensors. En tot cas, es copsa un partidisme claríssim.

   Tornant als sentiments, crec que no es pot donar gaire importància aquests estirabots esmentats, siguin en un o altre sentit. En canvi, quan sentim declaracions de Casado, Rivera o Arrimadas, que parlen amb aquells ímpetus, vehemència, fúria, (sense cap mena d’odi, està clar) dient que si poden ens imposaran el 155 de per vida, per fer callar per sempre aquests racistes, supremacistes, feixistes, i tot el que s’acaba en ...istes, amb uns ulls que els hi surten de la cara, Déu nos en guard de pensar que ho fan per odi. Al contrari, hem de suposar que ens estimen molt, casi tant com la guàrdia civil als mossos.

   Es que els catalans som tan xenòfobs, que més del 15% de la nostra població son estrangers, la major part legalitzats. Quantes altres CCAA espanyoles en tenen més?. Cap.


 

Aquesta expressió tan ferma com mal escrita, era molt pròpia de la nostra educació quan érem infants, la feien els pares o avies, quan per la nostra curiositat, posàvem les mans on ells creien que no havíem de posar-les, i volia dir, naturalment que havíem de respectar tot allò que no era de casa.

   El fet d’haver-ho sentit de petits tantes vegades, es quedava imprès al corresponent racó del nostre cervell, i quan ens anàvem fent grans manteníem el record d’aquella ordre prohibitiva, i ho seguíem respectant.

   Està clar que obeir al cent per cent és molt difícil per a tothom, com també determinades coses que no s’havien de fer a la casa de l’altre, tampoc volia dir que, les podies fer en  el que era “nostre” al menys en referència a unes possibles malifetes.

   Encara que la prohibició valia per tot, el cert és que s’esqueia fer-la per a impedir l’apropiació del que no toca, o malmetre qualsevol pertinença d’altres cases o de la comunitat. Això en general, tots ho teníem tan assumit que es respectava escrupolosament, fins i tot quan el veí del tros et convidava a collir la seva fruita, a l’endemà li dèiem: Jaume, et vam collir una dotzena de préssecs, o li fèiem saber que li havien tancat la bossarrera que se l’havia deixat oberta. Aquest costum el mantenim encara avui els que som vells.

   Actualment, es veu que els pares i avis no els hi diuen a la canalla el que s’ha de respectar, començant per no tocar allò que ens és aliè, i potser pot passar que, al fer-se més grans els hi marxa de l’enteniment, que potser el tenen ocupat en recordar el correu electrònic dels amics, les contrasenyes dels accessos a cada tarja bancaria o comercial, o del tuiter o del feisbuc, o de tantes altres coses que son claus per entrar  pels puestus.

   Dic això, perquè com a pagès que sóc ara de jubilat, puc constatar com al nostre terme, malgrat que hi ha pocs que treballen la terra, pots veure sovint altra gent que tomba, no ja pels camins, que seria normal per aquells que surten a caminar per fer salut i conservar les articulacions dels genolls, sinó que ho fan pel mig dels trossos, tot i que resulta més incòmode el trànsit.

   Si els trobes i els preguntes que hi fan allí, et diuen que no hi ha tanca, i en tot cas, que només buscaven cargols (encara que fes més de dos mesos que no plou) o que miren de trobar espàrrecs (ni que siguem al juliol). El cert és que massa sovint et trobes que algú ha collit carxofes, o cebes, o bledes, o qualsevol altre verdura del temps.

   Ja que he fet esment als espàrrecs, l’any passat em vaig trobar que, estant enfilat a l’escala tot esporgant oliveres, un cercador d’espàrrecs que només devia mirar el terra, em va donar trompada a l’escala i li va anar de molt prim de no fer-me caure. Doncs be, no em va dir ni bon dia, i va seguir amb la seva recerca.

   Però no tot son pispes, a vegades que, si tens el tros a la vora d’una carretera o camí pavimentat, és molt possible que et passi el contrari, et trobes regals: ampolles de begudes buides, bosses d’escombraries, o qualsevol altre mena de deixalles que, ves per on, resulta que els hi va bé de desempallagar-se’n.

   No em volia referir només als rapinyaires, precisament quan he començat, ho he fet perquè tenia present l’ascensor de hi ha a l’estació de Vila-seca i el túnel soterrat per passar d’una a altra andana, que en aquests últims dies han aparegut tot ple de pintades de lletres, imatges i missatges de tota mena, (no deu ser per culpa de la manca de llum que s’ha esdevingut simultàniament, ja que no haurien pogut veure el que grafiaven). A l’ascensor, ni ha tants, que potser ja no n’hi cap ni un més, malgrat que, això no és nostru!

   I com aquestes, tantes i tantes transgressions, a les normes amb les que vam créixer. Algú els hi diu valors. Si és així, es que la nostra societat ha perdut els valors?


 

Als versots dels Diables de Vila-seca, a la passada festa major d’hivern, vaig sentir com la supérbia deia que els capgrossos o “nanus” del poble feia molt de temps que no sortien i, com aquell que diu, l’endemà, va i es presenten al Castell, amb motiu de la presentació del “Cavall alat”. Quina casualitat! En tot cas, no els portaven els seus suports habituals, ja que eren nens, d’una escola abillats per l’ocasió. De fet, les darreres vegades que he vist els capgrossos pel carrer els portaven membres de la secció infantil de l’Esbart Ramon d’Olzina, i no pas la gent de la colla gegantera, que eren qui se n’havien ocupat tradicionalment.

    Es clar, que la colla gegantera prou feina té per poder moure els seus propis efectius, i precisament els gegants que ho son més, el Galceran i la Donzella, sovint és queden sense sortir, i quan ho fan és perquè han vingut ajuts de Reus. Alhora també cal veure com el nombre de grallers actual és menys de la meitat dels que van haver-hi no gaires anys enrere, això que tenen a l’Ezequiel Molina que és un magnífic mestre.

    Les mancances quedaran superades per l’aparició a l’escena del “Cavall alat”, que pel que s’ha vist, formarà colla a banda amb vestuari propi, i ves a saber si també gaudirà d’acompanyament musical exprés. De moment però, sembla que per a fer-lo ballar també han hagut de recórrer a l’ajut forani, com pel Galceran i la Doncella.

   El mateix passa amb l’Esbart Ramon d’Olzina, que també ha hagut de rebre ajut extern per poder actuar, i malgrat el suport, encara és impossible equilibrar els dansaires per sexes, i no cal dir que per edats, tot i la valuosa participació de jubilats.

    Potser és que hi ha hagut una fuita de personal infantil de l’Esbart cap als diablons, nova colla que ha esclatat amb èxit de participació fogainera i timbalera, potser per allò de que “el càntir nou fa l’aigua més fresca”.

    Esperem que la situació es redreçarà a curt termini. Al menys això és el que a mi m’agradaria. 


 

Fa un moment que pujant pel carrer Galzeran de Pinós, en un dels tretze passos de zebra que hi ha, en un dels més propers al CAP, m’he aturat per deixar passar a un senyor que anava amb una crossa i malgrat això, l’home ha travessat corrinyant. Em volia aturar a aplaudir... però no ho he fet.

   Jo també ho faig així, és clar que, sense crosses, però procuro espavilar l’andanta, perquè el del cotxe també té dret a passar, i com menys s’esperi millor. Altrament, també procuro aturar-me sempre davant d’un pas de zebra quan condueixo jo, i si alguna vegada no ho faig, és perquè no he vist el vianant que s’esperava. En aquest punt n’hi ha que ho entenen i d’altres que t’escridassen. Perdó!.

   Això sol passar, a mi a tothom, quan hi ha una furgona aparcada al costat d’un pas senyalitzat, i per tant, és impossible veure si hi ha algú esperant per passar, per això aquest algú, ho ha de tenir present, atès que és invisible pel conductor, però alguns ho entenen i d’altres s’enfaden i escridassen al conductor.

   Hi ha diferents comportaments del personal, en relació als seus trànsits pels passos zebra, suposo que en la mateixa mesura, que hi ha moltes diferents actituds en general, en el context del que en podem dir civisme urbà. N’esmento uns quants:

-       Els que passen normal, és a dir, com quan caminen.

-       Els que anem una mica més depressa en atenció al que s’espera.

-       N’hi ha però que passen més poc a poc, expressament, com pensant, que es foti aquest tio.

-       Alguns passen prop del pas de vianants però molt més amunt o més avall i també volen fer ús de la prioritat i una part, s’enfaden si els hi fas notar, d’altres es posen a córrer sabent que no tenien dret de pas preferent.

-       Altres cops et trobes en que passen un pare o mare, acompanyats d’un nen que va en bicicleteta o patinet i per tant, el traspàs es pot allargar, i de fet, quasi sempre s’allarga més del compte, però és un dret.   

-       Un cas semblant és, quan un pare o mare acompanya als nens a l’escola, que li van darrera, mentre ell o ella patulla el seu mòbil, els nens, s’entretenen o algú cau, mentre de l’altra costat el pare o mare els escridassa però no els ajuda a creuar. No sé quin sentit té acompanyar-los a l’escola, si no els vigilen.

-       De tant en tant et trobes a una persona humana aturada a la voravia davant d’un pas zebra com si hagués de passar, però no passa, perquè està esperant una cosina que ve per l’altra banda i encara és lluny. Quan ja t’has aturat, aleshores et fan senyals de que no tenien intenció de passar.

-       Sovint et trobes en que, una o varies persones, grans i petites han de travessat el carrer per aquell pas de zebra, però encara no han arribat a la voravia i el conductor veu clarament que al pas que van, quan arribin a la voravia ja haurà passat de sobres, per això passa, però els vianants s’enfaden i l’escridassen.

-       A voltes, passen un grup de tres o quatre persones que estan xerrant a la vorera, i quan travessen segueixen garlant amb tota la parsimònia, això si fins i tot, s’aturen per reblar allò que estaven dient al que va més enrere. No cal dir que, estan fent ús del seu dret.

-       Però el cas mes inversemblant és quan t’atures per deixar passar un ser humà que acompanya un o dos gossos a fer les seves necessitats, cosa que al nostre poble és de lo més sovintejat. I mentre creuen el carrer, a un dels gossos li venen ganes de fer, allò que va a fer, i... a esperar que no tingui restrenyiment perquè aleshores es muntaria una caravana de cotxes. Ah! i que a cap vehicle li passi pel cap tocar el clàxon, que aleshores segur que et munten un sagramental.

   Segur que hi ha molts més exemples del comportament humà, en aquesta quotidiana rutina de travessar els carrers senyalitzats per a passar els vianants. És un dret que tenim, i en general a Vila-seca els conductors ho respecten molt. No sé si seria demanar massa, que els vianants, tinguessin en compte que la resta del món també compta.


 

Baló és un renom vila-secà, pràcticament en desús, però que encara en son localitzables les famílies que l’empraven o el patien, ves a saber. A la toponímia local si troba la “cova de Baló” i el “corral de Baló” i al poble es coneixia com a “ca Baló” una casa gran del carrer Major, precisament on hi va viure els primers anys de la seva vida, la meva esposa Fina. Aquella era la casa dels germans Alvira Morell que van seguir el camí cap Australia del seu oncle Esteve Morell Mariné. 

   Una part de la família Baló de Vila-seca va emigrar a Australia. Un d’ells, Esteve Morell Scott, fill d’Esteve Morell Mariné, va ser alcalde de Melbourne a més d’un empresari afortunat. Com que eren de Vila-seca, aquí hi tenien unes propietats: dues cases petites i de costat, al carrer del Patró i una finca, a una banda i altre del camí del Racó, conegudes com el “corral de Baló” baixant cap el Racó a mà dreta i la “caseta de Bienet” a l’altre costat.

    Aquests bens foren llegats a l’Ajuntament i, suposo que, en agraïment, es va posar el nom d’Esteve Morell Scott a un carrer de Vila-seca, i potser també els carrers Ciutat de Melbourne, Plaça d’Australia i plaça (o rotonda) de Baló. Sinó, amb quin motiu?. Déu n’hi do del reconeixement cap al Sr. Morell Scott per part de l’Ajuntament.   

   Això és quelcom que ho saben uns quants vila-secans, i dic uns quants, perquè he pogut comprovar que son molt pocs els que saben quelcom més enllà, de que hi hagué un alcalde a Melbourne que havia nascut a Vila-seca.

   Hi ha bibliografia local sobre aquest ínclit personatge, en concret, la publicació de Recerca num. 4 de l’Agrupació Cultural, relat de Ramon Farriol; a “El Pont de Fusta” num. 231, del maig de 1999 un article de Montse Garriga i Robert Rodríguez; al llibre “L’emigració vila-secana” de Montse Garriga, num. 21 de les Monografies de Vila-seca del 2001, i encara  a “El Pont de Fusta” num. 367 de l’Octubre de 2010 hi ha una ressenya de la visita a Vila-seca d’una neta del que fou alcalde de Melbourne.

   Els que ho han llegit, s’han pogut fer una idea de qui eren aquells vila-secans que optaren per emigrar a Austràlia o a altres indrets del món, ja fos per manca de recursos, per no anar al servei militar, o qualsevol altre motiu o objectiu. Però el que sap poquíssima gent és com va ser que es materialitzés aquesta donació.

   Hom pot pensar que havent passat més de quatre generacions, des que el primer Baló feu cap a les antípodes, resulta difícil pensar que mantinguin un interès en conservar les propietats que  tenen a Vila-seca, poble del que segurament, els avantpassats han anat transmetent a fills i néts, una certa estima per aquell indret a l’altra part del món on hi van néixer i viure una part dels seus besavis.

   Però, les van conservar, i això comportava pagar unes despeses com a mínim a la hisenda pública i pel manteniment de les dues cases, i si era possible, obtenir-ne algun rendiment. Del meu record, al menys una de les dues cases del carrer del Patró, va estar llogada i ocupada per una taverna. Les terres, estaven arrendades i pel que sembla des de molt tems enrere. Ho crec així, perquè una gran part de la finca tenia una caseta, amb una sènia i bassa vora el camí, era coneguda des de molt enrere com la “caseta de Bianet”, que era el renom de l’arrendatari.       

   Com que el manteniment de les finques urbanes i rústiques comportava un moviment de diners, els Balons d’Australia, van confiar-ne l’administració a un cosí seu que també havia anat a Austràlia però que va tornar a Vila-seca, Esteve Alvira Morell i que vivia en aquella casa del carrer Major, que he esmentat abans com “ca Baló”, tasca administrativa que va traspassar al seu fill Felip, que era advocat i tot haver-se instal·lat a Barcelona, sovintejava molt la seva casa de Vila-seca, i per tant mantenia el contacte amb el poble. En canvi, el contacte amb els parents australians, en tots aquells anys que no hi havia internet, el mantenia mitajançant un xicot anglès de nom Charles, que els visitava sovint, ja que era el seu enllaç a Europa. Felip Alvira, també mantenia un estret contacte amb els parents vila-secans.

   Felip Alvira va morir a finals dels anys seixanta del segle passat, i abans, com ja s’ho veia venir, va traspassar les tasques representatives dels Balons australians a l’advocat vila-secà Pasqual Garriga, el qual va seguir mantenint els contactes d’enllaç amb l’esmentat Charles i els parents vila-secans. I va ser en una de les trobades conjuntes, que el parent vila-secà li va demanar a Charles que suggerís als australians, hereus de Morell Scott, que donessin les seves propietats a l’Ajuntament de Vila-seca.

   L’hereu de les propietats a Vila-seca era Stephen Wiston Morell, fill de l’ex-alcalde de Melbourne, en va fer cas, i a la seva mort el 15 de setembre, ja havia fet testament en el que deixava les seves propietats a Espanya, a la ciutat de Vila-seca. Els seus marmessors, ho van fer avinent a l’Ajuntament, cosa que va agafar de sorpresa a tot el consistori a excepció de l’alcalde que era l’únic que coneixia l’existència d’aquella petició.

   Fets els tràmits pertinents, de certificacions, apoderaments, traduccions, legalitzacions, etc. amb la inestimable col·laboració del senyor Pasqual Garriga, aquest rebé els poders, dels senyors Rodney-Telford Morell i Ian McColl Rough, que eren marmessors de Stephen-Wiston Morell, per escripturar a cal notari la cessió.

   Per altra costat la Comissió Permanent del 9 d’abril de 1981 faculta a l’alcalde per a que signi l’escriptura d’acceptació del llegat testamentari, que es signa davant del notari el dia 10 de juliol de 1981 i a la sessió plenària del 30 de juliol següent l’Ajuntament acorda:

1)   Manifestar el més pregon agraïment als donants a qui se’ls hi farà arribar de forma fefaent, i amb la voluntat de deixar-ne constància i perpetuant-ne la memòria.

2)   Construir sobre el solar de les dues cases un edifici destinat a Biblioteca i Museu d’Història local, posant-los-hi el nom “Stephen Wiston Morell”.

3)   Estudiar la possibilitat d’instal·lar un hipòdrom en els terrenys de la part de llevant de la finca heretada, i si l’hipòdrom es fes realitat, duria el nom “Corral de Baló”.

 

   A les cases no hi havia cap problema per complir l’acord, puig que estaven deshabitades des de feia anys, en canvi a les finques, era distint atès que estaven ocupades per arrendataris, amb els quals s’hauria de negociar el desnonament.

   La finca en total tenia una extensió de 29 jornals i tenia dos arrendataris que pagaven 4.000 i 2.000 pessetes respectivament. Per cert, el que pagava la quantitat més elevada, en tenia sub-arrendat a un tercer el casalot, per fer les funcions de corral de bestiar, pel que cobrava 30.000 pessetes anuals. Déu n’hi do.

   L’alliberament es va resoldre el 1986 indemnitzant als arrendataris amb 1.950.000 i 200.000 ptes. respectivament, al primer molt més per la bicoca que tenia muntada.

   Però els destins previstos inicialment no van fruir. Les cases del carrer del Patró es convertiren en seu de l’Arxiu Històric Municipal, ,això sí, amb el nom de “Sir Esteve Morell Scott” i seu del Patronat de Turisme. De fet, vistos els serveis que actualment ofereix la Biblioteca, l’espai dels dos solars, és clarament insuficient.

   Els terrenys on es pensava que es podria instal·lar un hipòdrom, van formar part, junt amb altres finques que va comprar l’Ajuntament, d’un complex lúdic-discotecaire-aquatic privat, en concessió de l’Ajuntament, i els de la part de ponent damunt del camí del Racó, foren expropiats pel Centre Recreatiu i Turístic, i estan actualment a l’espera de que algú hi faci quelcom. A més a més, ara son del terme municipal de Salou.  

   Crec que si els australians haguessin pogut intuir com ha acabat el seu llegat, s’ho haurien rumiat més, abans de donar-lo, per molt que els hi hàgim compensat amb noms de carrers i rotondes.

Començar un any, encara que tot segueixi igual, tenim o potser volem tenir la impressió, de que quelcom ha de canviar. A vegades, si hi ha alguna actitud pròpia que volem canviar, aprofitar el començament d’un any pot ser un motiu per a materialitzar una alteració de normes o costums.

   Altrament, si en el calendari personal, també s’ha assolit una fita, com en el meu cas haver complert els 75 anys, els fets s’apleguen i tenim l’excusa vàlida per demanar disculpes a l’avançada, per totes aquelles coses que segurament faré malament o potser amb errades o repeticions.

   Com que sóc un lector empedreït, i des de fa molts anys, tinc el costum de llegir llibres, em refereixo al paper. He provat de llegir amb un e-book, que va força bé, sobretot per llegir llibres molt voluminosos, i naturalment, també llegeixo força a l’ordinador, però no pas llibres. He crescut llegint llibres de paper, i ara que soc més gran, encara més. El llibre de paper em permet tirar unes pàgines enrere per buscar els noms que no recordo, i puc fer-hi senyals o anotacions.

   Per això, encara que tinc aquest bloc, petjat a internet amb l’ajut de Tinetblocs, des de ara fa deu anys, no he renunciat a tenir-lo en paper, i tot el que hi ha al bloc “Joan Clavé Morell”

ara el tinc en dos llibres relligats, i justament amb aquest escrit, començaré el tercer. Per això, com que aquest fet, s’aplega amb el canvi d’any i amb el 75è aniversari, em ve a la memòria allò que els meus admirats Josep Clavé amb els “Anys enrere” i l’Anton Adserías amb el “Costumari popular”  tots dos col·laboradors d’ “El Pont de Fusta” que sent com eren tots dos ben grans, durant la seva darrera època solien repetir escrits ja publicats en edicions anteriors.

   El padrí Josep Clavé va escriure a “El Pont de Fusta” del maig de 1982 fins l’agost de 1994, i escrivia retalls de la història del nostre poble, amb la seva font a l’Arxiu Històric Municipal. Hi ha diversos articles repetits, alguns d’ells de forma textual, és a dir que , el fet, disculpable per l’edat, donava fe de la veracitat del que escrivia.

   Anton Adserías escriu el seu primer “Costumari popular” el febrer de 1981, i l’últim el novembre del 2007, precisament repetint tres mesos el mateix article sobre els Reis Mags a Pont de Suert. Fet que no és pas imputable a ell, sinó a qui feia el muntatge de la revista. Però el cert és que al llarg de tots aquests anys hi trobem diversos articles repetits. Adserías escriu confiant amb la seva memòria, per això quan repeteix determinats temes, no ho fa sempre emprant les mateixes paraules, encara que el relat és idèntic.

   Tant els escrits de l’un com de l’altre, els anava copiant així que anaven sortint, i en molts d’ells, especialment els d’Adserias hi feia comentaris sobre el contingut, si és que no en tenia coneixement i també rectificant dades de les que tenia constància que eren diferents de les esmentades.

   Així doncs, començo aquesta etapa assumint el risc de que em pugui repetir, escrivint episodis sobre els que ja ho he fet amb anterioritat. Per això demano disculpes pel davant.


 

Els pagesos quan es fan vells, no deixen mai de ser pagesos, fins que la salut els hi permet, i només han estat en una època recent, condicionats per la mobilitat.

   No cal dir que el medi de transport del pagès, fins als anys cinquanta del segle passat, era el que es venia emprant des de dos o tres segles enrere, és a dir, el carro. Amb el carro els pagesos vells, anaven a tot arreu sense cap problema, doncs és el que havien tingut tota la vida de generacions ençà. Podien tenir algun entrebanc, si tenien una mula esquerpa o un cavall esvalotat, però amb l’ajut d’un bon mànec, els posaven en solfa. En algunes cases, hi havia una somereta dedicada només a estirar un carret i, excepcionalment, la posaven amb uns tirants al temps de la verema, per ajudar a treure el carro del terreny tou, o quan el carro gran carregat, necessitava ajut en una pujada.

   El problema pel transport dels pagesos vells, vingué quan a la casa compraven un tractor, que conduïa el fill o el gendre, i quan sortien de casa amb el cultivador o la fresa enganxats,  no hi havia forma ni legal ni lògica, d’encabir-se al tractor. Alguns, si no havien de passar per la carretera, podent ser vistos pels civils, seient al parafang, amb el risc de caure a la frenada més suau. En algunes cases, més aviat poques, van cohabitar el carro i el tractor i de moment el pagès vell, sortia del pas, però era unes solució provisional i de curta durada.

   L’alternativa real van ser les furgonetes, tant las “cauvas” com en deien a les DKW, o les 2CV, que van fer cap a les cases dels pagesos, i aleshores, el vell anava més acomodat que mai, cap al tros. Els vells però no conduïen aleshores, i tornaven a dependre dels fills o gendres. Més endavant, està clar que van conduir, perquè n’havien aprés i tret el carnet sent molt mes joves, com a màxim, per sota dels cinquanta anys, i aleshores sí, fins i tot alguns arribaren a conduir tenint més de 90 anys.

   Però aquests canvis van coincidir amb la minva de l’activitat pagesa. La meva generació, uns quants anys endavant i alguns enrere, ha sigut la de l’abandonament de la pagesia. A mitjans del segle XX, el percentatge de la població activa vila-secana pagesa superava el 80%, (sobre una població de 3.000 habitants) però a partir d’aquest moment, va començar el declivi. Segons l’”Estudi sobre Vila-seca – Salou” l’any 1965 la pagesia ja només era el 25,25% de la població activa (sobre un total de 7.300 habitants) i el 1976 ja havia baixat fins el 6,74% (amb una població de 15.200 habitants entre Vila-seca i Salou). Actualment el nombre de pagesos com a tals, es poden comptar amb els dits de la mà i cap ni un per sota dels 40 anys. La majoria de les terres conreades del terme, ho son per jubilats o ex-pagesos que treballen en altres sectors i practiquen la pagesia a temps perdut o parcial.

   Era costum que els pagesos més grans, més vells, eren els amos de les terres, de la casa i de tot el que hi havia dins. Els socis de la Cooperativa  i els titulars de les llibretes de la caixa o del banc, també eren els més grans de les cases. En general, era així, però cada casa s’ho apanyava a la seva manera, des de els vells més autoritaris fins als més lliberals. La cosa va canviar bastant quan es va començar a cobrar “del retiro” o de “la vellesa”, perquè, encara que pocs, els vells rebien mensualment uns diners per ells, i com que el pagès, amb poc en té prou, ja va anant desprenent-se de l’ús de les seves propietats, deixant a fills o gendres, el domini dels bens familiars.

   Afegint al que vaig escriure l’altre dia, sobre les relacions avis-nets, he de rememorar que, quan la canalla anava al defora, alguns dies durant les vacances, sovint perquè també hi anaven el pare i la mare, si també hi havia l’avi, els nens s’ho passaven més bé.

   L’avi els hi mostrava els nius de gafarrons, piules o barba-roigs amb els ouets gravats, els caus dels taus, les pells de serp, les botanes per agafar alades per anar a parar, l’herba-fam per curar els cops, els mocs de l’avellaner que son flors encara que no ho semblin, com s’empelta una prunera i en surt un presseguer, les cicatrius d’un llamp a la soca d’un garrofer, els aubellons on s’amaguen els toixons... i així dotzenes i dotzenes de vides i vivències que son al camp, i si ningú t’ho explica, no te n’assabentes pas. Els pares i les mares tenien massa feina i no podien perdre el temps amb aquestes foteses. Per això son els avis.


 

L’altre dia vaig complir 75 anys. Just havia sortit del llit que es presentaren els tres nets veïns, acompanyats dels seus pares, se’m van plantar al davant i em van llegir un escrit  sota la modalitat de rodolins, que acostumo a emprar jo moltes vegades, i a trossos i bocins, tal com l’havien escrit ells, es van anar alternant en la lectura. Em vaig emocionar.

   Feien una relació de vivències compartides, que deixen un bon record, però en queda empremta?

   A la nostra generació, igual que amb moltes altres coses, s’ha produït un canvi substancial en la relació entre avis i nets. De fet, jo com a nét, no en puc parlar amb propietat, ja que no els vaig conèixer. El padrí Joan va morir l’any 1942, als 75 anys i el padrí Anton l’any 1947, als 60 anys. Del padrí Anton, en tinc un record tèrbol de quan estava malalt, al llit del quarto de baix que, anys a venir, va ser el meu. El dia que vaig començar a l’escola, jo portava roba de dol per ell, cosa aquesta de portar dol, que avui és totalment impensable, no solament per una criatura sinó fins i tot pels grans.

    Quan jo era petit, de pàrvuls, anava sol a l’escola com tots els altres nens i nenes del poble, en canvi ara, s’acompanya a la canalla a l’escola fins que son a segon o tercer de l’educació infantil, i aquesta tasca la fan sovint els avis, sobretot quan el pare i la mare treballen, que és la situació ideal, és a dir que hi ha feina i poc atur, i sovint si les coses van bé, també es queden a dinar a ca els avis, i per tant, els tornen a acompanyar a l’escola, els esperen a la sortida i si fan extra-escolars, els hi porten.

   Ara doncs, en molts casos, hi ha més temps de contacte entre avis i nets, però, hi ha més comunicació? Crec que en la majoria de famílies, no, que no vol dir que no hi hagin honroses excepcions. Ara, a les cases i a les butxaques dels adults, hi ha pantalles, i els nens hi agafen afecció aviat, i a vegades l’afecció passa a dependència, el que vol dir, que la canalla es passa el temps lliure amb la vista clavada a les pantalles, i quan hi estan enganxats, com a mínim es tornen sords, és a dir que ja els pots cridar, que no et senten.

   Això però té un avantatge important per nosaltres els avis, que com tothom ens veiem obligats a tenir mòbil, i la majoria, entre els que m’hi compto, no acabem d’entendre’n el funcionament, i davant la inoperància, podem recórrer als nets, que ens el posen en funcionament, ens hi instal·len aplicacions, ens recorden com van les que ja tenim, etc. en contraprestació, ells si instal·len jocs, i així que poden ens l’agafen i... fan de les seves.

   Quan els de la meva generació érem néts, les llargues hores entre que es feia fosc i el sopar era a taula, solia ser habitual, que l’únic membre de la família que estava vacant era l’avi que ni havia d’anar a portar les llongues a cal baster, ni estava fent el sopar ni feia mitja o apedaçava els panyos. Per això ens hi arreceràvem, i ens ajudava a fer els deures, però sobretot, ens explicava coses, de la vida, de la feina, del poble, del món... I en aquella edat en que quasi tots els fitxers del “disc dur” estaven buits, es podíem omplir de coneixements, històries, contes, cançons... que els recordem tota la vida, fins i tot quan la pputa memòria se’n va en orris.

   Ja he dit que jo no vaig tenir avis, només la padrina Rosa, i aquesta mancança pel que fa al coneixement d’allò que havia passat al poble l’he patit tota la vida, havent-la de suplir ja sent gran preguntant a uns i altres, sempre gent gran, per cobrir les llacunes del coneixement del propi relat familiar en tot allò que no m’ho van explicar entre la mare i la tieta Maria Teresa.

   Ara per ara és impossible intuir si els nets tindran més endavant necessitat de saber d’on venen les seves arrels i si a nosaltres, els seus avis, ens queda temps per explicar-los-hi. El que no es pot fer, és voler entrar al seu coneixement sense que ells ho demanin. Pel que he vist i viscut amb ells, crec que hem assolit una bona sintonia. Una altra cosa serà, que vulguin assumir a fer-se amb l’empremta que els hi puguem deixar.


 
No sé per quina raó no es va poder transcriure tot el text. Això és el que hi mancava.
 

a)     la votació

Sector

SI

NO

Blancs i nuls

 

Num.

%

Num

%

Num

%

- Escacs 

1.180

97,5

19

1,6

11

0,9

- Conservatori

618

91,0

26

3,8

35

5,2

- Escoles

974

93,8

33

3,2

31

3,0

- Cooperativa

903

91,8

42

4,3

39

3,9

Vila-seca

3.675

93,1

120

3,0

116

3,9

La Plana

447

91,4

28

5,7

14

2,9

La Pineda

304

89,7

12

3,5

23

6,8

- Escoles noves

915

92,3

44

4,4

32

3,3

- Escoles velles

879

92,5

33

3,5

38

4,0

Salou

1.794

92,4

77

4,0

70

3,6

TOTAL MUNICIPI

6.220

92,6

250

3,7

245

3,7

 

   Com que es tractava d’una contesa electoral, sense gaire debat, ni solucions alternatives, es tractava repetir, allò que ja s’havia ratificat en el referèndum de la llei de la Reforma Política, feta un parell d’anys abans, ja que es tractava de la mateixa alternativa: o canviem encara que sigui amb mancances o seguim amb el “Fuero de los espanyoles” de la dictadura, que ara alguns d’aquests partidaris de la Constitució actuals, diuen que no era una dictadura, que la democràcia orgànica, ja era una democràcia, com el seu nom ho indica.

   Per això si comparem els resultats als tres nivells, no hi va haver diferències significatives:

 

Percentatges

Espanya

Catalunya

Vila-seca

Participació

67,1

67,9

66,9

SI

88,5

90,5

92,6

NO

7,9

4,6

3,7

Blancs i nuls

4,4

4,9

3,7

 

   Aquests dies, entre el resultat de les eleccions andaluses i el quarantè aniversari, se’n parla més del normal de la Constitució, que alguns volen esmenar i altres retallar. Jo penso, a la vista de la campanya electoral andalusa, que si realment els catalans ens portem tan malament, el que haurien de voler és treure’ns d’una vegada, de la seva Espanya, neta, noble, culta, desvetllada i feliç. Per què no ho fan?

 

 

En un temps en que la vigència de la Constitució espanyola està en qüestió, amb tota la lògica del món, i sen-tim un dia sí i un altre també, que no hi pot haver vida fora de la Constitució.

   Hi estic totalment d’acord, però aquesta que es va votar avui fa 40 anys o una altra? Estic convençut que, una altra. I més encara, quan els més ferms defensors de la Constitució vigent, son els hereus d’aquell partit, que quan es va aprovar al Congrés dels diputats, una bona part dels seus diputats hi van votar en contra o es van abstenir, i el mateix ex-president del govern, Aznar es vanta d’haver-hi votat en contra, tant que la defensa ara.

   Més encara quan veiem avui mateix com presideixen l’acte commemoratiu, uns individus, amb un comportament molt lluny de considerar-se exemplar, més aviat tot el contrari.

   Bé, però el que jo volia era relatar com va anar aquella votació al nostre municipi, aleshores Vila-seca i Salou.

a)     La participació

Sector

Cens

Votants

% part.

- Escacs  (pl. Església)

1.690

1.245

73,7

- Conservatori (escoles velles)

981

679

69,2

- Escoles (CP Torroja)

1.314

1.038

79,0

- Cooperativa agrícola

1.322

984

74,4

Vila-seca

5.307

3.946

74,4

La Plana

670

489

73,0

La Pineda

870

339

39,0

- Escoles noves (carrer Reus)

1.688

991

58,7

- Escoles velles

1.496

950

63,5

Salou

3.184

1.941

61,0

TOTAL MUNICIPI

10.131

6.715

66,9

 

b)    la votació


 
1 2 3 ... 29 30 31  Següent»

Sector

SI

NO

Blancs i nuls

 

Num.

%

Num

%

Num

%

- Escacs 

1.180

97,5

19

1,6

11

0,9

- Conservatori

618

91,0

26

3,8

35

5,2

- Escoles

974

93,8

33

3,2

31

3,0

- Cooperativa

903

91,8

42

4,3

39

3,9

Vila-seca

3.675

93,1

120

3,0

116

3,9

La Plana

447

91,4

28

5,7

14

2,9

La Pineda

304

89,7

12

3,5

23

6,8

- Escoles noves

915

« Març 2019 »
Dl Dm Dc Dj Dv Ds Dg
        1 2 3
4 5 6 7 8 9 10
11 12 13 14 15 16 17
18 19 20 21 22 23 24
25 26 27 28 29 30 31

Cerca


Recentment

Arxius

Categories

Els meus enllaços

  • General

Subscripció

  • RSS 0.90
    RSS 2.0
    Atom 0.3