Recordo anar de campament amb la familia. Carregar el cotxe i marxar quan tot just acabaven de ficar els carrers. El contacte constant amb la natura. La olor a zotal de les letrines. Jugar amb els altres nens de la colla de mon pare. Els ninos que m'acompanyaven a tot arreu. Els focs de camp i les cançons kumbaya. Banyar-me a rius d'aigua gelada. Els concursos de dibuix o de figuretes de fang, i de vegades guanyar algun segon o tercer premi. La meva gorra de benasque que me la ficava dia i nit. La humitat freda dels matins i rentar-me la cara amb aigua d'una garrafa. I per les nits les llanternes i els estels. Els macarrons amb tomaquet de pot i les patates fregides amb ous ferrats. I cantar l'hora dels adeus agafats de les mans.

Després ja van venir els maldecaps i les obligacions. Els horaris a complir, la necesitat d'omplir la nevera, pagar factures i el buscar temps d'on sigui. Els que hi eren i ja no hi son. El que teniem i ja no tenim. I cada cop costa més sonriure, i cada cop trobo més a faltar aquells temps que no tenia consciencia del món i que tot estava per descobrir i gaudir i només puc pensar que cal tirar endavant, encara que cada cop em costi més trobar motius.