Fent camí per la vida

Si vius al camp de Tarragona, hi ha una sèrie de punts geogràfics que t’han acompanyat des de que ets petit. Posant-te d’esquena al mar és molt provable que puguis veure La Mola, La Mussara, Puigcerver, La Mare de Déu de la Roca, i Escornalbou. Els grans vigies de les nostres contrades.

Diumenge passat ens vam apuntar a una nova sortida organitzada pel Centre Actiu i que ens va portar a caminar per l’entorn del Castell d’Escornalbou.

La caminada té una durada d’unes tres hores a pas tranquil. És força elemental i només cal fer exercici de tant en tant per a poder-la fer sense cap mena de patiment. . . (fes clic a Segueix) . . .

Anem fins a Duesaigües i deixem el cotxe a l’entrada del poble. Caminem pocs metres per la carretera direcció l’Argentera i a mà esquerra trobem un trencall que està convenientment indicat per anar al castell.

Després d’uns deu minuts de caminar planer, ens trobem els antics rentadors del poble . . .

. . . diuen que si hi passeu en silenci encara podeu escoltar les llargues converses que les mestresses de casa hi portaven a terme mentre rentaven la roba de la família. . . jo no les vaig poder sentir, tot i que mentre m’hi esforçava em va semblar percebre aquella olor a sabó casolà que tant bon resultat els hi donava.

Ben aviat el camí de carro torna a trencar a l’esquerra i aquest cop ja comença a agafar una miqueta de pendent, transcorrent el recorregut entre frondosos arbres mediterranis.

Uns quaranta minuts després d’haver començat, en un espai a mà esquerra que cal prestar-hi especial atenció, trobarem la sortida d’un caminet de ferradura, ben empinat, que fa més interessant el segon tram de la pujada entre els arbustos de sotabosc. En tot cas no cal preocupar-se, ja que si es passa de llarg l’entrada i es continua el camí de carro s’acaba arribant al mateix lloc.

I és així, quan s’està pujant en silenci per tal de no gastar forces, que de sobte apareix entre els arbres el Castell d’Escornalbou. . . .

. . . situat en el seu lloc privilegiat com a talaia de les terres del voltant i del camp de Tarragona, vigila dia i nit l’activitat que s’hi desenvolupa, tal i com ha fet al llarg dels segles, ocupat per uns o altres . . .

Després d’observar des de la distància el castell, continuem camí fins arribar a la carretera que uneix Riudecanyes amb el castell. Continuem aquesta fins arribar a les darreres pendents, de fort desnivell i envoltades d’unes interessants alzines sureres.

Ara ja només queda un darrer esforç i després d’una mica més d’una hora i trenta minuts de caminada ja ens trobem plantats al davant de l’entrada al Castell d’Escornalbou . . .

. . . sembla ser que el castell és d’origen romà. La fortalesa hi fou construïda aprofitant l’estratègica que representava la seva posició de guaita. Posteriorment va estar sota les mans dels sarraïns, dels cristians, dels frares agustins, dels franciscans entre els quals hi destacà el nostre Beat Bonaventura Gran, i també els guerrillers i soldats francesos hi van fer acte de presència.

Ja és hora d’anar cap dintre a buscar un lloc ben arrecerat del vent per tal de menjar-nos l’esmorzar. Els entrepans, a càrrec de l’intendència del Centre Actiu, són el premi merescut. Pa tou del dia amb pernil salat fan que tothom s’ho acabi tot en pocs minuts. Això sí, unes bones olives recaptades i de postres unes cireres en licor per a reescalfar la maquinària interna. Tot ben recollit, i a fer-nos la fotografia de grup!

Ara tornem a baixar i per fer-ho per un camí diferent del de pujada, cal buscar el pas de ferradura que surt per l’esquerra de l’esplanada que hi ha al peu del castell i que serveix d’aparcament de vehicles.

Ben aviat veiem que el camí en molts trams encara conserva el seu empedrat original. . .

. . .segons ens expliquen, aquest empedrat data de l’època romana en que es feia servir per a pujar la plata que s’extreia de les mines de la població de l’Argentera (d’aquí el seu nom).

Continuem la baixada pel camí romà, envoltat d’una interessant vegetació que et fa partícip de la riquesa de l’entorn. Són molts els racons on les falgueres i la molsa es fan el seu espai i gratifiquen el caminant amb un bon to de color verd . . .

. . . és en aquest moment, quan el castell ens vigila l’esquena des de la carena de la muntanya, quan val la pena caminar uns minuts en silenci, escoltant només les pedres que les botes van desplaçant, i impregnant-te de l’entorn. I és així, sense adonar-nos, que van passant els minuts i ben aviat tenim molt a la vora el poble de l’Argentera. . .

Des del peu de l’Argentera hi surt el camí de carro que ens ha de portar cap a Duesaigües, transitant entre camps de conreu de muntanya, basses, recs i masets . . . són uns quaranta-cinc minuts de camí planer per anar relaxant les cames i acostar-nos, acompanyats de bona conversa, al punt de partida de la caminada d’avui.