« Anterior | Següent»

Predicar amb l'exemple

Seguint el tema de les reflexions que donen tema per a pensar, me’n ve al cap una que em va explicar un bon professor a la universitat. Resulta que deia així . . .

Fa molts i molts anys, una mare estava apurada perquè el seu fill no parava de menjar dolços. Al comentar-ho a les seves amigues, li van dir que podia provar d’anar a veure l’Arnau, el veí de més edat de tot el poble. Aquell? Com voleu que em digui res de profit si no se’n recorda ni de l’edat que té? Però era tal el seu neguit, que va fer el cor fort i s’hi va arribar acompanyada del seu fill . . . ( fes clic a Segueix ) . . .

Només entrar a la casa de l’ancià, el seu fill ja tremolava de por, i ella es va animar perquè semblava que allò funcionaria. El van trobar assegut en un balancí tocant a la finestra, amb la vista perduda a l’horitzó.

Passats uns segons, i vist que no deia res, la mare, que ja estava tant espantada com el fill, va fer un pas endavant i se li adreçà amb aquestes paraules: venerable Arnau. El meu fill menja molts dolços i m’agradaria que no ho fes. Com que a mi no m’escolta, l’he portat davant de la vostre experiència i perquè li digueu que deixi de fer-ho.

L’ancià es va girar poc a poc i quan els tenia cara a cara va respondre: ara no puc fer-ho, que vingui d’aquí a quinze dies. I els va convidar a marxar de casa seva.

Com podia ser! Si no tenia res a fer aquell homenot! Tot el dia assegut mirant per la finestra i resulta que ara no ho podia fer!!! Valguem déu! . . . la mare estava indignada i es va maleir a ella mateixa per haver estat tant ruc d’haver anat a veure aquell home.

Però els dies anaven passant, i amb ells anava incrementant-se la desesperació de la mare. Aquell nen es quedaria sense dents amb quatre dies! Tanta sucre! Així que el dia que feia quinze dies de la visita a l’ancià, la mare ja no podia aguantar més i va agafar el seu fill de la mà i se’l va endur cap a la casa de l’Arnau.

El van trobar al mateix lloc i en la mateixa actitud que la darrera vegada. La mare digué benvolgut Arnau, us en recordeu que fa dues setmanes us vaig demanar que miréssiu de convèncer el meu fill que no mengés tanta sucre?

A aquestes alçades el nen ja tornava estar blanc del pànic que sentia i estava disposat a fer qualsevol cosa que l’Arnau li encomanés. El vell s’aixecà. Poc a poc es va acostar al nen i li va posar les seves mans ossudes al cap, i sense més li digué: fill, oi que faràs cas a la teva mare i deixaràs de menjar sucre? El nen no va poder dir res, però va moure tímidament el cap amunt i avall en senyal d’acceptació. L’Arnau digué aneu, aquí ja ho teniu tot fet . . .

. . . però la mare no es va poder aguantar i indignada li contestà: Però per què em vau fer marxar fa dues setmanes? Això no li podíeu haver dit llavors!!! El venerable Arnau es posa ben dret davant de la mare i mentre la seva cara agafava un posat solemne li contestà. . . fa dues setmanes, jo em menjava un bon grapat de dolços cada dia, es creu que llavors jo tenia el coratge de manar-li al seu fill allò que jo no feia? Ara, després d’estar-me quinze dies sense menjar-ne cap, i d’entendre el que costa fer-ho, m’he vist autoritzat a donar aquestes ordres al seu fill.

(0) Comentaris    (0) Retroenllaços   

0 Comentaris a "Predicar amb l'exemple"

Afegeix un comentari
















Dos vegades 5 fan: