« Anterior | Següent»

La video-consola d'en Jordi i el plat de

Ara s'aproxima la campanya de Nadal.

Els carrers s'ompliran de colors, les publicitas de la televisió, demostaran les noves maravelles joguines.

I anirem veien com l'afer dels jocs tradicionals i socialitzadors, aniran desapareixent per donar a pas a nes noves tecnonogies, tornant els infants enacra mès individualites, poc comunicatius, i poc manipulatius amb les seves joguines,

Cada cop les joguines estant més automatizades, i la creació i imaginació de l'infant queda en un segon o terecer pla, (convertir una galleda, en timbal, en un casc en un tiboret...)

A totes aquells que aquest nada, compareu joguines, i altres per els vostres amics, i parents, us ofereixo una reflexió en forma de conte.

“La video-consola d’en Jordi i el plat de “frijoles de la Maria”

Heus aquí en Joan i la Maria.

En Jordi i la Maria viuen molt lluny l’un de l’altre.

En Jordi viu a Valls.

I la Maria viu a Colotenango, un petit poblet de Guatemala, a l’Amercia central.

En Jordi és un nen normal.

Molt normal.

Esmorza, DINA i sopa cada dia.

Va a l’escola

Té una casa una dutxa amb aigua calenta.

I una tele en colors de 28 polzades al menjador.

Més o menys, com tots els nens i nenes de Valls.

La Mariaa Colotenango també és una nena molt normal.

Si està de sort, menja un cop al dia.

A l’escola no hiva, perquè no n’ hi ha.

I quan té sed se’n va als afores, a omplir una carabsa d’aigua al pou comunal.

Sí, la Maria és una nena normal.

Tant normal com totes les nenes i els nens de Colotenango.

Quan arriba el seu sant, en Jordi demana una videoconsola de regal.

Ja en té una, però n’ ha sortit una de nova més potent, i en Jordi la vol.

És normal que la vulgui i és normal que la hi regalin.

A Valls això és moly normal. És clar que sí !

Mentrestant, La Maria està tot el dia alerta per poder menjar alguna cosa, normalment un palt de “frijoles”:

Si està de sort, potser fins i tot se’l pot menjar mab un grapat de cacauets.

Però això o passa gaire sovint. A Colotenango, la sort ni va gaire de visita.

Sí, el normla é sque a Colotenango la sort hi vaigi ben poc, de visita.

És cal, si en Jordi viauqués a Colotenango, i tingués tot el que ara té, no seria un nen normal.

Seria un priviligat.

I la Maria, si visuqés a valls, i hi visuqeés tal com viu a Colotenango, seria molt desgraciada, faria molta llàstima.

I tots els nens i nenes dirien:

-Pobre Maria!

Però en Jordi viu a Valls.

I la Maria viu a Colotenango.

I a Valls és molt normal viure com viu en Jordi.

I a Colotenango és normal viure com viu la Maria.

Però, potser, el que ni és del tot normal és que hi hagi normalitats tan diferets. Potser hi ha laguna cosa que falla.

Avui, en Jordi ha lleigit,a una revista, un reportatge sobre Colotenango.

Al reportatge també i surt una foto de la Maria.

En Jordi ja té la vidoconsola nova,

És fantàstica. Però en Jordi no està del tot tranquil. Recorda la foto de la Maria i el que diu el reportatge.

És veritat, el que diu el reportatge?

Diu que a Colotenango els nens i les nenes no saben què és una vidieoconsola!

És posible? També diu que no tenen aigua potable, i que no mengen tres cops al dia, i que….

Deu ser trist, viure a Colotenango, molt trist, pensa en jordi.

On és Colotenango?

En jordi agafa un mapa del món i ho busca.

Agafa un regle i el posa al damunt del mapa.

Colotenango és només a 25 sentrímentres de Valls!

25 centímetres és molt pocs cosa.

-Com és que Colotenango és només a 25 centrímentes de Valls ?

-pregunat en Jordi al seu pare.

El seu pare està mirant la televisió.

En un moment que gan anuncis, escolta en Hordi i li diu:

- Això és un mapa, Jordi, només hi ha 25 centrímetres peruqè està fet a escala. Colotenango en realitat és molt lluny, molt….

En Jordi no s’ ha quedat tranquil.

Aixó de les escales que li ha dit el seu pare no ho acaba d’enedre.

Ell ha lleigit el reportatge, ha vist la foto de la Maria, i no sent pas que Colotenango i la Maria siguin tant lluny. Els ulls trsitos de la Maria els sent molt a proa. Tant a proa que s’han ficat a dins seu.

Ell té una falamnt vidoconsola, i dues pilotes de regalment, i un cotxe ambcomandament a distància i l enciclopedia en deu volums de la Vida Animal, i uns patins, i una bici de muntanya amb 18 marxes, i….

En canvi, la Mari avui potser no podrà sopar.

En Jordi pensa que potser seria millor que ell no tinguès tantes coses i la Maria poguès sopar cada dia.

A més, ell podria apendre a jugar sense necesitar tantes coses.

Sovint, amb en Manel i la Calra, els seus amics, com més es diverteixen és sensen joguines, inventat-se jocs amb capses buides, cartons o bastons.

En Jordi, aprofita un altra tongada d’anuncis, s’acosta una altre cop al seu pare i li pregunta:

-Pare, jo podria fer alguna cosa, perquè la Maria pugui sopar cada dia?

-No, Jordi, tu ni hi pots fer res Colotenango és molt lluny, i a més tu ets un nen petit.

En Jordi continua sense veure-ho calr.

Hi ha d’haver alguna cosa que ell pugui fer, per la força.

Encara que ell només sigui un nen hi ha d’haver alguna cosa que pugui fer!

Què pot ferun nen?

En Jordi en parla mab els seus amics, amb en Manel i la Calra.

Después de parlar-ne molt fan una llista de coses que pot fer un nen o una nen.

Aquesta és la llista que han fet en Jordi, la Calra i en Manel:

-Acostumar-se, en general, a viure més sneseillament.

-Per exemple, quan arribi l estiu, en lloc de manjar-se un gelat cada dia, menjarse’n només un de tant en tant.

-I els diners dels altres gelats enviar-los a Colotenango.

-Un altre exemple: deixar d’acumular joguines cada veagda més joguines a la seva habitacó mentre hi hagi nens i nenes que no tinguin res per a sopar, ni aigua oxigenada ni tirites per curar-se quan es fan mal.

En Jordi, la Calra i en Manel de seguida s’adonen que poden fer moltes coses, moltísimes.

Se’ls van acudint coses noves i de mica en mica van fent un llista molt llarga.

Peró llavors la Calra té un altre idea:

-A mi em sembla que huríes de ferun altre llista, perquè si els pares i la gent gran ens ajuden, podríem ajudarmolt més la Maria.

En Jordi i enManel uen que té raó, i tots tres es posena fer un altre llista.

Aquesta és la segoa llista :

-Explicar als seus pares, amb molta paciencia, perquè són persones grans i els costa entendre les coses de Colotenango no és gaire lluny: és només a 25 centímetres de Valls.

-Explicar-los també que el món tampoc és gaire gran: fa només 85 centímetres de diàmetre.

-I que no es despistin amb les escales; tenim la foto de la Maria al davant no hi ha escales que valguin.

-Falta una cosa_ diu en Manel

-Hauriem de dir als pares el més important de tot, que ens donin un bon exemple!

-És clar- diu la Calra- perquè, si ells viuen més snesillament, si són més generosos i solidaris i sobreto si fan això alegrement tots apendrem a viure així.

-I, llavors, segur que totes les nenes i nens de Colotenango i de tot areu pordran sopar cada dia, visca !!!!!!!- dius en Jordi.

En Jordi, la Calra i en Manel estant molt contents.

Qui havia ditque els nens i les nenes no poden fer res ?

-som-hi ?-diu en Jordi.

-som-hi !!-diuen en Manel i la Clara.

I la Maria, des de dins de la foto els somriu.

En Jord, ajudat per la Calra i en manel, va esbrinarl’dreça de la Maria i va escriure-l una carta.

La Maria, quan la va rebre, va estar molt contena, i tot i que en sabia poquet d’escriure, li va contestar. I es van fer amics.

En Jordi li explicava a la Maria com era la seva vida a Valls. I la Maria li explicava com era la vida a Colotenango.Eren molt mauqes, les cartes de la Maria. Li deia que ella li agradaria podre sopar cada dia, peró que, que en canvi, tot allò que li explicava ell de les vidoconsoles i els televisors no la feia delir gaire. Li agradaria, aixó si, que el seu pare tingués aigua per regar els camps, quehi hagués lagun mentge que tingués cura de la seva familia si algú es posaba malalt, que hi hagués un mestre que ensenyés a tots els nens i les nens de Colotenango a lleigir i a escriure, perquè saben-ne es poden apendre moltes coses, la seva vida senzilla li agradava. Escoltar al vespre les rondalles que el seu avui i la seva àvia li explicaven a la vora del fo, menjar la fruita i la verdura que el seu pare plantava als camps, i els plats de frijoles tant bons que feia la seva mare.

La Maria li va explicar que algunes maigues i amics seus de cegades anaven a un poble més gran a veure la televisó. I que per la televis´ó veien les mateixes coses que veia en Jordi per la televisió de Valls. I aquells nois i noies es tornar deien que els agradaria molt comprar-se un cotde ben llampant, i un telefòn portátil, i tenir moltes coses. I, la Maria, quan els sentia s’entristia. S’adonava que les seves amigues i els seus amics des que tenien tants desitjos estaven més tristes i tristos.

I en Jordi, lleigint les cartes de la Maria, s’adonava que a Valls moles dels seus amics i amigues tambés estaven tritos i tristes. Tenien moltes coses, però com mès coses tenien i volien, i com més desitjos tenien més s’entristien. I es van adonar que ells podenien frer alguna cosa per la Maria, però la Maria segurament també podia fer alguna cosa per ells. Podia explicar als nens i a les nenes de valls que, si tens uns pares que t’estimin i pots menjar cada dia, la vida és una meravella.

I que és molt important adonar-te’n i gaudir-ho. I no despistar-te amb els desitjos, perquè de vegades els desitjos amplen el cap i els pensamnets amb un fum molt espès. I, és calr, amb els pensamnets plens de fum espès despés és difícil de veure clarament les poques coses uqe valen la pensa de debó.

Quina sort haver conegut a la Maria.

Gràcies Maria.

( conte que vull regalar a la Salomé al Joan i a l'Ainhoa, sortida de castors a Valls 2003)

(0) Comentaris    (0) Retroenllaços   

0 Comentaris a "La video-consola d'en Jordi i el plat de "

Afegeix un comentari
















Dos i dos fan cinc?: