Erdrag

Un espai personal a la xarxa.

« | »

Eduquem o guardem nens?

erdrag | 18 Novembre, 2008 01:05

Acabo de veure per TV3 un interessant reportatge sobre la problemàtica generada entorn de l’escolarització d’infants amb diabetis. És aquest un tema viu en moltes escoles del país, i un problema per a moltes famílies que cal solucionar.


Comencem-ho analitzant des del punt de vista dels mestres. Amb la llei a la mà avui en dia un mestre no pot ni tan sols posar una mica de betadine a un nen si es pela el genoll, ja que es considera que està administrant un medicament. Per tant, molts cops, com a mestres, ens veiem obligats a infringir la llei. Si un nen s’ha de prendre una medicació a mig matí, no ho pot fer a l’escola si no ho ha autoritzat per escrit un metge. No val que ens ho digui per escrit el pare o la mare.

En canvi, la pressió social pot fer que en poc temps la legislació ens obligui als mestres a punxar diversos cops al dia als alumnes diabètics i a decidir sota el nostre criteri la quantitat d’insulina que cal que prengui, o en cas de pujades o baixades, si cal avisar a urgències o tan sols cal intentar fer canviar la tendència fent exercici físic o menjant. No podem posar betadine perquè no som metges, però sí que se’ns permet decidir sobre la vida d’un alumne.


Si ho mirem des del punt de vista familiar, dels pares, està clar que no poden estar tot el dia a sobre del nen, que necessiten poder treballar les seves 8 hores, i a part, alguna altra hora de distracció durant el dia, com qualsevol altre persona que tingui un fill. És lògic que els pares exigeixin a l’administració que correspongui que es faci càrrec dels seus fills mentre estan a l’escola, com qualsevol alumne més, atenent a totes les seves necessitats, incloses les de salut.

 

Com s’està solucionant aquest desencaix fins ara? Doncs com totes les coses que l’administració no soluciona: amb la bona voluntat de tots plegats: amb molts mestres prenent decisions que no ens pertoquen, assumint responsabilitats per les quals no estem preparats, assumint riscos innecessaris; amb pares, mares i altres familiars fent mil equilibris horaris per poder atendre a les demandes dels seus fills; amb monitors (normalment monitores) de menjador desbordades, etc.

 

Segons han dit al reportatge, a final d’any tindrem normativitzat aquest aspecte: ja tremolo! (consti que ja existeix un protocol que no diu res, només parla de bones intencions). I, que consti que no em nego a assumir cap tasca, però senzillament em fa por prendre una decisió errònia degut al meu desconeixement del tema.

És evident que la solució passa per una coordinació entre els departaments de salut i d’educació per a fer front a aquests aspectes des de les escoles amb la implicació dels CAPs.

 

Generalitzant i parlant en global de molts dels aspectes que estan d’actualitat, em pregunto què espera la societat de les escoles: que eduquem o que fem de cangurs?

Si es pretén que fem de cangur, llavors posem-nos a debatre d’allargar horaris de les escoles fins la nit, de fer classe els 365 dies de l’any, de fer...  O, com vaig llegir en motiu de la vaga de la setmana passada: “els mestres no haurien de tenir dret a vaga, ja que el seu dret a vaga va contra el dret al treball de la resta de la societat que té fills”. Flipant! Qui ha dit això té ben poca consideració envers els nens i nenes, oi?
Alguns mitjans de comunicació i la pressió social permetran al sistema educatiu continuar educant? O aconseguiran que tan sols guardem nens, i de pas els ensenyem alguna coseta perquè no s’avorreixin?

 

 

Comentaris

Comment Icon

Té la mà Maria | 23/12/2008, 21:40

És increïble que la natura demani a crits ajuda, però més increïble és que ningú l'escolti !!bones festes!!

Comment Icon Diabetis i escola

Lourdes | 28/01/2009, 15:39

És interessant la reflexió que planteges. Jo m'ho miro des de l'altra banda: sóc mare d'un nen diabètic de 2 anys i mig diagnosticat tan sols fa 4 mesos. Així és que encara sóc dins el període del procés de dol que comporta assumir que el meu fill pateix una malaltia crònica greu (per més que des del desconeixement es vulgui disfressar). Entenc el desconcert que provoca assumir una responsabilitat com aquesta a nivell d'escola, però crec que per a què el meu fill tingui els mateixos drets que els altres nens el què fa falta és una molt bona coordinació pares-escola. Jo ja estic rumiant com ho faré l'any que ve que el meu fill començarà P-3, i estic disposada a oferir tota la informació i ajuda que sigui necessària a l'escola per tal que tan ell com nosaltres, els seus pares, com els mestres tinguem una certa tranquil·litat (per bé que relativa) a l'hora d'afrontar el nostre dia a dia.

Comment Icon mestre i persona diabètica

SUSANA | 16/02/2009, 21:34

Bones, jo sóc mestre diabètica, sense fills! Però estic en les dos pells!
em puc posar en les dos pells, donar la responsabilitat als mestres, potser no cal! Segurament que caldria posar una persona responsable, amb estudis que controlessin els àpats i les dosis d'insulina! perquè els pares, no poden estar tot el dia sortint de la feina per controlar la diabetis del seu fill... complicat, tot plegat!
Lourdes si et puc ajudar en alguna coseta, fa 11 anys que sóc diabética!
















El masculí de gata:



Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb