Des que el món és mon, és a dir, des de sempre, és a dir, des que en tenim record, és a dir, des de fa quatre dies, el Nadal arriba acompanyat d’un reguitzell de costums, actes i festivals. Molts són interessants i fins algun d’ells és recomanable.

La loteria és un d’aquests esdeveniments. De loteria n’hi ha tot l’any, i de diverses marques, tanmateix la de Nadal adquireix una dimensió que la converteix en paradigmàtica. Què és la loteria? Simplement una forma de redistribució de recursos: una col·lecció de persones decideix posar cadascú uns quants diners en una bossa i, un cop la bossa plena, donar-la sencera (menys la comissió de gestió que es queda l’organitzador) a una d’elles escollida a l’atzar.

En aquests temps tan moderns que corren en què l’impost sobre la renda està en perill d’extinció (i la seva progressivitat, morta i enterrada) les úniques formes de redistribució de renda que es mantenen en bon estat de salut són la famosa solidaritat interterritorial i la loteria. De la solidaritat interterritorial, les balances fiscals i el dèficit fiscal ja en sabem tots prou i la seva bona salut és funció de la vehemència i força amb que se’ns imposa. Així els recursos ja no es redistribueixen des de qui en té més a qui n’està més mancat, sinó que es reparteixen seguint criteris arbitraris i atzarosos.

“Fes realitat els teus somnis!” ens diuen per invitar-nos a participar en la loteria. Ai de nosaltres si els nostres somnis han d’estar en mans de l’atzar! Tampoc cal patir massa si no els assolim; és mala sort. Ni ens cal fer gaire més esforç que una llarga cua a la bruixador! Quins són aquests nostres somnis?

Què ens queda si deixem quelcom tan important com els nostres anhels i la igualtat d’oportunitats a l’atzar? Quin marge tenim per assolir objectius tan desitjables com aquests? Almenys, accepten suborns els niños de san ildefonso?

Jacint Clavé Saltó.