19
Desembre, 2007
19:02
Des que el món és mon. (Reflexions Nadalenques II)
Enviat per elcentru sota [ Reflexions nadalenques ][ (4) Comentaris ] | [ (0) Retroenllaços ]
Des que el món és mon, és a dir, des de sempre, és a dir, des que en tenim record, és a dir, des de fa quatre dies, el Nadal arriba acompanyat d’un reguitzell de costums, actes i festivals. Molts són interessants i fins algun d’ells és recomanable.
La loteria és un d’aquests esdeveniments. De loteria n’hi ha tot l’any, i de diverses marques, tanmateix la de Nadal adquireix una dimensió que la converteix en paradigmàtica. Què és la loteria? Simplement una forma de redistribució de recursos: una col·lecció de persones decideix posar cadascú uns quants diners en una bossa i, un cop la bossa plena, donar-la sencera (menys la comissió de gestió que es queda l’organitzador) a una d’elles escollida a l’atzar.
En aquests temps tan moderns que corren en què l’impost sobre la renda està en perill d’extinció (i la seva progressivitat, morta i enterrada) les úniques formes de redistribució de renda que es mantenen en bon estat de salut són la famosa solidaritat interterritorial i la loteria. De la solidaritat interterritorial, les balances fiscals i el dèficit fiscal ja en sabem tots prou i la seva bona salut és funció de la vehemència i força amb que se’ns imposa. Així els recursos ja no es redistribueixen des de qui en té més a qui n’està més mancat, sinó que es reparteixen seguint criteris arbitraris i atzarosos.
“Fes realitat els teus somnis!” ens diuen per invitar-nos a participar en la loteria. Ai de nosaltres si els nostres somnis han d’estar en mans de l’atzar! Tampoc cal patir massa si no els assolim; és mala sort. Ni ens cal fer gaire més esforç que una llarga cua a la bruixador! Quins són aquests nostres somnis?
Què ens queda si deixem quelcom tan important com els nostres anhels i la igualtat d’oportunitats a l’atzar? Quin marge tenim per assolir objectius tan desitjables com aquests? Almenys, accepten suborns els niños de san ildefonso?
Jacint Clavé Saltó.
20/12/2007, 14:30
ja us ho dic jo , les propietats sempre son un mal de cap! que si els impostos que no pots demanar ajuts pq ja tens prou propietats .....etcteres, etceteres.... La felicitat no es aixó per mi.
20/12/2007, 13:27
jo sóc més místic, crec que la felicitat s'ha de buscar, però estic d'acord amb vosaltres sobre que les propietats segons com són un maldecap.
20/12/2007, 09:32
Newhouse, el problema és de definicions, no és que es necessitin propietats per ser feliç, necessites propietats, com per exemple una casa per sobreviure, més ara a l'hivern. Les propietats l'únic que et poden fer és assegurar-te una existència més còmoda o una mort més ràpida en el cas de que el cotxe sigui massa ràpid. La felicitat te la donen altres coses, una família, uns amics, uns objectius complerts, però no una casa o un jomsinema.
19/12/2007, 20:38
Si necessitem de l'atzar és per què les coses no van bé, vivim d'il·lusions d'expectatives i sobretot per que tal i com ens han ensenyat si no tenim coses nostres no som ningú.
No ens centrem en la nostra simple felicitat. La felicitat és molt més bàsica del que ens pensem, no ens fa falta tenir una casa, un cotxe o una pantalla plana per ser feliços, hi ha coses més importants i menys valorades fins que no ens les trobem de cara, salut, benestar i el estar bé amb la gent que ens envolta.
Pregunteu al vostre voltant què és compraríem si li toquessin 300.000 euros, el Gordo, segurament la majoria és pagaria els deutes del pis o és compraria el cotxe de la seva vida. No creieu que és trist que tinguem, en aquest país que vivim, que valorar les propietats per ser feliços??