13 Mai, 2012

Els tecnòcrates que han contribuït a la desfeta de les estructures financeres internacionals ara són els gestors del desgavell. Hem posat les guilles a dins del corral, perquè, de manera dòcil, abans de la crisi ens hem abandonant al capital financer, i ara als tecnòcrates, els quals han tingut una gran responsabilitat sobre el que està passant, doncs ells són precisament els qui treballaven en els llocs que han provocat la fallida.

Responsabilitat política, oportunitat social. Lògicament, la caiguda del comunisme anunciava la del capitalisme. Els comunistes no estem contents de com ens han anat les coses. Ho hem fet força malament: masses dogmes, massa culte a la personalitat, masses desigualtats, massa burocràcia, poca capacitat de mantenir l’esperit de la revolució, etc. Ara bé, almenys la lluita per la solidaritat i la igualtat d'oportunitats ens manté crítics.

El capitalisme

Aparentment, per a una minoria informada i per a una majoria desinformada, el capitalisme constituïa i constitueix una formació social imperialista, que feia pròspera la humanitat. Ara, malgrat el que  està passant, alguns continuen pensant el mateix, no canvien ni veient la realitat que ens colpeja. El seu Déu continua sent el mercat. La seva litúrgia, el progrés desigual. La seva màxima, la propietat privada i l’apropiació particular dels mitjans de producció. Mentre el capitalisme ha pogut rapinyar a tots els països del tercer món i als paries del món desenvolupat, tot ha anat força bé per a les classes dominats, fins i tot per a la classe mitjana, però quan la rapinya es fa cada vegada més difícil, tot el sistema comença a grinyolar.

Ara resulta que els tecnòcrates ens han de treure de l’atzucac. Us asseguro que podem tremolar. Tota aquesta colla d'incompetents que ens han abocat a la situació actual i que ens recomanaven gastar i gastar, són els qui ara ens diuen que s'ha d'arreglar el desgavell. Estem ben fotuts. Fins i tot, es passen pel folre governs com els d'Itàlia i de Grècia, forçats per la seva incapacitat com estructura, i això que han estat elegits pel poble i elevats pel Parlament. Estem tots equivocats o es que tothom vol viure dins l'ignorància? Qui treu benefici del que està passant? Qui aprofita per tallar drets socials aconseguits amb la lluita constant de generacions de treballadors i treballadores, alguns dels quals s´hi van deixar la pell?

Transformacions socials

Diuen que no hi ha esquerres ni dretes, que no hi ha ideologia. Quina curiositat que encara hi hagin pobres i rics! Qui ho diu? Allò que és més greu és que això que passa ha estat possible perquè els partits tradicionals d'esquerres han estat en la dinàmica dels partits de la dreta, més interessats en mantenir la seva estructura que en portar a terme les transformacions socials igualitàries, allunyats de la realitat que deien servir i alienats del procés pel que varen estar generats.

Quin sentit tenen estructures organitzades que només gestionen i malament la realitat? Que esperem per actuar amb més contundència els qui pensem que les coses han de canviar? L'alternativa és una nova consciència, sense valors passats, una nova concepció de la realitat, una nova forma d'organització que s'ha de construir entre tots. Cal una revolució que asseguri una millor humanitat i no homes i dones tecnòcrates en estructures podrides.

Article publicat per primer cop al març a la secció Prisma del diari El Mundo del siglo XXI

20 Mar, 2012

Sempre, quan les coses no van bé, perquè no s’han fet bé,  llavors parlem del futur. L’expressió que escolto contínuament en aquests temps té a veure amb “què els deixarem als nostres fills” o en el fet que mai es viurà tant bé com estàvem acostumats fins fa poc.

És veritat que la revolució cientificotècnica ha impactat de manera brutal sobre els sistemes de vida i la socialització dels objectes, instruments i màquines millorant les condicions de vida; això és obvi. Al nostre país, qui és que no té telèfon mòbil? Qui és que no te televisió? Qui és que no té rentadora?, i un llarg etcètera. Podríem posar un munt d’exemples. Només una minoria no disposa d’aquestes comoditats, cosa que era impensable als inicis de la revolució industrial, quan  només un número reduït de la burgesia disposava d’aquestes avantatges tecnològiques. Aquest fet és innegable i, per això, la ciutadania no para d’afirmar que mai es no es tornarà a viurà tant bé com abans.

La qüestió important és que aquestes asseveracions s’estan convertint en una realitat.  Després de la festa, els especuladors volen fer més cales i la societat, avesada al benestar, voldria que la disbauxa continues. Em fa l’efecte que ni una cosa ni l’altra. El món està canviant i la gresca comença en altres territoris i és per a altres classes mitjanes. Aquí ja s’ha acabat.

Marxar del país

Sovint,  en converses quotidianes, es torna a escoltar qui manifesta la possibilitat de marxar del país per gaudir d’una vida millor. Les persones adultes adverteixen a les seves cries que el futur en aquest terra és magre i que el més adient és obrir-se pas en un altre indret. Això costa de creure, ja que no fa ni tant sols quatre anys succeïa a l’inrevés. Però el món canvia, i molt ràpid.

S’explica a la població que la societat del benestar havia vingut per quedar-se, o que el creixement era sostenible. Ens menteixen una i altra vegada fins a desconcertar-nos a tots. La por real és que es pari la màquina, cosa  que impossibilita la crítica per a molts. Ara que els especuladors del capitalisme salvatge observen com s’obren els nous grans mercats a Àsia, i allí es trasllada la llei de  l’oferta i la demanda, decideixen invertir en aquell continent. Una classe mitjana emergent de 800 milions de persones sobre una població futura de 4.000 milions no es pot perdre; és un botí molt important.

Als especuladors se’ls està passant la por, però el que no saben és que evolutivament anem al col·lapse d’espècie i quan més calers facin més aviat s’acabarà tot aquest despropòsit, caduc econòmicament, socialment i políticament anomenat capitalisme. Es fa difícil explicar tot aquest procés en un món que està perdent el contacte amb la realitat d’espècie.

Evolucionar de manera responsable

Si volem evolucionar de manera responsable, i ser conscients de que som els amos dels nostres processos, com sempre, la crítica ha d’estar en la base del sistema,. Arrossegats com xais cap a l’escorxador hem de ser valents, plantar cara i prendre decisions. Qualsevol forma d’acció és bona, si ets responsable del que fas i si ho fas per construir.

Donar màniga ampla als especuladors, con fan els governs, és assegurar que la cobdícia substitueixi a la solidaritat. El procés d’humanització ha de continuar i fer-nos cada vegada més conscients del que està passant i pensar què cal fer per corregir el desgavell.

Aquest article va ser publicat per primer cop al diari El Mundo del siglo XXI al febrer de 2012

technorati tags: atur , economia , human evolution , crisi , revolució industrial , solidaritat , especuladors , humanització , espècie

16 Oct, 2011

Després del llarg hivern franquista els partits polítics varen sortir a la llum l’any 1976. La lluita per aconseguir les llibertats va ser llarga i complexa; per alguns militants progressistes, fins i tot, cruel. Tots els partits aspiraven a gaudir d’un règim democràtic per poder dur a terme els seus programes. La transició va ser dura i plena de claudicacions per part dels partits amb més compromís, i a Catalunya, especialment pel Partit Socialista Unificat de Catalunya, el PSUC, que va perdre bous i esquelles.

D’una transició política sense ruptura se’n varen beneficiar específicament els partits de centre, com la UCD i el PSOE, quan aquest últim encara era marxista. La resta va ser dinamitada, especialment el PSUC. Ara sembla que li toca al partit socialista refundar-se, després d’haver-ho fet tots. Darrerament ha dut a terme aquest procés ERC, amb un canvi que sembla més una metamorfosi que un  relleu de direcció; el PSUC es va transformar en Iniciativa per Catalunya i en Esquerra Unida Alternativa, desprès d’un procés de fragmentació exponencial, un cop realitzat el cinquè congrés.

El missatge del socialisme marxista va desaparèixer per fer el discurs de la socialdemocràcia i després convertir-se en un partit de centre que vota totes les iniciatives importants amb el PP, també refundat per Fraga després de la primera transició. PSOE i PSC són una federació a la deriva, després d’haver tingut quasi tot el poder i perdre’l, sembla ser de forma definitiva, almenys per uns quants anys. Toca refundació  o defunció.

Els partits a base de perdre els seus fonaments ideològics acaben essent una ombra del que eren i el poble acaba no donant-los-hi el vot. Ni carn ni peix. Sembla que les coses han anat tant al centre que han perdut les perifèries, i també la centralitat, mala peça al teler.

El nou partit dels socialistes, -no se si es dirà d’aquesta manera després del daltabaix electoral-  haurà, sinó de buscar-se un  nou nom en el que s’expliqui que no són socialistes ni socialdemòcrates i, per tant, hauran de definir-se de nou. La tasca no és fàcil.

Els partits comencen a ser caducs, no així la política, un art de governar-nos que encara no ha estat substituït socialment. Per esperar que arribi una nova forma d’organització cal refundar-se. Desitjo als socialistes tota la sort del món; els farà falta perquè tot ha canviat molt amb l’entrada a aquesta crisi sistèmica. Tot el que havia passat abans són figues d’un altre paner.

Aquest article va ser publicat per primer cop al diari El Mundo del siglo XXI el 12 d'octubre de 2011

technorati tags: partits polítics , crisi sistèmica , democracia , trasición , militancia progresista , Catalunya

5 Ago, 2011

Possiblement la nostra espècie no hagi sortit mai del paradís antropocentrista,  perquè no pot fer-ho sense trencar amb el que és substancial de la nostra evolució: l’emergència de la consciència.

Parlem d’evolució com estratègia per entendre la nostra posició filogenètica i la construcció social y cultural de la nostra espècie, Homo sapiens. Entendre el  nostre substrat evolutiu és necessari per poder justificar qui som i el que fem. Per aconseguir-ho cal la fusió freda entre coneixement i pensament. La nostra posició filogenètica, que en el món del hominins és clara, i la genètica, ens han acabant aportant les dades que la paleontologia no havia estat capaç d’obtenir.

Per tant,  partim de la posició en el nostre ordre primat per posar ordre al que som. Partim, doncs, del reconeixement èxplicit que som primats humans en evolució biològica i cultural. Així, sobre una fonamentació orgànica, amb un comportament social que va augmentant la seva complexitat, es va construint un organisme singular que comença a fer introspecció i prospecció. Aquesta podria ser la definició de l’evolució cultural del nostre gènere, l’Homo.

La necessitat de definir-nos com humans està en correlació a la nostra capacitat de ser capaços de saber què som, en la perspectiva evolutiva com una entitat viva. A mesura que el coneixement s’incrementa de manera exponencial, i la ciència ens dona mitjans analítics i sistèmics de coneixement, el pensament de la humanitat entra en progressió exponencial i pensem que tot el coneixement es pot convertir en pensament.

 

És probable que tot no sigui possible i que la transferència de coneixement en pensament no ens ajudi a entendre el nostre caràcter social i tecnològic específic, però també és plausible que sense fer aquest pas, la frustració de no saber qui som i què volem ens allunyi de la nostre identitat en construcció.

L’augment de complexitat es creixent en la mesura que la capacitat d’adaptació es realitza a través de la desadaptació. D’aquesta manera la construcció del món humà és molt  humanitzat i a la vegada deshumanitzat, en una contradicció que cristal·litza en les pròpies apostes de futur de l’espècie.

A prop dels deus, lluny dels mateixos. És un plantejament universal que marca els nostres desitjos i ambicions, però que també ens condemna a l’infern idealista que abans hem anunciat. Pot ser ens cal com espècie en evolució fer un salt dialèctic cap al que és absurd per poder redreçar el que ara per ara no podem esbrinar ni sabem.

Aquest article va ser publicat per primer cop al diari El Mundo del siglo XXI, el 13 de juliol de 2011

technorati tags: human evolution , Homo sapiens , pensament , coneixement , comportament social , biologia , cultura , filogenètica , genètica

22 Jun, 2011

Recordo que quan varen començar les revolucions del Nord d’Àfrica les definirem com  pròpies de la classe mitjana. Estàvem entranyats que els moviments de rebel·lia s’iniciessin en països on l’estratègia que estava avançant era una altra de ben diferent. Ara hem de veure com acaben i, estar segurs que no hagin fet el treball brut al fonamentalisme. Pot ser  que sense  saber-ho, aquest pobles que havien perdut la dignitat hagin obert la porta a una situació pitjor.

Començo d’aquesta manera, perquè a Espanya s’està produint un moviment social, amb el que estic d’acord amb el que  promouen:  més democràcia, una democràcia real. Però que la única democràcia real és la econòmica. Hem de pensar que  aquesta fórmula política va néixer a Grècia i que només els ciutadans grecs podien votar, els esclaus per descomptat no.

Els intel.lectuals

No fa gaire, vaig llegir un article on es reclama la participació dels intel·lectuals, no els veiem en lloc deien. Vaig pensar millor que no hi siguin, perquè podria passar que manipulessin el moviment. Aquest es el pitjor problema que pot tenir el 15-M. Bé, aquest i que hi hagi líders. Evitar-los en la protesta ha de ser una mesura profilàctica, ja que són representacions arcaiques de l’evolució biològica i etològica, defensen la jerarquia, amb la qual cosa no hi hauria moviment de nou tipus. Tampoc han de donar confiança als partits politics, que estan burocratitzats i només responen als interessos corporatius. Perquè la plataforma 15-M funcioni ha de ser social i col·lectivista, antisistema i sistemàtica, sense líders, però amb organització i  econòmicament independent.

Pot ser, és hora de construir una nova consciencia social sota la direcció de la societat civil. Però, sobretot perquè aquest moviment sigui un rebel·lió, estructural, transversal i revolucionari, ha d’incorporar a les persones que no tenen estudis, als immigrats, als qui no tenen treball, els qui tenen formació superior i són crítics.

Una revolució és un qüestió  molt seria. És una esperança per a l’espècie, no només una enfadada per la situació econòmica i social. Hauria de continuar sent pacifica, un element de prestigi, però hem pregunto fins quans els poders econòmics i el polític estan disposats a permeteu-ho.  Cal tenir-ho present i cal que els que heu impulsat aquest  moviment sigueu capaços de construir estratègia. La tàctica ha estat bona. Estem amb vosaltres. Endavant els somnis.

Aquest article va ser publicat per primer cop a la secció Prisma del diari El Mundo del siglo XXI el 15 de juny de 2011

technorati tags: capitalisme , antisistema , economia , organització social , reivindicacions , immigració , estructura

6 Jun, 2011

“Votar un cop cada quatre anys ja no es una forma avançada de representació. Cal trobar la manera de trencar aquest cercle viciós”

La dreta avança a una gran velocitat, perquè la gent té por a que els qui són els seus representants i amics de classe no els defensin, ja que l’anomenada esquerra socialista, en comptes d’aplicar les politiques que li són pròpies, quan arriben les eleccions creen alarma amb l’arribada de la dreta.

Des de la meva perspectiva,  és molt millor perdre les eleccions per haver fet una política encaminada a una estructuració d’una postura social avançada, que no guanyar per exercir un programa que la dreta, sens dubte,  realitzarà millor des de la seva posició ideològica tradicional.

Ara la cisi econòmica s’està mostrant amb tota la cruesa i els joves, els immigrants i l’atur, junt a la depauperació de la classe mitjana, són el paradigma de la situació que estem vivint. Els resultats de les eleccions municipals que hi ha hagut a Catalunya i a l’Estat espanyol han estat diàfanes.

Molts no hem votat, altres no pensen que els polítics puguin dur a terme la tasca que tenen encarregada. El vot en blanc, els vots nuls, la plataforma 15 M... Tot sembla expressar una manca de confiança amb el que esta passant a nivell de decisions politiques i econòmiques. El fet que enquestes fetes a la població col·loquin als politics com el tercer problema més important darrera la situació econòmica i l’ atur ens hauria de preocupar i molt.

La democràcia ha de ser social i econòmica, però els governs sortits de les urnes deixen de tenir una funció social i crítica quan es posen al servei d’aquests interessos i no demostren capacitat de reacció i confrontació en les qüestions socials.

El pensament crític organitzat

El bipartidisme, les majories absolutes, l’entrada de parits xenòfobs, etc, ens indiquen  el que està passant socialment. Votar un cop cada quatre anys ja no es una forma avançada de representació. Cal trobar la manera de trencar aquest cercle viciós i els partits tradicionals no ho faran; calen alternatives.

S’acosten les generals i més o menys passarà el mateix. Esperem que els corruptes no siguin premiats i que sorgeixi finalment una situació on el pensament crític organitzat pugui transformar aquesta realitat que ens comença a posar neguitosos.

Quan molts del qui varem lluitar per poder votar veiem que ara el vot no serveix de molt, s’encenen llums vermelles: cal mobilitzar-se per anar a construir una nova realitat, no pot ser que els qui ens representen siguin el problema i no la solució. Ha guanyat la por i la desconfiança. Ha perdut la capacitat de transformació. L’alternativa es el déjà vu.

Aquest article va ser publicat pe rprimer cop l'1 de juny a la secció Prisma del diari El Mundo del siglo XXI

technorati tags: eleccions , política , estructura , la dreta , democracia , el dret a votar , polítics , atur , joves , decesís , l'esquerra , ideologia

23 Mai, 2011

En el segle XXI tot intercanvi significatiu d’energia realitzada per humans, és a dir, per la nostra espècie, l‘Homo sapiens, està lligada  a un moviment de mercaderies i diners  dins del sistema econòmic. Aquesta és  la manera de fer les coses per tal de poder conservar i incrementar l’energia a nivell d’espècimen, de grup i de població organitzada, en estats, països, comunitats,  etc.

La producció, la distribució i el consum són els tres pilars de l’economia i, per tant, caracteritzen la nostra formació social. Independentment de la manera de fer-ho, tot sistema econòmic ha de passar per aquesta estructura formal. Els canvis més importants que s’han produït en el capitalisme és que la fórmula que Marx anomenava mercaderia-diner-mercaderia, ha anat esdevenint diner-mercaderia-diner; és el capitalisme financer.

Els bancs i les entitats que tenen els diners són els qui els inverteixen d’acord amb interessos cada vegada menys socials i només econòmics i de classe. La socialització del diner i la seva abundància provoca que aquest s’hagi de fer circulat cada vegada més ràpid, ja que el consum ha estat qui ha guanyant la partida.

Els humans hem passat de ser unitats de producció a unitats de consum. Així és important que jubilats, que joves sense feina, etc tinguin pensions i subvencions, no per millorar social i culturalment, sinó per poder consumir.

Actualment, l’explotació, i l’augment  de les desigualtats humanes és produeixen a nivell del consum. L’Estat no pot deixar de protegir, però ho aplica en un sentit negatiu, transformant la ciutadania en gregària i dependent.

Ara,  al final del capitalisme, s’imposa la seqüència diner-diner-diner arribant a l’absurd social. L’economia i el seu funcionament s’allunya del benestar social, per transformar-se en una eina al servei del capital. Aquesta entelèquia que havia funcionat exponencialment en el període de domini lliberal de l’economia ja ha petat i les conseqüències tots les coneixem: més fam, més atur , menys beneficis socials i més desigualats.

Tot és un absurd i més si es té en compte les lleis de la bioeconomia. L’ abús de recursos naturals, la producció  exponencial d’aliments, un consum irresponsable, la contribució humana al canvi climàtic etc. són factors que ens expliquen que si bé la lògica econòmica seria producció-distribució-consum,  la del diner-diner-diner és anacrònica. Aquest funcionament ens anuncia un desastre de proporcions desconegudes.

Aquest article va ser publicat per primer cop a la secció Prisma del diari El MUndo del siglo XXI

technorati tags: producció , distribució , consum , diner , capitalisme financer , canvi climàtic

4 Mai, 2011

Recordo com si fos ara que a la Universitat estàvem planejant amb altres camarades revolucionaris anar a Cuba per ajudar a tallar i  recol·lectar canya de sucre. Ja havia passat la safra dels deu milions de l’any 1970 i això havia colpit als revolucionaris joves de tot el món. Anar a Cuba era per a nosaltres una manera de contribuir a l’internacionalisme proletari.  Dissortadament no va ser possible, hagués estat, sens dubte, una gran ocasió per conèixer la revolució dels barbuts de primera mà.

Durant el març vaig realitzar el meu tercer viatge a Cuba. Vaig anar-hi el 1994, quan el país es trobava en el denominat període especial. L’antiga URSS s’havia extingit, el bloqueig dels EEUU estava enfortit i la situació era extremadament greu. La visita em aquest país la varem fer per la preocupació que el socialisme fracasses a l’illa.

Ara he tornant de Cuba quan està a prop de celebrar-se el Congrés del Partit Comunista i he pogut veure la sèrie de reformes que el cap d’Estat, Raúl Castro,  i la direcció han impulsat. Cal que la revolució evolucioni i estic convençut que el camí que han emprés pot tenir una sortida que l’enforteixi.

Una de les qüestions més importants a tenir en compte és la fortalesa dels cubans i com defensen la seva pàtria. La barreja de nacionalisme i comunisme,  ha estat bàsica en les èpoques difícils per mantenir la revolució.

El capitalisme i l’imperialisme voldrien que fracasses el socialisme a Cuba; els hi seria molt necessari per poder afirmar que el comunisme és inviable. Penso que els camarades cubans no han de deixar que això passi, i que quan les reformes econòmiques es facin realitat, que la iniciativa privada pugui funcionar sempre i quan els mitjans de producció no es privatitzin, i que l’agricultura abasteixi els mercats. Aquest és el meu desig perquè a Cuba el socialisme evolucioni i s’instal·li difinitivament al país amb perspectiva de futur. A més, ara que el capitalisme passa per un crisi sistèmica podem tenir l’esperança de construir un món millor, això sí, tenint en compte també els errors i les mancances de la practica comunista, fent autocrítica seriosa i de manera empírica.

Pot ser el dogmatisme va fer faltar en poder materialitza la idea del socialisme, però el que és clar que el socialisme ha de ser tot menys dogmàtic, si volem construir una societat basada en la consciencia crítica d’espècie i la llibertat. S’ha de mirar al passat per no repetir errors, però tornar-hi seria una gran equivocació. És difícil anar contra l’evolució dels sistemes, és més, diria que no és convenient. Ara bé, la naturalesa ens ensenya que el que no evoluciona mor, esperem que el socialisme no.

Aquest article va ser publicat per primer cop a l’abril al diari El Mundo del siglo XXI, a la secció Prisma de l’edició de Catalunya

technorati tags: Amèrica Llatina , revolució dels barbuts , comunisme , capitalisme , consciència crítica d'espècie , socialisme , bloqueig EEUU , internacionalisme proletari

8 Mar, 2011

Amb aquestes històries de la postmodernitat el relativisme cultural s’ha convertit en una espècie de religió. La pèrdua de consistència del pensament i de l’acció és quelcom de corrent i s’ha transmès socialment, justificant-se com una fórmula evolutiva de les cultures i de les ideologies. El resultat: inconsistència, cansament, poc treball holístic i crític, fragmentació... Tot això em genera angoixa i preocupació pel futur.

La capacitat de conèixer ens ha fet dubtar, cosa que és bona per estructurar una vegada sabem el que volem, però no per prendre decisions. Qüestionar si hi ha dreta i esquerra, ja defineix l’estat d’indefinició d’alguns espècimens humans. Resulta que ara no hi ha ni dretes ni esquerres, però si rics i pobres. És possible que l’esquerra no hagi estat capaç d’expressar el que hauria de ser la seva adaptació als temps de la revolució científicotècnica, i també és veritat que ara la dreta es fa portadora de valors de l’esquerra.

La dreta és conservadora per la seva pròpia naturalesa, perquè pensa que les classes socials són conseqüència de les diferències entre els qui s’han espavilat i els qui no, mentre que les esquerres considerem que sense igualtat d’oportunitats hi haurà sempre classes socials i els qui posseeixen menys sempre tindran menys oportunitats; no som conservadors, entenem que les coses es poden canviar i han de transformar-se per beneficiar a la majoria. A  més, defensem que el treball solidari es basa en la planificació econòmica i no en la desregulació, i que el que és públic és millor, perquè és de tots, mentre que la dreta pensa privatitzar, sobretot el que és rentable i s’ha pagat amb diners públics, etc.

En realitat, el que hi ha hores d’ara és la dreta que actua formalment d’esquerres i l’esquerra que és comporta com si fos de dretes. Això és fruit de la metamorfosi que experimenta la pròpia evolució social, i en la confusió curiosament sempre hi ha la prevalença dels valors i dels negocis de la dreta, que té més interès en conservar el que posseeix que no pas esdevenir solidària.

Moltes vegades em pregunto si hi ha representants organitzats de l’esquerres o només confluència de conjuntures i poca capacitat d’acció transformadora, cosa que hem de tenir en compte, si volem aplicar la coherència crítica en la praxis social, i no el dogmatisme  ni les postures intransigents.

Cal doncs anar més lluny per tornar a posicions humanistes d’esquerres i evolucionades adaptades a la revolució científicotècnica.

Article publicat per primer cop a la secció prisma del diari El Mundo del siglo XXI, edició Catalunya, el 23 de febrer de 2011

technorati tags: política , Catalunya , dretes , esquerres , humans , evolució , rics , pobresa , revolució , ciència , valors , cultures , organitzacions , praxis social

6 Feb, 2011

Penso que en qualsevol dels models que podem convertir-se en procés social, l’eficiència és una aspiració racional plausible i necessària. Per accedir en aquest tipus de procés cal abans que res tenir objectius molt clars. Per a mi, un d’ells és una economia ecosocial, a l’estil de bioéconomique  que plantejava Nicholas Georgescu-Roegen.

Els nous models s’han de contrastar aplicant-los i convertint-los en processos empírics i planetaris. Transformar la realitat no depèn només de les ideologies que ja coneixem, sinó de la consciència col·lectiva que a nivell individual podem dur a terme, si tenim un objectiu comú.

Crèdit: Generalitat

Andreu Mas-Colell vaig celebrar la teva elecció en l’equip de govern del President Artur Mas, et desitjo èxit en aquesta aventura en la que acabes d’entrar; està clar que el país li fan falta persones amb iniciativa i força, capaços d’adreçar la situació en la què estem vivint. Però, pot ser és el moment d’aplicar la flexibilitat  a les mesures econòmiques, com molt bé tu dius. Ara bé, ha de ser per millorar les condicions dels espècimens que dia a dia construeixen amb la seva feina el nostre país i fan funcionar el planeta.

Hem permeto pensar que la planificació sistemàtica i crítica,  no burocràtica, així com la iniciativa, pot ser l’experiment en el què tots hem de participar, si és una perspectiva basada en el coneixement científic.  L’economia no és una ciència, però pot actuar de manera que se li acosti. En tot cas ha de ser una ciència social, que necessita de les ciències de la vida i de la terra per tirar endavant, és per això que reivindico el concepte bioeconomia. Pel mateix motiu, Andreu Mas-Cullell, arremangar-te voldrà dir coherència, consistència i mesures encaminades a posar ordre en un moment que no es fàcil.

Estaria bé que fessis una bona socialització del que vols dur a terme. Necessitem persones que comuniquin bé l’economia social i ens facin participar de les decisions que es prenen. Socialitzar l’economia és un esforç imprescindible i el millor és que ho realitzin éssers humans amb autoritat acadèmica. És una bona oportunitat.

El pensament i el coneixement es donen la mà i es posen al servei de l’espècie, no només perquè és l’actitud més responsable, sinó perquè l’espècie està per sobre de les classes socials. Coneixes els processos ideològics i els econòmics, la praxis no ens dóna tota la dimensió de la realitat, però la responsabilitat si; ara en tens molta i som molts els qui considerem que seràs capaç de pensar i actuar pel nostre país.

Aquest article va ser publicat per primer cop a la secció Prisma del diari El Mundo del siglo XXI, el 26 de gener de 2011

 

14 Nov, 2010

El sindicalisme de classe va ser una expressió de l’intel·lectual col·lectiu, una manera revolucionaria de plantejar la defensa dels treballadors, però també dels equilibris econòmics mundials, és el cas de les assemblees de la Seat a Barcelona, a finals dels seixanta i principis dels setanta, on a més de reivindicacions econòmiques es tractava l’alliberament dels vietnamites sota la pressió imperialista. Aquesta era una forma de fer sindicalisme no economicista, que ens feia més humans defensant la igualtat.

Marcelino Camacho - Viquipèdia

Vaig conèixer a Marcelino Camacho a Figueres,  als anys setanta. Tothom esperava que comences a parlar i ho va fer-ho amb la seva acostumada vehemència racional.  En aquells moments de canvi, els comunistes  majoritaris en el sindicat teníem clar que les comissions obreres havien de generar els sindicats socioeconòmics i polítics del segle XX. Era una utopia pròxima, quelcom que podíem assumir i espècimens com Marcelino Camacho, amb 14 anys de presó, li donaven un gran prestigi per la seva fermesa. Ara alguns van a la presó per xoriços i no per les seves conviccions. El sindicalisme de classe de llavors es basava en les grans concepcions gramscianes de les forces del treball i de la cultura.

Per anar cap una nova consciencia crítica cal accelerar el motor de la racionalitat humana. La força de la biologia i  l’etologia animal sovint ens condemnen a prendre decisions que no tenen cap direccionalitat ni sentit en un món on l’energia podria ser repartida i equilibrada. Però tot i així, hem de respectar la força dels espècimens humans que han mantingut la seva coherència i consistència. Quan penso amb Marcelino Camacho ho faig amb un altre gran Home, el que va ser president de Sud-àfrica, Nelson Mandela, carreres paral·leles i honestedat simultània, il·lustració d’una forma de ser i concebre el sindicalisme i la política que no es pot destriar.

Els qui encara pensem que el món es pot transformar, i el nostre objectiu vital és el coneixement i el pensament crític que ens beneficia com espècie, hem de reivindicar la consciència com a motor primordial per a la participació en la millora de la condició humana.

Camarada Marcelino, fins a la victòria sempre. Això ja no és una quimera, en tot cas, una utopia. El futur realitzable només es pot predicar amb l’exemple

Aquest article va ser publicat per primer cop el 3 de novembre a la secció Prisma d'El Mundo del siglo XXI

17 Oct, 2010

Els que tenim la sort que no ens agrada ni el futbol ni els toros passem força desapercebuts socialment. Tenim altres maneres de socialitzar-nos, que no per ser  minoritàries no s’han de tenir en compte. El salt d’esquí, per exemple, és un esport apassionant;  un espècimen humà  llançant-se per una pendent nevada aconseguint planejar més de cent metres, després tocar a terra i continuar lliscant fins parar-se.

Parlo d’aquesta qüestió, en un moment en què tot es manipula i es polititza demagògicament. La nostra espècie necessita diversitat per poder assegurar la seva estructuració  futura al planeta.

Admetre una identitat és admetre la diversitat, negar una identitat és negar la diversitat. Tots  els humans formem part d’un sistema d’organismes vius que tenen com a finalitat reproduir-se, tant biològicament com culturalment. Negar aquest fet és negar la continuïtat de l’espècie.

Els essencialismes a nivell cultural són dogmes socials des del meu punt de vista mal establerts. Els que no tenim comportaments majoritaris, hem de comportar-nos fora de la campana de Gaüss de la moda. Això fa que puguem ser menys apassionats, i possiblement més objectius, amb aquestes actituds.

Ser objectiu no ens fa ni millors ni pitjors, però, potser ens fa més conscients que els essencialistes que perden el control dels seus comportaments crítics i s’enfonsen en la vulgaritat. No passa res amb la vulgaritat, quan aquesta és producte de la ignorància, però, és possible que sigui una aliada perillosa quan es busca empíricament pels fonamentalistes essencialistes per fer acrítiques les majories socials fàcilment instrumentalitzables.

La confusió per part de la nostra espècie sobre qui som, ens pot portar a no saber què volem fer. Ens hem de tranquil·litzar i ser conscients que la confrontació era una bona manera d’arreglar problemes en els espais animals no humanitzats, però que en els d’espècie, ens pot portar al desastre.

Escric aquestes ratlles conscient de la tendència manipularia dels mitjans de comunicació en general. No ens agradaria aixecar-nos un matí i adonar-nos que estem fent irreversibles la solució dels problemes socials. Els problemes ideològics han de tenir una solució ideològica, però tots els problemes tenen una solució social de consens.

Guanyi el Madrid o el Barça, perdi o no la selecció espanyola, hi hagi o no toros, el món continua essent essencialment humà. No ens hem de fer pitjors del que potencialment podem ser, sinó, fer-nos conscients de fer-nos millors com espècie.

Aquest article va ser publicat per primer cop el mes de setembre al diari El Mundo del siglo XXI

23 Set, 2010

Demanem als joves que es portin de manera responsable i carreguem sobre les seves espatlles molta de la nostra mala consciència. Davant la incertitud del que està passant ens refugiem en el nostre temps passat igual com l’estruç amaga el cap sota l’ala.

La crisi que vivim, que es de tipus econòmic, social, cultural i psicològic, en definitiva, de conducta, és deguda a la pròpia evolució de la nostra espècie, Homo sapiens. La responsabilitat és, per tant, intergeneracional, però en primer terme, dels qui estem a l’estructura de comandament dirigint i governant a tots els nivells.

Si acceptem aquesta responsabilitat com un acte conscient, i no com una forma de culpabilitat, serem capaços d’integrar-ho com espècie i corregir la manca d’autocrítica de totes les generacions que han assenyalat com a responsables del seus fets als qui els han precedit, o bé, als qui han engendrat.

Responsabilitat no és només una paraula, és un concepte, però, a més és una forma de viure i fer-se conscient del que és la nostra conducta com humans al llarg de l’evolució. És per això que ens cal desenvolupar més el coneixement de nosaltres mateixos com a  individualitat, però també en la nostra pràctica col·lectiva.

Només una praxis humana basada en la responsabilitat heretada com humans, entesa  d’una forma crítica, ens pot fer corregir el que des d’una perspectiva social ha estat mal articulat. Això és una necessitat de l’Homo sapiens en la seva estratègia de millorar la seva pròpia evolució.

No serveix de res acceptar-nos com som, si no som capaços de transformar les relacions de manera sincronitzada a com evolucionem. Hem de ser capaços de comprendre el nostre cicle evolutiu tenint en compte críticament com el passat ens construeix en el present i com aquest pot construir el futur formant part de la dialèctica de la humanització. Ens cal, doncs, una nova cultura de la consciència que ens faci responsables del que som i del que realitzem.

Més que denunciar el que no som capaços de fer, hem de construir el que volem fer. La construcció d’una societat pensant i més articulada no és cap quimera ni tampoc una utopia, és perfectament factible si ens conscienciem del que som capaços de dur a terme.

Podem decidir, i cal fer-ho, perquè és el moment de la responsabilitat col·lectiva i de la praxis humana crítica, si volem que el sistema no ens impel·leixi a la destrucció de les nostres estructures socials. No es pot continuar jugant amb una fal·laç ignorància ni practicar la hipocresia conscient.

Aquest article va ser publicat per primer cop a la secció Prisma del diari El Mundo del siglo XXI al juliol de 2010

4 Ago, 2010

Les cultures minoiques a l’ illa de Creta, fa més de 4.000 anys, ja jugaven amb els bòvids; era un espectacle que està representat en parets pintades i gerres de l’època. Després, innumerables cultures han fet amb els bous tota una sèrie d’animalades, fins arribar a l’actualitat. Tot això ens ha de fer pensar quin tipus d’espècie intel·ligent som.

Matar es quelcom que alguns humans hem fet sistemàticament. Jo mateix, quan era jove, anava  ajudar a un escorxador. La veritat és que no era molt agradable. Matar animals no està prohibit, formen part de la nostra alimentació. Som omnívors i, per tradició, la ingesta de carn ha estat una constant els 3 darrers milions d’anys. Ara hi ha molts espècimens humans que es passen a un règim vegetarià; és lícit.

Torturar un animal vertebrat o invertebrat no te cap justificació; matar-lo per menjar forma part de la cadena tròfica i, per tant, alimentària. Ara bé, mantenir tradicions on es tortura mamífers no és saludable per a l’espècie. M’he plantejat què passaria si fos el revés i els homínids fórem torejats i morts pels bòvids. Sempre es bo posar-se al lloc d’un altre, se’n diu empatia.

Al segle XXI, la consciència d’espècie va emergint amb força. Es lluita contra les injustícies socials i es denuncien. En aquest context, com pot ser efectiva  i gran una tradició basada en la tortura d’un animal?.

Es diu que la fiesta nacional és un patrimoni i  cal entendre-la com a tal. El patrimoni pels nostres fills i nets seria que la festa nacional acabes essent una tradició fossilitzada, pel propi progrés humà. No totes les tradicions són acceptables, moltes son aberrants i prehistòriques: l’ablació del clítoris, la circumcisió ritual... Al segle XXI no es poden considerar un patrimoni cultural per a la humanitat.

Ara bé, en el món de la revolució científica i tècnica, el món digital i la virtualitat podrien substituir la tortura i mort real en directe. L’avenç social ens permet aquestes coses impensable fa pocs anys; això se’n diu progrés social. Molt possiblement i espero que així sigui, els correbous siguin vistos per a les generacions futures com una excentricitat prehistòrica i els qui els continuï agradant els correbous puguin jugar en el “second life”, vídeo jocs  i altres formes virtuals.

S’han de prohibir els correbous? El millor seria que no s’hagués d’arribar a aquest extrem. Prohibir moltes vegades només demostra la incapacitat de fer funcionar el sentit comú. Tenim moltes coses més importants a l’hora de socialitzar-nos.

Aquest article va ser publicat per primer cop al diari El Mundo del siglo XXI el maig de 2010

21 Jul, 2010

Feia temps que volia parlar d’aquesta patologia que ha envaït la societat fent-la cada vegada més cega i fragmentada: el corporativisme.  Els interessos que abans havien estat de classe, ara moltes vegades es transformen es estratègies petites de sectors molt concrets de població que treballen en una determinada empresa o corporació, sense visió universal.

Ara ens adonem que els interessos econòmics de una minoria de corporacions de  la construcció, energies, alimentació, química,  metal·lúrgia, farmacèutica,  informàtica etc, són les que, a través del capital financer, manen que cal fer als governs.

La base, els treballadors, els sectors populars i classes mitjanes estem atrapades en aquesta dinàmica diabòlica. És un cercle viciós que en comptes de combatre’l, units i unificats, ho fem per sectors i de manera corporativa, i moltes vegades a través de sindicats.

Amb la fragmentació, aquestes minories que controlen el poder poden articular els seus processos d’acumulació, utilitzant-lo contra les majories socials poc organitzades que no fan res.

La manca de consciència de classe, però també d’espècie, ens fa fràgils davant de les minories que manipulen la realitat fent-nos sentir alienats dels processos bàsics d’acumulació d’informació i coneixement, per tal de donar respostes coherents a les situacions estructurals que ens venen donades per aquest sistema injust.

La fragmentació i el corporativisme s’instal·la en la societat de  manera que les visions holístiques acaben essent idealismes i no serveixen per transformar la realitat en benefici de tots els humans. Ens cal un missatge coherent, d’esperança, que ens acosti a tots a una visió planetària, des de la base social i no des de l’arbitrarietat d’estats i corporacions.

És quelcom que hem de fer des de la societat civil i utilitzant les xarxes de coneixement i d’acció que la revolució científica i tècnica ens ha posat a la nostra disposició, ja que la seva socialització ens ha donat la possibilitat d’estar informats i comunicats de manera permanent. Hem d’aprofitar aquests mitjans per fer-ne circular les nostres idees.

Com és que no hem tinguem prou amb al que en altres moments ens sobrava per a l’organització contra la injustícia? Com és que havent abastat més coneixement, més cultura, no estem construint una manera més equilibrada i justa de viure i de deixar viure? Està clar que cal revisar què fem, i treballar conscientment per tal de dirigir-nos al nostre objectiu planetari i d’espècie, no només de classe.

 

Aquest article va ser publicat per primer cop al diari El Mundo el juny de 2010