Aquesta tensió només té una solució digna i reparadora.

Cordialment,

Salutacions de nou admiradíssim Eudald!

Des de Catalunya t’encoratgem perquè hi descobreixis quelcom important per la humanitat tot cavant, allà, per terres castellanes.

D’altra banda potser no físicament però a la manifestació hi seràs... Per això no t’amoïnis!

Afegir només que la manifestació es només un primer pas i que un cop finalitzada, per tal d’aprofitar la inherent embranzida social que aquesta comporta, hem de començar a pensar en el següent pas de forma immediata.

Finalment, cal insistir i recordar que negar el dret a l’autodeterminació de un poble va totalment en contra dels drets humans. (Declaració Universal dels Drets Humans: “Artículo 15. Toda persona tiene derecho a una nacionalidad.
A nadie se privará arbitrariamente de su nacionalidad ni del derecho a cambiar de nacionalidad” )

Visca Catalunya!

Pep Peragón

Admiro su trabajo como Paleontólogo y su esfuerzo divulgador, pero no puedo entender su ideología política en una persona con su perspectiva, dedicado a estudiar fósiles de hace millones de años cuándo no existían Cataluña ni España, y que sabe que las naciones y los nacionalismos son existencias efímeras que nacen, se transforman y mueren a lo largo de la historia siendo sustituidas unas por otras y que ninguna es esencialmente superior a las demás.

Salutacions estimat company.

Els qui et coneixem, sabem que també hi eres a la mani per la dignitat i l’alliberament nacional de la Nació Catalana, del 10 de Juliol. Hi eres junt amb totes les persones, que cansades de que tant pocs, decideixin per tots i no ens escoltin, ni ens considerin mes que ma d’obra, (d’un sistema productiu caduc, al servei del poder econòmic global de les transnacionals) i actius consumidors que engreixem la maquinaria capitalista, amb els recursos econòmics que el propi sistema ens facilita , per tal d’anar fent bullir l’olla, finalment manifestem al carrer que ja estem farts dels dirigents politics autistes, que no s’ocupen dels anhels de la gent (del poble, com ho anomenàvem abans), anhels de llibertat, de justícia social, de participació democràtica en les decisions que ens afecten a tots, individualment i com espècie. En definitiva ,l’anhel d’ avançar cap a una millor organització social, econòmica, política, que permeti afrontar la crisi global a que ens han portat els poc mes de cents anys de capitalisme (salvatge o socialdemòcrata) , obrint noves vies de interrelació entre les persones basades en la fraternitat i la solidaritat, no pas en la explotació.
Aquest el punt comú que , al meu parer (esbiaixat i limitat, si voleu) ens va ajuntar a tants i tants (estatutaris, federalistes, independentistes, o simplement farts d’aguantar) en la manifestació del 10 de Juliol, que mes enllà de ser un crit unànime en contra dels dirigents d’uns partits que van a la seva (inacceptable la fugida a corre-cuita del President Montilla), nosaltres, la pròpia societat catalana, l’hem de saber transformar en punt de partida cap a la construcció de nous instruments de relació social i de gestió política, que ens permetin la construcció d’un model social, polític , econòmic, al servei de totes i tots, que impulsi relacions d’igualtat i fraternitat entre les persones i els pobles, no pas de domini, com fins ara.
En aquest camí de progrés real de la Humanitat (alguns en diem socialisme), ens hi hem de trobar totes les persones que volem que les nostres filles i fills visquin millor del que hem viscut nosaltres, i així pugui ser generació rere generació.

Quico Castanyer
Arbúcies (P.P.C.C.)

Almazul,

Todo esto está muy bien. Lo más importante es poder opinar porque con la opinión se da la diversidad cultural.

Muchas gracias.

Quico,

ja saps que sempre coincidim.

Una abraçada

Fa molt temps, segles i segles, Catalunya es tornava democràtica, amb un ens administratiu que dotaba a la població de més sentit de participació. Això es va veure truncat per la unió, el 1469, de les dues corones, d'Aragó i Castella. Fins a les hores, la centralització espanyola i la uniformització cultural que ha n patit totes les nacionalitats d'aquest estat han sigut enormes. Arran d'aixó, mentre Catalunya, un país progressista i amb ànims de victòria permanent s'obria al món i s'industrialitzaba, Espanya, inmersa en el seu núvol roent tradicional, empastifat de monarquies absolutes, dictadures i d'un clero assassí, oprimia i marginaba a les nacions del seu país més emprenedores, a fi de perpetuar el règim conservador que va fer caure a Espanya en un llac d'agricultura insostenible i pobresa general, mentre les clases socials es feien cada cop més grans en l'Espanya profunda. Aixó va comportar que una nació com la catalana diguès prou. Prou a l'explotació, prou a la injustícia, prou a la desigualtat, prou amb els intents de marginació i a convertir Catalunya en una titella espanyola, prou a el "treballa Catalunya, donem diners, treballa més, però no t'acostis, que potser faràs progressista al país i el clero i la monarquia correrà". Per què em de tolerar això? Per què em de tolerar que un país s'aprofiti d'una nació més progressista mentre el propi país no fa res per sortir de la seva inmundícia? Per qué em de soportar els intents de fer desaparèixer la nostra cultura, intents tacats de sang? I per què em de soportar que els medis d'un país inmers en una història negra modifiqui la consiència dels nostres veïns per tal de posar-los en contra de la seva pròpia i veritable pàtria?
Doncs l'unic camí es la lluita, el sentiment crític i l'autodeterminació. Els estats es configuren amb guerres, amb tractats de polítics que nomès representen una clase enriquida, i no el poble. Les nacions es configuren amb el cor, amb els sentiments d'una societat i amb la seva cultura i història. Es per això que demano que les barreres estatals les configurin les nacions i no els estats. Potser el camí més fàcil es esperar. Esperar a que s'esgotin els dies de la monarquía, arribem a un règim republicà i que aquest es torni federalista per trobar una autonomía desitjada que podria acabar en independència amb els anys. El que si es segur, que això no s'aconseguirà en dos o tres anys, ni tampoc s'aconseguirà en un règim de vida vegetal que tanta gent porta sobre les seves espatlles. Una gran persona un dia em va dir que hem de ser crítics, crítics amb tot, i amb nosaltres mateixos també. No hem de conformar-nos amb això, les coses poden ser millor per a tothom, i em de lluitar per allò que ens sembli just. Encara així, el camí del bé i la justícia es més complicat que el de la maldat i la injustícia, per què en el nostre camí em de dur a les espatlles uns ideals que pesen molt. Tot i així, mai ens rendirem, lluitarem per la justícia i per la llibertat de tots el pobles.