www.iphes.cat Castellano |  Français |  English

16 Ago, 2007

“La consciència nacional” – cinquè lliurament del manifest “Catalunya, poble i nació”

Els humans tenim una estructura genètica semblant, però cadascun és diferent, hi ha petites diferències construïdes durant el desenvolupament històric la qual cosa fa que tinguem una història individual dins de la col·lectiva. A mesura que els individus s’han anat agregant en l’espai, s’han anat construint els pobles i les nacions. Aquesta diferència no ens fa especials ni en essència independents perquè som de la mateixa espècie, però sí que ens ha de fer conscients de la nostra variabilitat i diversitat per buscar la interdependència amb d’altres països i pobles.

La identitat és el concepte que vol explicar la capacitat que té un grup d’humans per implicar-se en la defensa col·lectiva dels seus valors culturals i de les seves realitzacions socials. La identitat nacional catalana, com totes les identitats, és el producte de tot tipus d’interaccions econòmiques i socials en l’àmbit històric diacrònic; la llengua és una conseqüència de les relacions interpersonals produïdes durant l’evolució històrica de membres de la nostra espècie en un territori concret. Així és dóna forma a la nació, l’espai de representació política d’un poble que, en el cas català, s’entén usant la mateixa llengua i compartint una sèrie de conceptes i de formes generades històricament. Els catalans hem de ser conscients d’aquesta realitat i contribuir a donar-li suport sense ambigüitats, pensant sempre en la integració amb d’altres pobles i d’altres cultures mai, però, des de l’homogenització.

Veiem doncs que la nostra nació, Catalunya, no és diferent a les altres nacions, però sí que té unes singularitats, unes trets específics que la diferencien de les altres, tinguin o no un Estat. Les idees del nostre poble s’expressen majoritàriament en aquest marc, una manera de ser independentista, nacionalista i catalanista; una diversitat que cal acceptar perquè és una realitat plural sorgida de la voluntat popular. Però també cal tenir en compte que les idees no catalanistes formen part de la nostra realitat territorial tot i  minoritàries. Atraure cap al catalanisme les persones que no ho són és una tasca de conscienciació i d’acció social de catalanitat combativa. La generació de consciència catalanista ha d’actuar en el sí dels moviments socials i culturals, ha d’estar en els moviments i les organitzacions socials promovent la importància del catalanisme progressista perquè és la forma de millorar les condicions socials de les classes populars i mitjanes. La reclamació de la interdependència en el futur de la planetització ha de ser una realitat sentida i volguda pel poble català.

I què és la interdependència?. Per a mi és l’estratègia d’un poble que només es pot desplegar en el marc de la planetització entesa com la integració de l’Homo sapiens en la Terra, en comptes de ser el procés de l’homogenització de l’espècie, la pèrdua de les identitats específiques. La interdependència necessita consciència crítica i pensament evolucionat en la perspectiva del consens social com a objectiu just. Els pobles hem de tenir dret a decidir què volem ser, hem de poder aspirar a la nostra sobirania. I, lògicament, Catalunya també té el mateix dret a poder demanar l’autodeterminació com tots els pobles lliures. Des de la meva perspectiva, Catalunya vol ser interdependent amb els altres pobles perquè té consciència crítica d’espècie i pensa en la democràcia política i social com a una forma justa d’organització dels seus ciutadans.

El sentiment de formar part d’un poble té un substrat de procés forçosament llarg, és un sentiment interclassista, una forma específica de consciència humana que, en primer lloc, es forja damunt d’un territori i que, en el cas català, té una llengua compartida que l’aglutina. Ara bé, sentir-nos poble no vol dir que no haguem de defensar els interessos de classe perquè precisament les classes populars, incloses les mitjanes, formen la majoria social del país. La consciència progressista i d’esquerres planteja la construcció social d’una nova realitat catalana popular.

En aquest procés s’estructura la lògica política i social; el resultat és l’emergència de la nació com instrument que articula, mai que separa de les altres realitats nacionals veïnes. En el cas de la nacionalitat catalana, les pressions externes, el centralisme, la incomprensió sovint d’altres nacionalitats semblants han fet que, des de temps històrics, la nostra identitat s’hagi hagut de veure reforçada a la contra, no com un procés normal. Però la Catalunya poble no es pot articular únicament a partir de les realitats passades: cal renovar ràpidament la nostra consciència nacional i el marc de la refundació catalanista és la resta de pobles ibèrics, Europa i el món.

 

Si voleu llegir les quatre primeres parts part del manifest, publicades per primer cop a la revista Presència, del 6 al 12 d’abril, podeu fer-ho des de l’arxiu d’aquest mateix bloc, dins de categories.

 

Comentaris

Cada poble té la seua forma d'apropar-se a la realitat,si ja sóm adults,ja podem anar pel món sense la necessitat de cap pare que ens digue el que hem de fer,ni de ningú que s'apropie del principi d'autoritat sense que li l'haguin donat.La realitat és un caos i per tant admet qualsevol aproximació,ningú ens pot dir que lo seu és la millor solució,tinc dret a equivocar-me conscienmen.Puc assumir els meues errors

Publicat per eduard roso 20 Ago 2007, 18:48
Afegeix un comentari

Els comentaris d'aquest bloc estan moderats i son revisats pel seu propietari abans de ser publicats

 















La meitat de 12: